pesta poètica

automatismes

2010-04-22T14:27:00.003+02:00

demà a felicitar tots els jordis és el dia i hi ha sants que encara es recorden la resta són celebració de padrines sant jordi prò dia de llibres taules parades amb llibres en català caldria que ho fossin sempre per sempre llibres del dia i flors d’aquí cap flor importada amb avió no arribarà hi ha un volcà que encara raja tot i el segle vint-i-u prò els jardiners no s’ho atrapen el dia únic en tot l’any dels catalans enamorats caldrà llavors rapinyar-les dels hortets que hi ha al veïnat o tots a casa regalant les flors pel fèisbuc pixelades sense espines sense aroma les lectures en fitxers d’ordinador les lectures en e-book no es paeïxen gaire bé i m’enlluernen les pantalles vull passar els fulls de paper que em retornen la carícia no vull clicar no vull màquines musties no vull girar ni pàgina ni l’esquena a l’antigor a mi m’agrada l’olor de llibres nous blancs tallants de llibres vells esgrogueïts mig rosegats que de segur algú s’ha llegit i roses vermelles roges una rosa embolicada amb cel·lofana amb llaç daurat de quatre barres llaços d’arrels d’aquesta terra demà vint-i-tres i un sol de primavera escalfa l’esprit com desganat i guspireja demà un drac traient foc pels queixals menja princeses prò no patiu nosaltres pubilles som i jordis valents i valentes sense por de llançar-se a la piscina i sota l’aigua anar a cercar-hi una besada poesia la llegenda poesia és una rondalla i felicitat de la que puny de tan senzilla demà algú automatitzat truca a cadascun dels jordis de la guia municipal i compra rams de flors de plàstic prò no sap de què serveix la bellesa del somriure de la noia amb la rosa a la mà del noi amb la rosa a la mà perquè no llegeix poesia perquè no es llegeix la poesia que hi ha entre la paradeta de flors esclatades a l’abril i la cua de jovent i les lletres com formigues d’en Papasseit ballant sardanes que no és fer festa per encàrrec que és el motor el moll del cor que és la dansa de la rima i dels quatre que recorden el roser un esbarzer germinat de la llavor de l’estimar-se perquè sí

[article publicat a la Talaia del diari El Setmanari, 22 d'abril del 2010]

2010-04-09T13:45:00.000+02:00

"massa elogi mata la confiança"

Joan Salvat-Papasseit

BÉ DONCS, VOLÍEU MANIFEST GROC I AQUÍ TENIU MANIFEST GROC

2010-03-24T01:59:00.003+01:00

"Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar. QUELCOM MÉS QUE NO AIXÒ: la vocació mateixa. Nosaltres, per exemple, tenim ciselladors meravellosos emperò inútilment hem cercat el Poeta: aquest de més avall creu en Déu i no és místic, refusa un plebiscit perquè no s'acompanya dels vils trenta diners; aquest altre no hi creu, ni en déus ni en plebiscits -ja s'acosta el Poeta-, però no és guerrer i tem el judicar dels homes renglerats per tal que són prudents. El Poeta serà, doncs, l'home entusiasta."

Joan Salvat-Papasseït. "Concepte de Poeta", 1919

Manifest Groc a l'Espai Brossa

SOBREVIUREM

2010-03-23T19:55:00.002+01:00

I DEL RESULTAT
encara serem més forts

recordau els bons moments
feis-los retornar

esforç i poesia

això no s'atura
sempre endavant!

El final d'una etapa

2010-03-03T13:21:00.002+01:00

Benvolguts pestaires.

Crec que s'acaba una etapa esplendorosa per desídia i comença el capitalisme literari mal forjat.

Potser encara ens podem salvar, però la dispersió comença a ser molt evident i preocupant. Les lletres esdevenen sinònimes de batalla i cada un tira pel seu cantonet. Hem deixat que ens aplegui la malaltia de grups anteriors que han vist dinamitar-se per desfeta, passivitat o traïció.

Alçarem el cap o morirem

diu 'el lleó'

2010-01-30T03:35:00.001+01:00

Que el pensament i el cor de cada home
sien altars de sacra independència (...)

Àngel Guimerà

EL VIGILANT JA NO VIGILARÀ

2010-01-29T09:40:00.002+01:00

Ahir, dimecres 28 de desembre de 2010, va morir, als 91 anys, J. D. Salinger, l'autor de THE CATCHER IN THE RYE ("El vigilant en el camp de ségol").

La notícia m'ha deixat molt destruït. He discutit moltes vegades sobre aquesta novel·la amb gent que estava convençuda que no valia la pena i que el que la feia mítica era el seu autor, que s'havia reclòs a casa seva allunyat de qualsevol gregarisme, del ramat, de la comuna (no és estrany, doncs, que més d'un el volgués equiparar/comparar a Miquel Bauçà: la llegenda de l'autor hölderlinià des de la seva torre d'ivori groc).

Crec que la novel·la és potentíssima, una de les més fortes que he llegit mai. Quan la vaig descobrir per primera vegada, no tenia ni puta idea de qui era Salinger, ni de tot l'efecte fugitiu que l'envoltava, i el llibre em va causar la mateixa impressió, potser més forta i tot que quan hi vaig tornar i ja era conscient de tota la parafernàlia.

És estranya, hipnòtica, punyent, dolorosa, viva, poètica. Molt poètica. Sempre me'n recordaré d'aquell fragment memorable on el protagonista, Holden Caufield, discuteix amb la seva germana petita, i aquesta li demana què putes vol fer en la vida. Holden s'imagina a ell mateix enmig d'un immens camp de ségol, vigilant perquè els nins i nines que hi juguen no caiguin a l'abisme.

El vigilant, però, ja no vigilarà mai més.

Daniïl Kharms (unes perles)

2010-01-24T12:51:00.003+01:00

No m'agraden els nens, els vells, les velles ni els adults assenyats.

És cruel enverinar els nens. Però és que cal fer-ne alguna cosa!

Només m'agraden les dones joves, sanes i sumptuoses. La resta de representants de la humanitat em resulten sospitosos.

Les velles que tenen idees assenyades, estaria bé caçar-les amb un llaç.

Qualsevol rostre amb aire assenyat em provoca una sensació desagradable.

Què són les flors? L'entrecuix de les dones fa més bona olor. Totes dues coses són naturals, per això ningú no gosa indignar-se pel que dic.

(Petita antologia de Daniïl Kharms. Edicions de 1984.)

Dels que deixen petja

2010-01-11T17:44:00.002+01:00

Xe, una miqueta de catxondeo, per l'amor de déu...

2009-12-30T02:47:00.003+01:00

Bon any a tots i millors poemes...

poema desestimat del poemari GREIX

2009-12-20T19:24:00.000+01:00

Genocida transeünt

crivell de societat èbria.

Caramull de morats de pell eslava.

Tu,

estèril i catòlic,

immund.

Com engruna

d’una successió massa encegada.

Corruptor del límit,

ésser infrahumà.

Tros de betzol tolerant sols en la carn.

Degollat

moribund relliscant de realitat.

Tu...

Tu ets la pugna dels meus dies.

Austeres la voluntat del meu jou

perquè esdevingui simple, social.

Tu dellonces, d’això aquella cosa.

Tu ets la dictadura,

la meva

vestida de llautó

i excrement de natura.

després d'existir, reanimar

2009-12-20T03:20:00.001+01:00

El poder i la fortor vol ser un homenatge a l'obra El poder i la verdor de Blai Bonet, de la qual en pren l'esperit compositiu i la tècnica del collage. L'obra és una invitació a una espectacular orgia presidida pel Gran Mabre (la Gran Verga, el Gran Membre que, a diferència de la grip A, serà).

Les històries que se succeeixen presenten personatges heterogenis, en molts casos identificables amb membres reals de la nostra esfera literària i cultural. Tot i l'aparent discontinuïtat narrativa, s'estableixen escrupoloses connexions entre ells, reunits d'una vegada per totes a la festa final a l'espera de la convidada d'honor, l'excelsa Coliflor.

Un llarg poema èpic el procés creatiu del qual recorre de manera antioficial i originalíssima a un mecanisme performatiu detallat a mode de manual al final del llibre. Benvinguts a la nova poètica mallorquina.

www.triallibres.com

EXPLOSIONS POÈTIQUES

2009-12-11T10:44:00.005+01:00

Pel camí hi ha la sordidesa. I el retorn, la recuperació. Qui sap si la INTENSIFICACIÓ de tots els esforços. UEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE!!! La incontinència eufòrica mai no s'acaba, ni la magnitud EPIC & MAJESTIC de l'existència, el foc i la foguera, les pedres a tutiplén, l'emancipació del silenci i l'aconseguiment del més a prop. Ja arriben les dues noves Cantàrides: Àngel Igelmo amb SOLELL, Eduard Carmona amb LLIBRE DELS ERRORS. Labreu edicions ha fet decidir n'Andreu Galan, finalment, amb CANSAT DE DIUMENGES. Enhorabona a tots tres i endavant en el camí poètic. I que el manifest groc (veure post anterior) no us contamini de misèria mental: SIGAU SEMPRE JOVES, PERÒ JOVES DE VERES, I POÈTICS!

Manifest groc

2009-11-21T19:07:00.002+01:00

M'agradaria encetar un petit debat sobre el "Manifest groc", algú s'hi apunta?
Salut!

MANIFEST GROC. Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà

Del present manifest hem eliminat tota cortesia en la nostra actitud. Inútil qualsevol discussió amb els actuals representants de l'actual cultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de totes les valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències. Exemple: "La Nova Revista". La violenta hostilitat, per contra, situa netament les valors o les posicions i crea un estat d'esperit higiènic:

HEM ELIMINAT tota argumentació
HEM ELIMINAT tota literatura
HEM ELIMINAT tota lírica
HEM ELIMINAT tota filosofia a favor de les nostres idees

(Existeix una enor-
me bibliografia i
tot l'esforç dels ar-
tistes d'avui per a
suplir això.)

ENS LIMITEM a la més objectiva enumeració dels fets
ENS LIMITEM a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel•lectualitat catalana d'avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte.
PREVENIM de la infecció als encara no contagiats.
Afer d'estricta asèpsia espiritual.
SABEM que res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se.
EL MAQUINISME ha revolucionat el món
EL MAQUINISME -antítesi circumstancialment indispensable futurisme- ha verificat el canvi més profunt que ha conegut la humanitat.
UNA MULTITUD anònima -anti-artística- col•labora amb el seu esforç quotidià a l'afirmació de la nova època, tot vivint d'acord amb el seu temps

UN ESTAT D'ESPERIT POST-MAQUINISTA HA ESTAT FORMAT
ELS ARTISTES d'avui han creat un art nou d'acord amb aquest estat d'esperit. D'acord amb llur època.
ACÍ, PERÒ, ES CONTINUA
PASTURANT IDÍL•LICAMENT
LA CULTURA actual de Catalunya és inservible per a l'alegria de la nostra època. Res de més perillós, més fals i més adulterador.

