Game over

El Dalai Lama juga amb la Game Boy.
Ja ha arribat a l'última pantalla.
Prô un dubte de fe l'assetja tot d'una:
¿Arribarà finalment al nirvana?

Represa de Joan Vinyoli

ARBRES

Un altre cop vols enfonsar els peus
a la terra.
Està bé, però pensa
que no serveix de res clavar-hi els dits,
que has d’estar aquí quan és de sorra
i quan és fang, des que surt el sol
fins la tempesta
-tindràs la companyia
dels pinyols, podràs veure l’arrelassa
universal que hi ha davall d’homes
i cases-,
aprenent sempre boscos,
per si enllà de muntanyes, tota una serra, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has estat l’arbre convincent.

blanCalluM
12
12
08

Miquel Bauçà vist deBiaix

La companyia Corcada Teatre trasllada l’obra del felanitxer a versió cinematogràfica amb escenografia teatral. Fa quatre dies que els joves mallorquins enregistren la cinta, de prop d’una hora

Rate it 1 stars

• Rate it 2 stars
• Rate it 3 stars
• Rate it 4 stars
• Rate it 5 stars

Optar pel camí més dret, sense fer revolts, no és sempre la solució més encertada. Així ho creia l’escriptor Miquel Bauçà i també ho adopta la companyia Corcada Teatre, que des de fa quatre mesos volta pels escenaris amb deBiaix. "Jo he comprovat que com més indirecte és el procediment, més grans són les probabilitats d’aconseguir allò que hom vol de debò", deia l’escriptor.

Tal vegada aquest sentiment fascina la companyia teatral que, quatre mesos després de l’estrena, s’endinsa en un nou projecte sobre el felanitxer: dur l’obra teatral al cel·luloide. Amb el mateix guió literari que la peça dramatúrgica però adaptada al model cinematogràfic, Corcada Teatre i dos joves professionals del món audiovisual fa tres dies que enregistren a Palma el bessó de l’obra. "Aquest és un format cinematogràfic molt emprat durant els anys vuitanta i noranta a Itàlia i a Alemanya que ara nosaltres hem volgut recuperar", explicava ahir el director de la companyia, Joan Fullana.

El resultat d’aquest migmetratge de 55 minuts es distribuirà a final de març amb la revista Pèl Capell, quan traurà al carrer un número especial de setanta pàgines dedicat a Miquel Bauçà.

Bauçà no és un escriptor gens simple i endinsar-se en el seu món oníric o abordar els temes contemporanis de l’home com ho feia l’escriptor ha estat una quimera pels membres de Corcada Teatre. "Feia dos anys que teníem el projecte rodant pel cap fins que l’agost passat l’estrenàrem", indicà Fullana. "Bauçà no ens ho posà gens fàcil a nosaltres per interpretar els seus texts i és per això que el resultat de deBiaix també comporta una complexitat, talment com els seus texts", aclareix alhora que afegeix que en aquest cas "no pot ser que el públic ho entengui tot en una hora que dura la representació".

La cinta cinematogràfica permetrà ara endinsar-se d’una manera més profunda en l’obra del poeta i narrador fent una anàlisi sobre la quotidianitat social i el món dels somnis com a solució per arribar a la llibertat de la persona. "És una manera d’entrendre la societat occidental i on es comenten temes que ens toquen: l’amor, l’amistat, l’església, l’ésser social, etc.", diu Fullana.

Miquel Bauçà destacà per la seva coherència social i traspuava els seus pensaments a través dels escrits. Avui aquesta manera d’entendre el món no ha quedat arraconada, ja que Corcada li ha tret la pols que alguns li llançaren per mosrar-la de manera més directa, ja sigui a través del teatre o ja sigui de manera cinematogràfica. Per veure-la en vídeo caldrà esperar fins al mes de març. Per conèixer-la sobre l’escenari, avui la duran al teatre Municipal de Palma a les vuit del vespre.

Poesia d'imatges

Quin poema suggereix aquesta imatge 

(anau penjant les propostes)

En record del Prudenci

Doncs sí, ja sé que la majoria no sabeu qui era el Prudenci Reguant, que ens ha deixat fa poc.

Però tenia una obra extensíssima que alguns varem conèixer (jo només n'he pogut llegir trossets, a part de la seva novel·la "la cinquena estació"). Un home fora del seu temps: alquimista, poeta, escriptor apassionat.

I com sempre que algú ens deixa, ens deixa un forat a algun lloc que no es pot trobar.


Si ja no hi sóc

Si ja no hi sóc
I em trobes a faltar
Pensa que sóc el mar
Que tot el cos t´envolta.
Enfonsa el cos en l´arena
I creu que t´escalfo jo
Ardent amb el teu contacte.
Entrega el teu cos al sol
Com una verge plàcida,
I sent que amb els meus dits
Vull fer-te meva.
Si ja no hi sóc
I em trobes a faltar
Busca´m arreu
Que sóc al teu esguard
Sempre esperant-te.
Em veuràs en el vent invisible,
I en les fulles dels arbres que dansen.
En la neu d´aquell cim
Que amb el torb es fa màgica.
I en arribar la nit,
Escolta l´udol de la bestia trista,
Creient que és el meu plor
Que de tu es desespera enyorant-se.
Si ja no hi sóc
I em trobes a faltar
Escolta el mar i l´arena
I la plàcida llum
D´aquest sol que t´escalfa.
Busca´m arreu,
En el vent i en la màgica
Neu d´aquell cim
Que s´abraça amb el torb
Per amar-se.
Sent el meu crit, Tanmateix,
Que és el meu plor
Que neix en oblidar-te.

Prudenci Reguant

Reneixo com el bosc, sóc el camí, us porto fins la llum, demà què direu de mi.


Si voleu llegir coses seves:

Prudenci Reguant

Prudenci a relatsencatala

Bruixot dixit

processó de tuberculosos

El verdet
coneix els secrets
de la terra,
els no-límits
de l'ombra:

"surants torres de Höl-
derlin"1

El furor s'enfila
entre les costelles
com uns bronquis
de sang.

L'univers
té el rostre
d'una tomba,
i misteri.

Poder nafrat
"d'una primavera
insos-
pitada"2



Tübingen
25 de novembre
2008





1: Paul Celan
2: Friedrich Hölderlin

DES DE TÜBINGEN, CIUTAT DEL POETA HÖLDERLIN

Ara, celebrant els meus 24 anys, a Tübingen, he vist de nit la torre de Hölderlin. Celan cridava "surants torres de Hölderlin", perquè en efecte són moltes i totes suren. Penso en Trakl, penso en Vidal i aquí tot té un sentit arrelat des del fons dels anells dels arbres: tot fulgura. Pallaschk! Pallaschk!

Un haiku (que fa cool)

Hi ha un quadern en blanc
que espera que l’embruti.
Desvirgo infinits.

LA CIUTAT GLOBAL

Ciutat global

Crema la memòria,

crema el nostre temps.

Ens fem una versió seqüencial d’impremta

i ens tenyim d’indiferència

petjant tot quan miserable fem.

Les decisions preses, el llit desfet,

la medicació, el cercle buit

que ens lloa la respiració.

 

No serà graciosa la partida?

No veurem encara esclafir de sal

el turment de la llei

i la insatisfacció del fàstic?

"La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

"La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

                                                Mercè Rodoreda. "La mort i la primavera"

(cal introduir comentaris personals, pornogràfics, literaris o tècnics de la Mercè)

Sociològicament parlant

Beuen Moritz i fumen Lucky Strike, Pueblo, Marlboro light. Es miren, s'estudien, s'avaluen. Decideixen si la faldilla d'aquella és massa curta o el jersei d'aquell massa tancat. Prenen nota mental de tots els nous, dels esporàdics, dels que potser repetiran; dels que podrien suposar una amenaça vaga contra el lloc a l'escala, contra la pàgina escrita, contra el cos de l'amant. Saluden amb més o menys efusivitat d'acord amb el grau d'afinitat poètica, eròtica, amical.

