dimarts, 26 de febrer del 2008
dijous, 21 de febrer del 2008
DE PALAU A PALAUS
""No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara"
ous en comanda
Atenció!! Aquelles de vosaltres que encara no heu dit què recitareu a l'homenatge a l'Estellés, siusplau, feu-ho ja!! Francesc, Catalina, Andry.....Digueu!!
dimecres, 20 de febrer del 2008
dimarts, 19 de febrer del 2008
AVI PAU TONICO JULIO ZABATO
JOSEP CLIMENT AVINENT, 1775
[Pau de sa Punta Grossa]
El nínxol del bisbe viu.
Amb la boca oberta
negociava la mort d’aquells descreguts
que naixien per morir.
Vos, qui de la matèria
donau carpaccio de Crist
i beveu, carronya,
aquesta sang de gin.
Érem quatre els cavallers
que esquitxarem poesia
entre els murs desprotegits
d’aquell poble en silenci.
Un moix neoclàssic
amb pèl a l’espatlla
desdibuixava una hipotètica imatge
de morts vivents amb gana.
Érem quatre els cavallers
que després del cementiri marí
entonàrem salms pel carrer,
refets del fàstic
de tornar entre els vius.
Trobàrem algun quasimort
a la barra del Marsella
santuari de licors grocs.
Els miralls esquerdats
mostraven les nostres cares
cascall de màscara
i làmpares de llàgrimes
entorxades de fum.
Creu,
que et besaria entre les anques,
si la mort fos cruel
i ens beguéssim els colzes
de la paciència.
(UN) DIVENDRES
Vaig arribar un dia a l’antiga ciutat.
Una ciutat absurda. A mi no em deia res.
Vicent Andrés Estellés
[Laia Martinez i Lopez]
Visita a un cementiri.
És de nit, hi ha llum d’espelmes,
corren alguns gats negres,
se sent l’alè de cerveses.
Vora la mar, hi fa fred.
La tomba que no tindré.
Els eixamplats passadissos
en són plens, de nínxols,
amb retrats quasi frívols.
La mort, en fa safareig.
Al metro, hi recitem.
Un poeta actua embriagat,
l’altre els diu bo i assentat,
tu penetres la intimitat.
Des del mig, jo.
M’atabala, el soroll.
El vi em vicia el cos, escalda,
i em tancaria amb pany i balda
per no deixar-hi entrar la tarda.
El sopar és un setge.
Queda xop, el fetge.
S’encenen aranyes empolsades,
les parelles estan barallades,
ens llegim i somiem croades.
D’absenta, no en beuré.
I a l’escenari, som els Reis.
Les sensacions canten despertes,
diem rimes quasi expertes,
ens deixem les portes obertes.
Prò no s’hi veu la lluna, al cel.
LA FESTA ÉS EL SUÏCIDI DE LA CARN
[JAUME CRISTÒFOL PONS ALORDA]
La mort ho amaga tot,
el pèl i el que el pèl sepulta,
com una pell farcida de cementiris,
regalimant un seductor
polsim daurat,
digne de les millors
cartes del tarot.
Tot és fals.
Formeu part de
la meva imaginació.
No existiu
ni reciteu
ni teniu por dels mussols caníbals
ni aquell vell que somreia
ni el cantant de Venècia
ni la fosca infinita.
Fugim
per tot just descobrir que
el sol és el cadàver dels dies.
CRÒNICA
[Eduard Carmona]
hi ha algú a l’altra banda?
m’he equivocat de balcó
és el moment de girar-me?
d’un en un recitant
fins que puja un
i canta una òpera
marxàvem per carrers
per llocs obscurs
per racons dignes de moral torta
havíem estat al cementeri
de visita tots quatre
jo he corregut per no arribar tard
la nit que mai s’acaba
les passes que se segueixen
el rastre desapareixent en una porta
sense avisar un poeta pren el vagó
fa hostatges els recita violentament a la cara
els còmplices fan el mateix
hi ha qui ha begut massa i fa tentines
torpement abraça els murs o s’hi deixa caure
ha nascut una dansa i no ho sap
ciutat ciutat tota m’ets estranya
no hi ha un recer a vegades
on deixar caure uns poemes
podem navegar com navega una paraula
d’orella a orella de mà en mà
solcant el temps i cosint vides
abans de tot hi ha una coneixença
uns cafès a la vora de la casa d’un artista
hi ha també l’admiració i l’enveja
tots junts arribàvem al local més vell
l’havíem triat per la mala fama
s’hi servia un esprit molt antic
el soroll no es pot evitar
hi ha massa gent per entendre’ns
no van despullats i això ens dol
no sabíem què fer i parlàvem
la taula era molt petita
aquella nit vam ser més poetes
també bevíem car això ho fan els poetes
joan vinuesa ho sap de sempre
per això no ens va voler seguir
no sé si en algun lloc aquesta nit
algun cambrer ha parlat de nosaltres
haurà dit “-Que ben parits!”
a punt d’entrar a un hostal
i un escombraire ha dit
que hi havia escarabats com el puny
aleshores teníem per la mà un pom de versos
teníem lloc per posar-lo
teníem les ganes la ràbia la necessitat
no hi havia al raval una noia com aquella
va prendre’m el llibre de les mans
no sabia que a valència es parlava català
qui farà la crònica dels fets?
es pot caure a la nit pel forat d’un mal de cap
però un home al metro ha estat feliç
tot es recordarà al temps
per una fusta trencada contra una vorera
un objecte que molts voldran mirar
existeix algú en algun lloc
que estarà fent el mateix
ara ¿existeix algú en algun lloc?
aquest pensament m’inquieta
com quan algú encén una espelma
i s’il·lumina la cara i el fons dels ulls
voldríem un altre resultat
però no del tot
la nit es parteix en quatre
Toc, toc...