PREGUNTEM
ALS INTEL•LECTUALS CATALANS
- De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques.
AFIRMEM que els sportmen estan més aprop de l'esperit de Grècia que els nostres intel•lectuals.
AFEGIREM que un sportman verge de nocions artístiques i de tota erudició està més a la vora i és apte per a sentir l'art d'avui i la poesia d'avui, que no els intel•lectuals, miops i carregts d'una preparació negativa..
PER NOSALTRES Grècia es continua en l'acabat numèric d'un motor d'avió, en el teixit antiartístic d'anònima manufactura anglesa destinat al golf, en el nu, en el músic-hall americà.
ANOTEM que el teatre ha deixat d'existir per uns quants i gairebé per a tothom
ANOTEM que els concerts, conferències i espectacles corrents avui dia entre nosaltres, acostumen a ésser sinònims de llocs irrespirables i avorridíssims.
PER CONTRA nous fets d'intensa alegria i jovialitat reclamen l'atenció dels joves d'avui.
HI HA el cinema
HI HA l'estadi, la boxa, el rugby, el tennis i els mil esports
HI HA la música popular d'avui: el jazz i la dansa actual
HI HA el saló de l'automòbil i de l'aeronàutica
HI HA els jocs i les platges
HI HA els concursos de bellesa a l'aire lliure
HI HA la desfilada de maniquins
HI HA el nu sota l'electricitat en el music-hall
HI HA la música moderna
HI HA l'autòdrom
HI HA les exposicions d'art dels artistes moderns
HI HA encara, una gran enginyeria i uns magnífics transatlàntics
HI HA una arquitectura d'avui
HI HA útils, objectes, mobles d'època actual
HI HA la literatura moderna
HI HA els poetes moderns
HI HA el teatre modern
HI HA el gramòfon, que és una petita màquina
HI HA l'aparell de fotografiar, que és una altre petita màquina
HI HA diaris de rapidíssima i vastíssima informació
HI HA enciclopèdies d'una erudició extraordinària
HI HA la ciència en una gran activitat
HI HA la crítica, documentada i orientadora
HI HA etc., etc., etc.,
HI HA finalment, una orella immòbil sobre un petit fum dret

DENUNCIEM la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà

DENUNCIEM la sensibleria malaltissa servida per l'Orfeó Català amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música, i àdhuc, de composicions originals. (Pensem en l'optimisme del cor dels "Revellers" americans)
DENUNCIEM la manca absoluta de joventut dels nostres joves
DENUNCIEM la manca absoluta de decisió i d'audàcia
DENUNCIEM la por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul
DENUNCIEM el soporisme de l'ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l'art
DENUNCIEM l'absoluta indocumentació dels crítics respecte l'art d'avui i l'art d'ahir
DENUNCIEM els joves que pretenen repetir l'antiga pintura
DENUNCIEM els joves que pretenen imitar l'antiga literatura
DENUNCIEM l'arquitectura d'estil
DENUNCIEM l'art decoratiu que no sigui l'estandaritzat
DENUNCIEM els pintors d'arbres torts
DENUNCIEM la poesia catalana actual, feta dels més rebregats tòpics maragallians
DENUNCIEM les metzines artístiques per a ús infantil, tipus: "Jordi" (Per a l'alegria i la comprensió dels nois, res més adequat que Rousseau, Picasso, Chagall...)
DENUNCIEM la psicologia de les noies que canten: "Rosó. Rosó..."
DENUNCIEM la psicologia dels nois que canten: "Rosó. Rosó..."

FINALMENT ENS RECLAMEM DELS GRANS ARTISTES D'AVUI, dins les més diverses tendències i categories

PICASSO, GRIS. AZENFANT, CHIRICO, JOAN MIRÓ, LIPCHTZ, BRANCUSI, ARP, LE CORBUSIER, REVERDY, TRISTAN TZARA, PAUL ELUARD, LOUIS ARAGON, ROBERT DESNOS, JEAN COCTEAU, GARCÍA LORCA, STRAWINSKY, MARITAIN, RAYNAL, ZERVOS, ANDRÉ BRETON, ETC, ETC.
________________________________________
SALVADOR DALÍ LLUÍS MONTANYÀ
SEBASTIÀ GASCH
Barcelona, març de 1928

2009-11-03T23:01:00.001+01:00

Vestit poètic

"Per un pèl de Miquel Bauçà"

-Casa de Cultura de Felanitx-

Dissabte 14 de novembre a les 21:30

DE COM ENTRAR-HI

2009-11-03T20:39:00.002+01:00

La poesia ens vesteix. Versos i versos pensant en com fer un poema. Llavors veus que el poema es deconstrueix i s'acaba convertint en simple molla de carn en descomposició, putrefacta, damunt ossos grisos que van fosilitzant-se.

Una oiada, vaja.

ORLANDO GUILLÉN

2009-10-26T21:04:00.000+01:00

NOTA DE PREMSA

AVISANT DE LA CREACIÓ

DE LA PLATAFORMA PER A LA PUBLICACIÓ

DE DOCE POETAS CATALANES DEL SIGLO XX

D’ORLANDO GUILLÉN

El poeta mexicà Orlando Guillén ha dedicat bona part de la seva vida a la traducció de la poesia catalana a la llengua castellana. Tot aquest esforç ha acabat prenent un cos en Doce poetas catalanes del siglo XX, un “libro de libros”, en paraules del seu autor, “que nace clásico”.

El volum consisteix en la traducció de dotze poemaris complets de dotze poetes catalans del segle XX i amb tres afegidures complementàries, oferint un catàleg d’autors i d’autores que conformen el que es coneix com a segle d’or de les lletres catalanes: Guerau de Liost, Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Pere Quart, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés, Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni. Una edició bilingüe completa que supera les dues mil pàgines i que conclou amb un epíleg d’Enric Casassses.

El volum s’hauria d’haver publicat a Mèxic ja fa deu anys, tal com estava planejat, quan la cultura catalana fou la convidada d’honor a la Fira Internacional de Guadalajara, però per raons extraliteràries, Doce poetas catalanes del siglo XX encara no s’ha publicat. Creient que la situació és insostenible i, sobretot, amb la certesa que es tracta d’una de les obres fonamentals per propagar la poesia catalana a la resta del món, neix la PLATAFORMA PER A LA PUBLICACIÓ DE DOCE POETAS CATALANES DEL SIGLO XX D’ORLANDO GUILLÉN. Aquesta plataforma iniciarà una sèrie de recitals i esdeveniments de caràcter públic per tots els territoris de parla catalana recol·lectant signatures de suport i iniciant tota una sèrie de negociacions pertinents que concloguin amb la publicació, ja sí definitiva, del volum.

El primer recital començarà a Barcelona al bar (h)Original (C/ Ferlandina 59) a les 20:30 hores de dimecres dia 28 d’octubre de 2009, on també es farà pública aquesta nova plataforma.

TOT

2009-10-26T18:17:00.000+01:00

ppppppp

Primera història d'Esther

2009-10-17T10:47:00.002+02:00

...

No podràs. Corro a Sinera,
amb galan, cotxe i cuinera.
Menjarem, durant la fuga,
pinyonets, matafaluga,
raïm, menta, melmelada,
rogerons, carn de becada.
I diré que l'euga pari
a l'hostal de Mont Calvari.

...

(la Vasthi de l'Espriu)

pòster

2009-10-11T19:47:00.002+02:00

"Well, let's go out from here..."
Anonimous

Energies:
boxa que boixant bleixa,
fulles folles que follen
gin girat:
a l'atac català!
Torna res l'albada
after disaster.
Every coixí take hers chaveaux
i me sóc perdu
cause totes les coses
em són outside.
It's time tu guetho
ver la realidad.
Chaque one és plus
pus tot és me
and me sóc in
cada què
that sort la tête.

2009-10-06T12:23:00.001+02:00

Els vestigis d’una societat.

El làtex ens condemna a patir

la falta d’una carn tramesa.

El mercat de les dones esquitades.

Davant del teu dia

es presenta la vomitada a l’escala del metro.

Algú més feliç que tu ha perbocat el seu oix.

Ens alegram del desconhort.

"Absurd recital tour"

2009-10-03T12:29:00.002+02:00

Absurd recital tour, per tal de crear un itinerari absurd de recitals.

Volem propostes de geogràfiques i situacionals absurdes per creau un teixit de recitals absurds.

DEL NO SER III

2009-10-01T01:07:00.001+02:00

UN HA D'ANAR A CERCAR DOCUMENTS ANTICS A LES 9 DEL MATÍ.

DE BADES RETROBA AQUELLA COSA COM SI...

DE BADES POT FER-HI RES PERUQÈ...

COM HO HE DE FER J?

Protestes davant el parlament de la intel·ligència?

Davant la variació en graus dels colors?

Davants els núvols desbaratats de matinada?

J, oH "J"!!!

DEL NO SER II

2009-10-01T01:04:00.002+02:00

No sé com putes es pot fer per ser i no ser-hi. Com poder arribar a la carn i fer present aquell atàvic monstre que tens en stanby mentre et preguntes coses metafísiques i no saps ben bé cap on has de fer virar les teves popes.

Oi que tu m'entens? Estic en el "Temps d'incertesa". Consells?

DEL NO SER

2009-10-01T01:03:00.000+02:00

DEL NO SER NO POT SER

*be queer

2009-09-22T22:47:00.002+02:00

si fos... si no fos...

2009-09-11T17:59:00.000+02:00

Si fos.... profeta.
si no fos... un xungales.

ENVES PEITAU

2009-09-06T00:04:00.000+02:00

Enoia·m longa tempradura,

e carns quant es mal coita e dura

El monjo de Montaudon

Fait ai lo vers, no sai de cui;

e trametrai lo a celui

que lo·m trametra per autrui

enves Peitau,

que·m tramezes del sieu estui

la contraclau.

Guilhem de Peiteu

MALDIT

Me colltorça i m’alacau

qui a n’el déu se li fa esclau,

qui s’entesta i sempre rau

a les portes de palau,

qui fa dards de mala pau

amb ballesta de nyau-nyau,

qui per por esmussa l’afrau

i en el ras jamai no jau,

qui és tan ruc i tan babau

de no perdre mai la clau

ni en el cor de son catau

no apriar-hi mai sarau,

també enutja qui bestrau

caraeixut pro fent-se el brau

per només pujar de grau,

el que sempre dins la nau

vol només guiar l’arjau,

qui no parla amb cap gripau

sigui verd o sigui blau

perquè així diu que decau,

i també adéu-siau

al que mai no llença el dau

i ni oint el marramau

creu saber la contraclau.

blanCalluM

2009-08-30T01:28:00.001+02:00

Què? Tornam a començar la temporada?

El futur de la poesia (notícia de El País)

2009-08-12T13:22:00.001+02:00

El futuro de la poesía no cabe en los libros

prec?

2009-08-08T12:36:00.001+02:00

"I vindràs amb mi pels tortuosos
viaranys heretges -entre arbusts i grues
salvatges, on creix l'ignot
tresor dels descampats"
Andreu Vidal

si no visc el que he de viure

veuré com de mort

m’amararà melosa

la sal seca

de totes les morts

que veig els vius de debò

fugir escridassant

la tenebra

encaixar-se en un taüt de llum

i feina estable

una sola persona-sola

regirant-los les flassades

és com si sentís respirar

el rellotge maliciós que

punyals en mà

s’amaga vigilant el parany

que els ha parat

rebutjo la mort en vida

i el camí pla

acosteu-vos! que viurem la vida-vida

de les coves secretes i l’oratge a la carretera

però arribarem tan nets al silenci

que serem déus

per als altres.

COLÒNIES POÈTIQUES A MALLORCA 2009

2009-07-29T12:16:00.003+02:00

Cap a Mallorca, amb ganes de retrobar-vos!

Jorn a jorn

2009-07-18T16:10:00.004+02:00

L'alba i la posta comparteixen la mentida.

J.M. Grimalt

Obri’m els ulls al napalm:
hi veig l’enrenou de les síl·labes.

*

Bec dels dies una ombra clara:
ja ni l’ànsia dels caragols no em concerneix.

*

Esfullar l’alteritat, assaltar el paradís.
Pura demagògia, la capoeira dels àngels.

Els nous acbaran amb el vells, i serà llei de vida

2009-06-18T12:14:00.002+02:00

Cap-piu

posa el peu

a l'estiu.

No...

no s'adiu

tanta perdiu

per tan poc excrement. Que voleu que hi face, elemental, ja ho sé. Ignorem Mallorca, ignorem els turistes, ignorem moltes coses. De sobte tothom vendrà a veure'ns a l'estiu i ens tirarem a l'aigua entre abraços i pengues. No comprenem el vers com una cosa dèbil, de compliments i lletres...

(precolònia poètica a Mallorca. Juliol-agost 2009).

