dimecres, 29 d’octubre del 2008

De viu'n'viu

La nit mostra les genives,
entre ginyes d'estels
i una brusca suau,
com sucre mòlt
sobre les parpelles.
M'he desvetllat
somiant que avançava
en línia contínua,
que em tirava de cap al mar
i t'avidava,
amb la imperiosa necessitat
de cometre infraccions.
M'he arrabassat de viu en viu
el cor
i te l'he deixat
sobre l'asfalt, amb els ulls
el fetge
i el sexe,
sagnant colors,
pous de fal·leres
i una lluna de metall:
diluvi vital.
Cúmuls de fosca entre dits,
he pensat que l'alegria
era a l'autopista,
sota el ruixat abismal,
a ritme de pas peatonal,
amb plaers mai dits
dins la boca,
i el cervell que oblida l'esma,
quan incorr en el pecat,
en la imprudència
que m'estira
a fer-me etèria,
feta l'ofrena dels òrgans vitals,
i travessar murs de gebre
fins arribar al matí
i recompondre'm les avideses,
cada a una al seu lloc.
Tornar esperar a fer-me
pluja, per romandre
en la teva albada
i fer un poc meus
els teus rudiments,
la teva herba negra.
Escric èglogues al matí,
reparant el cos del delicte.

"Edicions 62 retrasa de nuevo la publicación de las poesías completas de Blai Bonet"


 



Imagen de archivo de Blai Bonet. El año pasado se cumplieron diez años de su muerte.  

El volumen se prometió para el décimo aniversario de la muerte del poeta y se aplazó a octubre. Ahora se vuelve a posponer a diciembre

M. ELENA VALLÉS. PALMA. Los aniversarios son efemérides que en ocasiones carecen de sentido, pues no siempre sirven para invocar y revivir personalidades excelsas. Un caso sangrante y que comienza a ser enigmático es el de Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997), cuyas obras completas se retrasan hasta el mes de diciembre, después de la publicación de las de Mercè Rodoreda, cuyo centenario se cumplió el pasado dia 10. El 21 de diciembre de 2007 se cumplieron diez años del fallecimiento de Blai Bonet y es cierto que los homenajes se fueron sucediendo, así como algunas publicaciones -véase el caso de la reedición de El color (obra que recopila los cuatro primeros poemarios del escritor) por parte de El Consell en la colección Mixtàlia-; sin embargo, no fructificaron sus obras completas.
El pasado mes de diciembre, Xavier Folch, miembro del consejo editorial del Grup 62, y el editor Jordi Cornudella viajaron a Mallorca para conseguir el apoyo económico del Govern, Consell y Universitat de les Illes Balears (UIB) con el fin de publicar las obras completas del poeta mallorquín. Los convenios no se firmaron en aquel momento, pero las instituciones se comprometieron a colaborar. Poco después, se anunció que la poesía completa podría estar lista para este mes de octubre. La fecha y la noticia la volvió a ratificar Folch en el programa televisivo L´hora del lector, conducido por el periodista Emili Manzano. Sin embargo, hace varias semanas fue el mismo Folch quien reconoció a este diario que la publicación se retrasaría hasta al menos el mes de diciembre, pues el editor Jordi Cornudella se encontraba trabajando noche y día para sacar adelante las obras de Rodoreda. 
Tanto el director general de Cultura, Pere Joan Martorell, como su homólogo en el Consell, Maties Garcias, reconocieron a este rotativo que no habían vuelto a tener noticias de Edicions 62 desde la primera reunión que mantuvieron en Mallorca, pero que continuaban manteniendo la postura de sufragar la publicación. Garcias expresó en su día la voluntad por parte del Consell de costear las obras completas de Bonet adquiriendo un volumen importante de libros por un valor de 12.000 euros.
Cabe recordar que poco antes de morir, Blai Bonet firmó en 1997 un contrato con Folch y Josep Maria Castellet para publicar sus obras completas en Edicions 62. Por una serie de razones, como las dificultades económicas de la editorial así como la falta de apoyo institucional, el proyecto quedó encallado hasta el pasado diciembre, mes en que se cumplieron diez años de la muerte del literato de Santanyí. Fue entonces cuando se decidió impulsar de nuevo la publicación de toda su literatura. Hace tres años, cuando La Caixa se convirtió en el accionista mayoritario del Grup 62 y se aplicó un plan estratégico para superar el déficit de la editorial, la colección Clàssics Catalans se paralizó. El poeta Carles Rebassa, quien frecuentó en los últimos años el domicilio del escritor de Santanyí, ya denunció en 2006 la dilación de la edición de la obra completa del literato. Rebassa atribuyó parte de la decisión de retrasar las obras completas del poeta mallorquín a la Generalitat de Catalunya, "que no considera a Bonet un autor de interés". También echó en cara a las instituciones baleares que no se interesaran por el escritor. Ernest Folch contestó a esta crítica aduciendo a razones de orden económico y haciendo hincapié en que Edicions 62 continuaría sacando volúmenes de la colección Clàssics Catalans. 
Una vez conseguida la financiación institucional para los tomos de las obras completas, el retraso comienza a vestirse de enigma. Las autoridades baleares se encuentran en estos momentos aguardando las noticias y señales que dé la editorial para firmar el convenio de colaboración.
Como ya fue publicado en su día, la edición de la poesía, que corre a cargo de Xavier Lloveras, ya está lista. Consistiría en un tomo de 900 páginas organizadas por libros. Un dato: Bonet ha publicado 13 poemarios, muchos de los cuales son difíciles de encontrar en el mercado.

