dimecres, 30 de desembre de 2009

diumenge, 20 de desembre de 2009

poema desestimat del poemari GREIX

Genocida transeünt

crivell de societat èbria.

Caramull de morats de pell eslava.

Tu,

estèril i catòlic,

immund.

Com engruna

d’una successió massa encegada.

Corruptor del límit,

ésser infrahumà.

Tros de betzol tolerant sols en la carn.

Degollat

moribund relliscant de realitat.

Tu...

Tu ets la pugna dels meus dies.

Austeres la voluntat del meu jou

perquè esdevingui simple, social.

Tu dellonces, d’això aquella cosa.

Tu ets la dictadura,

la meva

vestida de llautó

i excrement de natura.

després d'existir, reanimar

El poder i la fortor vol ser un homenatge a l'obra El poder i la verdor de Blai Bonet, de la qual en pren l'esperit compositiu i la tècnica del collage. L'obra és una invitació a una espectacular orgia presidida pel Gran Mabre (la Gran Verga, el Gran Membre que, a diferència de la grip A, serà).

Les històries que se succeeixen presenten personatges heterogenis, en molts casos identificables amb membres reals de la nostra esfera literària i cultural. Tot i l'aparent discontinuïtat narrativa, s'estableixen escrupoloses connexions entre ells, reunits d'una vegada per totes a la festa final a l'espera de la convidada d'honor, l'excelsa Coliflor.

Un llarg poema èpic el procés creatiu del qual recorre de manera antioficial i originalíssima a un mecanisme performatiu detallat a mode de manual al final del llibre. Benvinguts a la nova poètica mallorquina.

www.triallibres.com

divendres, 11 de desembre de 2009

EXPLOSIONS POÈTIQUES




Pel camí hi ha la sordidesa. I el retorn, la recuperació. Qui sap si la INTENSIFICACIÓ de tots els esforços. UEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE!!! La incontinència eufòrica mai no s'acaba, ni la magnitud EPIC & MAJESTIC de l'existència, el foc i la foguera, les pedres a tutiplén, l'emancipació del silenci i l'aconseguiment del més a prop. Ja arriben les dues noves Cantàrides: Àngel Igelmo amb SOLELL, Eduard Carmona amb LLIBRE DELS ERRORS. Labreu edicions ha fet decidir n'Andreu Galan, finalment, amb CANSAT DE DIUMENGES. Enhorabona a tots tres i endavant en el camí poètic. I que el manifest groc (veure post anterior) no us contamini de misèria mental: SIGAU SEMPRE JOVES, PERÒ JOVES DE VERES, I POÈTICS!

dissabte, 21 de novembre de 2009

Manifest groc

M'agradaria encetar un petit debat sobre el "Manifest groc", algú s'hi apunta?
Salut!


MANIFEST GROC. Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà

Del present manifest hem eliminat tota cortesia en la nostra actitud. Inútil qualsevol discussió amb els actuals representants de l'actual cultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de totes les valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències. Exemple: "La Nova Revista". La violenta hostilitat, per contra, situa netament les valors o les posicions i crea un estat d'esperit higiènic:

HEM ELIMINAT tota argumentació
HEM ELIMINAT tota literatura
HEM ELIMINAT tota lírica
HEM ELIMINAT tota filosofia a favor de les nostres idees

(Existeix una enor-
me bibliografia i
tot l'esforç dels ar-
tistes d'avui per a
suplir això.)