CASSERRES

2009-06-07T11:12:00.001+02:00

Fonollosa

2009-05-31T14:02:00.001+02:00

DÉUS I PROFECIES (acabar i tornar a començar)

2009-05-26T00:34:00.002+02:00

THE DEMON

Tindrà la pell vermella, verds els corns
del seu cap banyut, la barba li arriba
fins al suc del seu entrecuix. Els dits
se li emmotllen amb la forma de totes
les vulves i sap de cor La Divina
Comèdia. Tres són els metres del
seu sexe i llur pèl és corda de
vaixell negre. Porpra els ulls i garfida
la mirada al cuc del seu ciclop tan
gegantí, tan dimoni, tan titot.
Viu a les clavegueres del cos, que és
com dir que coneix tots els secrets del
món, i pensa amb l’aglà, ardit de plata.
Les ungles li abasten tota Etiòpia,
esculpides amb mòmies del fúcsia,
i a les mans hi conserva una ximbomba
tota feta amb la pell de ca rabiós,
al pit porta una piràmide egípcia.
Temeu-lo, és un diable molt terrible,
ni Sant Ramon ni Sant Antoni no han
pogut contra el seu poder demoníac.
Sospitosament m’assemblo molt a ell.

(del poemari inèdit ara i sempre TÒRAX,

escrit en setembre-octubre 2007: m'ha fet gràcia rellegir aquest engendre...)

L'ésser és immens i prospera. Poesia sempre. I més encara... Avui dimarts 26 de maig de 2009 a les 19:30 a L'ESPAI MALLORCA recitaré amb Edgar Alemany i Joan Perelló. Serà el meu darrer acte de la setmana de poesia i també el darrer acte de la meva temporada poètica a Barcelona. Com passa el temps... Ha estat un any estrambòtic de coses, farcit de brutalitats. Sèrbia, Alemanya, Països Catalans, Mèxic... No m'en puc avenir... Causa furor i pavor al respecte! Estic acollonit i euforitzat, ara a esperar que els déus i les profecies ens siguin també pròspers l'any que ve, i tota l'eternitat que ens espera... Salut i poesia!

EPIC AND MAJESTIC!!!

A Javier Caballero, per certa absència.

2009-05-19T18:29:00.000+02:00

A l'ombra del bou senglar - Crònica (fragmentària) del Bouema de Vandellós

2009-05-12T13:16:00.004+02:00

Per a Javier Caballero

Jo, de tota la vida, sóc una persona de poca veu. Em cansa parlar, inspirar i expirar, articular els fonemes amb el joc de gola, llengua, dents. Per això quan vaig arribar a Vandellós i em van dir: "Ara recitarem poemes pel carrer", és a dir, quan em va explicar que anàvem a fer una Revista Caminada, dos petits glòbuls, habitualment situats més avall, van anar ascendint, tràquea amunt, fins a situar-se al bell mig de la meua gola, a banda i banda de la nou.
La citada Revista Caminada alternava poetes locals (alguns d'ells xiquets; aleshores em vaig preguntar "per què a mi de menut no em feien fer estes coses? ara ho tindria més per mà!") amb poetes de fora (és a dir, locals, però d'una altra localitat). Un mestre de cerimònies els introduïa llegint fragments de Salvat-Papasseit. A banda d'aquests, va començar Andriy Antonovskiy, amb la seua veu de Max Cavalera; de Txernobil a Vandellós, com ell mateix va assenyalar (jo més aviat pensava en Springfield). I a continuació Francesc Gelonch, amb els seus poetes romanesos. Com si Miquel Àngel Marín, MC improvisat, hagués volgut establir (sàviament) un llistó de partida.
De lloc en lloc, anàvem acompanyats per grallers. I ara una confessió autobiogràfica: jo, durant quinze anys, vaig ser dolçainer. Tocava, de fet, les mateixes cançons que ells. Però no tan bé (ara: jo les tocava de memòria: ells duien partitures). És com nedar: quan pilles el ritme de passeig lent que imposen estos passacarrers, el pilles per a tota la vida. Andreu Subirats ens va dur al camp de futbol del poble, i allà va explicar que al seu poble el més tonto apanya arràdios i que el rap té més boca que no cap.
Tercera parada: Marín em fa sortir a mi. Al mateix lloc on l'any passat Lord Alorda va fer una acció que encara es recorda. I recordin el que deia al principi sobre la veu i els ovets a la gola: per tant, per curar-me en salut, vaig dir que estava constipat, i vaig recordar quan era petit i estudiava solfeig i em deien que tot el secret rau en el diafragma. Qui m'acompanyava diu que es va entendre tot, però no m'ho crec. Quarta parada, cinquena parada: vaig calmant-me. Baixant. Un noi recita Ferrater i Carner. Tinc la sensació que sóc l'únic que riu quan recita allò de "ara han marxat les dones, i ja podem ser tots amics". Eduard Carmona s'hi posa en plan Jim Morrison, mentre jo penso que caldria canviar el suc de les olives. Miquel Àngel Marín ens fa acudir a tots a un raconet (i quan pregunta si hi han estat mai, una del poble salta: "ui, si ell sabés!") i toca músiques alemanyes.
A la plaça, davant del bar, hi ha un enorme dimoni amb una enorme espasa de Damocles, en expressió de Jordi Prenafeta, obligat a recitar amb allò a l'esquena. Anem a sopar, tot i que espurneja. La gent del poble ho disposa tot sota l'ajuntament. Francesc Gelonch em parla sobre el sentit de l'idioma de Salvat-Papasseit; Andreu Subirats i Eduard Carmona comencen a discutir sobre pronoms febles. I després, un espectacle de correfocs on les bastonades les reben Maria de la Pau Chanel i Dan Brown.
Passem a dins del bar. He oblidat dir que, aquell dia, condueixo. I que vaig acompanyat. Res de beure, doncs. Bueno, dos carajillos de Maria i tres gots de vi. El bar és ple. Van desfilant els bouetes. Primer que res, la màquina miraculosa de Paco Morales (que ja no hi pot perdre cap dent perque les du postisses). Gelonch busca París. Eduard Carmona fa pública una polèmica fins ara privada: un tal Todó escriu com Martí i Pol i, per postres, com Ferrater; a banda d'això, llig Estellés. Concretament, un poema sobre un lleó. El tal Todó contraataca amb Ferrater i el calamar. I amb lentitud. Andreu Subirats recontraataca amb la llengua primmirada ferrateriana; i, quan recorda que ell ha viscut a la Fresneda, un del públic, del costat de la barra, salta: "La Fresneda!!! Hi ha molt de cànem, per allà!!!". Javier Caballero fa una aparició estelar (semblant a les que feia Lou Reed als shows d'U2 de fa uns anys). Arnau Sabaté llegeix les restes del naufragi; li han robat l'obra completa. Prenafeta recorda Enric Duran. Paco Morales reincideix en Estellés, i quasi li provoca un infart a una senyora del públic. Una de les cambreres, mentrestant, recorda que ella havia treballat en un bar a Barcelona on s'hi feien lectures, i la gent les feia de memòria: en canvi estos d'avui tenen tots el paper en mà, i van llegint. Andreu Subirats es pica, i ell i Eduard Carmona comencen a recitar de memòria. Estellés, naturalment.
I en això, com que tenim una hora i mitja de viatge, jo i qui m'acompanya ens n'anem. Pel camí, mentre Morrissey recorda que hi ha una llum que mai no s'apaga, m'adono que el cap de senglar tunejat que, segons Miquel Àngel Marín, és un bou, no és un bou. És un bou senglar.

ELECTRICITAT

2009-05-11T00:18:00.000+02:00

EL RETORN

2009-05-07T17:25:00.003+02:00

Lord Alorda torna i aquesta vegada per partida doble! Si en els darrers mesos les meves contribucions a la pesta poètica s'han resignat sols a ser comentaris d'altres posts, no ha estat per desídia ans per manca de possibilitats, no sé com però el servidor no em deixava accedir la gamma total d'aquesta pesta poètica.

O s'hauria d'anomenar PANDÈMIA POÈTICA després de tot aquest desastre que ha estat la febre porca que fins i tot ha trobat víctimes entre les nostres trinxeres (veure post de na Laia on s'explica l'aventura hospitalària i tota la mentida que ha significat aquesta misèria de la febre porca aquesta)?

La qüestió és mirar endavant (com els de la fotografia: feta l'any passat dins el minibus que portava alguns dels poetes inclosos a Pedra Foguera per arribar a Ca'n Josep Palau i Fabre i la seva Fundació a Caldes d'Estrac, d'això fa gairebé un any i mira que han plogut prunes des de llavors!)

Prest més poemes i més de tot...

I més encara!

pastitx de Monkeyman o després d'una vesprada a l'hospital de Sant Pau amb en Jaume C. Pons Alorda

2009-05-05T17:33:00.002+02:00

Empestats (o Oda a Jaume Pons)

Jo he vist la tecnologia perfecta de l’home modern, el retrat ideal de l’home empestat. Jaume Pons, Jaume Pons! L’exaltador de Caimari, el visionari, per a ell és igual recitar damunt una camilla com cridar la infermera i demanar-li un whisky. El plaer, la bellesa, un sol que esclata. El giny desendollat que ens pren la pressió per a ell sembla la porta que el transporta del tedi al deliri, dolç aparell de la cort dels porcs. El govern ha pactat amb els metges i ha decidit que només posarà un pacient en quarantena cada setmana, un només, i aquest és el pacte. Vull sentir-ho tot. Ha començat de veres. Parlarem amb els especialistes. Parlarem amb les periodistes. Parlarem amb tothom. Son útils els poemes i les cançons, la femella no-prenyada i Jaume Pons flipant, cridant, euforitzant la sala d’espera. Jaume Pons, Jaume Pons! Jo només et dic, doctora mal alletada, que no tanquis mai la porta de la consulta: mai no saps qui et pot cercar darrere del teu primer insult sagrat... Jaume Pons...Jaume Pons...Jaume Pons...

Avís

2009-04-24T17:24:00.004+02:00

Va l'altre dia Eduard Carmona i em diu: "Ec, vols participar al nostre blog?". I jo que li contesto: "Home, però què collons hai de fer al vostre blog?". I diu ell: "No res, no res, home, jo t'envio la invitació i tu voràs què fas". I au, m'ho envia i ja hi sóc, vet-ho aquí.
Aprofito, per tant, per fer un aclariment. Ahir per la tarda vam 'nar a una espècie de jam session que es feia en un bar de la Barcelonota. Hi havia uns músics tocant (unes màquines, escoltin) i la penya anava pujant a dir les seues coses. Va pujar fins i tot Daniel Busquets, home habitualment calmós. I jo, pobre de mi, que no tinc memòria ni, ahir, papers, vaig pujar, més mort que viu. I ara ve l'aclariment: les coses que vaig llegir no eren pas meues. Ho hagués hagut de dir allí? Segurament: però jo estava tota l'estona mirant els músics (unes màquines, repeteixo) per veure si ens aclaríem. Perquè mai abans no havia recitat sobre un fons musical. ¿He dit que els músics eren unes màquines?
Aleshores: un poema era de Manuel Pérez Bonfill. Un altre de Miquel Bauçà (Montserrat Casamitjana forever!). Són els dos únics poemes que em sé de memòria. I n'hi ha dos més que vaig llegir d'un llibre blanc que m'havia comprat dues horetes abans. El primer és aquest:

sóc gos captiu.
i el meu senyor és el temps.

em llepo les ferides,
rosego les arrels que m'empresonen
en terres aspres.
vigilo, absurd, un camp de somnis.

i he conegut molts amos.

bastonejat, entenc el xiuxiueig
de les síl·labes àtones.

al blanc dels ametllers
del meu gener més fred,
la veritat menteix a cada ametlla.

Ja veuen: droga dura. Que, per cert, és del Francesc Garriga Barata. Que, per cert, diumenge fa 77 anys.
Ué!

Ocell 2 / Alguns conflictes

2009-04-21T15:36:00.004+02:00

A ANDREU GALAN

Esteu perdonat tothom es pot equivocar
va dir l’ocell.