En silenci, entre somriures, sota paraules vessades a cau d'orella del que tenen al costat, es miren, s'estudien, s'avaluen. S'envegen, es menyspreen, s'odien, es desitgen, s'estimen. S'ignoren amb una involuntària intensitat.

Llavors, de fons, hi ha la poesia. Si hi ha sort i aquella nit és bona la collita, en algun moment se'ls arriba a emportar. I, per un moment, tot els és igual. No hi ha faldilles curtes ni fel per estrenar. Només paraules que ressonen, vibrants. I una escalfor que no se sap d'on ve, però que de sobte recorden que és el que en realitat venien a buscar.

De viu'n'viu

La nit mostra les genives,
entre ginyes d'estels
i una brusca suau,
com sucre mòlt
sobre les parpelles.
M'he desvetllat
somiant que avançava
en línia contínua,
que em tirava de cap al mar
i t'avidava,
amb la imperiosa necessitat
de cometre infraccions.
M'he arrabassat de viu en viu
el cor
i te l'he deixat
sobre l'asfalt, amb els ulls
el fetge
i el sexe,
sagnant colors,
pous de fal·leres
i una lluna de metall:
diluvi vital.
Cúmuls de fosca entre dits,
he pensat que l'alegria
era a l'autopista,
sota el ruixat abismal,
a ritme de pas peatonal,
amb plaers mai dits
dins la boca,
i el cervell que oblida l'esma,
quan incorr en el pecat,
en la imprudència
que m'estira
a fer-me etèria,
feta l'ofrena dels òrgans vitals,
i travessar murs de gebre
fins arribar al matí
i recompondre'm les avideses,
cada a una al seu lloc.
Tornar esperar a fer-me
pluja, per romandre
en la teva albada
i fer un poc meus
els teus rudiments,
la teva herba negra.
Escric èglogues al matí,
reparant el cos del delicte.

"Edicions 62 retrasa de nuevo la publicación de las poesías completas de Blai Bonet"

Imagen de archivo de Blai Bonet. El año pasado se cumplieron diez años de su muerte.  

El volumen se prometió para el décimo aniversario de la muerte del poeta y se aplazó a octubre. Ahora se vuelve a posponer a diciembre

M. ELENA VALLÉS. PALMA. Los aniversarios son efemérides que en ocasiones carecen de sentido, pues no siempre sirven para invocar y revivir personalidades excelsas. Un caso sangrante y que comienza a ser enigmático es el de Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997), cuyas obras completas se retrasan hasta el mes de diciembre, después de la publicación de las de Mercè Rodoreda, cuyo centenario se cumplió el pasado dia 10. El 21 de diciembre de 2007 se cumplieron diez años del fallecimiento de Blai Bonet y es cierto que los homenajes se fueron sucediendo, así como algunas publicaciones -véase el caso de la reedición de El color (obra que recopila los cuatro primeros poemarios del escritor) por parte de El Consell en la colección Mixtàlia-; sin embargo, no fructificaron sus obras completas.
El pasado mes de diciembre, Xavier Folch, miembro del consejo editorial del Grup 62, y el editor Jordi Cornudella viajaron a Mallorca para conseguir el apoyo económico del Govern, Consell y Universitat de les Illes Balears (UIB) con el fin de publicar las obras completas del poeta mallorquín. Los convenios no se firmaron en aquel momento, pero las instituciones se comprometieron a colaborar. Poco después, se anunció que la poesía completa podría estar lista para este mes de octubre. La fecha y la noticia la volvió a ratificar Folch en el programa televisivo L´hora del lector, conducido por el periodista Emili Manzano. Sin embargo, hace varias semanas fue el mismo Folch quien reconoció a este diario que la publicación se retrasaría hasta al menos el mes de diciembre, pues el editor Jordi Cornudella se encontraba trabajando noche y día para sacar adelante las obras de Rodoreda. 
Tanto el director general de Cultura, Pere Joan Martorell, como su homólogo en el Consell, Maties Garcias, reconocieron a este rotativo que no habían vuelto a tener noticias de Edicions 62 desde la primera reunión que mantuvieron en Mallorca, pero que continuaban manteniendo la postura de sufragar la publicación. Garcias expresó en su día la voluntad por parte del Consell de costear las obras completas de Bonet adquiriendo un volumen importante de libros por un valor de 12.000 euros.
Cabe recordar que poco antes de morir, Blai Bonet firmó en 1997 un contrato con Folch y Josep Maria Castellet para publicar sus obras completas en Edicions 62. Por una serie de razones, como las dificultades económicas de la editorial así como la falta de apoyo institucional, el proyecto quedó encallado hasta el pasado diciembre, mes en que se cumplieron diez años de la muerte del literato de Santanyí. Fue entonces cuando se decidió impulsar de nuevo la publicación de toda su literatura. Hace tres años, cuando La Caixa se convirtió en el accionista mayoritario del Grup 62 y se aplicó un plan estratégico para superar el déficit de la editorial, la colección Clàssics Catalans se paralizó. El poeta Carles Rebassa, quien frecuentó en los últimos años el domicilio del escritor de Santanyí, ya denunció en 2006 la dilación de la edición de la obra completa del literato. Rebassa atribuyó parte de la decisión de retrasar las obras completas del poeta mallorquín a la Generalitat de Catalunya, "que no considera a Bonet un autor de interés". También echó en cara a las instituciones baleares que no se interesaran por el escritor. Ernest Folch contestó a esta crítica aduciendo a razones de orden económico y haciendo hincapié en que Edicions 62 continuaría sacando volúmenes de la colección Clàssics Catalans. 
Una vez conseguida la financiación institucional para los tomos de las obras completas, el retraso comienza a vestirse de enigma. Las autoridades baleares se encuentran en estos momentos aguardando las noticias y señales que dé la editorial para firmar el convenio de colaboración.
Como ya fue publicado en su día, la edición de la poesía, que corre a cargo de Xavier Lloveras, ya está lista. Consistiría en un tomo de 900 páginas organizadas por libros. Un dato: Bonet ha publicado 13 poemarios, muchos de los cuales son difíciles de encontrar en el mercado.

si caus m'adoraràs

si cadens adoraveris me.
Satanàs

I QUÈ?, AH!

Els condemnats hi donen voltes; quasi dansen prô no poden, car l’estructura no ho permet ni el protocol no ho estipula. Per tot viu la pena eterna. No hi ha lloc ni per a l’aire. Tot és a punt pel paradís: una corrua d’homes muts a l’aventura de l’abstret són només fúria i gran deler per posseir tota la pompa i tot el fast que hi ha a la vora i serà seu. A l’infern hi venen mobles. Els vigilants, armats, que hi ha a l’entrada, van predicant corrua endins que són barats. I el tornaveu de llur maligne va dient que són els bons i bons de dur i que si véns dines de franc. La mida justa de les tatxes i el precís nombre de claus. El martell, te l’inventes. La perfecció hi put a llum. De la llum n’han fet estigma: avui l’infern té marca sueca i digerint esprits inerts es fica dins de cada casa com si fos l’habitual, la cosa d’ara, la més normal. Per a trobar una lleixa he hagut d’anar a l’infern!

blanCalluM
23
10
08

Secrets de l’alquímia bouètica

La màquina genial. Déu ha tornat. És de La Cava i batejat amb aigua de l'Ebre. Tan a prop i no ho sabíem. Un anunci que diu: “Bega Cristovella”: aigua en vi, aigua en vi! Vi i cervesa? No, viceversa! Paco Morales, l'inefable per autèntic, un cop més esbudella -i ens escudella- l'infinit amb impunitat i bouesia per mostrar-nos lo més gran misteri: la baluerna genial, lo fòtil del futur, l'andròmina perfecta, això és: la màquina quimèrica; l’enginy dotat del més gran poder: transformar l'aigua en vi. La revolució industrial ha arribat a la bíblia; terratrèmol de 4 graus en l'autopista cap al cel; crack a la borsa del Vaticà. Les empreses de vi de missa se'n van en orris, estols de rectors se suïciden des de llurs campanars: el socialisme de la Cristovella (made in La Cava) arrasa amb la màquina que tant va somiar Doc, el desficaciat inventor de Regreso al futuro. ¡Camarades, ha arribat la revolta! Però...ep, tenim una baixa: Dionís ha mort sota els efectes d'un coma etílic...

