Fonollosa

DÉUS I PROFECIES (acabar i tornar a començar)

THE DEMON

Tindrà la pell vermella, verds els corns
del seu cap banyut, la barba li arriba
fins al suc del seu entrecuix. Els dits
se li emmotllen amb la forma de totes
les vulves i sap de cor La Divina
Comèdia. Tres són els metres del
seu sexe i llur pèl és corda de
vaixell negre. Porpra els ulls i garfida
la mirada al cuc del seu ciclop tan
gegantí, tan dimoni, tan titot.
Viu a les clavegueres del cos, que és
com dir que coneix tots els secrets del
món, i pensa amb l’aglà, ardit de plata.
Les ungles li abasten tota Etiòpia,
esculpides amb mòmies del fúcsia,
i a les mans hi conserva una ximbomba
tota feta amb la pell de ca rabiós,
al pit porta una piràmide egípcia.
Temeu-lo, és un diable molt terrible,
ni Sant Ramon ni Sant Antoni no han
pogut contra el seu poder demoníac.
Sospitosament m’assemblo molt a ell.

(del poemari inèdit ara i sempre TÒRAX,

escrit en setembre-octubre 2007: m'ha fet gràcia rellegir aquest engendre...)

L'ésser és immens i prospera. Poesia sempre. I més encara... Avui dimarts 26 de maig de 2009 a les 19:30 a L'ESPAI MALLORCA recitaré amb Edgar Alemany i Joan Perelló. Serà el meu darrer acte de la setmana de poesia i també el darrer acte de la meva temporada poètica a Barcelona. Com passa el temps... Ha estat un any estrambòtic de coses, farcit de brutalitats. Sèrbia, Alemanya, Països Catalans, Mèxic... No m'en puc avenir... Causa furor i pavor al respecte! Estic acollonit i euforitzat, ara a esperar que els déus i les profecies ens siguin també pròspers l'any que ve, i tota l'eternitat que ens espera... Salut i poesia!

EPIC AND MAJESTIC!!!

A Javier Caballero, per certa absència.

A l'ombra del bou senglar - Crònica (fragmentària) del Bouema de Vandellós

Per a Javier Caballero

Jo, de tota la vida, sóc una persona de poca veu. Em cansa parlar, inspirar i expirar, articular els fonemes amb el joc de gola, llengua, dents. Per això quan vaig arribar a Vandellós i em van dir: "Ara recitarem poemes pel carrer", és a dir, quan em va explicar que anàvem a fer una Revista Caminada, dos petits glòbuls, habitualment situats més avall, van anar ascendint, tràquea amunt, fins a situar-se al bell mig de la meua gola, a banda i banda de la nou.
La citada Revista Caminada alternava poetes locals (alguns d'ells xiquets; aleshores em vaig preguntar "per què a mi de menut no em feien fer estes coses? ara ho tindria més per mà!") amb poetes de fora (és a dir, locals, però d'una altra localitat). Un mestre de cerimònies els introduïa llegint fragments de Salvat-Papasseit. A banda d'aquests, va començar Andriy Antonovskiy, amb la seua veu de Max Cavalera; de Txernobil a Vandellós, com ell mateix va assenyalar (jo més aviat pensava en Springfield). I a continuació Francesc Gelonch, amb els seus poetes romanesos. Com si Miquel Àngel Marín, MC improvisat, hagués volgut establir (sàviament) un llistó de partida.
De lloc en lloc, anàvem acompanyats per grallers. I ara una confessió autobiogràfica: jo, durant quinze anys, vaig ser dolçainer. Tocava, de fet, les mateixes cançons que ells. Però no tan bé (ara: jo les tocava de memòria: ells duien partitures). És com nedar: quan pilles el ritme de passeig lent que imposen estos passacarrers, el pilles per a tota la vida. Andreu Subirats ens va dur al camp de futbol del poble, i allà va explicar que al seu poble el més tonto apanya arràdios i que el rap té més boca que no cap.
Tercera parada: Marín em fa sortir a mi. Al mateix lloc on l'any passat Lord Alorda va fer una acció que encara es recorda. I recordin el que deia al principi sobre la veu i els ovets a la gola: per tant, per curar-me en salut, vaig dir que estava constipat, i vaig recordar quan era petit i estudiava solfeig i em deien que tot el secret rau en el diafragma. Qui m'acompanyava diu que es va entendre tot, però no m'ho crec. Quarta parada, cinquena parada: vaig calmant-me. Baixant. Un noi recita Ferrater i Carner. Tinc la sensació que sóc l'únic que riu quan recita allò de "ara han marxat les dones, i ja podem ser tots amics". Eduard Carmona s'hi posa en plan Jim Morrison, mentre jo penso que caldria canviar el suc de les olives. Miquel Àngel Marín ens fa acudir a tots a un raconet (i quan pregunta si hi han estat mai, una del poble salta: "ui, si ell sabés!") i toca músiques alemanyes.
A la plaça, davant del bar, hi ha un enorme dimoni amb una enorme espasa de Damocles, en expressió de Jordi Prenafeta, obligat a recitar amb allò a l'esquena. Anem a sopar, tot i que espurneja. La gent del poble ho disposa tot sota l'ajuntament. Francesc Gelonch em parla sobre el sentit de l'idioma de Salvat-Papasseit; Andreu Subirats i Eduard Carmona comencen a discutir sobre pronoms febles. I després, un espectacle de correfocs on les bastonades les reben Maria de la Pau Chanel i Dan Brown.
Passem a dins del bar. He oblidat dir que, aquell dia, condueixo. I que vaig acompanyat. Res de beure, doncs. Bueno, dos carajillos de Maria i tres gots de vi. El bar és ple. Van desfilant els bouetes. Primer que res, la màquina miraculosa de Paco Morales (que ja no hi pot perdre cap dent perque les du postisses). Gelonch busca París. Eduard Carmona fa pública una polèmica fins ara privada: un tal Todó escriu com Martí i Pol i, per postres, com Ferrater; a banda d'això, llig Estellés. Concretament, un poema sobre un lleó. El tal Todó contraataca amb Ferrater i el calamar. I amb lentitud. Andreu Subirats recontraataca amb la llengua primmirada ferrateriana; i, quan recorda que ell ha viscut a la Fresneda, un del públic, del costat de la barra, salta: "La Fresneda!!! Hi ha molt de cànem, per allà!!!". Javier Caballero fa una aparició estelar (semblant a les que feia Lou Reed als shows d'U2 de fa uns anys). Arnau Sabaté llegeix les restes del naufragi; li han robat l'obra completa. Prenafeta recorda Enric Duran. Paco Morales reincideix en Estellés, i quasi li provoca un infart a una senyora del públic. Una de les cambreres, mentrestant, recorda que ella havia treballat en un bar a Barcelona on s'hi feien lectures, i la gent les feia de memòria: en canvi estos d'avui tenen tots el paper en mà, i van llegint. Andreu Subirats es pica, i ell i Eduard Carmona comencen a recitar de memòria. Estellés, naturalment.
I en això, com que tenim una hora i mitja de viatge, jo i qui m'acompanya ens n'anem. Pel camí, mentre Morrissey recorda que hi ha una llum que mai no s'apaga, m'adono que el cap de senglar tunejat que, segons Miquel Àngel Marín, és un bou, no és un bou. És un bou senglar.