Jacques Prévert

Que jo volia un ocell
no va ser mai
cap secret.
M’agradava de veure’ls
amb les ales esteses
com si ens beneïssin
en passar-nos per sobre.
Veia les ales
com un tresor exposat
i el tresor deia
“-Pren-me! Pren-me!”.
I jo volia un ocell.
Un dia, van passar
tots els ocells del món
per damunt el meu cap
(es va fer una nit intermitent,
com la del foc).
Tothom aixecava les mans,
feia “-Ohhh!”.
El dia dels ocells, en digueren.
I jo, que volia un ocell,
no en vaig veure cap,
aquell dia.
En canvi, vaig veure una noia.
La noia, tenia un ocell!
L’ocell no em va mirar,
però la noia sí.
I els meus desitjos d’ocell
van batre les ales.
Arrencaren a volar.
Ompliren el cel intermitent.
La noia digué “Se te’n van!”,
i el seu ocell aprofità l’instant
com haurien de fer tots els ocells,
i escapà a volar
d’una manera preciosa.
Vam quedar aturats,
l’un al costat de l’altre
i sense ocells.
Com uns versos blancs.

Allò que passa

2009-04-09T14:56:00.012+02:00

Escolte cantar les motoserres
i em demane què deu passar a ciutat.
Ara mateix el vell del parc
observa el seu reflex en l'asfalt,
s'hi mira embadalit
resseguint la línia estràbica
de la constel·lació del *si-no-fos,
però només hi troba estridències del gairebé,
qualls arnats de joventut,
qui sap si els algoritmes més confusos del pànic...
L'om més vell de la plaça,
assegut al bell mig d'ell mateix,
s'interroga sobre la seua vocació naturalista,
el perquè de tanta pressa per ser, definitivament,
un arbre més entre els arbres i no un om transvestit
a figuera o a baladre confús i eixordador.
Un xiquet que nom Miquel es pregunta,
insistent, sobre la possibilitat de demanar
als reis el pantone de l'infinit
i poder tirar-se pel tobogan i despertar-se
t0t d'una sabent-se formiga processionària
enmig d'un vers de Papasseit,
i no comprén per què hom només
beu aigua quan té set si el set
no veu aigua quan beu el vuit.
I els teuladins, ai las, es demanen què hi pinten
les motoserres en tot això.

_______________

*Banc del si-no-fos: banc on acostumen de seure persones velles, que solen dir sovint frases com aquestes: «Si no fos aquest dolor que tinc...», «Si no fos pels ronyons...», etc. (Empordà).
Font: DCVB

MIREU...

2009-04-08T21:59:00.000+02:00

-Mireu aquells ocells en aquells arbres.
-Voleu dir aquells pardals, més enllà de les pruneres.

JOAN BROSSA

visca!
viSca!
viscA!

Josep Pedrals, Àger 2008 "El poema de los quesos"

2009-03-31T11:09:00.005+02:00

Josep Pedrals (Barcelona 1979)

Quan hi ha un document enregistrat com aquest no cal cap altra presentació d'en Pedrals...

Feia temps que volia penjar el vídeo d'aquest poema. Ara, per fi, ho faig. Espero que us agradi. La imatge es posa vertical al segon 23, més o menys.

Moltes gràcies, Josep!

CANTICEL

2009-03-24T13:02:00.000+01:00

Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.

Per l'ala lleu d'una virtud
mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.

Per una flor de romaní
l'amor daria;
per una flor de romaní
l'amor doní.

Josep Carner

PASSAVA PER ALLÍ (agraïment durador a Pau Vadell per haver encetat un tema sobre el qual, i no per acció directa nostra, es pot parlar i parlar...)

2009-03-09T11:52:00.005+01:00

Aquest "pseudohomenatge" a l'Estellés (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116549) em posa de carn de gallina de la mateixa manera que em poso de carn de gallina abans de vomitar.
Crec que es mereix un post apart per tal de comentar-lo entre tots. Un cop esventrat, proposo enterrar-lo a mans a la fossa més profuna de l'oblit, tirar-hi merda i terra a sobre (escopir-hi, em semblaria un acte de justícia, però ens igualaria, a nivell d'infortuna, amb el poema que acomiadem i el seu autor) i no parlar-ne mai més.

Jo no sóc d'aquells que, a la primera, deixen anar improperis, o dels que càrreguen perquè sí contra una manera de fer: Crec que tot es respectable i necessari. Fins i tot la merda més llustrosa i gran, deixada anar pel podrit més indecent, o pel més gran inepte en assumptes del cagar, ha de ser considerada. Encara que sigui per estar segur que les nostres merdetes de cada dia són, encara, molt lluny d'aquests antecedents.
Jo m'hi cago, doncs, en aquesta poesia de fireta (perdoneu la insistència escatològica; aquesta 'cosa' (poema) em provoca aquesta mena de pensaments).
Maleïts oportunistes apadrinats pels pròcers més tufosos. No s'hi val a carregar contra qui sigui per tal de fer que parlin d'un. Va home, va! Quins collons! Ara ja sé de què serveix l'arquitectura! Et fa creure que pots dissenyar una torre a mida des d'on poder senyalar impunement. Per sort, aquesta tendència díctica, sembla que es fa des de la més profunda ignorància. Des de la més roent insolència, això està clar. S'han de fer les coses una mica millor que aquells a qui s'acusa. Encara més, has de ser una mica més bo que aquells contra qui carregues per tal que et respectin. Un assassí que diu assassí a un altre, sense tenir ni la més remota idea sobre si l'acusat és o no és culpable, simplement perquè passava per allí i ha volgut participar en el judici, comet, segons el meu parer, un acte pitjor que el mateix asssassinat. Sembla que aquest senyor (disculpi si li dic senyor, però no el conec prou -Groucho dixit), en matèria de poesia comet un acte similar: PASSAVA PER ALLÍ.

WhereWolf

2009-03-02T12:19:00.002+01:00

és la dona que dóna, pertot,
amor.

des de les puntes dels dits
que t’acotxen quan la vànova
es perd llit avall;
des dels extrems de les pestanyes
quan fas la vertical, perquè t’hi vegi;
des de la font dels seus pits
si li dius que vols ‘nar a beure-hi...
fins al final més al fons del seu sexe.

és la dona que dóna, per tots,
amor.

pels geranis vermellosos
que li guarden la finestra
fent-hi olor de casa l’àvia;
pels qui suen sota el sol ensangonat
fent la conquesta de la terra;
pels pirates que no pateixen mal
de mar ni amb la tempesta...
a l’home que sols de mirar-la, trempa.

el dóna tot,
aquesta dona,
l’amor que pispa a la lluna plena,
quan surt de nit i la transforma
en home llop.

Laia Martinez i Lopez

a mitjanit del dotze de febrer del 2009

Som una literatura normal? Ja tenim escriptors del fàstic.

2009-02-18T13:08:00.000+01:00

Hem sortit de pastar la vida per trobar la merda: Joan Margarit, (poeta?) arquitecte d’edificis erràtics, venut a la mediocritat d’un mercat pateticocircenc.

Ara m’arriba el tuff del ser despertar. L’he vist als mostradors del comerç. L’he llegit amb estupor, horribilis est.

"per l'home era absolutament impossible ni tan sols igualar el nino articulat" H.Kleist, 'Sobre el teatre de marionetes'

2009-02-18T12:57:00.003+01:00

MARIONETA

Diria que la cosa és com la cosa però existeix la superfície on un ninot ni s’hi arrepenja. És per ell la gravetat només carícia. La seva dansa és l’esperit de qui valent tot l’articula, de qui per ell la gravetat és la implacable rel a l’aire. Diria que m’allargo i que m’estenc quan baixant per la gran via miro el cel com no es despenja ni quan trona tot mon fetge. Diria que ara volto i que ara ballo si sabés quin és el fil i quin impuls ve d’algun centre. Diria que diria, prô no dic, només ho ballo.

blanCalluM

(&)

2009-02-16T22:47:00.001+01:00

Entre les cuixes del desig,

una ànima penada crema litres

de saliva amargada, aspre

d'entronar-te i seduir

la misèria d'ésser home.

Noir désir

2009-02-10T13:31:00.004+01:00

Un cargol petit, crec-crec, vidres trencats sota la sabata. Un líquid viscós que se t'enganxa als somnis. Una olor agra que t'envaeix les passes. Crec-crec. Desig trencat a sobre la taula.

i en Damià...

2009-01-26T15:27:00.000+01:00

LITERATURA

Paralizado el proyecto de llevar al cine un cortometraje del escritor encontrado entre los papeles de Damià Huguet

VOTE ESTA NOTICIA

El escritor Damià Huguet fue un íntimo amigo de Blai Bonet.

L. DURÁN. PALMA. Un año y medio atrás, Biel Huguet miraba entre los papeles de su padre, el escritor Damià Huguet porque estaba en pleno proceso de preparación de los distintos actos que se están llevando a cabo sobre la obra y vida de su progenitor. Se encontró con un manuscrito de Blai Bonet. Se trata de las Primeres pàgines de la Bíblia, según Blai Bonet.
"No es un guión en sentido estricto. Podríamos decir que se trata más de un escrito, con todo tipo de indicaciones que le hace Blai Bonet a mi padre", matiza Biel Huguet. "Es muy preciso en la descripción de las imágenes y en el tono general de la narración", añade Huguet.
Se trata de una historia de Adán y Eva, "en versión Blai", es decir, en la que vierte todo su mundo. Adán pasará a llamarse Lluís. A Eva le mantiene el nombre. La pérdida de la inocencia es volcada en una playa virgen y Lluís y Eva son dos adolescentes. De esta manera, Bonet como es habitual en su prosa, acerca los mitos cristianos a una realidad más cotidiana.
Al igual que a su padre, el cine es un asunto de interés primordial para Biel Huguet. De ahí que, junto a su amigo Miquel Àngel Raió, director mallorquín que ha participado recientemente en el vídeo Somnis de somnis, entre otros trabajos, decidieran hacer un proyecto de cortometraje. Sin embargo, tal y como él mismo señala, "ha quedado en el aire porque si nadie muestra interés, nosotros no podemos hacernos cargo de él".
Nadie en la familia de Huguet conocía la existencia de este guión de Blai Bonet. "parecía que era un tema que habían hablado, pero mi padre nunca contó nada. Lo guardó en un cajón 25 años", cuenta su hijo.
Blai Bonet regresó a Mallorca a principios de los años 70, en un momento muy creativo. En Mallorca era un outsider y como tal, hubo veneración por los escritores de las nuevas generaciones que no dudaban en ir a verlo y conversar con él. Con Huguet mantenían una amistad de años que aún perdura entre sus familiares.

LA VERGONYA DE 62 ES PRESENTA: HO RETRASAM MÉS?

2009-01-26T13:15:00.000+01:00

LITERATURA

Edicions 62 garantiza la publicación de ´Poesies Completes´ de Blai Bonet antes del verano

En unos días quedará establecida, mediante la firma de un convenio, la cantidad de ejemplares que adquirirán la conselleria de Cultura y el Consell de Mallorca

VOTE ESTA NOTICIA

El escritor Blai Bonet, en una fotografía de archivo.

LOURDES DURÁN. PALMA. Jordi Cornudella, encargado de velar por la edición de las obras completas de Blai Bonet a cargo de la editorial catalana Edicions 62, aseguró a este diario que "antes de este verano, publicaremos la poesía completa del escritor mallorquín". En unos días, quedarán determinadas las cantidades que las dos instituciones baleares que sufragan el proyecto, la conselleria de Cultura y el Consell de Mallorca, a través del departamento que dirige Joana Lluïsa Mascaró. No hay registro firmado de la intención prometida de ambas entidades. Sí se sabe que están a la espera de que la editorial catalana se pronuncie.
Una vez más, la luz de la escritura del autor de El Mar deberá ser paciente para ver "revisada" sus ediciones pasadas. Tal y como publicó este diario el pasado octubre, se fijó diciembre del 2008 como fecha tope para dar salida a este volumen. Todo indica que las dilaciones proceden de la editorial catalana, muy volcada en su colección de recuperar clásicos, en las Obres Completes de Mercè Rodoreda, un éxito literario de su último ejercicio. Cornudella subrayó que "el volumen de Bonet seguirá la misma estela, y será un boom" como el de la escritora catalana.
El volumen de las Poesies Completes tendrá una tirada de 1.500 ejemplares con toda seguridad. En cualquier caso, "no se superarán los dos mil volúmenes", tal y como indicó el editor Cornudellas.
La introducción correrá a cargo de Xavier Lloveras y en el libro se incluirá una cronología del mallorquín Carles Rebassa, un admirador de Blai Bonet que ha vertido sus críticas aceradas ante lo que él juzgó "desinterés" por parte de la Generalitat de Catalunya.
La edición, incluida en la colección Clàssics Catalans -al igual que la dedicada a Rodoreda-, no aporta ningún poemario inédito, pero sí supone la reedición de algunos que "se publicaron con escaso cuidado", señaló Cornudella. El libro concluirá con su póstumo Sonets.