I és que aquest home-déu vingut de la Cava prenya lo món d'escultures, de tendresa, de cànem, d'autoretrats, de místiques, quimèriques i alquímiques rampoines: unes formes que ens revelen la interioritat de l'artista d'una peça; els esguits d'una humanitat que travessa subconscients, weblogs, prejudicis, universitats, facebooks, acadèmies a ritme de vertigen tot fent-nos sentir més homes amagats dins de les dones (“tot cos és dona”, diu J.Pons Alorda; “la carn, crec, també és amor”, diu un tal Pau Vadell), a través de tendríssims lectors de l'Odissea abocats a una Mar de sardines des d'on llunyà s'albira l'esguard d'Ulisses, i ens fa sentir més paraula sense pell, menys caspeta postmoderna, més excés al remat d'ell mateix: punt i principi d'una humanitat que expressa llur grandesa des del seu ofici de viure, l'abnegada condició de saber-se un entre tants. I un retall de diari, la dona que mor sota les mans de la bèstia, empalma amb el següent en una escultura que emociona i esfereeix a parts iguals. Aneu a l'exposició de les drassanes; sentiu l'emoció d'admirar la poesia feta carn.

Prô els bouetes ja leviten: mireu quines cames, és la Laia Martínez beneint-nos des del cel de les adúlteres. Que se desnude la vocalista! Al·leluia! Sona fort Paquito el Chocolatero; paraula, sí, paraula de boueta. Oh, Miquel Àngel Marín, capità dels bouetes. Oh, capità, meu capità, lo clarinet és l'aixada, el blues del Delta de l'Ebre o, fet i fet, lo riu és vida. Que lo riu és birra? No, viceversa. Això és: vi i cervesa. Eduard Carmona-Gitanillo del Delta, per l'amor d'Estellés, no em dixes sol. Patrícia Carles dansa sobre la boina de Durruti per fer-nos veure que els camps d'arròs són i seran la mar més verda que mai penetrarà en uns ulls. David Yimbernon pinta el poema visual que Dadà imagina mentre somia amb la Daida. Bouesia a tort i a dret. Andreu Subirats, amb l’ajuda de llurs superpoders, es llança al canal en un rampell de baptisme esperitat i travessa lo riu dotant-lo de vida: el superheroi tortosí se’n surt, i amb escreix. Lo teixidor canta Knocking on heavens doors amb melismes del delta. Carreteres de terra, la corrua de cotxes bouètics es desplaça sense aturador. Açò sembla Mad Max 3. I no, we don’t need another hero!

I més vida. Ma mare al·lucina; mon pare somriu: som a l'estiu, la Bouesia reverbera. Núria i Ferran, sants vius de la poesia, beneeixen els bouetes amb horiginalitat. Foc a la poca roba! Boca de bou s'encarna a través del mèdium Javier Caballero que, pres per la devoció jotera, li deixa joiós sa mística i apersonada còrpora de boueta. L'exorcisme és a punt d'acomplir-se, però alto: un tsunami de sardines inunda lo delta mentre al capdamunt d'una ona Carmeta la riallera balla una jota, i “de roquetes vinc, de roquetes vinc” mentre Pria Caballero, somriu amb llur somriure made in Boulliwood. I ara només queda la mar, que “s’ho empassa tot”, una mar de sardines que tota d’un glop engolix el delta de l’Ebre. I és que la maltempsada, diuen, prompte arribarà a l’horta de València…

Andreu Galan i Martí, 22 d’octubre de 2008.

SANT CUGAT: GUSPIRES DE FOC

Una altra crònica: la conclusió del festival de poesia de Sant Cugat ha acabat enguany (ahir) amb una proposta pirotècnica (com una festa de poble: amb covets i focs artificials!). La pólvora era la poesia, els portadors/ores dels encenedors per captivar aquesta imitació del foc a través del vers foren Mireia Calafell, Joan Duran, Laia Martinez i Pau Vadell. Acompanyant-se, mútuament, pels músics Jonathan Botas de Lorenzo (guitarra) i Xènia Clar (oboe) i tot sota la batuta de Biel Barnils, el resultat: EL SEGON AFTER HOURS POÈTIC. Si l'any passat tinguérem les propostes de Carles Rebassa, Andreu Gomila, Àngels Gregori i Laia Noguera enguany hem tengut alguns dels integrants de pedra foguera per tal de seguir cremant, encenent i exaltant. Es notava que havien assatjat, que tot estava en plena disposició a emocionar, i es notava l'esforç i hores invertides, la passió en cada mot, cada mort, cada viu i cada metàfora. Tot i que la il·luminació (vermella fofi tirant a grana) era més pròpia d'un puticlub que d'un recital, vàrem gaudir de la torre més blanca de totes en aquesta masia reformada per acollir actes brutals onomatopeics. Mireia va mostrar material nou, sobretot es veia en ella la facilitat que té el cos de trencar-se i de desfer-se, en com de feridor és un nom o una imposició, tot més fràgil en realitat del que sembla, sempre a punt de morir. Duran ens portà de nou a les fronteres limítrofes allà on la poesia és capaç de copular amb altres ciències, a vegades bilògiques, a vegades terrorífiques, els seus versos mostraven l'indret allà on el tot es reconeix davant l'espectre de si mateix. Laia Martinez va incloure la nota sensual i provocativa: els seus poemes adúlters, borratxos i cínics encara segueixen provocant desconert, atracció, repulsió, passió, compassió i altres exaltacions amb el mateix grau d'alcohol i hibridisme. Finalment, Pau Vadell amb el seu cinisme, la seva cruesa i tenacitat va portar de nou a l'escenari aquest parlar agre de la terra, d'etiqueta verda i vermella, allà on el sòl se fon amb el sol solar i la menjua està feta dels ossos dels especuladors i falsos profetes tot convidant-nos al silenci, però també al crit. I no va acabar aquí, la cosa, després es va donar l'oportunitat a tot aquell que volgués de poder seguir carregant hores i bessones a les espatlles, un tal Pol compartí amb tothom un poema seu però també un poema llarg i trencadís que provenia d'Austràlia. Pau Sif (ja com si es tractés d'una institució poètica estructural) va recitar després de la pedra, com a la presentació de l'horiginal, i ho va fer notar al públic amb poemes del seu TRÍPTIC D'UN CARRER tot fent homenatge a Gabriel Ferrater i a Sant Cugat, apart de traduir lletres calamaresques amb la seva força expressiva, gran ràbia de viure. Jaume C. Pons Alorda va fer de Monkeyman (lo únic que sap fer aquest pesat!) i no mereix més comentaris al respecte. L'irlandès Gerard (prest descobrirem el seu cognom) va provocar esclafits de rialles i de bones emocions amb les seves escriptures nues i marcades per aquest humor negre tan irlandès i ple de patates a les butxaques. Els seus poemes eren tèrbols i esquizofrènics, divertidíssims. I com a contrapunt, l'organitzador de l'encontre, Biel Barnils, va acabar amb un poema d'Hèctor Bofill i un brindis per a Gabriel Ferrater, que segur hagués gaudit de veure aquells joves amb ganes de poesia i d'engatar-se com animals vius. Després tots trobaren la seva destinació comuna en un pub british on hi va haver fins i tot Monkeymen i Monkeywomen ballant damunt la barra. Salut, Gabriel!

CORAL ESQUARTERAT

Ahir a l'horiginal CORAL ROMPUT. Estellés (paraules), Carmona (veus) i Rovira (guitarra). I el fantasma de n'Ovidi que devia riure sigilosament entre patates braves i croquetes de pollastre. Sols faltava en Toti (Soler). Si hom feia com Amélie era capaç de girar-se un segon i contemplar les cares dels qui contemplaven. Espectacle de fesomies alegres, estremides, fremides per l'esclat d'una bomba sentimental. O cereal! Una gran tribuna d'espectadors, enorme família poètica conjugal, va poder retenir part del tot aquell dins les antenes del múscul toràcic per excel·lència. I no va costar: allò era molt potent. Va ser molt bèstia. Animal. Aquells silencis, aquells crits, l'ascensor del dolor pujant ben dalt del pit, l'esperit aquàtic del coral, ja perdut, els carrers de València, les races de l'amargor i la pena, tota (tot i) l'alegria infinita de viure. Ahir a l'horiginal CORAL ROMPUT. I tenc la sensació que va ser una cosa molt important.