ENS LIMITEM a la més objectiva enumeració dels fets
ENS LIMITEM a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel•lectualitat catalana d'avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte.
PREVENIM de la infecció als encara no contagiats.
Afer d'estricta asèpsia espiritual.
SABEM que res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se.
EL MAQUINISME ha revolucionat el món
EL MAQUINISME -antítesi circumstancialment indispensable futurisme- ha verificat el canvi més profunt que ha conegut la humanitat.
UNA MULTITUD anònima -anti-artística- col•labora amb el seu esforç quotidià a l'afirmació de la nova època, tot vivint d'acord amb el seu temps

UN ESTAT D'ESPERIT POST-MAQUINISTA HA ESTAT FORMAT
ELS ARTISTES d'avui han creat un art nou d'acord amb aquest estat d'esperit. D'acord amb llur època.
ACÍ, PERÒ, ES CONTINUA
PASTURANT IDÍL•LICAMENT
LA CULTURA actual de Catalunya és inservible per a l'alegria de la nostra època. Res de més perillós, més fals i més adulterador.

PREGUNTEM
ALS INTEL•LECTUALS CATALANS
- De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques.
AFIRMEM que els sportmen estan més aprop de l'esperit de Grècia que els nostres intel•lectuals.
AFEGIREM que un sportman verge de nocions artístiques i de tota erudició està més a la vora i és apte per a sentir l'art d'avui i la poesia d'avui, que no els intel•lectuals, miops i carregts d'una preparació negativa..
PER NOSALTRES Grècia es continua en l'acabat numèric d'un motor d'avió, en el teixit antiartístic d'anònima manufactura anglesa destinat al golf, en el nu, en el músic-hall americà.
ANOTEM que el teatre ha deixat d'existir per uns quants i gairebé per a tothom
ANOTEM que els concerts, conferències i espectacles corrents avui dia entre nosaltres, acostumen a ésser sinònims de llocs irrespirables i avorridíssims.
PER CONTRA nous fets d'intensa alegria i jovialitat reclamen l'atenció dels joves d'avui.
HI HA el cinema
HI HA l'estadi, la boxa, el rugby, el tennis i els mil esports
HI HA la música popular d'avui: el jazz i la dansa actual
HI HA el saló de l'automòbil i de l'aeronàutica
HI HA els jocs i les platges
HI HA els concursos de bellesa a l'aire lliure
HI HA la desfilada de maniquins
HI HA el nu sota l'electricitat en el music-hall
HI HA la música moderna
HI HA l'autòdrom
HI HA les exposicions d'art dels artistes moderns
HI HA encara, una gran enginyeria i uns magnífics transatlàntics
HI HA una arquitectura d'avui
HI HA útils, objectes, mobles d'època actual
HI HA la literatura moderna
HI HA els poetes moderns
HI HA el teatre modern
HI HA el gramòfon, que és una petita màquina
HI HA l'aparell de fotografiar, que és una altre petita màquina
HI HA diaris de rapidíssima i vastíssima informació
HI HA enciclopèdies d'una erudició extraordinària
HI HA la ciència en una gran activitat
HI HA la crítica, documentada i orientadora
HI HA etc., etc., etc.,
HI HA finalment, una orella immòbil sobre un petit fum dret

DENUNCIEM la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà

DENUNCIEM la sensibleria malaltissa servida per l'Orfeó Català amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música, i àdhuc, de composicions originals. (Pensem en l'optimisme del cor dels "Revellers" americans)
DENUNCIEM la manca absoluta de joventut dels nostres joves
DENUNCIEM la manca absoluta de decisió i d'audàcia
DENUNCIEM la por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul
DENUNCIEM el soporisme de l'ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l'art
DENUNCIEM l'absoluta indocumentació dels crítics respecte l'art d'avui i l'art d'ahir
DENUNCIEM els joves que pretenen repetir l'antiga pintura
DENUNCIEM els joves que pretenen imitar l'antiga literatura
DENUNCIEM l'arquitectura d'estil
DENUNCIEM l'art decoratiu que no sigui l'estandaritzat
DENUNCIEM els pintors d'arbres torts
DENUNCIEM la poesia catalana actual, feta dels més rebregats tòpics maragallians
DENUNCIEM les metzines artístiques per a ús infantil, tipus: "Jordi" (Per a l'alegria i la comprensió dels nois, res més adequat que Rousseau, Picasso, Chagall...)
DENUNCIEM la psicologia de les noies que canten: "Rosó. Rosó..."
DENUNCIEM la psicologia dels nois que canten: "Rosó. Rosó..."

