Poesia d'imatges

Quin poema suggereix aquesta imatge 

(anau penjant les propostes)

En record del Prudenci

Doncs sí, ja sé que la majoria no sabeu qui era el Prudenci Reguant, que ens ha deixat fa poc.

Però tenia una obra extensíssima que alguns varem conèixer (jo només n'he pogut llegir trossets, a part de la seva novel·la "la cinquena estació"). Un home fora del seu temps: alquimista, poeta, escriptor apassionat.

I com sempre que algú ens deixa, ens deixa un forat a algun lloc que no es pot trobar.


Si ja no hi sóc

Si ja no hi sóc
I em trobes a faltar
Pensa que sóc el mar
Que tot el cos t´envolta.
Enfonsa el cos en l´arena
I creu que t´escalfo jo
Ardent amb el teu contacte.
Entrega el teu cos al sol
Com una verge plàcida,
I sent que amb els meus dits
Vull fer-te meva.
Si ja no hi sóc
I em trobes a faltar
Busca´m arreu
Que sóc al teu esguard
Sempre esperant-te.
Em veuràs en el vent invisible,
I en les fulles dels arbres que dansen.
En la neu d´aquell cim
Que amb el torb es fa màgica.
I en arribar la nit,
Escolta l´udol de la bestia trista,
Creient que és el meu plor
Que de tu es desespera enyorant-se.
Si ja no hi sóc
I em trobes a faltar
Escolta el mar i l´arena
I la plàcida llum
D´aquest sol que t´escalfa.
Busca´m arreu,
En el vent i en la màgica
Neu d´aquell cim
Que s´abraça amb el torb
Per amar-se.
Sent el meu crit, Tanmateix,
Que és el meu plor
Que neix en oblidar-te.

Prudenci Reguant

Reneixo com el bosc, sóc el camí, us porto fins la llum, demà què direu de mi.


Si voleu llegir coses seves:

Prudenci Reguant

Prudenci a relatsencatala

Bruixot dixit

processó de tuberculosos

El verdet
coneix els secrets
de la terra,
els no-límits
de l'ombra:

"surants torres de Höl-
derlin"1

El furor s'enfila
entre les costelles
com uns bronquis
de sang.

L'univers
té el rostre
d'una tomba,
i misteri.

Poder nafrat
"d'una primavera
insos-
pitada"2



Tübingen
25 de novembre
2008





1: Paul Celan
2: Friedrich Hölderlin

DES DE TÜBINGEN, CIUTAT DEL POETA HÖLDERLIN

Ara, celebrant els meus 24 anys, a Tübingen, he vist de nit la torre de Hölderlin. Celan cridava "surants torres de Hölderlin", perquè en efecte són moltes i totes suren. Penso en Trakl, penso en Vidal i aquí tot té un sentit arrelat des del fons dels anells dels arbres: tot fulgura. Pallaschk! Pallaschk!

Un haiku (que fa cool)

Hi ha un quadern en blanc
que espera que l’embruti.
Desvirgo infinits.

LA CIUTAT GLOBAL

Ciutat global

Crema la memòria,

crema el nostre temps.

Ens fem una versió seqüencial d’impremta

i ens tenyim d’indiferència

petjant tot quan miserable fem.

Les decisions preses, el llit desfet,

la medicació, el cercle buit

que ens lloa la respiració.

 

No serà graciosa la partida?

No veurem encara esclafir de sal

el turment de la llei

i la insatisfacció del fàstic?

"La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

"La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

                                                Mercè Rodoreda. "La mort i la primavera"

(cal introduir comentaris personals, pornogràfics, literaris o tècnics de la Mercè)

Sociològicament parlant

Beuen Moritz i fumen Lucky Strike, Pueblo, Marlboro light. Es miren, s'estudien, s'avaluen. Decideixen si la faldilla d'aquella és massa curta o el jersei d'aquell massa tancat. Prenen nota mental de tots els nous, dels esporàdics, dels que potser repetiran; dels que podrien suposar una amenaça vaga contra el lloc a l'escala, contra la pàgina escrita, contra el cos de l'amant. Saluden amb més o menys efusivitat d'acord amb el grau d'afinitat poètica, eròtica, amical.

En silenci, entre somriures, sota paraules vessades a cau d'orella del que tenen al costat, es miren, s'estudien, s'avaluen. S'envegen, es menyspreen, s'odien, es desitgen, s'estimen. S'ignoren amb una involuntària intensitat.

Llavors, de fons, hi ha la poesia. Si hi ha sort i aquella nit és bona la collita, en algun moment se'ls arriba a emportar. I, per un moment, tot els és igual. No hi ha faldilles curtes ni fel per estrenar. Només paraules que ressonen, vibrants. I una escalfor que no se sap d'on ve, però que de sobte recorden que és el que en realitat venien a buscar.