La deuda con Blai Bonet

En vida del propio Bonet quedó fijado que Edicions 62 se haría cargo de la publicación de sus obras completas. La rúbrica del escritor en el contrato que le comprometía con Edicions 62, con Xavier Folch y Josep Maria Castellet de testigos en primera línea, el mismo año de su muerte quedó en nada. Desde aquel contrato del 97, doce años se contabilizan de enigmática espera -ni siquiera se aprovechó el tirón del décimo aniversario del óbito del escritor-, denunciado por sus lectores, sus amigos y, sobre todo, por sus admiradores. La crisis económica de Edicions 62 le llevó a las manos de La Caixa, que tres años atrás se convirtió en socio mayoritario de la veterana editorial de Barcelona. La entidad bancaria decidió suspender la colección Clàssics Catalans, de nuevo resucitada.

AQUESTA NIT EN JAUME SERÀ DÉU!!!!!!

2009-01-20T14:22:00.004+01:00

20.01.09 Dia d'eufòria

Miquel Bauçà s'aixeca i surt dels inferns...

2009-01-19T17:30:00.003+01:00

Després de la roda de premsa de Jaume C. Pons Alorda, el II Festival Pepe Sales dedicat a Miquel Bauçà serà un èxit.

Agafarem de l'escorça terrestre un trossot poètic de pa i desfermarem la poesia a les fosques.

Quí no fa comptes anar a Girona dia 27 de gener de 2009? Se'n penedirà idò!

Puta Pau! :D

2009-01-15T23:26:00.001+01:00

Puta Pau!

Et pots morir quan vulguis!

Enhorabona...

2009!

2009-01-15T15:57:00.002+01:00

puta any
puta flor
puta mort
puta bloc
puta neura
puta silenci
puta dies
puta va
puta caldo
puta puta
puta tots

Game over

2008-12-20T12:44:00.006+01:00

El Dalai Lama juga amb la Game Boy.
Ja ha arribat a l'última pantalla.
Prô un dubte de fe l'assetja tot d'una:
¿Arribarà finalment al nirvana?

Represa de Joan Vinyoli

2008-12-15T18:36:00.000+01:00

ARBRES

Un altre cop vols enfonsar els peus
a la terra.
Està bé, però pensa
que no serveix de res clavar-hi els dits,
que has d’estar aquí quan és de sorra
i quan és fang, des que surt el sol
fins la tempesta
-tindràs la companyia
dels pinyols, podràs veure l’arrelassa
universal que hi ha davall d’homes
i cases-,
aprenent sempre boscos,
per si enllà de muntanyes, tota una serra, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has estat l’arbre convincent.

blanCalluM
12
12
08

Miquel Bauçà vist deBiaix

2008-12-14T14:48:00.002+01:00

La companyia Corcada Teatre trasllada l’obra del felanitxer a versió cinematogràfica amb escenografia teatral. Fa quatre dies que els joves mallorquins enregistren la cinta, de prop d’una hora

Rate it 1 stars

Optar pel camí més dret, sense fer revolts, no és sempre la solució més encertada. Així ho creia l’escriptor Miquel Bauçà i també ho adopta la companyia Corcada Teatre, que des de fa quatre mesos volta pels escenaris amb deBiaix. "Jo he comprovat que com més indirecte és el procediment, més grans són les probabilitats d’aconseguir allò que hom vol de debò", deia l’escriptor.

Tal vegada aquest sentiment fascina la companyia teatral que, quatre mesos després de l’estrena, s’endinsa en un nou projecte sobre el felanitxer: dur l’obra teatral al cel·luloide. Amb el mateix guió literari que la peça dramatúrgica però adaptada al model cinematogràfic, Corcada Teatre i dos joves professionals del món audiovisual fa tres dies que enregistren a Palma el bessó de l’obra. "Aquest és un format cinematogràfic molt emprat durant els anys vuitanta i noranta a Itàlia i a Alemanya que ara nosaltres hem volgut recuperar", explicava ahir el director de la companyia, Joan Fullana.

El resultat d’aquest migmetratge de 55 minuts es distribuirà a final de març amb la revista Pèl Capell, quan traurà al carrer un número especial de setanta pàgines dedicat a Miquel Bauçà.

Bauçà no és un escriptor gens simple i endinsar-se en el seu món oníric o abordar els temes contemporanis de l’home com ho feia l’escriptor ha estat una quimera pels membres de Corcada Teatre. "Feia dos anys que teníem el projecte rodant pel cap fins que l’agost passat l’estrenàrem", indicà Fullana. "Bauçà no ens ho posà gens fàcil a nosaltres per interpretar els seus texts i és per això que el resultat de deBiaix també comporta una complexitat, talment com els seus texts", aclareix alhora que afegeix que en aquest cas "no pot ser que el públic ho entengui tot en una hora que dura la representació".

La cinta cinematogràfica permetrà ara endinsar-se d’una manera més profunda en l’obra del poeta i narrador fent una anàlisi sobre la quotidianitat social i el món dels somnis com a solució per arribar a la llibertat de la persona. "És una manera d’entrendre la societat occidental i on es comenten temes que ens toquen: l’amor, l’amistat, l’església, l’ésser social, etc.", diu Fullana.

Miquel Bauçà destacà per la seva coherència social i traspuava els seus pensaments a través dels escrits. Avui aquesta manera d’entendre el món no ha quedat arraconada, ja que Corcada li ha tret la pols que alguns li llançaren per mosrar-la de manera més directa, ja sigui a través del teatre o ja sigui de manera cinematogràfica. Per veure-la en vídeo caldrà esperar fins al mes de març. Per conèixer-la sobre l’escenari, avui la duran al teatre Municipal de Palma a les vuit del vespre.

Poesia d'imatges

2008-11-30T13:44:00.004+01:00

Quin poema suggereix aquesta imatge

(anau penjant les propostes)

En record del Prudenci

2008-11-26T22:28:00.004+01:00

Doncs sí, ja sé que la majoria no sabeu qui era el Prudenci Reguant, que ens ha deixat fa poc.

Però tenia una obra extensíssima que alguns varem conèixer (jo només n'he pogut llegir trossets, a part de la seva novel·la "la cinquena estació"). Un home fora del seu temps: alquimista, poeta, escriptor apassionat.

I com sempre que algú ens deixa, ens deixa un forat a algun lloc que no es pot trobar.

Si ja no hi sóc

Si ja no hi sóc
I em trobes a faltar
Pensa que sóc el mar
Que tot el cos t´envolta.
Enfonsa el cos en l´arena
I creu que t´escalfo jo
Ardent amb el teu contacte.
Entrega el teu cos al sol
Com una verge plàcida,
I sent que amb els meus dits
Vull fer-te meva.
Si ja no hi sóc
I em trobes a faltar
Busca´m arreu
Que sóc al teu esguard
Sempre esperant-te.
Em veuràs en el vent invisible,
I en les fulles dels arbres que dansen.
En la neu d´aquell cim
Que amb el torb es fa màgica.
I en arribar la nit,
Escolta l´udol de la bestia trista,
Creient que és el meu plor
Que de tu es desespera enyorant-se.
Si ja no hi sóc
I em trobes a faltar
Escolta el mar i l´arena
I la plàcida llum
D´aquest sol que t´escalfa.
Busca´m arreu,
En el vent i en la màgica
Neu d´aquell cim
Que s´abraça amb el torb
Per amar-se.
Sent el meu crit, Tanmateix,
Que és el meu plor
Que neix en oblidar-te.

Prudenci Reguant

Reneixo com el bosc, sóc el camí, us porto fins la llum, demà què direu de mi.

Si voleu llegir coses seves:

Prudenci Reguant

Prudenci a relatsencatala

Bruixot dixit

processó de tuberculosos

2008-11-25T16:43:00.004+01:00

El verdet
coneix els secrets
de la terra,
els no-límits
de l'ombra:

"surants torres de Höl-
derlin"1

El furor s'enfila
entre les costelles
com uns bronquis
de sang.

L'univers
té el rostre
d'una tomba,
i misteri.

Poder nafrat
"d'una primavera
insos-
pitada"2

Tübingen
25 de novembre
2008

1: Paul Celan
2: Friedrich Hölderlin

DES DE TÜBINGEN, CIUTAT DEL POETA HÖLDERLIN

2008-11-22T00:36:00.002+01:00

Ara, celebrant els meus 24 anys, a Tübingen, he vist de nit la torre de Hölderlin. Celan cridava "surants torres de Hölderlin", perquè en efecte són moltes i totes suren. Penso en Trakl, penso en Vidal i aquí tot té un sentit arrelat des del fons dels anells dels arbres: tot fulgura. Pallaschk! Pallaschk!

Un haiku (que fa cool)

2008-11-18T10:53:00.001+01:00

Hi ha un quadern en blanc
que espera que l’embruti.
Desvirgo infinits.

LA CIUTAT GLOBAL

2008-11-14T03:14:00.001+01:00

Ciutat global

Crema la memòria,

crema el nostre temps.

Ens fem una versió seqüencial d’impremta

i ens tenyim d’indiferència

petjant tot quan miserable fem.

Les decisions preses, el llit desfet,

la medicació, el cercle buit

que ens lloa la respiració.

No serà graciosa la partida?

No veurem encara esclafir de sal

el turment de la llei

i la insatisfacció del fàstic?

"La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

2008-11-12T01:07:00.001+01:00

"La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

Mercè Rodoreda. "La mort i la primavera"

(cal introduir comentaris personals, pornogràfics, literaris o tècnics de la Mercè)

Sociològicament parlant

2008-11-06T11:05:00.005+01:00

Beuen Moritz i fumen Lucky Strike, Pueblo, Marlboro light. Es miren, s'estudien, s'avaluen. Decideixen si la faldilla d'aquella és massa curta o el jersei d'aquell massa tancat. Prenen nota mental de tots els nous, dels esporàdics, dels que potser repetiran; dels que podrien suposar una amenaça vaga contra el lloc a l'escala, contra la pàgina escrita, contra el cos de l'amant. Saluden amb més o menys efusivitat d'acord amb el grau d'afinitat poètica, eròtica, amical.

En silenci, entre somriures, sota paraules vessades a cau d'orella del que tenen al costat, es miren, s'estudien, s'avaluen. S'envegen, es menyspreen, s'odien, es desitgen, s'estimen. S'ignoren amb una involuntària intensitat.

Llavors, de fons, hi ha la poesia. Si hi ha sort i aquella nit és bona la collita, en algun moment se'ls arriba a emportar. I, per un moment, tot els és igual. No hi ha faldilles curtes ni fel per estrenar. Només paraules que ressonen, vibrants. I una escalfor que no se sap d'on ve, però que de sobte recorden que és el que en realitat venien a buscar.

De viu'n'viu

2008-10-29T13:58:00.000+01:00

La nit mostra les genives,
entre ginyes d'estels
i una brusca suau,
com sucre mòlt
sobre les parpelles.
M'he desvetllat
somiant que avançava
en línia contínua,
que em tirava de cap al mar
i t'avidava,
amb la imperiosa necessitat
de cometre infraccions.
M'he arrabassat de viu en viu
el cor
i te l'he deixat
sobre l'asfalt, amb els ulls
el fetge
i el sexe,
sagnant colors,
pous de fal·leres
i una lluna de metall:
diluvi vital.
Cúmuls de fosca entre dits,
he pensat que l'alegria
era a l'autopista,
sota el ruixat abismal,
a ritme de pas peatonal,
amb plaers mai dits
dins la boca,
i el cervell que oblida l'esma,
quan incorr en el pecat,
en la imprudència
que m'estira
a fer-me etèria,
feta l'ofrena dels òrgans vitals,
i travessar murs de gebre
fins arribar al matí
i recompondre'm les avideses,
cada a una al seu lloc.
Tornar esperar a fer-me
pluja, per romandre
en la teva albada
i fer un poc meus
els teus rudiments,
la teva herba negra.
Escric èglogues al matí,
reparant el cos del delicte.