dijous, 23 d’octubre del 2008

si caus m'adoraràs

si cadens adoraveris me.
Satanàs

I QUÈ?, AH!

Els condemnats hi donen voltes; quasi dansen prô no poden, car l’estructura no ho permet ni el protocol no ho estipula. Per tot viu la pena eterna. No hi ha lloc ni per a l’aire. Tot és a punt pel paradís: una corrua d’homes muts a l’aventura de l’abstret són només fúria i gran deler per posseir tota la pompa i tot el fast que hi ha a la vora i serà seu. A l’infern hi venen mobles. Els vigilants, armats, que hi ha a l’entrada, van predicant corrua endins que són barats. I el tornaveu de llur maligne va dient que són els bons i bons de dur i que si véns dines de franc. La mida justa de les tatxes i el precís nombre de claus. El martell, te l’inventes. La perfecció hi put a llum. De la llum n’han fet estigma: avui l’infern té marca sueca i digerint esprits inerts es fica dins de cada casa com si fos l’habitual, la cosa d’ara, la més normal. Per a trobar una lleixa he hagut d’anar a l’infern!

blanCalluM
23
10
08





Secrets de l’alquímia bouètica

La màquina genial. Déu ha tornat. És de La Cava i batejat amb aigua de l'Ebre. Tan a prop i no ho sabíem. Un anunci que diu: “Bega Cristovella”: aigua en vi, aigua en vi! Vi i cervesa? No, viceversa! Paco Morales, l'inefable per autèntic, un cop més esbudella -i ens escudella- l'infinit amb impunitat i bouesia per mostrar-nos lo més gran misteri: la baluerna genial, lo fòtil del futur, l'andròmina perfecta, això és: la màquina quimèrica; l’enginy dotat del més gran poder: transformar l'aigua en vi. La revolució industrial ha arribat a la bíblia; terratrèmol de 4 graus en l'autopista cap al cel; crack a la borsa del Vaticà. Les empreses de vi de missa se'n van en orris, estols de rectors se suïciden des de llurs campanars: el socialisme de la Cristovella (made in La Cava) arrasa amb la màquina que tant va somiar Doc, el desficaciat inventor de Regreso al futuro. ¡Camarades, ha arribat la revolta! Però...ep, tenim una baixa: Dionís ha mort sota els efectes d'un coma etílic...

I és que aquest home-déu vingut de la Cava prenya lo món d'escultures, de tendresa, de cànem, d'autoretrats, de místiques, quimèriques i alquímiques rampoines: unes formes que ens revelen la interioritat de l'artista d'una peça; els esguits d'una humanitat que travessa subconscients, weblogs, prejudicis, universitats, facebooks, acadèmies a ritme de vertigen tot fent-nos sentir més homes amagats dins de les dones (“tot cos és dona”, diu J.Pons Alorda; “la carn, crec, també és amor”, diu un tal Pau Vadell), a través de tendríssims lectors de l'Odissea abocats a una Mar de sardines des d'on llunyà s'albira l'esguard d'Ulisses, i ens fa sentir més paraula sense pell, menys caspeta postmoderna, més excés al remat d'ell mateix: punt i principi d'una humanitat que expressa llur grandesa des del seu ofici de viure, l'abnegada condició de saber-se un entre tants. I un retall de diari, la dona que mor sota les mans de la bèstia, empalma amb el següent en una escultura que emociona i esfereeix a parts iguals. Aneu a l'exposició de les drassanes; sentiu l'emoció d'admirar la poesia feta carn.