The artist's shed, o la cabana de l'artista

















Durant set dies no ha plogut
prò les teules són molles,
i les lloses,
i els llimacs s'afanyen a llepar la humitat
que l'Emily arrossega al seu pas, alleugerit
per la certesa que la crisi és mental,
només,
perquè s'ha trobat sota els peus six pence

i s'ha comprat cinc versos d'un poema
amb fulles de pomer i ara, presa,
prenent te i escoltant les merles,
pensa en la quadratura del desordre
i en el sol que s'aturarà a les tres
rere les totxanes roges i els ulls de guineu

sense que toqui cap rellotge,
just quan ella toqui el dos
d'aquest cementiri de lletres.

octubre, a Londres

La part tèrbola del temple

Tot plegat és un joc virtual, ple
d’òrbites
amb l’orella parada.
Melodies fines, tristes
en llur retorn. Contemplen, senten, toquen.

I allà hi ha
els homes que ensumen la mort.
El caçador que deixa el conill mort enmig del camp
esperant que l’altre conill acudeixi a l’olor de sang.

espanyar: v. tr. [LC] Fer saltar el pany (d’una porta, d’un bagul, etc.). Els lladres van espanyar la porta del darrere.(Font: DIEC)

estic mirant el resum de les notícies del dia al canal 3/24 i de sobte apareix la crònica del dia de la hispanitat i em quedo astorat. què algú m’expliqui, sisplau, per què el cos nacional de policia de catalunya, els mossos d’esquadra, ha de carregar contra els manifestants catalans i catalanistes que protestaven per la convocatòria feixista i ultradretana que hi havia a programada a barcelona i a tarragona. els catalans no hem de celebrar res aquest dia, però res de res. qui és qui mana als mossos anar a repartir llenya? per què? contra qui? en defensa o protecció de qui? potser els ajuntamens falsament socialistes que tenim a totes dues ciutats, els representants dels quals només pensen a trepar i a fer carrera política a espanya sense preocupar-los gens ni mica ni la catalanitat ni, com queda demostrat en dies com avui, el sentit comú. qui permet que uns caps quadrats, curts de gambals, carn de canó, misèria mental, púrria, escòria del món, tregui els seus lemes al carrer, que defensin a crits un règim de terror i tenebres, que reprodueixin eslògans que només de veure’ls ja causen dolor per tot allò que han representat? i més encara, per què emparant-se en la ‘democràcia’ (com la fan servir de fulla d’afaitar, aquesta paraula!) censuren una opció a còpia de repartir bastó i permeten que una altra s’imposi? per què aquestes manifestacions tenen lloc a catalunya? per què tenim un president de la generalitat que no és català ni li importa gens ni mica catalunya (en el sentit real de la paraula, car en el sentit de casella del monopoli d’una ideologia sí que li interessa)? per què el nostre món del nostre país de la nostra llengua de la nostra vida de cadascú és tan lluny del que ens prometen sempre? per què em fan enveja quan surten al carrer a celebrar els seus triomfs esportius, per exemple, que jo no puc celebrar, car el meu país no el representa ningú (o gairebé ningú) oficialment? per què m’obliguen a entrar en polèmiques polítiques si jo només vull poder viure tranquil amb la consciència tranquil•la, amb la tranquil•litat d’esperit que dóna pensar que puc anar a la botiga del costat i demanar si, per exemple, tenen ‘gots de vidre’? per què no m’entenen quan demano ‘gots de vidre’? qui s’equivoca? quan m’han enganyat? algú menteix... ‘poder celebrar este dia en una tierra donde ser español es tan peligroso...’ me’n faig creus. i sembla que ningú més ho veu o ho pensa. ningú més dirà res, poetes?

Fer-se un ésser humà és un art

"Fer poesia és engendrar. Tot allò creat poèticament ha de ser un individu ple de vida. Quina quantitat inesgotable de materials no hi ha al nostre voltant per crear noves combinacions ndividuals! A aquell que ja ha descobert aquest misteri - només li cal la decisió de renunciar a la infinita varietat i al seu mer plaer i començar en algun lloc- aquesta decisió, però, ens fa perdre la sensació de llibertat d'un món infinit..."

                                                 Novalis

Li cau una dent
i enterra aquest trosset de mort
a sota el coixí
com qui enterra la por
i la rega amb son
perquè hi creixi
una moneda,
una llibreta,
un caramel.
Una prova que la vida passa
però no se'n va. Encara no.
La possibilitat (darrera?)
de creure en fades i angelets
abans que caiguin les il·lusions,
com dents de llet,
i li surtin nous ullals
per despertar-se al món.

a en Pau Kinopa

EXORCISME

A l’ocult del teu silenci:
a la paraula que t’esqueixa el no sé que.
A la ment que calla i t’embogeix
i a la follia que t’exalta o mig enlaira.
A la virtut que se t’inspira entre les pedres
i als seus déus i als que elles són.
A la boja veritat:
a un arbre fent-se vell i ample.
Al nèctar resplendent d’una tenebra
que s’allarga i on els colzes se t’hi en van.
Al culte “a destruir-lo” i a l’objecte “si mateix”.
Al més pobre, al trapezi i a la corba del misteri.
Allà, m’has dit, viuen, i lliures, els teus fantasmes.
I amb el gest, fent-se carícia,
es fan amics i criden i conviden a la dansa
alguns meus dubtes.
Els altres, erren pel prat d’una delícia:
el balanceig del fil més prim
entre lo ver i el salt no fet d’alguna llebre.

blanCalluM
5
10
8

L'alegria del dia és al meu corral. 

Colpida com sempre, llunalllum,

per la bellesa de la natura....

Bon dia.

lo fruit d'amar

a l'Eduard,

Mai abans no havia sentit la bellesa
tan a prop de la punta de la llengua;
i reposava la cama damunt la seva
perquè, no tocar de peus a terra, cansa.

Els vidres baixats feien córrer l'olor
de la palla d’arròs, que tant l'ofenia,
esventant-li records com fuetades
ferint l’horitzó amb la posta de sol.

A saltirons, com dues polles d’aigua,
férem fins un arbre d’ombra ratllada,
i els seus cabells semblaven un cabdell
del fil que em cus les ferides, inventades

per no haver de demanar a ningú
si és dels versos o dels rínxols
d’on ve aquesta v'ritat impalpable,
que no se m’havia mostrat fins ara.

I he pensat que abans de tastar
la seva dolçor de poma verda calenta
tampoc no podia haver entès l’estimar,
perquè jo mai no havia menjat gínjols.

Laia Martinez i Lopez, entrant al setembre per Deltebre

una mica de pedrolo

9 consells del Departament d’Agricultura

No entreu mai als sembrats de puntetes

Reserveu els adobs per a les terres bones

No mateu cap ocell sense haver-lo identificat

No totes les sembres es fan al llit

No és convenient de segar a la claror de les cuques de llum

Copuleu als camps si voleu obtenir bones collites

No us excediu en barrejar llavors de rosella al gra

Cal extirpar les males herbes sense crueltat

No tanqueu mai la porta dels camps


Manuel de Pedrolo, Reserva d’inquisidors.

Oblido imaginar

La trobo mirant-me, burleta, quan em pensava que tu i jo estàvem a soles en aquest taüt tan fosc que és el desig. La trobo responent-te, segura, quan em semblava que em picaves l’ullet només a mi. La trobo cantussejant a mitja veu la nostra cançó, recordant-te a cau d’orella la recepta del meu plat preferit. La trobo a la sopa, als pèsols, al peix fregit. La trobo en tots els racons del teu llit, en totes les promeses que fas, en tots els estels fugaços que no veurem aquesta nit.