"Edicions 62 retrasa de nuevo la publicación de las poesías completas de Blai Bonet"

2008-10-29T12:38:00.000+01:00

Imagen de archivo de Blai Bonet. El año pasado se cumplieron diez años de su muerte.

El volumen se prometió para el décimo aniversario de la muerte del poeta y se aplazó a octubre. Ahora se vuelve a posponer a diciembre

M. ELENA VALLÉS. PALMA. Los aniversarios son efemérides que en ocasiones carecen de sentido, pues no siempre sirven para invocar y revivir personalidades excelsas. Un caso sangrante y que comienza a ser enigmático es el de Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997), cuyas obras completas se retrasan hasta el mes de diciembre, después de la publicación de las de Mercè Rodoreda, cuyo centenario se cumplió el pasado dia 10. El 21 de diciembre de 2007 se cumplieron diez años del fallecimiento de Blai Bonet y es cierto que los homenajes se fueron sucediendo, así como algunas publicaciones -véase el caso de la reedición de El color (obra que recopila los cuatro primeros poemarios del escritor) por parte de El Consell en la colección Mixtàlia-; sin embargo, no fructificaron sus obras completas.
El pasado mes de diciembre, Xavier Folch, miembro del consejo editorial del Grup 62, y el editor Jordi Cornudella viajaron a Mallorca para conseguir el apoyo económico del Govern, Consell y Universitat de les Illes Balears (UIB) con el fin de publicar las obras completas del poeta mallorquín. Los convenios no se firmaron en aquel momento, pero las instituciones se comprometieron a colaborar. Poco después, se anunció que la poesía completa podría estar lista para este mes de octubre. La fecha y la noticia la volvió a ratificar Folch en el programa televisivo L´hora del lector, conducido por el periodista Emili Manzano. Sin embargo, hace varias semanas fue el mismo Folch quien reconoció a este diario que la publicación se retrasaría hasta al menos el mes de diciembre, pues el editor Jordi Cornudella se encontraba trabajando noche y día para sacar adelante las obras de Rodoreda.
Tanto el director general de Cultura, Pere Joan Martorell, como su homólogo en el Consell, Maties Garcias, reconocieron a este rotativo que no habían vuelto a tener noticias de Edicions 62 desde la primera reunión que mantuvieron en Mallorca, pero que continuaban manteniendo la postura de sufragar la publicación. Garcias expresó en su día la voluntad por parte del Consell de costear las obras completas de Bonet adquiriendo un volumen importante de libros por un valor de 12.000 euros.
Cabe recordar que poco antes de morir, Blai Bonet firmó en 1997 un contrato con Folch y Josep Maria Castellet para publicar sus obras completas en Edicions 62. Por una serie de razones, como las dificultades económicas de la editorial así como la falta de apoyo institucional, el proyecto quedó encallado hasta el pasado diciembre, mes en que se cumplieron diez años de la muerte del literato de Santanyí. Fue entonces cuando se decidió impulsar de nuevo la publicación de toda su literatura. Hace tres años, cuando La Caixa se convirtió en el accionista mayoritario del Grup 62 y se aplicó un plan estratégico para superar el déficit de la editorial, la colección Clàssics Catalans se paralizó. El poeta Carles Rebassa, quien frecuentó en los últimos años el domicilio del escritor de Santanyí, ya denunció en 2006 la dilación de la edición de la obra completa del literato. Rebassa atribuyó parte de la decisión de retrasar las obras completas del poeta mallorquín a la Generalitat de Catalunya, "que no considera a Bonet un autor de interés". También echó en cara a las instituciones baleares que no se interesaran por el escritor. Ernest Folch contestó a esta crítica aduciendo a razones de orden económico y haciendo hincapié en que Edicions 62 continuaría sacando volúmenes de la colección Clàssics Catalans.
Una vez conseguida la financiación institucional para los tomos de las obras completas, el retraso comienza a vestirse de enigma. Las autoridades baleares se encuentran en estos momentos aguardando las noticias y señales que dé la editorial para firmar el convenio de colaboración.
Como ya fue publicado en su día, la edición de la poesía, que corre a cargo de Xavier Lloveras, ya está lista. Consistiría en un tomo de 900 páginas organizadas por libros. Un dato: Bonet ha publicado 13 poemarios, muchos de los cuales son difíciles de encontrar en el mercado.

si caus m'adoraràs

2008-10-23T22:59:00.001+02:00

si cadens adoraveris me.
Satanàs

I QUÈ?, AH!

Els condemnats hi donen voltes; quasi dansen prô no poden, car l’estructura no ho permet ni el protocol no ho estipula. Per tot viu la pena eterna. No hi ha lloc ni per a l’aire. Tot és a punt pel paradís: una corrua d’homes muts a l’aventura de l’abstret són només fúria i gran deler per posseir tota la pompa i tot el fast que hi ha a la vora i serà seu. A l’infern hi venen mobles. Els vigilants, armats, que hi ha a l’entrada, van predicant corrua endins que són barats. I el tornaveu de llur maligne va dient que són els bons i bons de dur i que si véns dines de franc. La mida justa de les tatxes i el precís nombre de claus. El martell, te l’inventes. La perfecció hi put a llum. De la llum n’han fet estigma: avui l’infern té marca sueca i digerint esprits inerts es fica dins de cada casa com si fos l’habitual, la cosa d’ara, la més normal. Per a trobar una lleixa he hagut d’anar a l’infern!

blanCalluM
23
10
08

Secrets de l’alquímia bouètica

2008-10-23T10:19:00.004+02:00

La màquina genial. Déu ha tornat. És de La Cava i batejat amb aigua de l'Ebre. Tan a prop i no ho sabíem. Un anunci que diu: “Bega Cristovella”: aigua en vi, aigua en vi! Vi i cervesa? No, viceversa! Paco Morales, l'inefable per autèntic, un cop més esbudella -i ens escudella- l'infinit amb impunitat i bouesia per mostrar-nos lo més gran misteri: la baluerna genial, lo fòtil del futur, l'andròmina perfecta, això és: la màquina quimèrica; l’enginy dotat del més gran poder: transformar l'aigua en vi. La revolució industrial ha arribat a la bíblia; terratrèmol de 4 graus en l'autopista cap al cel; crack a la borsa del Vaticà. Les empreses de vi de missa se'n van en orris, estols de rectors se suïciden des de llurs campanars: el socialisme de la Cristovella (made in La Cava) arrasa amb la màquina que tant va somiar Doc, el desficaciat inventor de Regreso al futuro. ¡Camarades, ha arribat la revolta! Però...ep, tenim una baixa: Dionís ha mort sota els efectes d'un coma etílic...

I és que aquest home-déu vingut de la Cava prenya lo món d'escultures, de tendresa, de cànem, d'autoretrats, de místiques, quimèriques i alquímiques rampoines: unes formes que ens revelen la interioritat de l'artista d'una peça; els esguits d'una humanitat que travessa subconscients, weblogs, prejudicis, universitats, facebooks, acadèmies a ritme de vertigen tot fent-nos sentir més homes amagats dins de les dones (“tot cos és dona”, diu J.Pons Alorda; “la carn, crec, també és amor”, diu un tal Pau Vadell), a través de tendríssims lectors de l'Odissea abocats a una Mar de sardines des d'on llunyà s'albira l'esguard d'Ulisses, i ens fa sentir més paraula sense pell, menys caspeta postmoderna, més excés al remat d'ell mateix: punt i principi d'una humanitat que expressa llur grandesa des del seu ofici de viure, l'abnegada condició de saber-se un entre tants. I un retall de diari, la dona que mor sota les mans de la bèstia, empalma amb el següent en una escultura que emociona i esfereeix a parts iguals. Aneu a l'exposició de les drassanes; sentiu l'emoció d'admirar la poesia feta carn.

Prô els bouetes ja leviten: mireu quines cames, és la Laia Martínez beneint-nos des del cel de les adúlteres. Que se desnude la vocalista! Al·leluia! Sona fort Paquito el Chocolatero; paraula, sí, paraula de boueta. Oh, Miquel Àngel Marín, capità dels bouetes. Oh, capità, meu capità, lo clarinet és l'aixada, el blues del Delta de l'Ebre o, fet i fet, lo riu és vida. Que lo riu és birra? No, viceversa. Això és: vi i cervesa. Eduard Carmona-Gitanillo del Delta, per l'amor d'Estellés, no em dixes sol. Patrícia Carles dansa sobre la boina de Durruti per fer-nos veure que els camps d'arròs són i seran la mar més verda que mai penetrarà en uns ulls. David Yimbernon pinta el poema visual que Dadà imagina mentre somia amb la Daida. Bouesia a tort i a dret. Andreu Subirats, amb l’ajuda de llurs superpoders, es llança al canal en un rampell de baptisme esperitat i travessa lo riu dotant-lo de vida: el superheroi tortosí se’n surt, i amb escreix. Lo teixidor canta Knocking on heavens doors amb melismes del delta. Carreteres de terra, la corrua de cotxes bouètics es desplaça sense aturador. Açò sembla Mad Max 3. I no, we don’t need another hero!

I més vida. Ma mare al·lucina; mon pare somriu: som a l'estiu, la Bouesia reverbera. Núria i Ferran, sants vius de la poesia, beneeixen els bouetes amb horiginalitat. Foc a la poca roba! Boca de bou s'encarna a través del mèdium Javier Caballero que, pres per la devoció jotera, li deixa joiós sa mística i apersonada còrpora de boueta. L'exorcisme és a punt d'acomplir-se, però alto: un tsunami de sardines inunda lo delta mentre al capdamunt d'una ona Carmeta la riallera balla una jota, i “de roquetes vinc, de roquetes vinc” mentre Pria Caballero, somriu amb llur somriure made in Boulliwood. I ara només queda la mar, que “s’ho empassa tot”, una mar de sardines que tota d’un glop engolix el delta de l’Ebre. I és que la maltempsada, diuen, prompte arribarà a l’horta de València…

Andreu Galan i Martí, 22 d’octubre de 2008.

