dijous, 21 d’agost del 2008

"Mai no s'han de dir mentides. L'art té aquesta grandesa particular: no tolera les mentides. Podem dir mentides en l'amor, en la política, en la medicina; podem enganyar la gent, fins i tot a Déu; però en l'art no se'n poden dir, de mentides."

Anton P. Txèhov -extret d'una carta sense data

dimecres, 13 d’agost del 2008

Som una conversa

"Les paraules són un símbol de la nostra vida. A través seu podem escriure sobre la intimitat, els sentiments més profunds i les característiques que ens defineixen com a persones. Les paraules són la pell del nostre jo, coneixen tots els nostres secrets, dormen al nostre llit, seuen a la nostra cadira, criden en els nostres somnis, mengen en el nostre plat. Però és curiós que aquestes paraules, tan properes, tan amigues, tan íntimes, no siguin només nostres, ni hagin crescut en nosaltres, com el nostre cos, els nostres cabells o les nostres ungles. Les paraules pertanyen a una societat, són al diccionari, han passat per la boca dels besavis, dels avis, dels pares, i continuaran després en els llavis dels nostres fills, néts i besnéts. Te n'adones? El més nostre, el més secret, manté una relació íntima amb els altres, amb el passat, amb la ciutat on vivim. I és que som una conversa."

Lliçons de poesia per a nens i nenes inquiets. Luis Garcia Montero. Editorial Comares.

dimarts, 12 d’agost del 2008

Amb la vostra dèria per no ser

Parleu de fetus esclafats, els mateu amb paraules, els feu desfilar pels malsons amb què ens voleu contagiar. Parleu de fetus morts perquè no us esquinçaran mai el ventre, perquè no carregareu mai al cos el pes de fer-los viure o morir, i us vengeu d’aquesta impotència amb ressentiment, amb la violència més nua. No se sap contra qui us vengeu, no és culpa de ningú que no pugueu parir. I parleu de fetus sabent que és la paraula més lletja, la més inquietant, la més despullada d’amor i de vida que podríeu fer servir.

A estones crec que tota la vida de les dones és disculpar-se eternament pel privilegi de parir. O per la vergonya de parir. No ho sé. Però deixeu els putus fetus tranquils.

diumenge, 10 d’agost del 2008

boucrònica (2)

Aquesta és la crònica del festival d'estiu Bouesia 2008 en paraules d'Andreu Subirats. El text ha estat manllevat del bloc del savi, amic i poeta Javier Caballero http://bouesia2.blogspot.com. Fem-ne difusió, crec que val la pena!


