divendres, 27 de juny de 2008

fi de curs

M’he volgut prenyar de tots
i ara no sé qui és el pare
d’aquesta criatura meravellosament malvada
que porto dins.
Us ho diré aviat
estic a punt de parir-la
i li ho veurem als ulls.

Han passat quasi nou mesos,
trenta-sis dimecres i algun altre dia
carregat de versos,
i viatges

...han passat...

cares més simpàtiques que les altres,
televisives.

Han passat amants massa prop de la mar,
cites clandestines,
vespres sense sopar
i sopes de poetes.

I passarà l’estiu de suors,
d’illes conquistades i més o menys història,
o la mateixa, que sempre passa.
I passarem amb pena
i potser uns segons de glòria,
de tot, per sobre o de llarg.

Fins tornar a tenir ganes
els uns
dels altres
i d’anar passant.


bon istiu!

dimecres, 25 de juny de 2008

càmera obscura, llum al cap i a la fi

Us proposo fer una visita al lloc web http://www.cameraobscura.ramoncasanova.com/on podreu trobar tota un sèrie de fotografies realitzades al Palau de la Virreina seguint el procediment de càmera obscura. En lloc web trobarem informació del projecte així com de l'equip de gent que el duen a terme. Molt interessant...

Ah, hi trobareu també gent coneguda: http://www.cameraobscura.ramoncasanova.com/pic/dsc_3997neg03-cortpositivo.html

http://www.cameraobscura.ramoncasanova.com/pic/dsc_3559-copy_303.html

diumenge, 22 de juny de 2008

Convit al no-silenci de Tomàs Àrias

A Tomàs Àrias li faig el convit
perquè vinga a la pesta a fer camí.
Prò crec que Tomàs està acollonit,
i, ja veus, ai las, no s’ha decidit!

Au, Tomaset, va, no has de tenir por,
que fins mossén Cinto hi està d’acord!
No faces el pagés, que ja et conec,
bé que en toques quaranta i algun més..

Au, tu, vine-te’n ja: empapallona’ns
les entranyes de rebles i romanços,
de l’odi sobre tela del teu dir.

No ens deixes sols al bell mig dels teus versos,
no ens faces caure en la temptació,
ans lliura’ns dels teus dictats sense dir!

dijous, 19 de juny de 2008

Paciència

Tu dius que jo sóc un arbre que canta,

un cristall sense enigma,

un fragment d’infutur.

I jo sé que saps que tots dos sabem que, de moment,

no hi ha dos ni tres, ni res que s’hi assemble:

només la incontinència de sentir i no comprendre,

el desig de fer anar el desig,

la immediatesa de saber-se cert en la incertesa;

el setge present de la impermanència

demanant-se sobre el cantell d’un gin-tònic

d’un taulell / d’un bar/ d’un barri/ qualsevol.

Per això sé que mentre ara escric

hi ha tres mil versos dient-se a través meu,

fragments de dissidència, estridències mentals,

molta –massa- misèria mental,

i camins, milers de camins habitant-me la pell,

quan sóc un exèrcit caminant vers el desastre,

quan sóc el crit més profidén del segle vint,

el setge a les vocals,

el torsimany del taüt,

l’enrenou de dubtar.

Quan sé que sóc la milionèsima

edició apòcrifa del kamasutra.

Quan sé que sols quan cloc els ulls

el món aprén a dir-se, intermitent.

Quan vinc de quatre paraules intuïdes,

inèdites, inevitables,

i encara n'aprenc...

dimecres, 18 de juny de 2008

si fossin les espardenyes...(per paciència, la meva)

(Degut a les crítiques rebudes de manera privada al poema penjat per Eduard amb el títol 'si fossin les espardenyes', l'administrador del bloc ha decidit esborrar-lo. Moltes gràcies per la vostra comprensió.

P.S.L'administrador es reserva l'opinió envers el poema en qüestió, així com tammbé envers els poemes d'aquells qui han fet les crítiques. De moment.)

diumenge, 15 de juny de 2008

Terra d'amants (fragments)




I mutis! Els amants ja han viscut
i estès els sentits a l’infern.
Algunes passes més...
quin fred de verb!
Paraules banals com esquitxades
de plaers d’heroïna esquelètica.
Molles de pensament alimentant el retorn
d’una situació desesperada de semen
i detalls de la ment
xiulant encara a la flor del mal.

I encara
un goig de beure, veure i bramar.

Nans, perquè despús ahir
les dones assassinades s’arrengleraven
a l’estació del tren.
Els ossos cruixits
molestaven a la vista la maduresa de la carn
estimada i estimable de bufetades de l’últim home,
suïcida ahir,
de veure son rostre.
Dones desiguals seguint el patró de la matriu
sacrifiquen el seu còdex de la bellesa.