SANT CUGAT: GUSPIRES DE FOC

2008-10-19T17:34:00.003+02:00

Una altra crònica: la conclusió del festival de poesia de Sant Cugat ha acabat enguany (ahir) amb una proposta pirotècnica (com una festa de poble: amb covets i focs artificials!). La pólvora era la poesia, els portadors/ores dels encenedors per captivar aquesta imitació del foc a través del vers foren Mireia Calafell, Joan Duran, Laia Martinez i Pau Vadell. Acompanyant-se, mútuament, pels músics Jonathan Botas de Lorenzo (guitarra) i Xènia Clar (oboe) i tot sota la batuta de Biel Barnils, el resultat: EL SEGON AFTER HOURS POÈTIC. Si l'any passat tinguérem les propostes de Carles Rebassa, Andreu Gomila, Àngels Gregori i Laia Noguera enguany hem tengut alguns dels integrants de pedra foguera per tal de seguir cremant, encenent i exaltant. Es notava que havien assatjat, que tot estava en plena disposició a emocionar, i es notava l'esforç i hores invertides, la passió en cada mot, cada mort, cada viu i cada metàfora. Tot i que la il·luminació (vermella fofi tirant a grana) era més pròpia d'un puticlub que d'un recital, vàrem gaudir de la torre més blanca de totes en aquesta masia reformada per acollir actes brutals onomatopeics. Mireia va mostrar material nou, sobretot es veia en ella la facilitat que té el cos de trencar-se i de desfer-se, en com de feridor és un nom o una imposició, tot més fràgil en realitat del que sembla, sempre a punt de morir. Duran ens portà de nou a les fronteres limítrofes allà on la poesia és capaç de copular amb altres ciències, a vegades bilògiques, a vegades terrorífiques, els seus versos mostraven l'indret allà on el tot es reconeix davant l'espectre de si mateix. Laia Martinez va incloure la nota sensual i provocativa: els seus poemes adúlters, borratxos i cínics encara segueixen provocant desconert, atracció, repulsió, passió, compassió i altres exaltacions amb el mateix grau d'alcohol i hibridisme. Finalment, Pau Vadell amb el seu cinisme, la seva cruesa i tenacitat va portar de nou a l'escenari aquest parlar agre de la terra, d'etiqueta verda i vermella, allà on el sòl se fon amb el sol solar i la menjua està feta dels ossos dels especuladors i falsos profetes tot convidant-nos al silenci, però també al crit. I no va acabar aquí, la cosa, després es va donar l'oportunitat a tot aquell que volgués de poder seguir carregant hores i bessones a les espatlles, un tal Pol compartí amb tothom un poema seu però també un poema llarg i trencadís que provenia d'Austràlia. Pau Sif (ja com si es tractés d'una institució poètica estructural) va recitar després de la pedra, com a la presentació de l'horiginal, i ho va fer notar al públic amb poemes del seu TRÍPTIC D'UN CARRER tot fent homenatge a Gabriel Ferrater i a Sant Cugat, apart de traduir lletres calamaresques amb la seva força expressiva, gran ràbia de viure. Jaume C. Pons Alorda va fer de Monkeyman (lo únic que sap fer aquest pesat!) i no mereix més comentaris al respecte. L'irlandès Gerard (prest descobrirem el seu cognom) va provocar esclafits de rialles i de bones emocions amb les seves escriptures nues i marcades per aquest humor negre tan irlandès i ple de patates a les butxaques. Els seus poemes eren tèrbols i esquizofrènics, divertidíssims. I com a contrapunt, l'organitzador de l'encontre, Biel Barnils, va acabar amb un poema d'Hèctor Bofill i un brindis per a Gabriel Ferrater, que segur hagués gaudit de veure aquells joves amb ganes de poesia i d'engatar-se com animals vius. Després tots trobaren la seva destinació comuna en un pub british on hi va haver fins i tot Monkeymen i Monkeywomen ballant damunt la barra. Salut, Gabriel!

CORAL ESQUARTERAT

2008-10-16T08:28:00.002+02:00

Ahir a l'horiginal CORAL ROMPUT. Estellés (paraules), Carmona (veus) i Rovira (guitarra). I el fantasma de n'Ovidi que devia riure sigilosament entre patates braves i croquetes de pollastre. Sols faltava en Toti (Soler). Si hom feia com Amélie era capaç de girar-se un segon i contemplar les cares dels qui contemplaven. Espectacle de fesomies alegres, estremides, fremides per l'esclat d'una bomba sentimental. O cereal! Una gran tribuna d'espectadors, enorme família poètica conjugal, va poder retenir part del tot aquell dins les antenes del múscul toràcic per excel·lència. I no va costar: allò era molt potent. Va ser molt bèstia. Animal. Aquells silencis, aquells crits, l'ascensor del dolor pujant ben dalt del pit, l'esperit aquàtic del coral, ja perdut, els carrers de València, les races de l'amargor i la pena, tota (tot i) l'alegria infinita de viure. Ahir a l'horiginal CORAL ROMPUT. I tenc la sensació que va ser una cosa molt important.

2008-10-15T13:17:00.001+02:00

The artist's shed, o la cabana de l'artista

Durant set dies no ha plogut
prò les teules són molles,
i les lloses,
i els llimacs s'afanyen a llepar la humitat
que l'Emily arrossega al seu pas, alleugerit
per la certesa que la crisi és mental,
només,
perquè s'ha trobat sota els peus six pence

i s'ha comprat cinc versos d'un poema
amb fulles de pomer i ara, presa,
prenent te i escoltant les merles,
pensa en la quadratura del desordre
i en el sol que s'aturarà a les tres
rere les totxanes roges i els ulls de guineu

sense que toqui cap rellotge,
just quan ella toqui el dos
d'aquest cementiri de lletres.

octubre, a Londres

La part tèrbola del temple

2008-10-13T20:39:00.002+02:00

Tot plegat és un joc virtual, ple
d’òrbites
amb l’orella parada.
Melodies fines, tristes
en llur retorn. Contemplen, senten, toquen.

I allà hi ha
els homes que ensumen la mort.
El caçador que deixa el conill mort enmig del camp
esperant que l’altre conill acudeixi a l’olor de sang.

espanyar: v. tr. [LC] Fer saltar el pany (d’una porta, d’un bagul, etc.). Els lladres van espanyar la porta del darrere.(Font: DIEC)

2008-10-13T15:53:00.003+02:00

estic mirant el resum de les notícies del dia al canal 3/24 i de sobte apareix la crònica del dia de la hispanitat i em quedo astorat. què algú m’expliqui, sisplau, per què el cos nacional de policia de catalunya, els mossos d’esquadra, ha de carregar contra els manifestants catalans i catalanistes que protestaven per la convocatòria feixista i ultradretana que hi havia a programada a barcelona i a tarragona. els catalans no hem de celebrar res aquest dia, però res de res. qui és qui mana als mossos anar a repartir llenya? per què? contra qui? en defensa o protecció de qui? potser els ajuntamens falsament socialistes que tenim a totes dues ciutats, els representants dels quals només pensen a trepar i a fer carrera política a espanya sense preocupar-los gens ni mica ni la catalanitat ni, com queda demostrat en dies com avui, el sentit comú. qui permet que uns caps quadrats, curts de gambals, carn de canó, misèria mental, púrria, escòria del món, tregui els seus lemes al carrer, que defensin a crits un règim de terror i tenebres, que reprodueixin eslògans que només de veure’ls ja causen dolor per tot allò que han representat? i més encara, per què emparant-se en la ‘democràcia’ (com la fan servir de fulla d’afaitar, aquesta paraula!) censuren una opció a còpia de repartir bastó i permeten que una altra s’imposi? per què aquestes manifestacions tenen lloc a catalunya? per què tenim un president de la generalitat que no és català ni li importa gens ni mica catalunya (en el sentit real de la paraula, car en el sentit de casella del monopoli d’una ideologia sí que li interessa)? per què el nostre món del nostre país de la nostra llengua de la nostra vida de cadascú és tan lluny del que ens prometen sempre? per què em fan enveja quan surten al carrer a celebrar els seus triomfs esportius, per exemple, que jo no puc celebrar, car el meu país no el representa ningú (o gairebé ningú) oficialment? per què m’obliguen a entrar en polèmiques polítiques si jo només vull poder viure tranquil amb la consciència tranquil•la, amb la tranquil•litat d’esperit que dóna pensar que puc anar a la botiga del costat i demanar si, per exemple, tenen ‘gots de vidre’? per què no m’entenen quan demano ‘gots de vidre’? qui s’equivoca? quan m’han enganyat? algú menteix... ‘poder celebrar este dia en una tierra donde ser español es tan peligroso...’ me’n faig creus. i sembla que ningú més ho veu o ho pensa. ningú més dirà res, poetes?

Fer-se un ésser humà és un art

2008-10-07T14:15:00.002+02:00

"Fer poesia és engendrar. Tot allò creat poèticament ha de ser un individu ple de vida. Quina quantitat inesgotable de materials no hi ha al nostre voltant per crear noves combinacions ndividuals! A aquell que ja ha descobert aquest misteri - només li cal la decisió de renunciar a la infinita varietat i al seu mer plaer i començar en algun lloc- aquesta decisió, però, ens fa perdre la sensació de llibertat d'un món infinit..."

Novalis

2008-10-07T14:12:00.004+02:00

Li cau una dent
i enterra aquest trosset de mort
a sota el coixí
com qui enterra la por
i la rega amb son
perquè hi creixi
una moneda,
una llibreta,
un caramel.
Una prova que la vida passa
però no se'n va. Encara no.
La possibilitat (darrera?)
de creure en fades i angelets
abans que caiguin les il·lusions,
com dents de llet,
i li surtin nous ullals
per despertar-se al món.

2008-10-06T18:55:00.000+02:00

a en Pau Kinopa

EXORCISME

A l’ocult del teu silenci:
a la paraula que t’esqueixa el no sé que.
A la ment que calla i t’embogeix
i a la follia que t’exalta o mig enlaira.
A la virtut que se t’inspira entre les pedres
i als seus déus i als que elles són.
A la boja veritat:
a un arbre fent-se vell i ample.
Al nèctar resplendent d’una tenebra
que s’allarga i on els colzes se t’hi en van.
Al culte “a destruir-lo” i a l’objecte “si mateix”.
Al més pobre, al trapezi i a la corba del misteri.
Allà, m’has dit, viuen, i lliures, els teus fantasmes.
I amb el gest, fent-se carícia,
es fan amics i criden i conviden a la dansa
alguns meus dubtes.
Els altres, erren pel prat d’una delícia:
el balanceig del fil més prim
entre lo ver i el salt no fet d’alguna llebre.

blanCalluM
5
10
8

2008-10-06T09:42:00.001+02:00

L'alegria del dia és al meu corral.

Colpida com sempre, llunalllum,

per la bellesa de la natura....

Bon dia.

2008-09-27T18:08:00.002+02:00

lo fruit d'amar

a l'Eduard,

Mai abans no havia sentit la bellesa
tan a prop de la punta de la llengua;
i reposava la cama damunt la seva
perquè, no tocar de peus a terra, cansa.

Els vidres baixats feien córrer l'olor
de la palla d’arròs, que tant l'ofenia,
esventant-li records com fuetades
ferint l’horitzó amb la posta de sol.

A saltirons, com dues polles d’aigua,
férem fins un arbre d’ombra ratllada,
i els seus cabells semblaven un cabdell
del fil que em cus les ferides, inventades

per no haver de demanar a ningú
si és dels versos o dels rínxols
d’on ve aquesta v'ritat impalpable,
que no se m’havia mostrat fins ara.

I he pensat que abans de tastar
la seva dolçor de poma verda calenta
tampoc no podia haver entès l’estimar,
perquè jo mai no havia menjat gínjols.

Laia Martinez i Lopez, entrant al setembre per Deltebre

una mica de pedrolo

2008-09-21T18:32:00.001+02:00

9 consells del Departament d’Agricultura

No entreu mai als sembrats de puntetes

Reserveu els adobs per a les terres bones

No mateu cap ocell sense haver-lo identificat

No totes les sembres es fan al llit

No és convenient de segar a la claror de les cuques de llum

Copuleu als camps si voleu obtenir bones collites

No us excediu en barrejar llavors de rosella al gra

Cal extirpar les males herbes sense crueltat

No tanqueu mai la porta dels camps

Manuel de Pedrolo, Reserva d’inquisidors.

Oblido imaginar

2008-09-19T18:51:00.004+02:00

La trobo mirant-me, burleta, quan em pensava que tu i jo estàvem a soles en aquest taüt tan fosc que és el desig. La trobo responent-te, segura, quan em semblava que em picaves l’ullet només a mi. La trobo cantussejant a mitja veu la nostra cançó, recordant-te a cau d’orella la recepta del meu plat preferit. La trobo a la sopa, als pèsols, al peix fregit. La trobo en tots els racons del teu llit, en totes les promeses que fas, en tots els estels fugaços que no veurem aquesta nit.

I oblido imaginar que com jo no n’hi ha hagut cap altra perquè és impossible que hagis mirat mai ningú amb aquesta intensitat. Que és la primera vegada que passes per aquests camins de sal que em deixes a les mans. Que no havies ballat mai aquest ball, que a ella no vas trepitjar-la mil vegades abans que es tragués la sabata de cristall.

Tanco els ulls per no veure-la, per ofegar-la al fons del fons del neguit. Però quan els obro i et miro la trobo, invariablement, al teu costat.

Oblido respirar.