BOUCRÒNICA DE LA BOUESIA 2008

Quatre anys ja fa que Deltebre i les Terres de l’Ebre, tenen i disfruten d’un festival d’estiu que ja el voldrien un munt de pobles i ciutats: la Bouesia. I si bé podem afirmar, perquè ho hem notat i constatat, que el públic d’aquest esdeveniment, únic per les seves característiques i convidats, augmenta i respon popularment i amb entusiasme a la majoria d’actes que s’hi ofereixen; també hem de fer notar i constatar que la resposta dels mitjans de comunicació de les Terres de l’Ebre, i l’interès d’alguns dels seus intel·lectuals i artistes de renom és del tot nul·la i de menyspreu. Ells s’ho perden, perquè allò que s’ha pogut veure i percebre, sobretot a partir de la segona edició d’aquestes bouesies podem afirmar que situa aquest festival a les arnes més dolces de la creació pensada i transformada i resta instal·lat en els palaus més luxosos i rics de l’esperit. Així és i així ho hem notat en aquesta darrera edició, no destacaré noms perquè tots hi van destacar, i el programa, per cert amb una línia de disseny que també sobresurt, ja va ser degudament divulgat i qui volia allí ho tenia. Però sembla ser que la gent de l’Ebre, el setmanari de més tiratge de la contrada, no se n’assabenten de res, i no saben, ni es preocupen de saber qui són aquells escriptors, cantants, artistes, actors, ballarins, poetes, pintors, músics, performancers, cuiners, tots ells i elles, i més, qui són aquells que participen en la bouesia, d’on surten. Són uns penjats, pensen, encara són tan ignorants i “de poble” amb el sentit de ser uns “paletos” perquè del poble tots en som, que no poden sortir de les quatre referències que ells coneixen que sempre són les mateixes i que són les que sempre surten al seu setmanari, sempre igual, sempre tan cutre, sempre tan mal informats i sempre amb un punt de vergonya aliena i poca vergonya consentida. És ridícula, és espantosa i pròpia de curts de gambals la resposta que els mitjans de les Terres de l’Ebre han fet i fan als festivals de la Bouesia, perquè si s’haguessin informat una mica i sortissin del seu rogle pudent i fangós -cosa que de moment no veiem probable-, sabrien que, en aquestes tres últimes edicions, per aquest festival han passat alguns dels creadors més interessants i amb més projecció i sensibilitat i delicadesa i intel·ligència i compromís artístic que és com dir compromís dues vegades, que actualment podem trobar a una pila de ciutats i pobles i illes i masos de tots els nostres països. I si poguessin entendre això i informar-se de saber qui són aquesta gent, qui hi ha darrera d’aquest festival, quina idea de festival es proposa, i quins són els horitzons més propers, veurien com la Bouesia s’ha convertit en el veritable festival d’estiu d’arts i músiques de les Terres de l’Ebre, i un festival sense complexos ni etiquetes, cada vegada més ben portat i amb propostes més i més singulars i definitives, i tot això amb la complicitat de la gent del poble que hi participa i hi opina, hi balla i xala, i si una cosa la troba estranya, espera la següent i aquella ja no la troba tant d’estranya, i d’aquesta manera la Bouesia s’està arrelant com una planta autòctona amb molts d’empelts satius de fora que l’enriqueixen i la fan més saborosa . La Bouesia sol coincidir amb les Festes del Ressentiment de Tortosa (que els qui les monten en diuen del Renaixement), i sembla ser que això té molt d’èxit, molta participació i tot això. Pos molt bé, de puta mare, felicitem des d’aquí als organitzadors i els encoratgem en la seva tasca, i també podem afirmar que el Ressentiment és un carnaval al mes de juliol, però no passa res, abans d’aquestes festes pràcticament ningú de per aquí sabia res del renaixement tortosí, i ara tampoc, però si la festa funciona, collonut, que si focs, que si tavernes, xiringuitos, espectacles de malabars i fot-li. Ara bé, la Bouesia no té res a veure amb amb tot això, ni amb els altres festivals de la zona, ni tan sols amb el de Jazz, que és un bon festival i magistralment portat pels seus organitzadors. La Bouesia és una proposta de creació contemporània i radical, un festival de creació i de creadors i d’ambició universal i ultralocalista, un esdeveniment fora de qualsevol convencionalisme i una aposta per la integració cultural en aquestes terres. La majoria d’espectacles són gratuïts i això no els resta ni un bri de qualitat, ans al contrari l’acreix. L’esperit i la funció de l’actual bouesia crec que són comparables al que es va aconseguir en les primeres edicions del Festival de Teatre de Tortosa, a principis dels 80 que organitzava la gent de la Finestra, com que vaig participar-hi activament recordo amb molt bones sensacions tot allò que allí s’hi coïa i que va portar, no només en les obres dels grups de primera línia del moment (La Fura, els Joglars, la Quadra de Sevilla, Dagoll Dagom, La Gàbia de Vic, Vol Ras, Zotal, etc), sinó també amb les propostes de petit format, a situar Tortosa per un temps en un referent del teatre d’avantguarda. Fins que les enveges, les excuses de mal pagador i els aires de grandesa politicoides el van aniquilar, i els intents de fer teatre a Tortosa després ja sabem com han anat, i les Terres de l’Ebre es van quedar sense una oportunitat real de tenir un festival de categoria. Pos jo he notat certes coincidències entre aquell festival i aquesta Bouesia, i crec que la cosa encara té metxa i banya per a temps. La llàstima de tot això segueix sent el que comentava abans, i la cosa hauria de canviar molt perquè aquesta gent s’adonés del que passa i què significa un festival com la Bouesia: una de les propostes més originals i excepcionals del panorama festivalenc de l’estiu. Però en realitat als bouetes, a tots els bouetes, aquest fet, certament desagradable, els és igual, perquè la Bouesia va i allí ens tindran quan calgui, amb o sense institucions, premsa i patums. Per cert, aquesta última edició va transcórrer entre una mena d’èxtasi col·lectiu i uns aires fellinians que donen força i empenta i sobretot alimenten la utopia real de la rabera: el bram del bouetam.


Andreu Subirats


Extret d'http://bouesia2.blogspot.com/



Gràcies Sito i Javier!!