FINALMENT ENS RECLAMEM DELS GRANS ARTISTES D'AVUI, dins les més diverses tendències i categories

PICASSO, GRIS. AZENFANT, CHIRICO, JOAN MIRÓ, LIPCHTZ, BRANCUSI, ARP, LE CORBUSIER, REVERDY, TRISTAN TZARA, PAUL ELUARD, LOUIS ARAGON, ROBERT DESNOS, JEAN COCTEAU, GARCÍA LORCA, STRAWINSKY, MARITAIN, RAYNAL, ZERVOS, ANDRÉ BRETON, ETC, ETC.
________________________________________
SALVADOR DALÍ LLUÍS MONTANYÀ
SEBASTIÀ GASCH
Barcelona, març de 1928

dimarts, 3 de novembre de 2009

Vestit poètic
"Per un pèl de Miquel Bauçà"
-Casa de Cultura de Felanitx-
Dissabte 14 de novembre a les 21:30

DE COM ENTRAR-HI

La poesia ens vesteix. Versos i versos pensant en com fer un poema. Llavors veus que el poema es deconstrueix i s'acaba convertint en simple molla de carn en descomposició, putrefacta, damunt ossos grisos que van fosilitzant-se.

Una oiada, vaja.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

ORLANDO GUILLÉN

NOTA DE PREMSA

AVISANT DE LA CREACIÓ
DE LA PLATAFORMA PER A LA PUBLICACIÓ
DE DOCE POETAS CATALANES DEL SIGLO XX
D’ORLANDO GUILLÉN

El poeta mexicà Orlando Guillén ha dedicat bona part de la seva vida a la traducció de la poesia catalana a la llengua castellana. Tot aquest esforç ha acabat prenent un cos en Doce poetas catalanes del siglo XX, un “libro de libros”, en paraules del seu autor, “que nace clásico”.

El volum consisteix en la traducció de dotze poemaris complets de dotze poetes catalans del segle XX i amb tres afegidures complementàries, oferint un catàleg d’autors i d’autores que conformen el que es coneix com a segle d’or de les lletres catalanes: Guerau de Liost, Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Pere Quart, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés, Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni. Una edició bilingüe completa que supera les dues mil pàgines i que conclou amb un epíleg d’Enric Casassses.

El volum s’hauria d’haver publicat a Mèxic ja fa deu anys, tal com estava planejat, quan la cultura catalana fou la convidada d’honor a la Fira Internacional de Guadalajara, però per raons extraliteràries, Doce poetas catalanes del siglo XX encara no s’ha publicat. Creient que la situació és insostenible i, sobretot, amb la certesa que es tracta d’una de les obres fonamentals per propagar la poesia catalana a la resta del món, neix la PLATAFORMA PER A LA PUBLICACIÓ DE DOCE POETAS CATALANES DEL SIGLO XX D’ORLANDO GUILLÉN. Aquesta plataforma iniciarà una sèrie de recitals i esdeveniments de caràcter públic per tots els territoris de parla catalana recol·lectant signatures de suport i iniciant tota una sèrie de negociacions pertinents que concloguin amb la publicació, ja sí definitiva, del volum.

El primer recital començarà a Barcelona al bar (h)Original (C/ Ferlandina 59) a les 20:30 hores de dimecres dia 28 d’octubre de 2009, on també es farà pública aquesta nova plataforma.

TOT

ppppppp

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Primera història d'Esther

...

No podràs. Corro a Sinera,
amb galan, cotxe i cuinera.
Menjarem, durant la fuga,
pinyonets, matafaluga,
raïm, menta, melmelada,
rogerons, carn de becada.
I diré que l'euga pari
a l'hostal de Mont Calvari.

...