I oblido imaginar que com jo no n’hi ha hagut cap altra perquè és impossible que hagis mirat mai ningú amb aquesta intensitat. Que és la primera vegada que passes per aquests camins de sal que em deixes a les mans. Que no havies ballat mai aquest ball, que a ella no vas trepitjar-la mil vegades abans que es tragués la sabata de cristall.

Tanco els ulls per no veure-la, per ofegar-la al fons del fons del neguit. Però quan els obro i et miro la trobo, invariablement, al teu costat.

Oblido respirar.

MAL BADES

Planteja’t la solució.
No gosis posar en dubte
l’amor ni l’odi ni la indiferència
contingudes dins l’efecte que et produeix
l’olor del solc entre el meu coll i l’espatlla.
Cada volta que l’ensumes el perfum és diferent
de com recordaves que l’havies sentit la darrera vegada,
i t’ofen tornar-lo a desitjar conscient que ignores l’efecte resultant
d’encaixar la teva barbeta en aquell tros de paradís bru, suau i cigne
que ara encara t’espera enmidonat per l’esperar-se sense garanties de res
més que una estona intemporal en la bombolla d’alè d’aire que exhala l’efecte
del teu rebuig per entendre’t capaç d’allò que tú, malvat, esporgues fins fer morir.


Laia Martinez i Lopez, a dir-buit de setembre del 2008

Ofegar

Déu asfixia, però no mata, diuen els nostres enemics, i potser també nosaltres mateixos. No li veig la gràcia a aquest exercici sàdic. Realment Déu ha de ser ben poca cosa. Naturalment, que en surten de pertot dient que ho fa per al nostre bé, per enfortir-nos. Llagoters!

El canvi. Miquel Bauçà

un poema del poemari inèdit CARN VOL DIR DESAPARICIONS

El senyor dels holocausts

Oh, esplendor…
ARTHUR RIMBAUD

Aquestes cadenes;
fulgents, místiques, corcades.
S’assemblen a un home.
Amb elles ho arrossegaré tot
a la destrucció final.
No hi haurà res que sobrevisqui
aquests últims instants insalvables.
Ho sé. Ho he fet altres vegades.
I en el moment decisiu
sols em posseiran
aquesta incommensurable
voluntat d’aniquilació
i la llegendària energia
dels esclaus.

TOT SEGUEIX CREMANT

Pau Castanyer m'ha demanat que enviï això a la pesta poètica. Es tracta d'un text del també poeta Joan Perelló que parla d'aquest naixement important que és LA CANTÀRIDA (una nova col·lecció de poesia) i de la PEDRA FOGUERA, que és parlar també del foc de LA PESTA:

"La crisi no sorprèn a la poesia de Mallorca. Si fa pocs mesos l'editorial Documenta Balear oferia una antologia de la poesia jove dels països catalans, amb autors nascuts entre 1977 i 1989, amb l'encertat títol general de Pedra foguera, ara acaba d'iniciar una nova aventura editorial amb una col·lecció de poesia a la que han donat el nom de La Cantàrida. El primer títol és d'Emili Sánchez-Rubio (Palma, 1983) i es titula Breviari d'antípodes, amb pròleg d'Enric Casasses, mentre que el segon és d'en Pau Castanyer (Palma, 1983), amb proemi d'Àngel Igelmo i pròleg de mi mateix, i al que li ha donat per títol Nedar-te la pell. Naturalment tots dos joves poetes, a més de la coincidència de la data de naixement, són dos dels antologats a Pedra foguera, és a dir, membres d'aquesta nova generació que, a més de multitudinària i loquaç, és intrèpida i ambiciosa, fa recitals poètics, participa a muntatges teatrals, gestiona revistes. És, en definitiva, una generació que viu la literatura. Això és el que com a mínim s'ha de demanar als escriptors."

M'agrada, m'encanta!, veure com el blog va calent de vida, vivències, passions, exaltacions, discussions i poesia. A veure si tot esdevé gangrena en vers i nafra sagrada...

L'amor en els temps del Gmail

Se sap que ets important, que no ets una més, que no ets tan fugaç com els altres perquè, al Gmail, hi he fet una carpeta, flamant, amb el teu nom. L'omples amb paraules, amb fotos, amb cançons. I quan fa massa que no rebo cap sms, que no sona el mòbil, que al Facebook no m'hi comentes res, obro la carpeta dels tresors i estiro el fil de converses que han travessat mars, muntanyes, vents.

És absurd, aquest trànsit interminable de zeros i uns, ja ho sabem. I poc romàntic, evidentment. Però tard o d'hora arribarà l'Sturm und Drang de la teva pell sobre la meva pell. Paciència, doncs. I, mentrestant, visca el Gmail.

En Jaume cap a la llengua globalitzada

Benvolguts blocaires.

Ahir vaig poder assistir a un trauma generacional. El poeta Jaume C. Pons em defensava la llengua totalment estandaritzada per l'obra escrita; la seva defensa era: fugir del localisme. Davant aquesta contesta vaig proposar l'exemple de la poesia de Blai Bonet. Blai Bonet era localista? Ell em digué que, la seva manera d'escriure era ultra-universal. 

Després, amb el trauma el cor, vaig començar a llegir la seva tesina sobre Miquel Bauçà. A les primeres pàgines vaig trobar una cita d'Arnau Pons sobre la manera d'escriure de Bauçà. En Jaume menteix? No es creu el que defensa? Bé, la cita (vegeu apartat comentari).

(Jaume, a rapar!)

encAr hi ha braSa

CARRETÓ
de batre

A n’en Joan Tomàs Martínez Grimalt

Rostolls, només ens queden.
Una cançó de fora vila
en camp de cards.
Un cardassar per on els mots
són com el roc, aquest calcari
i blanquinós, que ve de lluny
fins molt a prop, que ve de mar,
que ens és muntanya i posa nom:
Sant Llorenç del Cardassar,
l’antiga santa de Bellver
i tot el canvi en un bell somni
[somiat].
El carretó de batre és el progrés.
Rostolls, només tenim.
Un ram abrupte a punta d’illa
ens és amic.
La flor del card ens agermana.
Ja no hi ha blat.
Batem el buit fins dalt a Cura
i aquesta herba inexistent
que ha alimentat el bestiar
és el batec de la natura
des de la serra fins baix al pla.

blanCalluM
Ciutat de Mall

Benvolguts germans de la Pesta,

això és una blog-promoció!

Del 10 al 28 de setembre (excepte els dilluns i dia 20 que tampoc hi ha funció) a l'Espai Escènic Joan Brossa Corcada Teatre presenta:

Pèl al pit, a partir de textos de Blai Bonet.

Amb:

Joan Fullana
Joan Tomàs Martínez
Joana Gomila
Blai Casals

Hi estau tots convidats!!!

Més informació a:

corcada.googlepages.com i www.espaibrossa.com

RETORN DE LES VACANCES, FETUS SURANT A LA PLATJA

DECEBEDORS DE LES LLETRES, ESPÈCIES ESTINGUIDES D'ORONELLES VULGARS.... OUS NIALS . S'HAN ACABAT LES VERBES. QUÍ ÉS QUE NO DIU RES? PERQUÈ PUTES NO DEUS RES? LA VOSTRA MALALTIA DEL SILENCI NOMÉS ÉS UN DESPRECI A LA PESTA, A TOTS NOSALTRES I A LES CONSIDERACIONS ESPECTRALS DE DE LORD ALORDA AND COMPANY. 