ELECTRICITAT

EL RETORN

Lord Alorda torna i aquesta vegada per partida doble! Si en els darrers mesos les meves contribucions a la pesta poètica s'han resignat sols a ser comentaris d'altres posts, no ha estat per desídia ans per manca de possibilitats, no sé com però el servidor no em deixava accedir la gamma total d'aquesta pesta poètica.

O s'hauria d'anomenar PANDÈMIA POÈTICA després de tot aquest desastre que ha estat la febre porca que fins i tot ha trobat víctimes entre les nostres trinxeres (veure post de na Laia on s'explica l'aventura hospitalària i tota la mentida que ha significat aquesta misèria de la febre porca aquesta)?

La qüestió és mirar endavant (com els de la fotografia: feta l'any passat dins el minibus que portava alguns dels poetes inclosos a Pedra Foguera per arribar a Ca'n Josep Palau i Fabre i la seva Fundació a Caldes d'Estrac, d'això fa gairebé un any i mira que han plogut prunes des de llavors!)

Prest més poemes i més de tot...

I més encara!

pastitx de Monkeyman o després d'una vesprada a l'hospital de Sant Pau amb en Jaume C. Pons Alorda

Empestats (o Oda a Jaume Pons)

Jo he vist la tecnologia perfecta de l’home modern, el retrat ideal de l’home empestat. Jaume Pons, Jaume Pons! L’exaltador de Caimari, el visionari, per a ell és igual recitar damunt una camilla com cridar la infermera i demanar-li un whisky. El plaer, la bellesa, un sol que esclata. El giny desendollat que ens pren la pressió per a ell sembla la porta que el transporta del tedi al deliri, dolç aparell de la cort dels porcs. El govern ha pactat amb els metges i ha decidit que només posarà un pacient en quarantena cada setmana, un només, i aquest és el pacte. Vull sentir-ho tot. Ha començat de veres. Parlarem amb els especialistes. Parlarem amb les periodistes. Parlarem amb tothom. Son útils els poemes i les cançons, la femella no-prenyada i Jaume Pons flipant, cridant, euforitzant la sala d’espera. Jaume Pons, Jaume Pons! Jo només et dic, doctora mal alletada, que no tanquis mai la porta de la consulta: mai no saps qui et pot cercar darrere del teu primer insult sagrat... Jaume Pons...Jaume Pons...Jaume Pons...