Som tornat d'una de les experiències més heavies de la meva vida: la BOUESIA. No es pot descriure: tot molt intens i molt brutal. Molt bèstia. Tant que fins i tot viure feia mal, tanta alegria feia mal. En tres dies sols he dormit, com a molt, tres hores bones. Xiringuito power! Per això avui matí a la 1 no m'ha costat dormir a terra a l'aeroport 5 horetes abans d'embarcar. Viatge plàcid, molt tranquil i tot molt puntual, també mig dormint, en arribar a casa he dormit de les 9 a les 14 hores en què, poc després, havia de fer les classes de repàs d'anglès.
Retornem a la BOUESIA: molt bona gent, i molt interessant (penso en Míster Snake de Nova Zelanda, el cosí de Míster Cocodrilo Dundee, amb qui sols vaig compartir dues paraules però que va ser una presència contínua per a mi cada dia!), i després aprofundir amb les persones ja estimades per estimar-les un poquet més, i penso en gent com els meus nous papàs Catalina i Andriy (que sense ells el meu viatge hagués estat més dur, més terrible, més solitari i menys exaltador! gràcies de tot cor! de tot os!), n'Eduard (CARMONA!), en Galan, na Laia Martinez i Lopez, en Javier Caballero, na Carmeta i na Pria, Miquel Àngel Marín, en Sito, en Marc Romera, en Carles Hac Mor, n'Ester Xargay, en David Ymbernon i en Dadà, en Joan Todó, en Jordi Prenafeta, en Ferran i na Nuri (sí, els reis de l'horiginal, patriarques de la poesia catalana actual, ens sorprengueren amb la seva arribada i amb la seva estada tan màgica, Déu Meu gràcies!), Don Simon y Telefunken, o tu, Bel (forever remember a mallorca, durant la guerra civil)...
Però, tot i això, faltava gent que encara hauria engrandit més la traca (més possible?Sí, encara hagués anat molt més gros segur!BUF!!!): en Pau Vadell, n'Enric (Casasses), na Blancallum Vital, en Francesc Gelonch, n'Emili Sánchez-Rubio (que hi va ser de tornada a Barcelona mentre escoltàvem el seu disc REVISAR-TE EL NOM), en Joanto(màs Martínez), tants altres...
Perdonau si em deixo algun nom, no ho faig amb mala intenció, ans sinó per devastació: estic tan devastat en tornar a la realitat que ara mateix és com si tot sols hagués estat un somni (quanta misèria mental per part meva fer aquestes declaracions tan poc genuïnes i tan típiques de novel·la de folletí, però és així) és com si tot ho hagués somniat aquestes hores de vol, de tornada com diuen.
El recital, gran recital acabat amb un anti-streaptease multitudinari!, la presentació i pira pública de pedra foguera i de mar de sardines, caminar a la vorera de riu, lo èpic clarinet, recitant, cantant, les jotes de Lo Teixidor, els transbordadors per creuar el riu, en Sito llençat a la impaciència de les aigües, el restaurant Machino però també Ca la Paca! I no ens podem oblidar del xiringuito (l'èpica nit de comiat en què en Pau va fer un joc de màgia i alquímia convertint la fosca en una autèntica discoteca dels anys 80), la platja, els banys de piscina a altes hores de la matinada, quan tot començava a agafar l'embranzida del color allà enfora i tot simplement a un pas de l'orgia... Fins i tot els mosquits eren èpics, collons! I també cal dir que mai podré oblidar el matalàs inflable que na Iolanda me va deixar (gràcies, amor, sense tu encara hauria dormit menys!)
Per molt que intentés fer detall de tot el viscut seria impossible contenir i mostrar, poder fer entendre a tots aquells i aquelles que no hi eren, què va significar i què significa tot això. Potser sols se podrà saber si ho vivim de nou l'any que ve al 2009 (any DOSMILBOU!) si ens conviden i si tenim el valor de tornar a enfrontar-nos a la terrible bellesa de l'alegria.
lord alorda