(la Vasthi de l'Espriu)

diumenge, 11 d’octubre de 2009

pòster

"Well, let's go out from here..."
Anonimous

Energies:
boxa que boixant bleixa,
fulles folles que follen
gin girat:
a l'atac català!
Torna res l'albada
after disaster.
Every coixí take hers chaveaux
i me sóc perdu
cause totes les coses
em són outside.
It's time tu guetho
ver la realidad.
Chaque one és plus
pus tot és me
and me sóc in
cada què
that sort la tête.



dimarts, 6 d’octubre de 2009

Els vestigis d’una societat.

El làtex ens condemna a patir

la falta d’una carn tramesa.

El mercat de les dones esquitades.

 

Davant del teu dia

es presenta la vomitada a l’escala del metro.

Algú més feliç que tu ha perbocat el seu oix.

Ens alegram del desconhort.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

"Absurd recital tour"

Absurd recital tour, per tal de crear un itinerari absurd de recitals. 

Volem propostes de geogràfiques i situacionals absurdes per creau un teixit de recitals absurds.

dijous, 1 d’octubre de 2009

DEL NO SER III

UN HA D'ANAR A CERCAR DOCUMENTS ANTICS A LES 9 DEL MATÍ.

DE BADES RETROBA AQUELLA COSA COM SI...
DE BADES POT FER-HI RES PERUQÈ...
COM HO HE DE FER J?

Protestes davant el parlament de la intel·ligència?
Davant la variació en  graus dels colors?
Davants els núvols desbaratats de matinada?

J, oH "J"!!!

DEL NO SER II

No sé com putes es pot fer per ser i no ser-hi. Com poder arribar a la carn i fer present aquell atàvic monstre que tens en stanby mentre et preguntes coses metafísiques i no saps ben bé cap on has de fer virar les teves popes. 


Oi que tu m'entens? Estic en el "Temps d'incertesa". Consells?

DEL NO SER

DEL NO SER NO POT SER

dimarts, 22 de setembre de 2009

*be queer

divendres, 11 de setembre de 2009

si fos... si no fos...

Si fos.... profeta.
si no fos... un xungales.

diumenge, 6 de setembre de 2009

ENVES PEITAU

Enoia·m longa tempradura,

e carns quant es mal coita e dura

El monjo de Montaudon

Fait ai lo vers, no sai de cui;

e trametrai lo a celui

que lo·m trametra per autrui

enves Peitau,

que·m tramezes del sieu estui

la contraclau.

Guilhem de Peiteu

MALDIT


Me colltorça i m’alacau

qui a n’el déu se li fa esclau,

qui s’entesta i sempre rau

a les portes de palau,

qui fa dards de mala pau

amb ballesta de nyau-nyau,

qui per por esmussa l’afrau

i en el ras jamai no jau,

qui és tan ruc i tan babau

de no perdre mai la clau

ni en el cor de son catau

no apriar-hi mai sarau,

també enutja qui bestrau

caraeixut pro fent-se el brau

per només pujar de grau,

el que sempre dins la nau

vol només guiar l’arjau,

qui no parla amb cap gripau

sigui verd o sigui blau

perquè així diu que decau,

i també adéu-siau

al que mai no llença el dau

i ni oint el marramau

creu saber la contraclau.

blanCalluM

diumenge, 30 d’agost de 2009

Què? Tornam a començar la temporada?

dissabte, 8 d’agost de 2009

prec?

"I vindràs amb mi pels tortuosos
viaranys heretges -entre arbusts i grues
salvatges, on creix l'ignot
tresor dels descampats"
Andreu Vidal


si no visc el que he de viure

veuré com de mort

m’amararà melosa

la sal seca

de totes les morts

que veig els vius de debò

fugir escridassant

la tenebra

encaixar-se en un taüt de llum

i feina estable

i

una sola persona-sola

regirant-los les flassades

és com si sentís respirar

el rellotge maliciós que

punyals en mà

s’amaga vigilant el parany

que els ha parat

rebutjo la mort en vida

i el camí pla

acosteu-vos! que viurem la vida-vida

de les coves secretes i l’oratge a la carretera

però arribarem tan nets al silenci

que serem déus

per als altres.

dimecres, 29 de juliol de 2009

COLÒNIES POÈTIQUES A MALLORCA 2009


Cap a Mallorca, amb ganes de retrobar-vos!

dissabte, 18 de juliol de 2009

Jorn a jorn

L'alba i la posta comparteixen la mentida.

