JUGANT AMB EL FOC
Qualsevol que domini una mica l’escenari poètic actual a Londres coneix el nom d’Anne-Marie Fyfe i sap a quina altura d’Old Brompton Road cau el cafè The Troubadour. The Troubadour és dels pocs autèntics coffee houses, a la manera beat dels anys 50 que queden a la ciutat i on van actuar megaestrelles com Jimi Hendrix, Joni Mitchell o Bob Dylan.
Des del 1997 Fyfe porta una programació estable d’activitats a l’entorn de la poesia cada quinze dies a The Troubadour. Una setmana és un recital, en solitari o en grup, una altra setmana és una presentació d’un llibre, d’una revista, d’una editorial, d’una col·lecció, d’un grup poètic, d’una tendència estètica i així successivament.
En els gairebé 11 anys, han passat per les seves mans de programadora i promocionadora més d’un miler de poetes de tota casta. I per celebrar una mica aquest fet no fa pas gaire va voler muntar una taula rodona com sobre l’estat de la poesia ara mateix a la Gran Bretanya. Va convidar poetes en exercici, editors, crítics i lectors per participar en la discussió, tant des de la taula com des del públic.
Dies després, Fyfe va publicar un article al diari The Guardian parlant de les seves impressions generals de la taula rodona que va moderar. Va subratllar tres idees fonamentals. La primera és que la poesia en llengua anglesa a la Gran Bretanya és més plural que mai en la seva història. La segona és que s’han esborrat les fronteres que dividien la poesia entre dos camps més aviat oposats: la poesia de tota la vida i la poesia de filiació avantguardista. I la tercera és que la poesia, tot i la seva marginació, la seva poca difusió i les seves migrades vendes, està carregada d’energia creativa.
Els mateixos dies en què Fyfe moderava la seva taula i publicava els resultats al diari, m’arribava la generosa tramesa d’Edicions Documenta Balear d’un exemplar de Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans. La taula rodona de Fyfe i l’ideari i la mostra dels antòlegs de la poesia jove coincideixen pràcticament punt per punt.
Pedra foguera és una mostra innegable de la pluralitat estètica i territorial de la poesia catalana actual, i això que la tria està restringida a només una franja d’edat dels poetes nascuts entre 1989 (Edgar Alemany) i 1977 (Carles Rebassa).Aquesta pluralitat de tendències artístiques que posen en relleu els 28 poetes inclosos a Pedra foguera també està basada en un esborrament de les fronteres entre els dos camps poètics, tradicionalment antagònics, que ja havia detectat Fyfe a la poesia en llengua anglesa a la Gran Bretanya.
I Pedra foguera evidencia les grans reserves de creativitat poètica que existeixen als Països Catalans, malgrat els constants bastons a la roda que el gènere de la poesia ha de patir de manera sistemàtica.A banda de les coincidències amb la senyora Fyfe, Pedra foguera posa sobre la taula moltes altres consideracions. Per exemple, la relació inextricable i natural que els joves veuen entre la poesia i la vida. Per aquests poetes joves la poesia forma part de la seva manera de relacionar-se entre ells i de la relacionar-se amb el món que els envolta.
Sincerament espero que aquesta naturalitat del lligam entre vida i poesia prosperi perquè pot convertir-se tranquil·lament en l’alternativa a la recerca adelerada del perdut per sempre prestigi social del poeta. No és d’estranyar que el pròleg sigui d’Enric Casasses.
Els i les poetes de ‘Pedra foguera’ són vitals i vitalistes. I és una de les poquíssimes vegades que una proposta vitalista no ha estat rebuda a la cultura catalana amb indiferència, displicència o hostilitat. No endebades el llibre està dedicat a Palau i Fabre. El vitalisme sempre ha caigut malament a l’establishment de la cultura del país, suposo per l’excessiu pes del seny, de la tradició i de l’enveja. En aquest sentit, només cal pensar un moment en la recepció de Maragall, Salvat-Papasseit, Bartra, Estellés, Segimon Serrallonga, Lluís Solà o els Imparables. I el vitalisme de Pedra foguera és sa, fresc, desimbolt, descarat, resistent, irònic, sensual, lliure...
Ara bé, tot això no ens ha de dur a creure que són poetes que no s’assabenten de la realitat i viuen al marge. Justament un dels aspectes més sorprenents del llibre és que donen mostres de saber amb tota la precisió del món on són ben bé. Clara Fontanet ho diu sense embuts: “Som hereus d’una existència / que ens ha fet creure en déus desemparats / i monstres que no existeixen”. O Isabel Garcia Canet, en la seva poètica: “[...] la paraula [...] ens ajuda a conèixer-nos i a conèixer i a oxigenar el càncer que gesten els bulbs de la selva urbana”. La poesia és una eina de coneixement que ens serveix per situar-nos, no per fugir ni per crear paradisos artificials.