MAL BADES

2008-09-17T17:24:00.002+02:00

Planteja’t la solució.
No gosis posar en dubte
l’amor ni l’odi ni la indiferència
contingudes dins l’efecte que et produeix
l’olor del solc entre el meu coll i l’espatlla.
Cada volta que l’ensumes el perfum és diferent
de com recordaves que l’havies sentit la darrera vegada,
i t’ofen tornar-lo a desitjar conscient que ignores l’efecte resultant
d’encaixar la teva barbeta en aquell tros de paradís bru, suau i cigne
que ara encara t’espera enmidonat per l’esperar-se sense garanties de res
més que una estona intemporal en la bombolla d’alè d’aire que exhala l’efecte
del teu rebuig per entendre’t capaç d’allò que tú, malvat, esporgues fins fer morir.

Laia Martinez i Lopez, a dir-buit de setembre del 2008

Ofegar

2008-09-17T17:04:00.003+02:00

Déu asfixia, però no mata, diuen els nostres enemics, i potser també nosaltres mateixos. No li veig la gràcia a aquest exercici sàdic. Realment Déu ha de ser ben poca cosa. Naturalment, que en surten de pertot dient que ho fa per al nostre bé, per enfortir-nos. Llagoters!

El canvi. Miquel Bauçà

un poema del poemari inèdit CARN VOL DIR DESAPARICIONS

2008-09-12T14:42:00.001+02:00

El senyor dels holocausts

Oh, esplendor…
ARTHUR RIMBAUD

Aquestes cadenes;
fulgents, místiques, corcades.
S’assemblen a un home.
Amb elles ho arrossegaré tot
a la destrucció final.
No hi haurà res que sobrevisqui
aquests últims instants insalvables.
Ho sé. Ho he fet altres vegades.
I en el moment decisiu
sols em posseiran
aquesta incommensurable
voluntat d’aniquilació
i la llegendària energia
dels esclaus.

TOT SEGUEIX CREMANT

2008-09-11T12:58:00.002+02:00

Pau Castanyer m'ha demanat que enviï això a la pesta poètica. Es tracta d'un text del també poeta Joan Perelló que parla d'aquest naixement important que és LA CANTÀRIDA (una nova col·lecció de poesia) i de la PEDRA FOGUERA, que és parlar també del foc de LA PESTA:

"La crisi no sorprèn a la poesia de Mallorca. Si fa pocs mesos l'editorial Documenta Balear oferia una antologia de la poesia jove dels països catalans, amb autors nascuts entre 1977 i 1989, amb l'encertat títol general de Pedra foguera, ara acaba d'iniciar una nova aventura editorial amb una col·lecció de poesia a la que han donat el nom de La Cantàrida. El primer títol és d'Emili Sánchez-Rubio (Palma, 1983) i es titula Breviari d'antípodes, amb pròleg d'Enric Casasses, mentre que el segon és d'en Pau Castanyer (Palma, 1983), amb proemi d'Àngel Igelmo i pròleg de mi mateix, i al que li ha donat per títol Nedar-te la pell. Naturalment tots dos joves poetes, a més de la coincidència de la data de naixement, són dos dels antologats a Pedra foguera, és a dir, membres d'aquesta nova generació que, a més de multitudinària i loquaç, és intrèpida i ambiciosa, fa recitals poètics, participa a muntatges teatrals, gestiona revistes. És, en definitiva, una generació que viu la literatura. Això és el que com a mínim s'ha de demanar als escriptors."

M'agrada, m'encanta!, veure com el blog va calent de vida, vivències, passions, exaltacions, discussions i poesia. A veure si tot esdevé gangrena en vers i nafra sagrada...

L'amor en els temps del Gmail

2008-09-10T12:41:00.003+02:00

Se sap que ets important, que no ets una més, que no ets tan fugaç com els altres perquè, al Gmail, hi he fet una carpeta, flamant, amb el teu nom. L'omples amb paraules, amb fotos, amb cançons. I quan fa massa que no rebo cap sms, que no sona el mòbil, que al Facebook no m'hi comentes res, obro la carpeta dels tresors i estiro el fil de converses que han travessat mars, muntanyes, vents.

És absurd, aquest trànsit interminable de zeros i uns, ja ho sabem. I poc romàntic, evidentment. Però tard o d'hora arribarà l'Sturm und Drang de la teva pell sobre la meva pell. Paciència, doncs. I, mentrestant, visca el Gmail.

En Jaume cap a la llengua globalitzada

2008-09-08T21:56:00.004+02:00

Benvolguts blocaires.

Ahir vaig poder assistir a un trauma generacional. El poeta Jaume C. Pons em defensava la llengua totalment estandaritzada per l'obra escrita; la seva defensa era: fugir del localisme. Davant aquesta contesta vaig proposar l'exemple de la poesia de Blai Bonet. Blai Bonet era localista? Ell em digué que, la seva manera d'escriure era ultra-universal.

Després, amb el trauma el cor, vaig començar a llegir la seva tesina sobre Miquel Bauçà. A les primeres pàgines vaig trobar una cita d'Arnau Pons sobre la manera d'escriure de Bauçà. En Jaume menteix? No es creu el que defensa? Bé, la cita (vegeu apartat comentari).

(Jaume, a rapar!)

encAr hi ha braSa

2008-09-07T17:48:00.001+02:00

CARRETÓ
de batre

A n’en Joan Tomàs Martínez Grimalt

Rostolls, només ens queden.
Una cançó de fora vila
en camp de cards.
Un cardassar per on els mots
són com el roc, aquest calcari
i blanquinós, que ve de lluny
fins molt a prop, que ve de mar,
que ens és muntanya i posa nom:
Sant Llorenç del Cardassar,
l’antiga santa de Bellver
i tot el canvi en un bell somni
[somiat].
El carretó de batre és el progrés.
Rostolls, només tenim.
Un ram abrupte a punta d’illa
ens és amic.
La flor del card ens agermana.
Ja no hi ha blat.
Batem el buit fins dalt a Cura
i aquesta herba inexistent
que ha alimentat el bestiar
és el batec de la natura
des de la serra fins baix al pla.

blanCalluM
Ciutat de Mall

2008-09-07T16:25:00.002+02:00

Benvolguts germans de la Pesta,

això és una blog-promoció!

Del 10 al 28 de setembre (excepte els dilluns i dia 20 que tampoc hi ha funció) a l'Espai Escènic Joan Brossa Corcada Teatre presenta:

Pèl al pit, a partir de textos de Blai Bonet.

Amb:

Joan Fullana
Joan Tomàs Martínez
Joana Gomila
Blai Casals

Hi estau tots convidats!!!

Més informació a:

corcada.googlepages.com i www.espaibrossa.com

RETORN DE LES VACANCES, FETUS SURANT A LA PLATJA

2008-09-06T12:26:00.004+02:00

DECEBEDORS DE LES LLETRES, ESPÈCIES ESTINGUIDES D'ORONELLES VULGARS.... OUS NIALS . S'HAN ACABAT LES VERBES. QUÍ ÉS QUE NO DIU RES? PERQUÈ PUTES NO DEUS RES? LA VOSTRA MALALTIA DEL SILENCI NOMÉS ÉS UN DESPRECI A LA PESTA, A TOTS NOSALTRES I A LES CONSIDERACIONS ESPECTRALS DE DE LORD ALORDA AND COMPANY.

BENVINGUTS AL NOU CURS ESCOLAR, PUTES BEATES FETALS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! ENDAVANT LES ATXES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(... I CRISTO MURIÓ POR NOSOTROS, -DIUEN-)

TROBADA DE JOVES POETES DEL MEDITERRANI A FORMENTERA

2008-09-04T23:34:00.003+02:00

Divendres 15 d'agost vaig anar a Formentera, convidat per la Comissió de Festes de Santa Maria, al poble de Sant Francesc, anomenat pels avis del lloc com "San Franciscu", a la manera com el pare Serra va batejar una de les múltiples localitats americanes per on va circular ara ja fa tants anys per les Amèriques. Per què? A què em convidarem exactament? A tot. La nostra, com la del pare Serra, fou també una conquesta: una conquesta de l'illa i de l'esperit a través de la poesia, un recital que es duia a terme aquell mateix divendres 15 a vespre en un pati preciós al cor del poble. Els convidats érem Verònica Riera (Eivissa), Maria Cabrera (Barcelona), Biel Pons (Menorca), Maria Teresa Ferrer (Formentera), el grup poètic i musical A Manta (València) i jo, Jaume C. Pons Alorda (Mallorca). Participants d'altres anys han estat Josep Pedrals, Laia Noguera o Jaume Munar, entre molts altres. La qüestió: allò va ser un festival i si no ho he contat fins ara ha estat per diferents i múltiples circumstàncies, algunes d'elles felices (sic), d'altres no tant. Però bé, ja som retornat després de tot aquest temps i el record em permet veure i percebre aquells dies com el que foren: una autèntica festa. Dormírem molt gustosament a l'institut, tot fou formidable, excepte el fet que vàrem haver de compartir l'espai amb milions de mosquits que mos m'assolaren com mai mos havien devastat. Ara bé, en aquelles lliteres se podien fer orgies infinites! Un lloc emblemàtic, aquell institut, un espai obert a tots nosaltres amb les portes i el cor amb ganes de redimir. Va venir moltíssima gent de públic, més de 50 persones entusiasmades amb el vers i la paraula. I tot després d'haver fet una meravellosa passejada pel poble per descobrir racons màgics. Al dia següent, després de molta festa dormint poc i xalant molt, visitàrem (ens visitaren) el far de Berberia (sí, el far de LUCÍA Y EL SEXO) i les platges (exaltació de cossos) més brutals que havia vist en molt de temps. Espectacle visual. Fou sols un dia i una nit, però quin dia, i quina nit, cagondei! L'any que ve, com cada any, se seguirà fent. Jo ja m'he apuntat al carro com a espectador, quins seran els que hi aniran a recitar l'any que ve? Noltros, els participants d'aquesta edició, ja començam a saber els noms però haurem d'esperar fins agost per saber-ho del tot. I per acabar, un poema escrit entre Eivissa i Formentera, just abans d'arribar a l'illa, en el vaixell que m'hi portava i amb tothom al cor, acompanyant-me:

La resplendor

(si) la llum

(quan) castrada

reverbera

2008-08-21T20:37:00.003+02:00

"Mai no s'han de dir mentides. L'art té aquesta grandesa particular: no tolera les mentides. Podem dir mentides en l'amor, en la política, en la medicina; podem enganyar la gent, fins i tot a Déu; però en l'art no se'n poden dir, de mentides."

Anton P. Txèhov -extret d'una carta sense data

Som una conversa

2008-08-13T16:29:00.008+02:00

"Les paraules són un símbol de la nostra vida. A través seu podem escriure sobre la intimitat, els sentiments més profunds i les característiques que ens defineixen com a persones. Les paraules són la pell del nostre jo, coneixen tots els nostres secrets, dormen al nostre llit, seuen a la nostra cadira, criden en els nostres somnis, mengen en el nostre plat. Però és curiós que aquestes paraules, tan properes, tan amigues, tan íntimes, no siguin només nostres, ni hagin crescut en nosaltres, com el nostre cos, els nostres cabells o les nostres ungles. Les paraules pertanyen a una societat, són al diccionari, han passat per la boca dels besavis, dels avis, dels pares, i continuaran després en els llavis dels nostres fills, néts i besnéts. Te n'adones? El més nostre, el més secret, manté una relació íntima amb els altres, amb el passat, amb la ciutat on vivim. I és que som una conversa."

Lliçons de poesia per a nens i nenes inquiets. Luis Garcia Montero. Editorial Comares.

Amb la vostra dèria per no ser

2008-08-12T16:54:00.001+02:00

Parleu de fetus esclafats, els mateu amb paraules, els feu desfilar pels malsons amb què ens voleu contagiar. Parleu de fetus morts perquè no us esquinçaran mai el ventre, perquè no carregareu mai al cos el pes de fer-los viure o morir, i us vengeu d’aquesta impotència amb ressentiment, amb la violència més nua. No se sap contra qui us vengeu, no és culpa de ningú que no pugueu parir. I parleu de fetus sabent que és la paraula més lletja, la més inquietant, la més despullada d’amor i de vida que podríeu fer servir.

A estones crec que tota la vida de les dones és disculpar-se eternament pel privilegi de parir. O per la vergonya de parir. No ho sé. Però deixeu els putus fetus tranquils.