J.M. Grimalt

Obri’m els ulls al napalm:
hi veig l’enrenou de les síl·labes.

*

Bec dels dies una ombra clara:
ja ni l’ànsia dels caragols no em concerneix.


*

Esfullar l’alteritat, assaltar el paradís.
Pura demagògia, la capoeira dels àngels.

dijous, 18 de juny de 2009

Els nous acbaran amb el vells, i serà llei de vida

Cap-piu

posa el peu 
a l'estiu. 
No...
no s'adiu 
tanta perdiu
per tan poc excrement. Que voleu que hi face, elemental, ja ho sé. Ignorem Mallorca, ignorem els turistes, ignorem moltes coses. De sobte tothom vendrà a veure'ns a l'estiu i ens tirarem a l'aigua entre abraços i pengues. No comprenem el vers com una cosa dèbil, de compliments i lletres...

(precolònia poètica a Mallorca. Juliol-agost 2009).

diumenge, 7 de juny de 2009

CASSERRES

diumenge, 31 de maig de 2009

Fonollosa

dimarts, 26 de maig de 2009

DÉUS I PROFECIES (acabar i tornar a començar)

THE DEMON

Tindrà la pell vermella, verds els corns
del seu cap banyut, la barba li arriba
fins al suc del seu entrecuix. Els dits
se li emmotllen amb la forma de totes
les vulves i sap de cor La Divina
Comèdia
. Tres són els metres del
seu sexe i llur pèl és corda de
vaixell negre. Porpra els ulls i garfida
la mirada al cuc del seu ciclop tan
gegantí, tan dimoni, tan titot.
Viu a les clavegueres del cos, que és
com dir que coneix tots els secrets del
món, i pensa amb l’aglà, ardit de plata.
Les ungles li abasten tota Etiòpia,
esculpides amb mòmies del fúcsia,
i a les mans hi conserva una ximbomba
tota feta amb la pell de ca rabiós,
al pit porta una piràmide egípcia.
Temeu-lo, és un diable molt terrible,
ni Sant Ramon ni Sant Antoni no han
pogut contra el seu poder demoníac.
Sospitosament m’assemblo molt a ell.
(del poemari inèdit ara i sempre TÒRAX,
escrit en setembre-octubre 2007: m'ha fet gràcia rellegir aquest engendre...)

L'ésser és immens i prospera. Poesia sempre. I més encara... Avui dimarts 26 de maig de 2009 a les 19:30 a L'ESPAI MALLORCA recitaré amb Edgar Alemany i Joan Perelló. Serà el meu darrer acte de la setmana de poesia i també el darrer acte de la meva temporada poètica a Barcelona. Com passa el temps... Ha estat un any estrambòtic de coses, farcit de brutalitats. Sèrbia, Alemanya, Països Catalans, Mèxic... No m'en puc avenir... Causa furor i pavor al respecte! Estic acollonit i euforitzat, ara a esperar que els déus i les profecies ens siguin també pròspers l'any que ve, i tota l'eternitat que ens espera... Salut i poesia!