Prô els bouetes ja leviten: mireu quines cames, és la Laia Martínez beneint-nos des del cel de les adúlteres. Que se desnude la vocalista! Al·leluia! Sona fort Paquito el Chocolatero; paraula, sí, paraula de boueta. Oh, Miquel Àngel Marín, capità dels bouetes. Oh, capità, meu capità, lo clarinet és l'aixada, el blues del Delta de l'Ebre o, fet i fet, lo riu és vida. Que lo riu és birra? No, viceversa. Això és: vi i cervesa. Eduard Carmona-Gitanillo del Delta, per l'amor d'Estellés, no em dixes sol. Patrícia Carles dansa sobre la boina de Durruti per fer-nos veure que els camps d'arròs són i seran la mar més verda que mai penetrarà en uns ulls. David Yimbernon pinta el poema visual que Dadà imagina mentre somia amb la Daida. Bouesia a tort i a dret. Andreu Subirats, amb l’ajuda de llurs superpoders, es llança al canal en un rampell de baptisme esperitat i travessa lo riu dotant-lo de vida: el superheroi tortosí se’n surt, i amb escreix. Lo teixidor canta Knocking on heavens doors amb melismes del delta. Carreteres de terra, la corrua de cotxes bouètics es desplaça sense aturador. Açò sembla Mad Max 3. I no, we don’t need another hero!

I més vida. Ma mare al·lucina; mon pare somriu: som a l'estiu, la Bouesia reverbera. Núria i Ferran, sants vius de la poesia, beneeixen els bouetes amb horiginalitat. Foc a la poca roba! Boca de bou s'encarna a través del mèdium Javier Caballero que, pres per la devoció jotera, li deixa joiós sa mística i apersonada còrpora de boueta. L'exorcisme és a punt d'acomplir-se, però alto: un tsunami de sardines inunda lo delta mentre al capdamunt d'una ona Carmeta la riallera balla una jota, i “de roquetes vinc, de roquetes vinc” mentre Pria Caballero, somriu amb llur somriure made in Boulliwood. I ara només queda la mar, que “s’ho empassa tot”, una mar de sardines que tota d’un glop engolix el delta de l’Ebre. I és que la maltempsada, diuen, prompte arribarà a l’horta de València…

Andreu Galan i Martí, 22 d’octubre de 2008.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