Un bon antídot contra l’esteticisme, el neonoucentisme, el neoromanticisme ultramundà, el populisme de cartró pedra, el trobadorisme adolescent, solucions diverses davant la situació complicada del món actual.
SAM ABRAMS
DIARI AVUI
SECCIÓ DIÀLEG
28-5-2008
www.avui.cat
dimecres, 28 de maig de 2008
comprau el diari AVUI avui mateix! (JUGANT AMB EL FOC, DE SAM ABRAMS)
dilluns, 26 de maig de 2008
Recital de BOUetes a Vandellòs
Pensa en bou, estima en bou,
xarrupa un bon brou de bou.
Perquè si penses en bou,
ja BOUràs com tot va bou.
Pensa en bou; és imBOUtant.
El bou sempre estima BOU,
és perxò que és un BOUeta,
és perxò que fa BOUemes.
Prô tu pensa-hi, pensa en bou.
I et tornaràs imBOUsible,
i et tornaràs impreBOUïble.
Seràs un BOUeta BOUig.
I és important perquè no
hi ha BOU que per BOU no vinga.
El BOUeta és BOU en barca.
divendres, 23 de maig de 2008
Multituds, carxofes, foc
Diu que no, que no es pot passar. Que hi ha massa gent, que tot és ple, que no s'hi pot ni respirar. Però anem per darrere i truquem fort a la porta, i ens deixen entrar. I és veritat que és ple, però ens fan lloc i hi cabem mínimament, per terra, arrepenjats a les parets, entre les cames de la gent.
Van sortint els poetes, les carxofes, les coliflors. El públic beu cervesa, parla croat, riu, vibra.
I un enfilall de paraules que no s'acabaria mai, si no fos que cal tancar. Costa fer-nos fora del local, ara que ja s'hi cap i encara hi ha beguda i es pot xerrar. Però la gana, el dürum, la comitiva que va tirant cap al Raval. Nosaltres marxem a acabar la festa a l'Eixample. Tot i que som del tot prosaics, ens heu encomanat la poesia i fem un poema a tres caps que es diu Villaroel-Diputació. Molt dolent, això sí. Però el recitem amb orgull matinada endins.
dijous, 22 de maig de 2008
Sibba, la diva
Ella puja a l'escenari del Palau i ens dedica el recital, als empestats, per la Pedra.
Nosaltres, més que emocionats, ens n'adonem de com l'enyorarem...
Jo no podria tenir una companya de pis més fantàstica, potent i dolça.
Thanks for letting us be one of the burning stones in your path, Sibb. You are majestic!
dilluns, 19 de maig de 2008
Bingo!
Tornàvem de València solcant C[h]armònicament l’asfalt dins un ja mític i clarinític nissan micra tot escoltant els hits que una enjogassada adúltera sense príncep blau –ni brau!- ballava al seient del darrere, xalant com qui, envoltada d’un estol d’identificades dones, rep in situ el feedback literari més bèstia que hom haja imaginat mai:
-Hola, L, ¿em signes Pedra Foguera?
- És clar que sí, maca. Quants anys tens?
- Dotze...
- (!!!)
El peatge us farà lliures, resava el cartell de l’autopista que tanmateix travessàvem esperitats i esperonats per l’empenta de On the road, dins la bossa d’un Ramon Llull i Grimalt demagògic, meteorològic i genialoide (avui plou a Berga. stop). I érem (i hi érem!), érem paraules dites selvàticament, salvatgement. Érem el vers que versa i conversa; érem la flama feta foc fugint, ungint el cos dins la matèria, que és matèria perquè versa amb el vers i que és Casasses perquè ell és vers. És de veres! UH!
I arribàrem a la vella encisera (Cinto, torna!), i entràrem a la Catalònia, i el poeta comtal ens deixà pujar, i recitàrem Estellés, i el del Delta em dedicà els poemes, i després marxàrem a Gràcia i tothom callà sota l’influx d’un breu incendi.
I totcristo se n’anà, i vam beure Galànicament, Pedràlicament. I ens engalanapedràrem de voler i de damm, i parlàrem de Barcelona, de les valencianes, de religió, de València, del poema. Jo poeme, tu poemes. Ell: poema.
-Anem al Bingo, ¿no hi has anat mai?, féu el furga-furga. Quin desori!, deia jo
La beguda és molt barata; podrem xarrar tot el temps que vulguem.
I anàrem a un bingo. Uf, J, no sé, au, no, anem-nos-en. D’acord, et portaré a un de millor. I entrem, seiem, i 200 persones assegudes, llums, carmanyoles, pijames, colors, molts colors. Un martini i un cuballiure, sisplau (i si no plou, també). Ara torne, vaig al lavabo. D’acord, ja et vaig revisant el cartó jo, però si toca ens ho partim, eh? I jo que vaig al lavabo, i vaig gat (mèu!).