EPIC AND MAJESTIC!!!

dimarts, 19 de maig de 2009

dimarts, 12 de maig de 2009

A l'ombra del bou senglar - Crònica (fragmentària) del Bouema de Vandellós

Per a Javier Caballero
Jo, de tota la vida, sóc una persona de poca veu. Em cansa parlar, inspirar i expirar, articular els fonemes amb el joc de gola, llengua, dents. Per això quan vaig arribar a Vandellós i em van dir: "Ara recitarem poemes pel carrer", és a dir, quan em va explicar que anàvem a fer una Revista Caminada, dos petits glòbuls, habitualment situats més avall, van anar ascendint, tràquea amunt, fins a situar-se al bell mig de la meua gola, a banda i banda de la nou.
La citada Revista Caminada alternava poetes locals (alguns d'ells xiquets; aleshores em vaig preguntar "per què a mi de menut no em feien fer estes coses? ara ho tindria més per mà!") amb poetes de fora (és a dir, locals, però d'una altra localitat). Un mestre de cerimònies els introduïa llegint fragments de Salvat-Papasseit. A banda d'aquests, va començar Andriy Antonovskiy, amb la seua veu de Max Cavalera; de Txernobil a Vandellós, com ell mateix va assenyalar (jo més aviat pensava en Springfield). I a continuació Francesc Gelonch, amb els seus poetes romanesos. Com si Miquel Àngel Marín, MC improvisat, hagués volgut establir (sàviament) un llistó de partida.
De lloc en lloc, anàvem acompanyats per grallers. I ara una confessió autobiogràfica: jo, durant quinze anys, vaig ser dolçainer. Tocava, de fet, les mateixes cançons que ells. Però no tan bé (ara: jo les tocava de memòria: ells duien partitures). És com nedar: quan pilles el ritme de passeig lent que imposen estos passacarrers, el pilles per a tota la vida. Andreu Subirats ens va dur al camp de futbol del poble, i allà va explicar que al seu poble el més tonto apanya arràdios i que el rap té més boca que no cap.
Tercera parada: Marín em fa sortir a mi. Al mateix lloc on l'any passat Lord Alorda va fer una acció que encara es recorda. I recordin el que deia al principi sobre la veu i els ovets a la gola: per tant, per curar-me en salut, vaig dir que estava constipat, i vaig recordar quan era petit i estudiava solfeig i em deien que tot el secret rau en el diafragma. Qui m'acompanyava diu que es va entendre tot, però no m'ho crec. Quarta parada, cinquena parada: vaig calmant-me. Baixant. Un noi recita Ferrater i Carner. Tinc la sensació que sóc l'únic que riu quan recita allò de "ara han marxat les dones, i ja podem ser tots amics". Eduard Carmona s'hi posa en plan Jim Morrison, mentre jo penso que caldria canviar el suc de les olives. Miquel Àngel Marín ens fa acudir a tots a un raconet (i quan pregunta si hi han estat mai, una del poble salta: "ui, si ell sabés!") i toca músiques alemanyes.
A la plaça, davant del bar, hi ha un enorme dimoni amb una enorme espasa de Damocles, en expressió de Jordi Prenafeta, obligat a recitar amb allò a l'esquena. Anem a sopar, tot i que espurneja. La gent del poble ho disposa tot sota l'ajuntament. Francesc Gelonch em parla sobre el sentit de l'idioma de Salvat-Papasseit; Andreu Subirats i Eduard Carmona comencen a discutir sobre pronoms febles. I després, un espectacle de correfocs on les bastonades les reben Maria de la Pau Chanel i Dan Brown.
Passem a dins del bar. He oblidat dir que, aquell dia, condueixo. I que vaig acompanyat. Res de beure, doncs. Bueno, dos carajillos de Maria i tres gots de vi. El bar és ple. Van desfilant els bouetes. Primer que res, la màquina miraculosa de Paco Morales (que ja no hi pot perdre cap dent perque les du postisses). Gelonch busca París. Eduard Carmona fa pública una polèmica fins ara privada: un tal Todó escriu com Martí i Pol i, per postres, com Ferrater; a banda d'això, llig Estellés. Concretament, un poema sobre un lleó. El tal Todó contraataca amb Ferrater i el calamar. I amb lentitud. Andreu Subirats recontraataca amb la llengua primmirada ferrateriana; i, quan recorda que ell ha viscut a la Fresneda, un del públic, del costat de la barra, salta: "La Fresneda!!! Hi ha molt de cànem, per allà!!!". Javier Caballero fa una aparició estelar (semblant a les que feia Lou Reed als shows d'U2 de fa uns anys). Arnau Sabaté llegeix les restes del naufragi; li han robat l'obra completa. Prenafeta recorda Enric Duran. Paco Morales reincideix en Estellés, i quasi li provoca un infart a una senyora del públic. Una de les cambreres, mentrestant, recorda que ella havia treballat en un bar a Barcelona on s'hi feien lectures, i la gent les feia de memòria: en canvi estos d'avui tenen tots el paper en mà, i van llegint. Andreu Subirats es pica, i ell i Eduard Carmona comencen a recitar de memòria. Estellés, naturalment.
I en això, com que tenim una hora i mitja de viatge, jo i qui m'acompanya ens n'anem. Pel camí, mentre Morrissey recorda que hi ha una llum que mai no s'apaga, m'adono que el cap de senglar tunejat que, segons Miquel Àngel Marín, és un bou, no és un bou. És un bou senglar.

