AQUESTA SETMANA LA CARTA. RECORD QUE TENIU DEURES

A FER-SE ESTOFAR UN LLUÇ

PASTITX, VARIACIÓ O REPRESA DE MAX JACOB o UTILITZANT ELS OSSOS D’EN MAX PER A FER-NE UNA ALTRE COSA
(del poema el Carrer Ravignan)

“Totes les primaveres puja al castell de Figueres per fer-se estofar un lluç”, diu en Quico Palomar. I tanmateix, sempre són distints tots els orígens! A les mateixes rels, hi ha deliris o vertígens, car tots nosaltres, que passem per la Plaça del Dubte, parim els punts per a la serp de la pregunta! Aquest és No-Ho-Sé-Pas! Allà hi ha en Caga-Dubtes! La Incertesa és la font d’abans del raig! En Titubeig és a l’extrem d’un faristol fet de til·lers quan canta el grop. Na Vol-i-Dol i na Santa-Poc-Encomanada són les dames del castell. Però a tu, vell parrac, a tu, que a cada jorn véns a ser-te realitats encara vives quan jo encara no sé on dar-les, a tu que no et conec, espellifat i antic parrac, a tu, parrac, t’he posat el nom del nom de cada cosa, t’he posat Paraula.

blanCalluM
27
4
8

COTORRES INFLADES (AL·LÈRGIQUES AL POL·LEN)

Tot l'any és primavera
però ara més que mai!

Això és un desgavell!

JA HEU ENVIAT LA CARTA A BLAI BONET?
JO DEMÀ ENVIO LA MEVA, DESTÍ: SANTANYÍ!

DESTINATARI: BLAI BONET I RIGO, POETA...

els mugrons volen i s'enfilen
els escotes comencen a aparèixer entre les sales dels sostens
i els paquets comencen a dissimular-se!

JOANTO diu "Hem de salvar Catalunya de la paràlisi!"

Pau Castanyer i Joan Tomàs Martínez
han aparegut a la ràdio Ona Mallorca per parlar
de pedra foguera i pesta poètica.

Reconec que estic un poc agobiat (traduccions, Miquel Bauçà, pedra foguera, prest LLIBRE DEL SILENCI) però estam en un moment efervescent, amics amigues meus meves.

Laia, encara estic esperant que me diguis què passa amb els donkeys...
Me tens abandonadíssim!

demà horiginal
na Sibba encara canta STAND BY ME
quina dolça!

ale
fins ara


proposta: cremar Barcelona definitivament dia 22 de maig des de l'horiginal.
Qui s'apunta a la foguera definitiva?


Lord Alorda

És la terra el pensament que devora la ficció de la mar?

Sou um Guardador de Rebanhos

Sou um guardador de rebanhos. O rebanho é os meus pensamentos e os meus pensamentos são todos sensações. Penso com os olhos e com os ouvidos e com as mãos e os pés e com o nariz e a boca. Pensar uma flor é vê-la e cheirá-la e comer um fruto é saber-lhe o sentido. Por isso quando num dia de calor me sinto triste de gozá-lo tanto. E me deito ao comprido na erva, e fecho os olhos quentes, sinto todo o meu corpo deitado na realidade, sei a verdade e sou feliz. Alberto Caeiro

'UISCE BEATHA'

Me’n vaig a la mort amb en Jack
[en direm suïcidi col·lectiu]
les gavines ja ens envolten
com voltors a lu no viu,

la mar s’enrabia

faig peuets amb les ones
el cel es corre sobre meu,
el sol soleta m'abandona
i els mugrons se m’enfilen

volent callar els llamps,
volent cridar els trons;

prò quan quasi perdo el pols

la mar es calma,
la pluja es fa amiga
de les meves llàgrimes
i l’Argentina ve fins a mi
amb transatlàntic i un paraigües,

a salvar-me;

el sol de tarda pon un ou
i tres arcs de Sant Martí a la sorra
l'aire salat em fa pessigolles
i la meva ànima es pixa de riure

i jo me’n torno al món a viure
que aquí, a la mar, morir-se costa!

vint-i-buit d'abril de poesia

Paràlisi

FOto: l'amor arrela, la pesta purga (Laia vs. Galan)

Sembla que estam afectats tots d'una paràlisi motriu. En aquest grup tan procliu a l'exhibició com som els empestats ningú s'exhibeix? Deuen mancar arguments? Qui dorm realment el somni de la vida? Vegeu mon concepte del bé i del mal:


Tot rau en la nostra predisposició

de sentir-nos mancats de tot

i de voler sang i més sang,

sang albina i sang de cony,

sang que demana sang indistintament.