BENVINGUTS AL NOU CURS ESCOLAR, PUTES BEATES FETALS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! ENDAVANT LES ATXES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(... I CRISTO MURIÓ POR NOSOTROS, -DIUEN-)

TROBADA DE JOVES POETES DEL MEDITERRANI A FORMENTERA

Divendres 15 d'agost vaig anar a Formentera, convidat per la Comissió de Festes de Santa Maria, al poble de Sant Francesc, anomenat pels avis del lloc com "San Franciscu", a la manera com el pare Serra va batejar una de les múltiples localitats americanes per on va circular ara ja fa tants anys per les Amèriques. Per què? A què em convidarem exactament? A tot. La nostra, com la del pare Serra, fou també una conquesta: una conquesta de l'illa i de l'esperit a través de la poesia, un recital que es duia a terme aquell mateix divendres 15 a vespre en un pati preciós al cor del poble. Els convidats érem Verònica Riera (Eivissa), Maria Cabrera (Barcelona), Biel Pons (Menorca), Maria Teresa Ferrer (Formentera), el grup poètic i musical A Manta (València) i jo, Jaume C. Pons Alorda (Mallorca). Participants d'altres anys han estat Josep Pedrals, Laia Noguera o Jaume Munar, entre molts altres. La qüestió: allò va ser un festival i si no ho he contat fins ara ha estat per diferents i múltiples circumstàncies, algunes d'elles felices (sic), d'altres no tant. Però bé, ja som retornat després de tot aquest temps i el record em permet veure i percebre aquells dies com el que foren: una autèntica festa. Dormírem molt gustosament a l'institut, tot fou formidable, excepte el fet que vàrem haver de compartir l'espai amb milions de mosquits que mos m'assolaren com mai mos havien devastat. Ara bé, en aquelles lliteres se podien fer orgies infinites! Un lloc emblemàtic, aquell institut, un espai obert a tots nosaltres amb les portes i el cor amb ganes de redimir. Va venir moltíssima gent de públic, més de 50 persones entusiasmades amb el vers i la paraula. I tot després d'haver fet una meravellosa passejada pel poble per descobrir racons màgics. Al dia següent, després de molta festa dormint poc i xalant molt, visitàrem (ens visitaren) el far de Berberia (sí, el far de LUCÍA Y EL SEXO) i les platges (exaltació de cossos) més brutals que havia vist en molt de temps. Espectacle visual. Fou sols un dia i una nit, però quin dia, i quina nit, cagondei! L'any que ve, com cada any, se seguirà fent. Jo ja m'he apuntat al carro com a espectador, quins seran els que hi aniran a recitar l'any que ve? Noltros, els participants d'aquesta edició, ja començam a saber els noms però haurem d'esperar fins agost per saber-ho del tot. I per acabar, un poema escrit entre Eivissa i Formentera, just abans d'arribar a l'illa, en el vaixell que m'hi portava i amb tothom al cor, acompanyant-me:

La resplendor

(si) la llum

(quan) castrada

reverbera

"Mai no s'han de dir mentides. L'art té aquesta grandesa particular: no tolera les mentides. Podem dir mentides en l'amor, en la política, en la medicina; podem enganyar la gent, fins i tot a Déu; però en l'art no se'n poden dir, de mentides."

Anton P. Txèhov -extret d'una carta sense data

Som una conversa

"Les paraules són un símbol de la nostra vida. A través seu podem escriure sobre la intimitat, els sentiments més profunds i les característiques que ens defineixen com a persones. Les paraules són la pell del nostre jo, coneixen tots els nostres secrets, dormen al nostre llit, seuen a la nostra cadira, criden en els nostres somnis, mengen en el nostre plat. Però és curiós que aquestes paraules, tan properes, tan amigues, tan íntimes, no siguin només nostres, ni hagin crescut en nosaltres, com el nostre cos, els nostres cabells o les nostres ungles. Les paraules pertanyen a una societat, són al diccionari, han passat per la boca dels besavis, dels avis, dels pares, i continuaran després en els llavis dels nostres fills, néts i besnéts. Te n'adones? El més nostre, el més secret, manté una relació íntima amb els altres, amb el passat, amb la ciutat on vivim. I és que som una conversa."

Lliçons de poesia per a nens i nenes inquiets. Luis Garcia Montero. Editorial Comares.

Amb la vostra dèria per no ser

Parleu de fetus esclafats, els mateu amb paraules, els feu desfilar pels malsons amb què ens voleu contagiar. Parleu de fetus morts perquè no us esquinçaran mai el ventre, perquè no carregareu mai al cos el pes de fer-los viure o morir, i us vengeu d’aquesta impotència amb ressentiment, amb la violència més nua. No se sap contra qui us vengeu, no és culpa de ningú que no pugueu parir. I parleu de fetus sabent que és la paraula més lletja, la més inquietant, la més despullada d’amor i de vida que podríeu fer servir.

A estones crec que tota la vida de les dones és disculpar-se eternament pel privilegi de parir. O per la vergonya de parir. No ho sé. Però deixeu els putus fetus tranquils.

boucrònica (2)

Aquesta és la crònica del festival d'estiu Bouesia 2008 en paraules d'Andreu Subirats. El text ha estat manllevat del bloc del savi, amic i poeta Javier Caballero http://bouesia2.blogspot.com. Fem-ne difusió, crec que val la pena!

BOUCRÒNICA DE LA BOUESIA 2008

Quatre anys ja fa que Deltebre i les Terres de l’Ebre, tenen i disfruten d’un festival d’estiu que ja el voldrien un munt de pobles i ciutats: la Bouesia. I si bé podem afirmar, perquè ho hem notat i constatat, que el públic d’aquest esdeveniment, únic per les seves característiques i convidats, augmenta i respon popularment i amb entusiasme a la majoria d’actes que s’hi ofereixen; també hem de fer notar i constatar que la resposta dels mitjans de comunicació de les Terres de l’Ebre, i l’interès d’alguns dels seus intel·lectuals i artistes de renom és del tot nul·la i de menyspreu. Ells s’ho perden, perquè allò que s’ha pogut veure i percebre, sobretot a partir de la segona edició d’aquestes bouesies podem afirmar que situa aquest festival a les arnes més dolces de la creació pensada i transformada i resta instal·lat en els palaus més luxosos i rics de l’esperit. Així és i així ho hem notat en aquesta darrera edició, no destacaré noms perquè tots hi van destacar, i el programa, per cert amb una línia de disseny que també sobresurt, ja va ser degudament divulgat i qui volia allí ho tenia. Però sembla ser que la gent de l’Ebre, el setmanari de més tiratge de la contrada, no se n’assabenten de res, i no saben, ni es preocupen de saber qui són aquells escriptors, cantants, artistes, actors, ballarins, poetes, pintors, músics, performancers, cuiners, tots ells i elles, i més, qui són aquells que participen en la bouesia, d’on surten. Són uns penjats, pensen, encara són tan ignorants i “de poble” amb el sentit de ser uns “paletos” perquè del poble tots en som, que no poden sortir de les quatre referències que ells coneixen que sempre són les mateixes i que són les que sempre surten al seu setmanari, sempre igual, sempre tan cutre, sempre tan mal informats i sempre amb un punt de vergonya aliena i poca vergonya consentida. És ridícula, és espantosa i pròpia de curts de gambals la resposta que els mitjans de les Terres de l’Ebre han fet i fan als festivals de la Bouesia, perquè si s’haguessin informat una mica i sortissin del seu rogle pudent i fangós -cosa que de moment no veiem probable-, sabrien que, en aquestes tres últimes edicions, per aquest festival han passat alguns dels creadors més interessants i amb més projecció i sensibilitat i delicadesa i intel·ligència i compromís artístic que és com dir compromís dues vegades, que actualment podem trobar a una pila de ciutats i pobles i illes i masos de tots els nostres països. I si poguessin entendre això i informar-se de saber qui són aquesta gent, qui hi ha darrera d’aquest festival, quina idea de festival es proposa, i quins són els horitzons més propers, veurien com la Bouesia s’ha convertit en el veritable festival d’estiu d’arts i músiques de les Terres de l’Ebre, i un festival sense complexos ni etiquetes, cada vegada més ben portat i amb propostes més i més singulars i definitives, i tot això amb la complicitat de la gent del poble que hi participa i hi opina, hi balla i xala, i si una cosa la troba estranya, espera la següent i aquella ja no la troba tant d’estranya, i d’aquesta manera la Bouesia s’està arrelant com una planta autòctona amb molts d’empelts satius de fora que l’enriqueixen i la fan més saborosa . La Bouesia sol coincidir amb les Festes del Ressentiment de Tortosa (que els qui les monten en diuen del Renaixement), i sembla ser que això té molt d’èxit, molta participació i tot això. Pos molt bé, de puta mare, felicitem des d’aquí als organitzadors i els encoratgem en la seva tasca, i també podem afirmar que el Ressentiment és un carnaval al mes de juliol, però no passa res, abans d’aquestes festes pràcticament ningú de per aquí sabia res del renaixement tortosí, i ara tampoc, però si la festa funciona, collonut, que si focs, que si tavernes, xiringuitos, espectacles de malabars i fot-li. Ara bé, la Bouesia no té res a veure amb amb tot això, ni amb els altres festivals de la zona, ni tan sols amb el de Jazz, que és un bon festival i magistralment portat pels seus organitzadors. La Bouesia és una proposta de creació contemporània i radical, un festival de creació i de creadors i d’ambició universal i ultralocalista, un esdeveniment fora de qualsevol convencionalisme i una aposta per la integració cultural en aquestes terres. La majoria d’espectacles són gratuïts i això no els resta ni un bri de qualitat, ans al contrari l’acreix. L’esperit i la funció de l’actual bouesia crec que són comparables al que es va aconseguir en les primeres edicions del Festival de Teatre de Tortosa, a principis dels 80 que organitzava la gent de la Finestra, com que vaig participar-hi activament recordo amb molt bones sensacions tot allò que allí s’hi coïa i que va portar, no només en les obres dels grups de primera línia del moment (La Fura, els Joglars, la Quadra de Sevilla, Dagoll Dagom, La Gàbia de Vic, Vol Ras, Zotal, etc), sinó també amb les propostes de petit format, a situar Tortosa per un temps en un referent del teatre d’avantguarda. Fins que les enveges, les excuses de mal pagador i els aires de grandesa politicoides el van aniquilar, i els intents de fer teatre a Tortosa després ja sabem com han anat, i les Terres de l’Ebre es van quedar sense una oportunitat real de tenir un festival de categoria. Pos jo he notat certes coincidències entre aquell festival i aquesta Bouesia, i crec que la cosa encara té metxa i banya per a temps. La llàstima de tot això segueix sent el que comentava abans, i la cosa hauria de canviar molt perquè aquesta gent s’adonés del que passa i què significa un festival com la Bouesia: una de les propostes més originals i excepcionals del panorama festivalenc de l’estiu. Però en realitat als bouetes, a tots els bouetes, aquest fet, certament desagradable, els és igual, perquè la Bouesia va i allí ens tindran quan calgui, amb o sense institucions, premsa i patums. Per cert, aquesta última edició va transcórrer entre una mena d’èxtasi col·lectiu i uns aires fellinians que donen força i empenta i sobretot alimenten la utopia real de la rabera: el bram del bouetam.

