L'amor en els temps del Gmail

Se sap que ets important, que no ets una més, que no ets tan fugaç com els altres perquè, al Gmail, hi he fet una carpeta, flamant, amb el teu nom. L'omples amb paraules, amb fotos, amb cançons. I quan fa massa que no rebo cap sms, que no sona el mòbil, que al Facebook no m'hi comentes res, obro la carpeta dels tresors i estiro el fil de converses que han travessat mars, muntanyes, vents.

És absurd, aquest trànsit interminable de zeros i uns, ja ho sabem. I poc romàntic, evidentment. Però tard o d'hora arribarà l'Sturm und Drang de la teva pell sobre la meva pell. Paciència, doncs. I, mentrestant, visca el Gmail.

En Jaume cap a la llengua globalitzada

Benvolguts blocaires.

Ahir vaig poder assistir a un trauma generacional. El poeta Jaume C. Pons em defensava la llengua totalment estandaritzada per l'obra escrita; la seva defensa era: fugir del localisme. Davant aquesta contesta vaig proposar l'exemple de la poesia de Blai Bonet. Blai Bonet era localista? Ell em digué que, la seva manera d'escriure era ultra-universal. 

Després, amb el trauma el cor, vaig començar a llegir la seva tesina sobre Miquel Bauçà. A les primeres pàgines vaig trobar una cita d'Arnau Pons sobre la manera d'escriure de Bauçà. En Jaume menteix? No es creu el que defensa? Bé, la cita (vegeu apartat comentari).

(Jaume, a rapar!)

encAr hi ha braSa

CARRETÓ
de batre

A n’en Joan Tomàs Martínez Grimalt

Rostolls, només ens queden.
Una cançó de fora vila
en camp de cards.
Un cardassar per on els mots
són com el roc, aquest calcari
i blanquinós, que ve de lluny
fins molt a prop, que ve de mar,
que ens és muntanya i posa nom:
Sant Llorenç del Cardassar,
l’antiga santa de Bellver
i tot el canvi en un bell somni
[somiat].
El carretó de batre és el progrés.
Rostolls, només tenim.
Un ram abrupte a punta d’illa
ens és amic.
La flor del card ens agermana.
Ja no hi ha blat.
Batem el buit fins dalt a Cura
i aquesta herba inexistent
que ha alimentat el bestiar
és el batec de la natura
des de la serra fins baix al pla.

blanCalluM
Ciutat de Mall

Benvolguts germans de la Pesta,

això és una blog-promoció!

Del 10 al 28 de setembre (excepte els dilluns i dia 20 que tampoc hi ha funció) a l'Espai Escènic Joan Brossa Corcada Teatre presenta:

Pèl al pit, a partir de textos de Blai Bonet.

Amb:

Joan Fullana
Joan Tomàs Martínez
Joana Gomila
Blai Casals

Hi estau tots convidats!!!

Més informació a:

corcada.googlepages.com i www.espaibrossa.com

RETORN DE LES VACANCES, FETUS SURANT A LA PLATJA

DECEBEDORS DE LES LLETRES, ESPÈCIES ESTINGUIDES D'ORONELLES VULGARS.... OUS NIALS . S'HAN ACABAT LES VERBES. QUÍ ÉS QUE NO DIU RES? PERQUÈ PUTES NO DEUS RES? LA VOSTRA MALALTIA DEL SILENCI NOMÉS ÉS UN DESPRECI A LA PESTA, A TOTS NOSALTRES I A LES CONSIDERACIONS ESPECTRALS DE DE LORD ALORDA AND COMPANY. 

BENVINGUTS AL NOU CURS ESCOLAR, PUTES BEATES FETALS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! ENDAVANT LES ATXES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(... I CRISTO MURIÓ POR NOSOTROS, -DIUEN-)