I...i jo que vaig al lavabo i tu que et quedes allà. I jo que estic tornant quan, tot d'una, una veu coneguda, avesada a recitar arreu d’Europa, dels PP.CC canta BINGO!!. I...i eres tu, i jo...no pot ser, no pot ser, acabem d’arribar, hi ha 200 persones, no pot ser. I de sobte veig el meu cartó tot tatxat i tu que rius, i l’hostessa (enlairar-se és opcional, prô al final s’ha d’aterrar) que ens porta una safata plena de bitllets. I no m’ho puc creure, ens ha tocat, ens ha tocat. I és cert, us jure que és cert. Sí, L, és de veres: com si menjares peres i les cagares senceres!
dissabte, 17 de maig de 2008
Poema de les cosetes
Hi ha una coseta petita posada alta en un indret.
Estic content, estic content, estic content, estic content.
Les agulles de cosir es claven en els niquelets dolços i tendres.
La meva amiga té la mà de suro i plena de puntes de París.
Una sina de la meva amiga és una calma garota, l'altra un vesper bellugadís.
La meva amiga té un genoll de fum.
Els petits encisos, els petits encisos, els petits encisos, els petits encisos, els petits
encisos, els petits encisos, els petits encisos, els petits encisos... ELS PETITS ENCISOS
PUNXEN.
L'ull de la perdiu és vermell.
Cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, costes,
cosetes, cosetes...
HI HA COSETES QUIETES COM UN PA.
Salvador Dalí
CREMAM VALÈNCIA, MIRAU LES CENDRES
DIVENDRES, 16/05/2008 - 06:00h
El grup Pèl Capell publica 'Pedra foguera', una antologia de poesia jove dels Països Catalans
Es presenta avui a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València
Explica Jaume C. Pons, membre del grup Pèl Capell, que 'Pedra foguera' vol dir encendre 'el primer foc, la flama, el gran incendi. Pedra foguera també va ser la capçalera d'una revista anarquista, i d'una altra revista satírico-anarquista que es va publicar a Felanitx, i fins i tot hem descobert que és el títol del llibre en què Joan Pau II va recopilar la seva poesia. Quan ho vam saber ens va semblar espectacular i ens vam fer un tip de riure'.
De fet, aquesta 'Pedra foguera', a cura de Pèl Capell i editada per la Federació Llull i Documenta Balear, és una antologia de poesia jove dels Països Catalans, amb poemes de vint-i-vuit poetes de menys de trenta anys. La majoria de poemes són inèdits (hom ha prioritzat els poetes inèdits) i, per tant, el volum no és una mera recopilació, sinó una novetat editorial.
'Aquesta antologia, diu el consell de redacció de Pèl Capell al principi del llibre, és feta en positiu: ni capelletes ni enveges ni traïcions. Res. Poesia i paraules. Ben bé tot. Punt i principi de l'espurna de fregar la pedra. (...) Amb uns referents mínims i una xarxa d'amics i copes que s'ha anat ampliant, hem reunit aquesta trentena de poetes. De fet, podrien haver estat cent, però són vint-i-vuit, ja n'hi ha.' I acaba: 'La selecció, l'hem feta nosaltres d'acord amb els autors i cercant sempre la màxima representació, tan temàtica com formal. La tenebra cultural no ens envairà, la poesia serà lliure.'
Pèl Capell
Signa el text el nucli de Pèl Capell: Glòria Julià Esterlich, Joan Fullana Company, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell i Vallbona. Aquests personatges, vinculats a les lletres i a les arts i que 'coquetegen' amb la poesia (segons paraules de Pons), són de Mallorca i la majoria fan vida d'estudiant a Barcelona. Es reuneixen cada dimecres al bar Horiginal, entre copes i recitals, una excusa com una altra per a compartir i alimentar aquesta efervescència vinculada a la poesia.
Pèl Capell va començar a actuar al 2005, amb l'edició de la revista del mateix nom, de la qual ja n'han publicat vuit números. Cada revista s'ha dedicat a un poeta (Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Palau i Fabre, Andreu Vidal, Damià Huguet, Guillem d'Efak, Joan Vinyoli). I la presentació de cada número es converteix en un homenatge al poeta, amb recital inclòs, i una gran festa, amb música i performances satíriques, provocadores, reivindicatives.
'El primer pas de Pèl Capell, explica Jaume C. Pons, va ser d'editar la revista. Però fa uns quants mesos vam pensar que havíem de fer un pas endavant i vam posar-nos a treballar, intensament, obsessivament, en l'antologia.' Cada poeta hi ha aportat quatre poemes, una fotografia seva, unes dades biogràfiques i una frase que vol resumir què és per a ell la poesia.