SANT CUGAT: GUSPIRES DE FOC


Una altra crònica: la conclusió del festival de poesia de Sant Cugat ha acabat enguany (ahir) amb una proposta pirotècnica (com una festa de poble: amb covets i focs artificials!). La pólvora era la poesia, els portadors/ores dels encenedors per captivar aquesta imitació del foc a través del vers foren Mireia Calafell, Joan Duran, Laia Martinez i Pau Vadell. Acompanyant-se, mútuament, pels músics Jonathan Botas de Lorenzo (guitarra) i Xènia Clar (oboe) i tot sota la batuta de Biel Barnils, el resultat: EL SEGON AFTER HOURS POÈTIC. Si l'any passat tinguérem les propostes de Carles Rebassa, Andreu Gomila, Àngels Gregori i Laia Noguera enguany hem tengut alguns dels integrants de pedra foguera per tal de seguir cremant, encenent i exaltant. Es notava que havien assatjat, que tot estava en plena disposició a emocionar, i es notava l'esforç i hores invertides, la passió en cada mot, cada mort, cada viu i cada metàfora. Tot i que la il·luminació (vermella fofi tirant a grana) era més pròpia d'un puticlub que d'un recital, vàrem gaudir de la torre més blanca de totes en aquesta masia reformada per acollir actes brutals onomatopeics. Mireia va mostrar material nou, sobretot es veia en ella la facilitat que té el cos de trencar-se i de desfer-se, en com de feridor és un nom o una imposició, tot més fràgil en realitat del que sembla, sempre a punt de morir. Duran ens portà de nou a les fronteres limítrofes allà on la poesia és capaç de copular amb altres ciències, a vegades bilògiques, a vegades terrorífiques, els seus versos mostraven l'indret allà on el tot es reconeix davant l'espectre de si mateix. Laia Martinez va incloure la nota sensual i provocativa: els seus poemes adúlters, borratxos i cínics encara segueixen provocant desconert, atracció, repulsió, passió, compassió i altres exaltacions amb el mateix grau d'alcohol i hibridisme. Finalment, Pau Vadell amb el seu cinisme, la seva cruesa i tenacitat va portar de nou a l'escenari aquest parlar agre de la terra, d'etiqueta verda i vermella, allà on el sòl se fon amb el sol solar i la menjua està feta dels ossos dels especuladors i falsos profetes tot convidant-nos al silenci, però també al crit. I no va acabar aquí, la cosa, després es va donar l'oportunitat a tot aquell que volgués de poder seguir carregant hores i bessones a les espatlles, un tal Pol compartí amb tothom un poema seu però també un poema llarg i trencadís que provenia d'Austràlia. Pau Sif (ja com si es tractés d'una institució poètica estructural) va recitar després de la pedra, com a la presentació de l'horiginal, i ho va fer notar al públic amb poemes del seu TRÍPTIC D'UN CARRER tot fent homenatge a Gabriel Ferrater i a Sant Cugat, apart de traduir lletres calamaresques amb la seva força expressiva, gran ràbia de viure. Jaume C. Pons Alorda va fer de Monkeyman (lo únic que sap fer aquest pesat!) i no mereix més comentaris al respecte. L'irlandès Gerard (prest descobrirem el seu cognom) va provocar esclafits de rialles i de bones emocions amb les seves escriptures nues i marcades per aquest humor negre tan irlandès i ple de patates a les butxaques. Els seus poemes eren tèrbols i esquizofrènics, divertidíssims. I com a contrapunt, l'organitzador de l'encontre, Biel Barnils, va acabar amb un poema d'Hèctor Bofill i un brindis per a Gabriel Ferrater, que segur hagués gaudit de veure aquells joves amb ganes de poesia i d'engatar-se com animals vius. Després tots trobaren la seva destinació comuna en un pub british on hi va haver fins i tot Monkeymen i Monkeywomen ballant damunt la barra. Salut, Gabriel!

dijous, 16 d’octubre del 2008

CORAL ESQUARTERAT

Ahir a l'horiginal CORAL ROMPUT. Estellés (paraules), Carmona (veus) i Rovira (guitarra). I el fantasma de n'Ovidi que devia riure sigilosament entre patates braves i croquetes de pollastre. Sols faltava en Toti (Soler). Si hom feia com Amélie era capaç de girar-se un segon i contemplar les cares dels qui contemplaven. Espectacle de fesomies alegres, estremides, fremides per l'esclat d'una bomba sentimental. O cereal! Una gran tribuna d'espectadors, enorme família poètica conjugal, va poder retenir part del tot aquell dins les antenes del múscul toràcic per excel·lència. I no va costar: allò era molt potent. Va ser molt bèstia. Animal. Aquells silencis, aquells crits, l'ascensor del dolor pujant ben dalt del pit, l'esperit aquàtic del coral, ja perdut, els carrers de València, les races de l'amargor i la pena, tota (tot i) l'alegria infinita de viure. Ahir a l'horiginal CORAL ROMPUT. I tenc la sensació que va ser una cosa molt important.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

The artist's shed, o la cabana de l'artista

















Durant set dies no ha plogut
prò les teules són molles,
i les lloses,
i els llimacs s'afanyen a llepar la humitat
que l'Emily arrossega al seu pas, alleugerit
per la certesa que la crisi és mental,
només,
perquè s'ha trobat sota els peus six pence

i s'ha comprat cinc versos d'un poema
amb fulles de pomer i ara, presa,
prenent te i escoltant les merles,
pensa en la quadratura del desordre
i en el sol que s'aturarà a les tres
rere les totxanes roges i els ulls de guineu

sense que toqui cap rellotge,
just quan ella toqui el dos
d'aquest cementiri de lletres.

octubre, a Londres

dilluns, 13 d’octubre del 2008

La part tèrbola del temple




Tot plegat és un joc virtual, ple
d’òrbites
amb l’orella parada.
Melodies fines, tristes
en llur retorn. Contemplen, senten, toquen.