Un paper en flames
ens dóna la imatge
de la dona descalça
amb la pell lleixivada de mirar-la
descendir amb els cabells embullats de virons
que corren afuats el cor de la mort
i un vent d’un rock ‘n’ roll adormit.
Agafada a l’ànima de Narcís,
de puntetes a l’ombra,
percep la rampa dels somnis
com va pujant fins el coll
amb semblant revolució
a la màxima relació de l’exacte i l’inexacte.

dissabte, 14 de juny de 2008

ALQUÍMIA



Sap que el futur és el foc que comença a fer néixer d'entre les mans com la serp que ha matat una part de la seva ànima mentre dormia (primer l'ha estreta, després se l'ha menjada) i descobreix que tota còpula és una transformació, tota orgia és una enveja, tot estupor és el no-res de Rimbaud, Llull, Arnau de Vilanova i ara Josep Palau i Fabre...

Dia 28 de juny a Caldes d'Estrac la pedra s'ha de transformar en foguera i la foguera en pedra, mentrestant ens conformarem amb alquimitzar fongs, vagines, imperis, ossos, tòraxs i líquids sexuals.

Encara hi ha gent que no avisat de la transformació.

Jo evoco la carn que des del seu dins encara ressona (Bel) i com esdevindrà crit aquests dies.

Des de l'estuari...

L'Alquimista Impur

dimarts, 10 de juny de 2008

assumiràs...

Veu i paraules del poeta Vicent Andrés Estellés.

video

dilluns, 9 de juny de 2008

lu què ve de lluny...

Quan tenia nou o deu anys i jugàvem a cuc-amagar als vespres pels horts de davant de casa meva -ara hi ha un camp de futbol-, solia deixar-me atrapar en un moment determinat, planejat prèviament.
En aquella època, hi havia al barri sis nens de l'edat del meu germà -més petits-, dues nenes més petites encara i quatre nens 'grans' (jo, per variar, quedava al mig).

Era bona, en això d'amagar-me; podia restar quieta durant hores rera unes tomaqueres, notant com alguna cuca se m'enfilava per les cames de tant en tant. Les altres eren més porugues: s'amagaven de dues en dues i, és clar, les enxampaven de seguida. Llavors s'asseien a l'entrada de casa meva, la única amb llum, i feien safareig mentre nosaltres prosseguíem el joc. Sempre he tingut la impressió que volien ser trobades de seguida.
Jo jugava d'una altra manera. Segons qui parava, deixava anar xiulets dissimulats o llançava algun roc des d'on era, per a donar-li pistes. Segons quan, en canvi, em mantenia inmòbil per a fer perdre la paciència al buscador. I, només en un cas, vaig embestir l'intrèpid paraire per a besar-lo, abans que em delatés.

Suposo que, a partir d'aquí, va començar tot...


Només que no ho hagués explicat a ningú, m'hauria pogut convertir en la princesa dels Horts, en una mena de protagonista de llegenda urbana -bé, més aviat rural-. Però el cert és que, si no compartim aquesta mena d'històries amb els nostres contemporanis, ens costa de recordar-les com a fets, de pensar que van succeïr, de veres, i que no es tracta de cap somni mig despert.


La llàstima és que les altres nenes, en assabentar-se de la meva tàctica, mai més no es van deixar atrapar tan de pressa.

diumenge, 8 de juny de 2008

Cau

Els gratacels retallen la immensitat

més enllà de qualsevol axioma de vertigen.

I va caient des de dalt,

cau,

cau

un

home

que

cerca

unes

a l e s,

cau un home que plou i es commou

en la caiguda de ser forapell;

de ser senzillament

[ser]

més enllà de qualsevol axioma de vertigen.


La ciutat el travessa tot caient

i li recorda que un dia fou feliç,

que fou tremendament feliç caient d’un arbre

quan tot just complia deu anys.

I ara sap que, mentre cau, és l’aire, només l’aire,

caient [gerundi] caient.

Feliç en saber-se tel·lúric, amniòtic, ingràvid.

Caient com un fruit que anys enrere els amics,

antany xiquets, colliren espantats

prô contents en veure el miracle de saber-lo viu.


Com el cos

[sense pell]

que ara s’esclafa en l’asfalt

divendres, 6 de juny de 2008

BCN-VLC 14,30-19h

Conviure amb el vers

Que sempre és advers

Que rebla el desig

Que no té interés

Que fuig com un foll

Que folla amb el grill

Que està tot sadoll

Que eixorca l’excés

Que sempre és silent

Que espanta la gent

Que esventra el nou vers

Que viu com si res

Que és tot i és res

Que res mai li és prou

Que cou i commou

Que versa de por

Que rau en l’error,

Que escurça l’amor

Que esporga la veu

Que beu i no hi veu

Que és orb quan ho vol

Que no vol la pau

Que mai no és sincer

Que és l’ombra del vers

Que es diu com si res

Que em plou i em fa mal

Que em dol i em diu "plou"

Que em sol despistar

Que intenta guanyar

Paréixer sincer

Escriure “caliu”

Versar sense el bes

Conviure amb el vers

i... escriure'l en vers!