Més (h)ori
No plovia gaire. La Cinta Massip llegia al costat d’en Matthew Tree i en Ramon Farrés, traductor de la novel·la. Ens donaven vi. Això no ho fan, els dimecres. Me’n vaig anar a casa, a suar les penes. Algú trucà a la porta; no tenia lloc on anar a dormir. Casa meva no és casa vostra; però passa, que et deixaré el matalàs inflable i jo, si de cas, me’n torno al sofà. És temporal, transitori (en conec un que es va jubilar pensant-se, encara, que la seva situació era de traspàs -em dius). Tres dones i Paddys fins les tres. L'amar ens ofega. Provem de nedar. En la foscor, sona el telèfon, a deshora; ningú no diu ni piu. Llavors començava a ploure, més. Els malsons carregats de pus blanc: farum, la bella esquena ara fa vomitera. I, de sobte, he sentit el despertador de la veïna.
No em puc llevar perquè no he dormit. Però tinc una entrevista i no me’n recordo de com es diu quimioteràpia, en anglès. Ni mamografia.
Bons dies, empestadors!
Ué, uè, ué, uè!!!
Pau i Jaume ho somiaren,
a Mallorca, a Casserres,
entre gots de cervesa,
Vidal, Bauçà, Bonet,
i el capell d’en Casasses...
De tots era sabut
fins al metro en parlaven.
Oh poder!, oh verdor!,
exclamà el bo d’en Jaume.
De sobte en Pau s’alçà
tot brandant un nou canvi
i embogit proclamà:
De Mallorca a l’Alguer,
de Calonge a Alboraia,
una pesta, una festa
estendrem Pèl Capell!!
dilluns, 18 de febrer del 2008
Catalans com Kòsovo
Adjunt contestació de Blai Bonet a una pregunta sobre el bilingüisme. Sense perdre el nord, trobam el sud i el seny.
Pesta estesa
Blai què opines del bilingüisme?
Ara, 1991, després d’haver batit en l’aire la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i després d’haver-se fet clar com un llum, per a les noves generacions que no ho sabien perquè no els ho havien ensenyat i els ho havien amagat..., després d’haver-se vist clar que aquesta Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques era una mentida que s’havia inventat la dictadura de Stalin, crec que el problema del bilinguïsme ha desaparegut: a Ucraïna, a Bielorússia, etc., que s’han proclamat, al seu parlament autonòmic, un país independent, la llengua oficial és l’ucraïnès, el bielorús, i aquest fet just ha necessitat dos mesos per a convertir-se en real i funcional. A Puerto Rico, d’una absoluta influència nord-americana, han proclamat la llengua castellana única llengua oficial del país perquè aquesta és la llengua que la gent parla cada dia, tot i que l’anglès sigui l’idioma de primera necessitat en la vida quotidiana de Puerto Rico. No hem d’oblidar ni perdre de vista que la cooficialitat del català i del castellà a la nació de Catalunya, a la nacionalitat catalana de les Illes Balears, és fruit d’una Constitució de consens per a una circumstància històrica concreta: la transició de la dictadura a la democràcia menor d’edat. Era un consens d’emergència a fi de salvar la vida general de a gent després de la mort del general Franco. La cooficialitat del català i del castellà tenia sentit durant uns anys de l’anomenada “transició”. Ara, com que ja no té sentit, no té vigència, des del moment en què el català no és ja la llengua d’un país enemic i vençut ni la llengua tampoc no és la llengua d’una nació vencedora i victoriosa... Si la transició ha acabat la cooficialitat del català i el castellà toca haver acabat. S’acaba lo que s’acaba...
A 1991, una administració victoriosa no té cap sentit. Com no en tenia a Geòrgia, a Ucraïna fa dos meslos una administració victoriosa de Moscou on la llengua oficial, naturalment, és el rus.
QUIN CAMÍ
LECTURA COMENTADA - tertúlia
del llibre d'ENRIC CASASSAS SIMÓ: A la dula vés.
L'acte comptarà amb la participació indispensable d'Enric Casasses Figueres (si pot venir)
El lloc serà a cals pelcapellistes (C/Bailèn 199, 5è-3a) a les 20:30
Aforament limitat de 10 persones (Enviau correu a pestapoetica@gmail.com per confirmar)
[també es reeconfirmarà l'acte]
la meStressa
per molts anys
passats per aigua
per entre mil trons
per la gola del llop
per l'herba abellera
la panxa del bou
el voler de l'amor
el salt del conill
i la veu de l'espai,
ressonant dins la negra, i exaltada mar,
de dins el bolígraf!
per molts anys
a la meStressa paridora
d'aquest bloC,
a la pOesia!
blanCalluM
diumenge, 17 de febrer del 2008
De vegades que va bé!
Els fets sempre demostren la coherència dels joves. Ara tenim el mitjà per estar ben comunicats i poder dur endavant aquesta pesta que ha de refer les maneres amoroses del poble a través de les lletres vives.
Estic molt content d'assistir al naixement institucional d'aquest moviment. (En Jaume podria redactar el pre-estrena de la pesta).
Au, al·lots, alçau-vos