I allà hi ha
els homes que ensumen la mort.
El caçador que deixa el conill mort enmig del camp
esperant que l’altre conill acudeixi a l’olor de sang.

espanyar: v. tr. [LC] Fer saltar el pany (d’una porta, d’un bagul, etc.). Els lladres van espanyar la porta del darrere.(Font: DIEC)

estic mirant el resum de les notícies del dia al canal 3/24 i de sobte apareix la crònica del dia de la hispanitat i em quedo astorat. què algú m’expliqui, sisplau, per què el cos nacional de policia de catalunya, els mossos d’esquadra, ha de carregar contra els manifestants catalans i catalanistes que protestaven per la convocatòria feixista i ultradretana que hi havia a programada a barcelona i a tarragona. els catalans no hem de celebrar res aquest dia, però res de res. qui és qui mana als mossos anar a repartir llenya? per què? contra qui? en defensa o protecció de qui? potser els ajuntamens falsament socialistes que tenim a totes dues ciutats, els representants dels quals només pensen a trepar i a fer carrera política a espanya sense preocupar-los gens ni mica ni la catalanitat ni, com queda demostrat en dies com avui, el sentit comú. qui permet que uns caps quadrats, curts de gambals, carn de canó, misèria mental, púrria, escòria del món, tregui els seus lemes al carrer, que defensin a crits un règim de terror i tenebres, que reprodueixin eslògans que només de veure’ls ja causen dolor per tot allò que han representat? i més encara, per què emparant-se en la ‘democràcia’ (com la fan servir de fulla d’afaitar, aquesta paraula!) censuren una opció a còpia de repartir bastó i permeten que una altra s’imposi? per què aquestes manifestacions tenen lloc a catalunya? per què tenim un president de la generalitat que no és català ni li importa gens ni mica catalunya (en el sentit real de la paraula, car en el sentit de casella del monopoli d’una ideologia sí que li interessa)? per què el nostre món del nostre país de la nostra llengua de la nostra vida de cadascú és tan lluny del que ens prometen sempre? per què em fan enveja quan surten al carrer a celebrar els seus triomfs esportius, per exemple, que jo no puc celebrar, car el meu país no el representa ningú (o gairebé ningú) oficialment? per què m’obliguen a entrar en polèmiques polítiques si jo només vull poder viure tranquil amb la consciència tranquil•la, amb la tranquil•litat d’esperit que dóna pensar que puc anar a la botiga del costat i demanar si, per exemple, tenen ‘gots de vidre’? per què no m’entenen quan demano ‘gots de vidre’? qui s’equivoca? quan m’han enganyat? algú menteix... ‘poder celebrar este dia en una tierra donde ser español es tan peligroso...’ me’n faig creus. i sembla que ningú més ho veu o ho pensa. ningú més dirà res, poetes?

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Fer-se un ésser humà és un art

"Fer poesia és engendrar. Tot allò creat poèticament ha de ser un individu ple de vida. Quina quantitat inesgotable de materials no hi ha al nostre voltant per crear noves combinacions ndividuals! A aquell que ja ha descobert aquest misteri - només li cal la decisió de renunciar a la infinita varietat i al seu mer plaer i començar en algun lloc- aquesta decisió, però, ens fa perdre la sensació de llibertat d'un món infinit..."

                                                 Novalis

Li cau una dent
i enterra aquest trosset de mort
a sota el coixí
com qui enterra la por
i la rega amb son
perquè hi creixi
una moneda,
una llibreta,
un caramel.
Una prova que la vida passa
però no se'n va. Encara no.
La possibilitat (darrera?)
de creure en fades i angelets
abans que caiguin les il·lusions,
com dents de llet,
i li surtin nous ullals
per despertar-se al món.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

a en Pau Kinopa

EXORCISME

A l’ocult del teu silenci:
a la paraula que t’esqueixa el no sé que.
A la ment que calla i t’embogeix
i a la follia que t’exalta o mig enlaira.
A la virtut que se t’inspira entre les pedres
i als seus déus i als que elles són.
A la boja veritat:
a un arbre fent-se vell i ample.
Al nèctar resplendent d’una tenebra
que s’allarga i on els colzes se t’hi en van.
Al culte “a destruir-lo” i a l’objecte “si mateix”.
Al més pobre, al trapezi i a la corba del misteri.
Allà, m’has dit, viuen, i lliures, els teus fantasmes.
I amb el gest, fent-se carícia,
es fan amics i criden i conviden a la dansa
alguns meus dubtes.
Els altres, erren pel prat d’una delícia:
el balanceig del fil més prim
entre lo ver i el salt no fet d’alguna llebre.

blanCalluM
5
10
8

L'alegria del dia és al meu corral. 


Colpida com sempre, llunalllum,
per la bellesa de la natura....


Bon dia.