Som una literatura normal? Ja tenim escriptors del fàstic.

Hem sortit de pastar la vida per trobar la merda: Joan Margarit, (poeta?) arquitecte d’edificis erràtics, venut a la mediocritat d’un mercat pateticocircenc.

Ara m’arriba el tuff del ser despertar. L’he vist als mostradors del comerç. L’he llegit amb estupor, horribilis est.

"per l'home era absolutament impossible ni tan sols igualar el nino articulat" H.Kleist, 'Sobre el teatre de marionetes'

MARIONETA

Diria que la cosa és com la cosa però existeix la superfície on un ninot ni s’hi arrepenja. És per ell la gravetat només carícia. La seva dansa és l’esperit de qui valent tot l’articula, de qui per ell la gravetat és la implacable rel a l’aire. Diria que m’allargo i que m’estenc quan baixant per la gran via miro el cel com no es despenja ni quan trona tot mon fetge. Diria que ara volto i que ara ballo si sabés quin és el fil i quin impuls ve d’algun centre. Diria que diria, prô no dic, només ho ballo.

blanCalluM

(&)

Entre les cuixes del desig,

una ànima penada crema litres

de saliva amargada, aspre

d'entronar-te i seduir

la misèria d'ésser home.

Noir désir

Un cargol petit, crec-crec, vidres trencats sota la sabata. Un líquid viscós que se t'enganxa als somnis. Una olor agra que t'envaeix les passes. Crec-crec. Desig trencat a sobre la taula.