automatismes

demà a felicitar tots els jordis és el dia i hi ha sants que encara es recorden la resta són celebració de padrines sant jordi prò dia de llibres taules parades amb llibres en català caldria que ho fossin sempre per sempre llibres del dia i flors d’aquí cap flor importada amb avió no arribarà hi ha un volcà que encara raja tot i el segle vint-i-u prò els jardiners no s’ho atrapen el dia únic en tot l’any dels catalans enamorats caldrà llavors rapinyar-les dels hortets que hi ha al veïnat o tots a casa regalant les flors pel fèisbuc pixelades sense espines sense aroma les lectures en fitxers d’ordinador les lectures en e-book no es paeïxen gaire bé i m’enlluernen les pantalles vull passar els fulls de paper que em retornen la carícia no vull clicar no vull màquines musties no vull girar ni pàgina ni l’esquena a l’antigor a mi m’agrada l’olor de llibres nous blancs tallants de llibres vells esgrogueïts mig rosegats que de segur algú s’ha llegit i roses vermelles roges una rosa embolicada amb cel·lofana amb llaç daurat de quatre barres llaços d’arrels d’aquesta terra demà vint-i-tres i un sol de primavera escalfa l’esprit com desganat i guspireja demà un drac traient foc pels queixals menja princeses prò no patiu nosaltres pubilles som i jordis valents i valentes sense por de llançar-se a la piscina i sota l’aigua anar a cercar-hi una besada poesia la llegenda poesia és una rondalla i felicitat de la que puny de tan senzilla demà algú automatitzat truca a cadascun dels jordis de la guia municipal i compra rams de flors de plàstic prò no sap de què serveix la bellesa del somriure de la noia amb la rosa a la mà del noi amb la rosa a la mà perquè no llegeix poesia perquè no es llegeix la poesia que hi ha entre la paradeta de flors esclatades a l’abril i la cua de jovent i les lletres com formigues d’en Papasseit ballant sardanes que no és fer festa per encàrrec que és el motor el moll del cor que és la dansa de la rima i dels quatre que recorden el roser un esbarzer germinat de la llavor de l’estimar-se perquè sí

[article publicat a la Talaia del diari El Setmanari, 22 d'abril del 2010]

"massa elogi mata la confiança"

Joan Salvat-Papasseit

BÉ DONCS, VOLÍEU MANIFEST GROC I AQUÍ TENIU MANIFEST GROC

"Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar. QUELCOM MÉS QUE NO AIXÒ: la vocació mateixa. Nosaltres, per exemple, tenim ciselladors meravellosos emperò inútilment hem cercat el Poeta: aquest de més avall creu en Déu i no és místic, refusa un plebiscit perquè no s'acompanya dels vils trenta diners; aquest altre no hi creu, ni en déus ni en plebiscits -ja s'acosta el Poeta-, però no és guerrer i tem el judicar dels homes renglerats per tal que són prudents. El Poeta serà, doncs, l'home entusiasta."

Joan Salvat-Papasseït. "Concepte de Poeta", 1919


Manifest Groc a l'Espai Brossa

SOBREVIUREM

I DEL RESULTAT
encara serem més forts

recordau els bons moments
feis-los retornar

esforç i poesia

això no s'atura
sempre endavant!

El final d'una etapa

Benvolguts pestaires.

Crec que s'acaba una etapa esplendorosa per desídia i comença el capitalisme literari mal forjat.

Potser encara ens podem salvar, però la dispersió comença a ser molt evident i preocupant. Les lletres esdevenen sinònimes de batalla i cada un tira pel seu cantonet. Hem deixat que ens aplegui la malaltia de grups anteriors que han vist dinamitar-se per desfeta, passivitat o traïció.

Alçarem el cap o morirem

diu 'el lleó'

Que el pensament i el cor de cada home
sien altars de sacra independència (...)

Àngel Guimerà

EL VIGILANT JA NO VIGILARÀ

Ahir, dimecres 28 de desembre de 2010, va morir, als 91 anys, J. D. Salinger, l'autor de THE CATCHER IN THE RYE ("El vigilant en el camp de ségol").

La notícia m'ha deixat molt destruït. He discutit moltes vegades sobre aquesta novel·la amb gent que estava convençuda que no valia la pena i que el que la feia mítica era el seu autor, que s'havia reclòs a casa seva allunyat de qualsevol gregarisme, del ramat, de la comuna (no és estrany, doncs, que més d'un el volgués equiparar/comparar a Miquel Bauçà: la llegenda de l'autor hölderlinià des de la seva torre d'ivori groc).

Crec que la novel·la és potentíssima, una de les més fortes que he llegit mai. Quan la vaig descobrir per primera vegada, no tenia ni puta idea de qui era Salinger, ni de tot l'efecte fugitiu que l'envoltava, i el llibre em va causar la mateixa impressió, potser més forta i tot que quan hi vaig tornar i ja era conscient de tota la parafernàlia.

És estranya, hipnòtica, punyent, dolorosa, viva, poètica. Molt poètica. Sempre me'n recordaré d'aquell fragment memorable on el protagonista, Holden Caufield, discuteix amb la seva germana petita, i aquesta li demana què putes vol fer en la vida. Holden s'imagina a ell mateix enmig d'un immens camp de ségol, vigilant perquè els nins i nines que hi juguen no caiguin a l'abisme.

El vigilant, però, ja no vigilarà mai més.

Daniïl Kharms (unes perles)

No m'agraden els nens, els vells, les velles ni els adults assenyats.

És cruel enverinar els nens. Però és que cal fer-ne alguna cosa!

Només m'agraden les dones joves, sanes i sumptuoses. La resta de representants de la humanitat em resulten sospitosos.

Les velles que tenen idees assenyades, estaria bé caçar-les amb un llaç.

Qualsevol rostre amb aire assenyat em provoca una sensació desagradable.

Què són les flors? L'entrecuix de les dones fa més bona olor. Totes dues coses són naturals, per això ningú no gosa indignar-se pel que dic.


(Petita antologia de Daniïl Kharms. Edicions de 1984.)

Dels que deixen petja

Xe, una miqueta de catxondeo, per l'amor de déu...

Bon any a tots i millors poemes...