divendres, 24 d’abril del 2009

Avís

Va l'altre dia Eduard Carmona i em diu: "Ec, vols participar al nostre blog?". I jo que li contesto: "Home, però què collons hai de fer al vostre blog?". I diu ell: "No res, no res, home, jo t'envio la invitació i tu voràs què fas". I au, m'ho envia i ja hi sóc, vet-ho aquí.
Aprofito, per tant, per fer un aclariment. Ahir per la tarda vam 'nar a una espècie de jam session que es feia en un bar de la Barcelonota. Hi havia uns músics tocant (unes màquines, escoltin) i la penya anava pujant a dir les seues coses. Va pujar fins i tot Daniel Busquets, home habitualment calmós. I jo, pobre de mi, que no tinc memòria ni, ahir, papers, vaig pujar, més mort que viu. I ara ve l'aclariment: les coses que vaig llegir no eren pas meues. Ho hagués hagut de dir allí? Segurament: però jo estava tota l'estona mirant els músics (unes màquines, repeteixo) per veure si ens aclaríem. Perquè mai abans no havia recitat sobre un fons musical. ¿He dit que els músics eren unes màquines?
Aleshores: un poema era de Manuel Pérez Bonfill. Un altre de Miquel Bauçà (Montserrat Casamitjana forever!). Són els dos únics poemes que em sé de memòria. I n'hi ha dos més que vaig llegir d'un llibre blanc que m'havia comprat dues horetes abans. El primer és aquest:

sóc gos captiu.
i el meu senyor és el temps.

em llepo les ferides,
rosego les arrels que m'empresonen
en terres aspres.
vigilo, absurd, un camp de somnis.

i he conegut molts amos.

bastonejat, entenc el xiuxiueig
de les síl·labes àtones.

al blanc dels ametllers
del meu gener més fred,
la veritat menteix a cada ametlla.

Ja veuen: droga dura. Que, per cert, és del Francesc Garriga Barata. Que, per cert, diumenge fa 77 anys.
Ué!

dimarts, 21 d’abril del 2009

Ocell 2 / Alguns conflictes

A ANDREU GALAN

Esteu perdonat tothom es pot equivocar
va dir l’ocell.

Jacques Prévert


Que jo volia un ocell
no va ser mai
cap secret.
M’agradava de veure’ls
amb les ales esteses
com si ens beneïssin
en passar-nos per sobre.
Veia les ales
com un tresor exposat
i el tresor deia
“-Pren-me! Pren-me!”.
I jo volia un ocell.
Un dia, van passar
tots els ocells del món
per damunt el meu cap
(es va fer una nit intermitent,
com la del foc).
Tothom aixecava les mans,
feia “-Ohhh!”.
El dia dels ocells, en digueren.
I jo, que volia un ocell,
no en vaig veure cap,
aquell dia.
En canvi, vaig veure una noia.
La noia, tenia un ocell!
L’ocell no em va mirar,
però la noia sí.
I els meus desitjos d’ocell
van batre les ales.
Arrencaren a volar.
Ompliren el cel intermitent.
La noia digué “Se te’n van!”,
i el seu ocell aprofità l’instant
com haurien de fer tots els ocells,
i escapà a volar
d’una manera preciosa.
Vam quedar aturats,
l’un al costat de l’altre
i sense ocells.
Com uns versos blancs.

dijous, 9 d’abril del 2009

Allò que passa


Escolte cantar les motoserres
i em demane què deu passar a ciutat.
Ara mateix el vell del parc
observa el seu reflex en l'asfalt,
s'hi mira embadalit
resseguint la línia estràbica
de la constel·lació del *si-no-fos,
però només hi troba estridències del gairebé,
qualls arnats de joventut,
qui sap si els algoritmes més confusos del pànic...
L'om més vell de la plaça,
assegut al bell mig d'ell mateix,
s'interroga sobre la seua vocació naturalista,
el perquè de tanta pressa per ser, definitivament,
un arbre més entre els arbres i no un om transvestit
a figuera o a baladre confús i eixordador.
Un xiquet que nom Miquel es pregunta,
insistent, sobre la possibilitat de demanar
als reis el pantone de l'infinit
i poder tirar-se pel tobogan i despertar-se
t0t d'una sabent-se formiga processionària
enmig d'un vers de Papasseit,
i no comprén per què hom només
beu aigua quan té set si el set
no veu aigua quan beu el vuit.
I els teuladins, ai las, es demanen què hi pinten
les motoserres en tot això.

_______________

*Banc del si-no-fos: banc on acostumen de seure persones velles, que solen dir sovint frases com aquestes: «Si no fos aquest dolor que tinc...», «Si no fos pels ronyons...», etc. (Empordà).
Font: DCVB

dimecres, 8 d’abril del 2009

MIREU...

-Mireu aquells ocells en aquells arbres.
-Voleu dir aquells pardals, més enllà de les pruneres.

JOAN BROSSA

visca!
viSca!
viscA!