
Com en les millors entregues d'Oscars, els assistents a la gala varen poder lluir els seus nous models. La Blanca Llum Vidal ens va demostrar, amb els seus dos dits fotuts, com s'ha de masturbar una femme: frenèticament. Lluïa aquells dos dits intoxicats de plaer davant la concurrència a l'acte cavista. A més a més poguerem veure un Enric Casasses, mestre dels mestres, fent aquells poemes que ens agraden vigorisament a pestapoètica, davant l'alcohol, bona cara.
dilluns, 14 d’abril del 2008
Masturbació frenètica
dijous, 10 d’abril del 2008
BUfONA
Sóc el bufó
sí,sí,
mireu!
rieu!
quina gràcia!
Sóc l’asmàtic que escala
la muntanya més rala
per veure la neu;
sóc l’intrèpid que esmola
l’espasa més sàvia
per tastar la sang;
sóc el burro que salta
la tanca rovellada
per menjar-se l’herba;
sóc l’ocell que vola
el lleó de la selva,
la vaca amb esquella.
Sóc l’orgasme fingit
de dins estant
per una femella;
sóc el bè constant;
d’un llop amb potes negres;
sóc la baba lliscant
d’un jove de peles;
sóc la lletra de pal
d’un nen acabat de néixer.
dimecres, 9 d’abril del 2008
PREMIADA PESTA POÈTICA
INSTRUCCIONS D'ÚS
Estimada gent de Pesta Poètica: Abril és el mes més cruel, tal i com deia T.S.Eliot, per què? Doncs perquè els cadàvers del jardí ja comencen a florir en aquest mes en el qual THE WASTE LAND comença a fotre oi de tan seca i amb reis pescadors sense saber què pescar davant les roques de la destrucció. Llegiu Eliot!
En tot cas, aquest mes d'Abril nostre serà eliotià en el sentit que començaran a florir coses. Sobretot eufòries i alegries. La primavera ha esclatat amb moltíssima força. Tenc l'esperança, i en bona mesura la certesa, que totes aquelles persones que ens hem presentat a algun premi de poesia trobarem el nostre fruit, la poma, la figa, la pruna o fins i tot l'arbre sencer en l'esforç reconduït en gesta/festa/pesta.
Aquesta entrada de blog serveix per a
A) fer un pronòstic reservat del que són unes profecies bastant clares (aka èxit mundial dels integrants de pesta poètica)
i B) elaborar les instruccions d'ús en cas que hàgim de sortir a l'escenari per tal de poder donar les gràcies i agraïments com toca, en aquesta situació futura la cosa haurà d'anar així, per tant, estimat integrant de la premiada pesta poètica, hauràs de fer el següent:
Primer) Esperar que el polític de turno faci la papeleta i propaganda de com defensen la cultura i com l'èxit d'aquests premis ics va augmentant any rera any. Espera, no t'impacientis, estigues feliç amb la copa de cava a la mà i els quatre canapès que hauran preparat. En cas que l'ajuntament sigui massa pobre com per fer això ni tan sols, et recomenam que duguis un entrepà de chooped preparat a la butxaca (si els canapès són una realitat i no necessites l'entrepà de chopped finalment sempre pots alçar l'entrepà a manera d'espasa llegendària o com a autèntica bandera de pesta poètica: així demostram que tenim gana de fam, de fama i de moltíssima vida)
Segon) Sortir a rebre el premi (a vegades és un paper, d'altres una escultura, en certes ocasions, fins i tot, una medalla, o llibres, agafa el que hagis d'agafar, dóna les gràcies al tio/tia que et doni la cosa que t'ha de donar, somriu i canvia algunes paraules com "gràcies" o també si ets més lord que lord alorda sempre pots dir "cagondei ja era hora!", no et preocupis, diguis el que diguis, la persona de torn també farà un somriure, ara bé, depèn del que diguis la seva reacció mental serà una o l'altra, el que més t'estimis, la responsabilitat és teva) llavors el que has de fer és, premi en mà, mirar la gent, somriure davant les càmeres i els assistents, alçar les mans enlaire en forma de triomf celebratori, menjar-te l'univers amb la punta dels dits!