TROBADA DE JOVES POETES DEL MEDITERRANI A FORMENTERA

Divendres 15 d'agost vaig anar a Formentera, convidat per la Comissió de Festes de Santa Maria, al poble de Sant Francesc, anomenat pels avis del lloc com "San Franciscu", a la manera com el pare Serra va batejar una de les múltiples localitats americanes per on va circular ara ja fa tants anys per les Amèriques. Per què? A què em convidarem exactament? A tot. La nostra, com la del pare Serra, fou també una conquesta: una conquesta de l'illa i de l'esperit a través de la poesia, un recital que es duia a terme aquell mateix divendres 15 a vespre en un pati preciós al cor del poble. Els convidats érem Verònica Riera (Eivissa), Maria Cabrera (Barcelona), Biel Pons (Menorca), Maria Teresa Ferrer (Formentera), el grup poètic i musical A Manta (València) i jo, Jaume C. Pons Alorda (Mallorca). Participants d'altres anys han estat Josep Pedrals, Laia Noguera o Jaume Munar, entre molts altres. La qüestió: allò va ser un festival i si no ho he contat fins ara ha estat per diferents i múltiples circumstàncies, algunes d'elles felices (sic), d'altres no tant. Però bé, ja som retornat després de tot aquest temps i el record em permet veure i percebre aquells dies com el que foren: una autèntica festa. Dormírem molt gustosament a l'institut, tot fou formidable, excepte el fet que vàrem haver de compartir l'espai amb milions de mosquits que mos m'assolaren com mai mos havien devastat. Ara bé, en aquelles lliteres se podien fer orgies infinites! Un lloc emblemàtic, aquell institut, un espai obert a tots nosaltres amb les portes i el cor amb ganes de redimir. Va venir moltíssima gent de públic, més de 50 persones entusiasmades amb el vers i la paraula. I tot després d'haver fet una meravellosa passejada pel poble per descobrir racons màgics. Al dia següent, després de molta festa dormint poc i xalant molt, visitàrem (ens visitaren) el far de Berberia (sí, el far de LUCÍA Y EL SEXO) i les platges (exaltació de cossos) més brutals que havia vist en molt de temps. Espectacle visual. Fou sols un dia i una nit, però quin dia, i quina nit, cagondei! L'any que ve, com cada any, se seguirà fent. Jo ja m'he apuntat al carro com a espectador, quins seran els que hi aniran a recitar l'any que ve? Noltros, els participants d'aquesta edició, ja començam a saber els noms però haurem d'esperar fins agost per saber-ho del tot. I per acabar, un poema escrit entre Eivissa i Formentera, just abans d'arribar a l'illa, en el vaixell que m'hi portava i amb tothom al cor, acompanyant-me:

La resplendor

(si) la llum

(quan) castrada

reverbera

"Mai no s'han de dir mentides. L'art té aquesta grandesa particular: no tolera les mentides. Podem dir mentides en l'amor, en la política, en la medicina; podem enganyar la gent, fins i tot a Déu; però en l'art no se'n poden dir, de mentides."

Anton P. Txèhov -extret d'una carta sense data

Som una conversa

"Les paraules són un símbol de la nostra vida. A través seu podem escriure sobre la intimitat, els sentiments més profunds i les característiques que ens defineixen com a persones. Les paraules són la pell del nostre jo, coneixen tots els nostres secrets, dormen al nostre llit, seuen a la nostra cadira, criden en els nostres somnis, mengen en el nostre plat. Però és curiós que aquestes paraules, tan properes, tan amigues, tan íntimes, no siguin només nostres, ni hagin crescut en nosaltres, com el nostre cos, els nostres cabells o les nostres ungles. Les paraules pertanyen a una societat, són al diccionari, han passat per la boca dels besavis, dels avis, dels pares, i continuaran després en els llavis dels nostres fills, néts i besnéts. Te n'adones? El més nostre, el més secret, manté una relació íntima amb els altres, amb el passat, amb la ciutat on vivim. I és que som una conversa."

Lliçons de poesia per a nens i nenes inquiets. Luis Garcia Montero. Editorial Comares.

Amb la vostra dèria per no ser

Parleu de fetus esclafats, els mateu amb paraules, els feu desfilar pels malsons amb què ens voleu contagiar. Parleu de fetus morts perquè no us esquinçaran mai el ventre, perquè no carregareu mai al cos el pes de fer-los viure o morir, i us vengeu d’aquesta impotència amb ressentiment, amb la violència més nua. No se sap contra qui us vengeu, no és culpa de ningú que no pugueu parir. I parleu de fetus sabent que és la paraula més lletja, la més inquietant, la més despullada d’amor i de vida que podríeu fer servir.

A estones crec que tota la vida de les dones és disculpar-se eternament pel privilegi de parir. O per la vergonya de parir. No ho sé. Però deixeu els putus fetus tranquils.

boucrònica (2)

Aquesta és la crònica del festival d'estiu Bouesia 2008 en paraules d'Andreu Subirats. El text ha estat manllevat del bloc del savi, amic i poeta Javier Caballero http://bouesia2.blogspot.com. Fem-ne difusió, crec que val la pena!