A més, aquesta antologia de joves poetes és abonada per alguns poetes ja consolidats i entusiastes del moviment efervescent de Pèl Capell. Per exemple, una pintura de Perejaume il·lustra la coberta del llibre, i Enric Casasses ha fet un text a guisa de pròleg. Diu als poetes joves: 'I ai cors de pedra i de pedra foguera... els que avui apareixeu en aquesta pàgines ja fa dies que sou al mig del pas de la vida, s'hi ha de comptar, amb vosaltres, no es pot fer com si no hi fóssiu. Ni vosaltres podeu fer com si no hi haguéssiu estat, nois i noies, que jugueu amb foc, toqueu coses que importen molt i jo, que necessito néixer, us demano per favor que no em deixeu penjat. I vigileu, perquè els que us vénen al darrere, els que encara són massa tendres d'anys per entrar a l'antologia, ja es disposen a llegir-la.'
Palau i Fabre
El llibre és dedicat a Josep Palau i Fabre. El col·lectiu Pèl Capell va demanar a Palau un pròleg per al llibre, però llavors Palau ja estava malalt. 'Com que no ens va poder escriure el pròleg, li vam dedicar el llibre. L'havíem d'anar a veure un cap de setmana, però es va morir la setmana abans. Aquell dia vam escampar i recitar poemes de l'alquimista per carrers i locals de tot Gràcia', explica Pons.
El llibre 'Pedra foguera' es presenta avui, 16 de maig, a dos quarts de vuit del vespre a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) de València, amb Jaume Pérez Montaner. Al vespre es farà un recital poètic a Ca Revolta. També es presentarà a Barcelona (22 de maig a l'Horiginal), a Palma (29 de maig a Ca n'Alcover i as Pinzell), i a la Fundació Palau de Caldes el 28 de juny.
M. S.
dimarts, 13 de maig de 2008
com el foc,
conté tots els extrems,
tortura o reconforta,
segons et posis
dintre o davant
seu.
Tomàs Arias, Vapor de Coure
Follar mata. Henry Chinaski va dir que, si hagués nascut dona, seria sens dubte una prostituta. Es contradeia: mai li ho feien bé, les putes. Ell portava els marrecs de les seves amants a l’escola, els feia la compra i les calmava, en els seus atacs d’histèria femenina. I quan es deprimia, necessitava poder anar-les a veure. David Keppesh no podia viure sense una rotllana de bellesa al seu voltant ni podia evitar fer l’amor amb cadascuna d’aquelles dones impressionants. Però follar també cansa i els dos Casanova es van enamorar, en un instant d’abaixar la guàrdia; i llavors ni menjaven, ni dormien, ni feien res més que esperar la trucada de la que s’havien deixat perdre (bé, en Henry, mentrestant, bevia). Tant l’un com l’altre eren incapaços de suportar que “les seves dones” fessin el mateix que ells: la gelosia, el càncer de les relacions humanes, els debilitava. Tant l’un com l’altre estimava, tenien amor per donar i per vendre, però no n’eren conscients. Creien que mai no en sabrien i els espantaven enormement, les dones. En Chinaski, en cada orgasme, es venjava una miqueta d’aquells anys robats a l’escorxador i a l’oficina de correus. En Keppesh recuperava el temps en què les dones ni tan sols se’l miraven. Tant l’un com l’altre volia esquivar la mort amb la seducció, amb el sexe. Ni l’un ni l’altre van esdevenir immortals. A tots dos els va matar una dona. Nosaltres, tanmateix, sobrevivim.
[Idees que em volten pel cap després d’un cap de setmana amb Bukowski i d’una nit amb la Coixet.]
dilluns, 12 de maig de 2008
dijous, 8 de maig de 2008
DESPRÉS DE LA POESIA, LA CARN CREMA
dimarts, 6 de maig de 2008
AMB LLETRA DE PAL
nova proposta empestaire, empestativa, empestadora...
fer un recull de contes, poeMets o pOemots, escrits, caNçons, soMnis o ronDalles, rodoliNs o enDavinalles, és igual! un fulla amb un dibuiX, un mot a la paRet... de quan
jo comeNço amb el mural-dada-pintat-dibuixat-escrit-estripat que al llarg dels anys vaig fer sota la taula de la cuina i amb el conte dels tres arbres i el llop que els hi portava pa a les dones...
Antonio das mortes és l'àngel de la pesta
G. Rocha és aquell indi-víduo entrenat a satisfer les actualitats dels segles XX i XXIII. Així mateix volem agraïr la presència del duet:
dissabte, 3 de maig de 2008
LA PEDRA CAMINA