Andreu Subirats

Extret d'http://bouesia2.blogspot.com/



Gràcies Sito i Javier!!

Der Himmel hat einen Nagelpilz

Thanx for the nice time in Ebrodeltre!

This poem is a souvenir from the beach & dedicated to you.

(Sorry, but I have to write in DOITSCH....)

Der Himmel hat einen Nagelpilz

Zwischen halbgeöffneten Augen

schwirren kleine schwarze Spermien 

im Augenwinkel deines Blick's - Dort 

springt ein Fischlein von einem Blau ins Nächste 

& zurück

Ach, wir Glücklichen, 

sitzen hier, au bord de la mer 

& frieren nicht mehr

im Abendverkehr (Ruhe & Ruhe mit Schlag)

Wenn dich der Harndrang ins Wasser drängt - Geh!

Ich halte derweilen den Atem an

& stelle den Ruhemodus ein für 

die krebsroten Tanten und Onkel im Sand,

deren Schatten kleine Versprechungen werfen

in die gurgelnde Gischt

Friedlich brennt dir nach Stunden der Pelz

& so trottest du blöde und schlapp zurück ins Hotel

doch nicht alles ist für immer o.k.

denn der Himmel hat einen Nagelpilz

BOUESIA 2008

Som tornat d'una de les experiències més heavies de la meva vida: la BOUESIA. No es pot descriure: tot molt intens i molt brutal. Molt bèstia. Tant que fins i tot viure feia mal, tanta alegria feia mal. En tres dies sols he dormit, com a molt, tres hores bones. Xiringuito power! Per això avui matí a la 1 no m'ha costat dormir a terra a l'aeroport 5 horetes abans d'embarcar. Viatge plàcid, molt tranquil i tot molt puntual, també mig dormint, en arribar a casa he dormit de les 9 a les 14 hores en què, poc després, havia de fer les classes de repàs d'anglès.

Retornem a la BOUESIA: molt bona gent, i molt interessant (penso en Míster Snake de Nova Zelanda, el cosí de Míster Cocodrilo Dundee, amb qui sols vaig compartir dues paraules però que va ser una presència contínua per a mi cada dia!), i després aprofundir amb les persones ja estimades per estimar-les un poquet més, i penso en gent com els meus nous papàs Catalina i Andriy (que sense ells el meu viatge hagués estat més dur, més terrible, més solitari i menys exaltador! gràcies de tot cor! de tot os!), n'Eduard (CARMONA!), en Galan, na Laia Martinez i Lopez, en Javier Caballero, na Carmeta i na Pria, Miquel Àngel Marín, en Sito, en Marc Romera, en Carles Hac Mor, n'Ester Xargay, en David Ymbernon i en Dadà, en Joan Todó, en Jordi Prenafeta, en Ferran i na Nuri (sí, els reis de l'horiginal, patriarques de la poesia catalana actual, ens sorprengueren amb la seva arribada i amb la seva estada tan màgica, Déu Meu gràcies!), Don Simon y Telefunken, o tu, Bel (forever remember a mallorca, durant la guerra civil)...

Però, tot i això, faltava gent que encara hauria engrandit més la traca (més possible?Sí, encara hagués anat molt més gros segur!BUF!!!): en Pau Vadell, n'Enric (Casasses), na Blancallum Vital, en Francesc Gelonch, n'Emili Sánchez-Rubio (que hi va ser de tornada a Barcelona mentre escoltàvem el seu disc REVISAR-TE EL NOM), en Joanto(màs Martínez), tants altres...

Perdonau si em deixo algun nom, no ho faig amb mala intenció, ans sinó per devastació: estic tan devastat en tornar a la realitat que ara mateix és com si tot sols hagués estat un somni (quanta misèria mental per part meva fer aquestes declaracions tan poc genuïnes i tan típiques de novel·la de folletí, però és així) és com si tot ho hagués somniat aquestes hores de vol, de tornada com diuen.

El recital, gran recital acabat amb un anti-streaptease multitudinari!, la presentació i pira pública de pedra foguera i de mar de sardines, caminar a la vorera de riu, lo èpic clarinet, recitant, cantant, les jotes de Lo Teixidor, els transbordadors per creuar el riu, en Sito llençat a la impaciència de les aigües, el restaurant Machino però també Ca la Paca! I no ens podem oblidar del xiringuito (l'èpica nit de comiat en què en Pau va fer un joc de màgia i alquímia convertint la fosca en una autèntica discoteca dels anys 80), la platja, els banys de piscina a altes hores de la matinada, quan tot començava a agafar l'embranzida del color allà enfora i tot simplement a un pas de l'orgia... Fins i tot els mosquits eren èpics, collons! I també cal dir que mai podré oblidar el matalàs inflable que na Iolanda me va deixar (gràcies, amor, sense tu encara hauria dormit menys!)

Per molt que intentés fer detall de tot el viscut seria impossible contenir i mostrar, poder fer entendre a tots aquells i aquelles que no hi eren, què va significar i què significa tot això. Potser sols se podrà saber si ho vivim de nou l'any que ve al 2009 (any DOSMILBOU!) si ens conviden i si tenim el valor de tornar a enfrontar-nos a la terrible bellesa de l'alegria.

lord alorda

Hi ha una perla negra 

que em giravolta els coralls...

...AB MA DÈRIA DE...

ENCARA
no ser

Com la llengua de les ombres
quan el vent se les fa seues
i la tempesta les diu més.
Com la roba esparracada
sols pel bosc que ho ha volgut.
Com la roda que no atura.
Com el fum cridant que bull.