BOUCRÒNICA DE LA BOUESIA 2008

Quatre anys ja fa que Deltebre i les Terres de l’Ebre, tenen i disfruten d’un festival d’estiu que ja el voldrien un munt de pobles i ciutats: la Bouesia. I si bé podem afirmar, perquè ho hem notat i constatat, que el públic d’aquest esdeveniment, únic per les seves característiques i convidats, augmenta i respon popularment i amb entusiasme a la majoria d’actes que s’hi ofereixen; també hem de fer notar i constatar que la resposta dels mitjans de comunicació de les Terres de l’Ebre, i l’interès d’alguns dels seus intel·lectuals i artistes de renom és del tot nul·la i de menyspreu. Ells s’ho perden, perquè allò que s’ha pogut veure i percebre, sobretot a partir de la segona edició d’aquestes bouesies podem afirmar que situa aquest festival a les arnes més dolces de la creació pensada i transformada i resta instal·lat en els palaus més luxosos i rics de l’esperit. Així és i així ho hem notat en aquesta darrera edició, no destacaré noms perquè tots hi van destacar, i el programa, per cert amb una línia de disseny que també sobresurt, ja va ser degudament divulgat i qui volia allí ho tenia. Però sembla ser que la gent de l’Ebre, el setmanari de més tiratge de la contrada, no se n’assabenten de res, i no saben, ni es preocupen de saber qui són aquells escriptors, cantants, artistes, actors, ballarins, poetes, pintors, músics, performancers, cuiners, tots ells i elles, i més, qui són aquells que participen en la bouesia, d’on surten. Són uns penjats, pensen, encara són tan ignorants i “de poble” amb el sentit de ser uns “paletos” perquè del poble tots en som, que no poden sortir de les quatre referències que ells coneixen que sempre són les mateixes i que són les que sempre surten al seu setmanari, sempre igual, sempre tan cutre, sempre tan mal informats i sempre amb un punt de vergonya aliena i poca vergonya consentida. És ridícula, és espantosa i pròpia de curts de gambals la resposta que els mitjans de les Terres de l’Ebre han fet i fan als festivals de la Bouesia, perquè si s’haguessin informat una mica i sortissin del seu rogle pudent i fangós -cosa que de moment no veiem probable-, sabrien que, en aquestes tres últimes edicions, per aquest festival han passat alguns dels creadors més interessants i amb més projecció i sensibilitat i delicadesa i intel·ligència i compromís artístic que és com dir compromís dues vegades, que actualment podem trobar a una pila de ciutats i pobles i illes i masos de tots els nostres països. I si poguessin entendre això i informar-se de saber qui són aquesta gent, qui hi ha darrera d’aquest festival, quina idea de festival es proposa, i quins són els horitzons més propers, veurien com la Bouesia s’ha convertit en el veritable festival d’estiu d’arts i músiques de les Terres de l’Ebre, i un festival sense complexos ni etiquetes, cada vegada més ben portat i amb propostes més i més singulars i definitives, i tot això amb la complicitat de la gent del poble que hi participa i hi opina, hi balla i xala, i si una cosa la troba estranya, espera la següent i aquella ja no la troba tant d’estranya, i d’aquesta manera la Bouesia s’està arrelant com una planta autòctona amb molts d’empelts satius de fora que l’enriqueixen i la fan més saborosa . La Bouesia sol coincidir amb les Festes del Ressentiment de Tortosa (que els qui les monten en diuen del Renaixement), i sembla ser que això té molt d’èxit, molta participació i tot això. Pos molt bé, de puta mare, felicitem des d’aquí als organitzadors i els encoratgem en la seva tasca, i també podem afirmar que el Ressentiment és un carnaval al mes de juliol, però no passa res, abans d’aquestes festes pràcticament ningú de per aquí sabia res del renaixement tortosí, i ara tampoc, però si la festa funciona, collonut, que si focs, que si tavernes, xiringuitos, espectacles de malabars i fot-li. Ara bé, la Bouesia no té res a veure amb amb tot això, ni amb els altres festivals de la zona, ni tan sols amb el de Jazz, que és un bon festival i magistralment portat pels seus organitzadors. La Bouesia és una proposta de creació contemporània i radical, un festival de creació i de creadors i d’ambició universal i ultralocalista, un esdeveniment fora de qualsevol convencionalisme i una aposta per la integració cultural en aquestes terres. La majoria d’espectacles són gratuïts i això no els resta ni un bri de qualitat, ans al contrari l’acreix. L’esperit i la funció de l’actual bouesia crec que són comparables al que es va aconseguir en les primeres edicions del Festival de Teatre de Tortosa, a principis dels 80 que organitzava la gent de la Finestra, com que vaig participar-hi activament recordo amb molt bones sensacions tot allò que allí s’hi coïa i que va portar, no només en les obres dels grups de primera línia del moment (La Fura, els Joglars, la Quadra de Sevilla, Dagoll Dagom, La Gàbia de Vic, Vol Ras, Zotal, etc), sinó també amb les propostes de petit format, a situar Tortosa per un temps en un referent del teatre d’avantguarda. Fins que les enveges, les excuses de mal pagador i els aires de grandesa politicoides el van aniquilar, i els intents de fer teatre a Tortosa després ja sabem com han anat, i les Terres de l’Ebre es van quedar sense una oportunitat real de tenir un festival de categoria. Pos jo he notat certes coincidències entre aquell festival i aquesta Bouesia, i crec que la cosa encara té metxa i banya per a temps. La llàstima de tot això segueix sent el que comentava abans, i la cosa hauria de canviar molt perquè aquesta gent s’adonés del que passa i què significa un festival com la Bouesia: una de les propostes més originals i excepcionals del panorama festivalenc de l’estiu. Però en realitat als bouetes, a tots els bouetes, aquest fet, certament desagradable, els és igual, perquè la Bouesia va i allí ens tindran quan calgui, amb o sense institucions, premsa i patums. Per cert, aquesta última edició va transcórrer entre una mena d’èxtasi col·lectiu i uns aires fellinians que donen força i empenta i sobretot alimenten la utopia real de la rabera: el bram del bouetam.

Andreu Subirats

Extret d'http://bouesia2.blogspot.com/



Gràcies Sito i Javier!!