Un entrepà no ens satisfà,

preferim la melsa a la mel

i el fetge al fet.


Propostes?

Proclamació de la pesta i de la pedra

Quina nit, ahir!! It's been a hard day's night! Seguim omplint-ho tot de poesia i contagiant pesta a totbou! Tenim les ganes, la ràbia, la necessitat...

post-parida

He demanat a les veïnes que no s'enfadin.

-Pensin que, d'aquí qui sap quan, els arreglaran l'edifici i pintaran les baranes dels balcons de franc, els de l'Ajuntament.

Han posat cara de no entendre'm. No sé si ha estat per la llengua o per l'afonia meva d'avui, que ve d'ahir.
Llavors he assenyalat amb el dit tremolós de la ressaca la placa d'en Papasseit, a l'altra banda.
La fesomia de les tres veïnes s'ha mantingut estàtica, encarcarada. No m'explico. No m'ho explico.

"Aquí s'hi van entonar i entomar les pestes poètiques primeres i primàries del segon mil·leni", hi dirà.

I alguna dels principals, també.

Llavors ningú es queixarà si pugem al terrat a dir les llunes.

Trobo que el meu lloguer fa cada cop més riure. Quan valen les ganes de regalar versos, de dir besos, de cantar història, de beure's el temps amb copa i demanar desitjos a un branquilló de romaní?

Gràcies per l'empastifada, per l'empatollada, per l'empolainada, per l'empassada, per empestar-me.

Defecte papallona

Moc lleument els dits, com un batec d'ales minúscules. Només això, moc lleument els dits, sense gairebé tocar-te, sense buscar-te. I sento que hi ha un terratrèmol a l'altra banda de la Terra, representada metafòricament per una pell eriçada i un moment incert en què no saps si respirar. Lleument, moc els dits. I no m'enganyen les converses animades, ni la música, ni el fum. En realitat, s'ha fet un silenci tan dens, a l'altra banda de la Terra, que es confon amb el soroll present. És estrany saber que cada gest petit (jo només moc lleument els dits) pot provocar tempestes i desordres generals, i grans desplegaments pirotècnics perquè no surti a les notícies que he mogut, lleument, els dits, i que a Nova Zelanda ara mateix cremen boscos i recers. Em moc poc, i ja no parlo. L'última vegada que vaig xiuxiuejar una espurna d'idea es va apagar una estrella, es van eixugar els mars, una vella va cridar. Jo no entenc aquest defecte papallona que ho magnifica tot. I callo, i no em moc. Lleument els dits, només, de tant en tant. Per sentir que no és veritat que m'estigui tornant larva a punt de desaparèixer dins una crisàl·lida bruta. Per sentir que puc sentir, encara, la teva pell eriçada com un terratrèmol a l'altra banda de la Terra, i que la música no para, i que no s'acaba el món.

Cram le uid

És com si hi veus un aire de presència
d'un barbamec que clama al cel dels nous.
Potser caldrà trencar la closca als ous
i pidolar la nova persistència.

És com si el lloc tingués luminescència
i del so nat que em brolla de les nous
algú en llegís missatges a set sous.
Que vingui ja la més i gran turgència!

És com si allò fos tot o res i estés
desprès, i hi hagués algú rere la porta
(prò et vull aquí, a tir d'ullada torta).

És ventres durs i vents, i m'encallés
al beure i veig la ma(nduca) que importa
i jo en volgués, i ara, i sempre, i més.

El Marc us envia el seu desig d'un dia memorable.