Com quan ets dalt la muralla
i tot el temps et diu que hi és.
Com mirar-me en un espill
i veure cards vora més cards
i allà al final un lliri viu.
Com dansar-la amb el dimoni.
Com l’escala que ens parlés.

Com una casa de pagès
amb les finestres esquerdades
mig obertes o del tot.
Com la lluna aponentada
a trenta graus del llimoner.
Com la carn dins l’escudella.
Com el fred que es repeteix.

Així és, fill meu, aquest teu,
dolcíssim teu, encar no ser.

blanCalluM
Ciutat de Mal
Juliol 2008

matins-punt-NO

Ara, quan em llevo, baixo la persiana verda de la finestra que mira a l’est perquè no se’m fiqui el sol a casa.

No sé què m’ha empès a prendre aquesta decisió: potser el consell de la veïna, la xafogor dels migdies mentre pico absurditats a l’ordinador sense descans o el desig que el temps em faci l’amor i parim un dia gris, amb una pluja fina com anglesa.

Ara, quan em llevo, entro a la dutxa i faig girar l’aixeta cap a la dreta perquè l’aigua ragi glaçada.

No sé què m’ha fet canviar de costum: potser l’amiga que diu que amb la calenta la pell em farà pelleringues més de pressa, l’escalfor del meu cos quan em llevo darrerament enfebrada o el desig de castigar la meva pell puta amb un fred que crema.

Ara, quan em llevo, no em sé despertar sense sentir-te a la vora desenlleganyant-me l’ànima i el cony.

Ara, quan em llevo, encara tinc son.

Tens foc?

He buscat, en va, la seva olor entre el desordre de la dutxa. Els pisos compartits són això, un laberint de pots de sabó i xampú per a cabells normals, fins, castigats. I així, amb l'olor d'algú altre, d'algú que no conec i que segurament dormia a l'habitació del costat, m'he tret de sobre els rastres dels gestos vells i cansats, repetits amb una precisió atordidora sobre els llençols nous amb què em rep a casa. Sap exactament, per com respiro, que ara toca tocar aquí o allà, que ara vull una llengua, que ara em cal una mà. I jo sé exactament, per com em mira, com hi he de jugar. Fer-li l'amor és com masturbar-me, i sé del cert que per a ella és igual. No hi ha emoció, ni exaltació, ni descobriment de res que no sapiguem des de fa temps. Els nostres cossos ja no amaguen cap secret.

Em vesteixo lentament, davant el mirall, guardant-me per a tot el dia la meva imatge veritable, la que cobreixo amb pantalons, amb samarreta, amb arracades. Camí de la feina somric. Neta, ben follada, ben dormida, ben esmorzada, es podria dir que m'acosto al nirvana.

Però tot és calma, no hi ha foc ni brasa ni flama. A la merda, el nirvana.

Hauré de venir a la bouesia a incendiar-me.

misèria mental pura i dura...

ai





tothom ha abandonat el blog

tancat per vacances?
nanai de la Xina!!!
faré boicot i escriuré cada dia per fer que això sigui viu!!!
sóc un pesat, ho sé, però


què passa amb aquestes 300 persones que visiten la festa/phesta/pesta cada dia?


ningú pensa en ells i elles?


ningú pensa en els nins?


per què ningú no pensa en els nins? (Moe from the Simpsons dixit en aquell capítol on en Homer i na Marge se dediquen a fornicar per totes bandes fins que els troben en pilotes amagats davall una construcció del parc de golf!)



bé, coses:

Blanca Llum Vital i Andreu Galan són a Mallorca seguint amb l'eufòria comunista de la pedra i de la pesta, esperant les visites respectives de Joan Adrover, Eduard Carmona i Laia Martinez i Lopez (el primer està confirmat, ja té uns quants recitals preparats aquest agost per Manacor i Felanitx, UE! el segon i el tercer, pendents de confirmar) Àngel Igelmo està a punt de tornar de Montenegro, Emili Sánchez-Rubio torna avui d'un viatge a Londres, Enric Casasses segur que farà algun retorn després de la seva brutal presentació del DO'M!!! va ser gloriosa...

Corcada Teatre amb BIAIX... espectacular!!!

aquest cap de setmana, dies 24, 25 i 26 de juliol toca la BOUESIA, que com una vagina mística ens parirà de nou a tots per seguir vivint (totes les vagines són místiques, tota vagina és una casa de carn...)

i això és tot per ara
prest
molt prest
més prest que mai
moltes altres coses

fins ara!!!

Lord Alorda

vacances no de versos (a pau vadell)

rodamón sentimental
de totes les trifulgues
al capdavall concises
que et proposen obrir els murs
has triat combatre la pena
a còpia d’enginy escàpol
vas i véns de la misèria
igual que ho fa l’aigua
per entre els conductes
lliscant lliscant
fins a esdevenir quotidiana

(de vacances tots no? )

...

Endavant les atxes

( Friedrich Hölderlin)

Alabanda tenia un aire amoïnat, que jo no li coneixia. "Quan mire una criatura -va dir- i pense com serà vergonyós i corruptor el jou que haurà de portar, i que passarà misèria com nosaltres, i que buscarà homes de debò, com fem nosaltres, i preguntarà per la bellesa i la veritat, com nosaltres, i que morirà sense haver donat fruit perquè haurà estat sol, com nosaltres... ah!, em dic, tragueu dels bressols els vostres fills i llanceu-los a un riu, per estalviar-los almenys la vostra vergonya!"

"Alabanda -vaig dir-, segur que les coses canviaran."

"Com vols que canvien? -va respondre-. Els herois han perdut la seua anomenada, i els savis els deixebles predilectes. Els grans fets, quan no s'esdevenen en el si d'un poble de molta noblesa, no són altra cosa que una batzegada en un front insensible, i les paraules elevades, quan no ressonen a l'interior d'esperits elevats, són com el murmuri esmorteït d'una fulla seca enterrada en el fang. Què vols fer-hi?"

"Vull agafar una pala -vaig dir- i llençar aquest fang en un clot. Un poble en el qual l'esperit i la grandesa ja no generen ni esperit ni grandesa, no té res en comú amb aquells pobles que encara estan formats per homes; és un poble que ha oblidat les lleis; i és una bestiesa, una superstició, voler continuar honorant cadàvers així, éssers inànimes, com si posseïren solament un esperit romà. Deixem-los estar! L'arbre sec i podrit no pot quedar plantat perquè roba llum i vida a la vida jove, la que madura per a un món nou."

Alabanda se'm va tirar a sobre, va abraçar-me i els seus petons van arribar-me al cor. "Germà d'armes! -va dir-, estimat germà d'armes! Ara em sent ple de força!"

Fragment d'Hiperió, de Friedrich Hölderlin, en traducció de Jordi Llovet (convenientment valenciantizada, però ;-))

LES GAXINES DEL CONCO'N JAUME

Dues gallines i uns quants de polls. On és en Wally? Aquestes són les famoses gaxines que m'han fet anar de bòlit aquests dies, no poguent anar a Sitges al seu recital/festival poètic on en Pau Vadell també participava (també he hagut de regar i fer la collita de tot) però estic content, la feina és gratificant, tenir una tomàtiga gegant entre les mans no té preu, "para todo lo demás: mastercard!"... Què més? En aquest entorn idíl·lic he estat entrevistat per radio nacional en un programa fet pel també poeta Miquel Cardell sobre la presentació d'avui de LLIBRE DEL SILENCI de Jaume C. Pons Alorda i REVISAR-TE EL NOM d'Emili Sánchez Rubio. A veure com va la cosa... Tant de bo vengui colcú!

A veure si la gent fa un poc més de pesta poètica, mem, ho tenim tot molt abandonat! Cagondei!

Fins prest

Lord Alorda





Ps: de record una foto de regal, Perejaume i Eduard Carmona tallant el bacallà (poètic) en forma de pastissos i coques ("coquies" a Manacor) a la Fundació Palau. Això sí que no té preu... Mirau quina concentració en els seus rostres!