LA POESIA HA DE SER O NO SERÀ


benvolguts empestats. Les propostes del no manifest poètic serveixen per encobrir actes bandàlics de primer ordre. Hem d'aconseguir que la poesia es lliuri fins amb la sol·licitut de la declaració de la renda d'Hisenda. La proposta no va mal encaminada. Ja que (segons el punt 4 del manifest) no ens faran funcionaris, almenys obtenir un subsidi com el de l'església: "Marqui la casella: Poesia, i podrà gaudir de "cantamañanas" durant molts de llustres".

MANIFEST EM

MANIFEST EM

1. Aquest manifest no és un manifest.
2. La poesia serveix per arribar, no per quedar-s’hi.
3. La bellesa és la mesura de totes les coses.
4. Si voleu prescindir dels poetes, feu-los funcionaris.
5. Odiem i abominem com a covard tot poeta fals, que no es compromet, ni perd la casa per la poesia.
6. Cal ocupar la Generalitat i proclamar Francesc Garriga president.
7. No s’han de fundar més sectes: hem de matar-ne els líders i obrir en canal els déus, exposar-los al poble.
8. Volem que les llambordes siguin un escenari tothora.
9. Rebutgem qualsevol mena de violència no consentida, excepte la que afecta el propi cor.
10. Convé deixar versos pels racons de les ciutats i tirar-hi terra a sobre.
11. Reclamem la presència de mecenes en els recitals per tal que paguin les begudes.
12. Som, per damunt de tot, poetes. Com qualsevol altre.

dimecres, 4 de juny de 2008

ELISENDA SERRANO diu:


"Recital de vers jove 10 de juny. Si hi ha flama qualsevol nit pot sortir el sol. Prometeu tenia una llengua lladre. Teniu foc? La metàfora és l’encenedor, el toc de foc que deixa la paraula pedra. Sigueu fogueres!"


Com podeu comprovar

i com diu n'Enric:

"La cosa bull!!!"


sí sí sí


la cosa bull

i molt...


vos estim

i vos enyor...



Lord Alorda
ps: la foto és de Pau Castanyer, feta moments abans de presentar PEDRA FOGUERA a la fira del llibre de Palma de Mallorca, es titula: "Mamà! Gay? Yo?"...

dimarts, 3 de juny de 2008

Le sexe et le néant

Vaig deixar-la moltes vegades; ella sempre tornava i jo sempre cedia. Odiava la feblesa de caràcter que m’agafava quan era amb ella. Fins i tot les nits que de vegades passava en altres llits em tornaven a portar cap a ella. Però és que no n’hi havia cap que gaudís tant com ella. N’hi havia prou de fregar-li els mugrons perquè tot el cos li tremolés. Els seus ulls, molt blaus, canviaven llavors cap a un negre marí, i només de mirar-los em sentia xuclat a un no-res que m’ensenyava que no era res, ni tan sols pols, ni tan sols sorra. Per mirar d’existir, em feia esperma, erecció, excitació repetida. En va. Amb ella, l’amor s’anunciava com un immens cúmul de plaers que, ja ho veia, em convertien en un ésser foll i no diferenciat.

De Rapport sur moi, Grégoire Bouiller
Pròxima publicació a Accent Editorial

dilluns, 2 de juny de 2008

'Cor de Pedra Foguera'

video

Moltes gràcies, Enric!

Mad world

Hi ha xiquets morts mastegant preservatius usats.

Hi ha un ectoplasma de Charles Bukowski

surant dins d'un gintònic.

Hi ha una dona sense cames rient i rient i rient.

Hi ha un astronauta dissecat ballant claqué

sobre les pústules d’un leprós,

i el bull d’una sang que ignora que

fa anys que és morta.

Hi ha un tediatra prenent notes,

hi ha un pederasta fent de pediatra.

Hi ha una puta sense fill i un fill de puta que li diu “puta!”.

Hi ha un exèrcit d’homes immolant-se en el diccionari.

Hi ha 3 captaires de tristesa pidolant un vàlium.

Hi ha la por fent números,

i un nadó vomitant-se en cada ànima.

Hi ha les larves de l’odi gestant-se, impacients,

a punt d’assaltar el món des del mur de l’escola,

i un allau de mestres caient per un pendís, violades.

Hi ha un doctor honoris causa en tortura,

i una agullada elèctrica que torna mís-ti-ques

les ànimes dels homes.

Hi ha un botxí sargint una mordassa prenatal

amb posat maternal,

el coronel Kurtz cridant “l’horror, l’horror!”

al bell mig d’un jacuzzi.

I Primo Levi, després de mort, suïcidant-se encara.