Tercer) Digues unes paraules, les que siguin, agraint el premi als pares, als amics, a la família, als amants o amantes, a la xicota, al xicot, a aquell ésser que en aquell moment estimis i et travessis el cor, l'os o el cervell, és un moment brutal, la celebració ha de ser màxima, l'eufòria més encara, pensa en totes les coses i persones que han fet que estiguis allà, en tota la bellesa i lletjor que han fet que en aquest moment precís el cosmos estigui en ordre i tot tengui un sentit, encara que sols aquest pensament et duri uns tres segons com a molt. Digues quatre paraules, les que vulguis, però que el teu discurs acabi amb aquesta fòrmula que tothom ha de repetir perquè la pesta es propagui:
"NOSALTRES SOM PÈLS CAPELLUTS, INCONTINENTS EUFÒRICS, BOUETES I BOUETESSES, SOM PEDRA FOGUERA, SOM LA PESTA: LA PESTA POÈTICA, I VOS INFECTAREM DE POESIA!"
(aplaudiments - exaltacions - explosions d'emocions - el triomf)
si tots ho feim així, BUENO!, ja se poden preparar!!!
PESTA POÈTICA SOLS HA COMENÇAT!!!
Continuarà...
Parlant de gats
dimarts, 8 d’abril del 2008
no n'hi ha més?
s'intueix un rovell de deixadesa
un tupperware cremat
un entrepà dur
s'espera una lluita encesa
un part valent
un constant degoteig
un pagès llença l'aixada
com qui llença un boomerang
i en tornar
es clava al moll de l'esperança
i sagna sang de tossino
ja s'han donat tots els números
però encara hi ha llocs buits
que no s'omplen
il·luminats per focus luxosos
amb llicència pel fracàs i l'èxit
alternativament
i constant
dijous, 3 d’abril del 2008
jo proposo
proposo cremar la ciutat
de la següent manera:
reunim en una plaça
tots el rodamóns
els fem carícies i abraçades
els regalem un barret
els regalem tetrabrics
tetrabrics plens de gasolina
els escrivim al front
visca la poesia!
visca la foguera!
els ensenyem a llegir en català
els prenem la roba
els ensenyem a ballar
els prenem els gossos
els donem mistos
els enviem al carrer
i pugem al Tibidabo
a fer una paella
a trenc d’alba
enverinalla
Mal de panxa,
vomitera,
gola seca
i migranya,
agulletes,
mal de queixal,
molta set
i gens de gana.
Ulls de poll,
carnesqueixat,
mocs al nas
i boqueres,
insomni,
mal d’orella,
dolor al genoll,
i la regla.
Coragre
taquicàrdies
tremolors,
ti ti tics.
Què tinc?
Post mortem
Dia fou, és i serà tudat. S’exaltarà una fortor de guaret i garriga: començarà l’envestida dels déus, devoradors fonedors de la història. El contagi farà esclatar les vergues en mestalls de ferreries i serà densa, feixuga, l’esperma fulgent de la matinada. S’ofrenaran les boques com úters en salvatge estat d’erosió. No sabrem parlar. Callarem de nou i serà el cel. De tot d’una defallirem: llegirem la comèdia en els ulls estults de l’altra. Els galls pujaran als salzes, cantaran grocs els nostres ventres flàccids, pudents farcells que xiuxiuegen, cames dòcils de barba densa. Ho sabrem. Ho parirem des de les vísceres com arrels condemnades al terror del migdia. Contemplarem, nues, farcides de matrius histèriques, com un astre introdueix el seu membre ardent dins la boca extenuada de la fosca.
Vull dedicar aquestes paraules al poeta i professor Manel-Claudi Santos, guanyador l'any 1979 del Premi Ciutat de Palma amb Rapsòdia nocturna, que m'explicà Llull i March quan jo tenia 15 anys i discutírem àrduament en una sola ocasió sobre el feixisme de Martí de Riquer i de Mario Vargas Llosa. A la seva memòria: avui que m'he assebentat del seu òbit.
PD: M'enrecord també de tu Jaume, que ets a l'altra banda de la bassa. Que la teva incontinència ens desvetlli els més profunds secrets de l'existència. I de tu Laia: no perdis l'afany de conèixer mon esperit. És escena i laboratori.