dilluns, 11 de maig de 2009

ELECTRICITAT

dijous, 7 de maig de 2009

EL RETORN


Lord Alorda torna i aquesta vegada per partida doble! Si en els darrers mesos les meves contribucions a la pesta poètica s'han resignat sols a ser comentaris d'altres posts, no ha estat per desídia ans per manca de possibilitats, no sé com però el servidor no em deixava accedir la gamma total d'aquesta pesta poètica.


O s'hauria d'anomenar PANDÈMIA POÈTICA després de tot aquest desastre que ha estat la febre porca que fins i tot ha trobat víctimes entre les nostres trinxeres (veure post de na Laia on s'explica l'aventura hospitalària i tota la mentida que ha significat aquesta misèria de la febre porca aquesta)?


La qüestió és mirar endavant (com els de la fotografia: feta l'any passat dins el minibus que portava alguns dels poetes inclosos a Pedra Foguera per arribar a Ca'n Josep Palau i Fabre i la seva Fundació a Caldes d'Estrac, d'això fa gairebé un any i mira que han plogut prunes des de llavors!)
Prest més poemes i més de tot...
I més encara!

dimarts, 5 de maig de 2009

pastitx de Monkeyman o després d'una vesprada a l'hospital de Sant Pau amb en Jaume C. Pons Alorda

Empestats (o Oda a Jaume Pons)
Jo he vist la tecnologia perfecta de l’home modern, el retrat ideal de l’home empestat. Jaume Pons, Jaume Pons! L’exaltador de Caimari, el visionari, per a ell és igual recitar damunt una camilla com cridar la infermera i demanar-li un whisky. El plaer, la bellesa, un sol que esclata. El giny desendollat que ens pren la pressió per a ell sembla la porta que el transporta del tedi al deliri, dolç aparell de la cort dels porcs. El govern ha pactat amb els metges i ha decidit que només posarà un pacient en quarantena cada setmana, un només, i aquest és el pacte. Vull sentir-ho tot. Ha començat de veres. Parlarem amb els especialistes. Parlarem amb les periodistes. Parlarem amb tothom. Son útils els poemes i les cançons, la femella no-prenyada i Jaume Pons flipant, cridant, euforitzant la sala d’espera. Jaume Pons, Jaume Pons! Jo només et dic, doctora mal alletada, que no tanquis mai la porta de la consulta: mai no saps qui et pot cercar darrere del teu primer insult sagrat... Jaume Pons...Jaume Pons...Jaume Pons...

divendres, 24 d’abril de 2009

Avís

Va l'altre dia Eduard Carmona i em diu: "Ec, vols participar al nostre blog?". I jo que li contesto: "Home, però què collons hai de fer al vostre blog?". I diu ell: "No res, no res, home, jo t'envio la invitació i tu voràs què fas". I au, m'ho envia i ja hi sóc, vet-ho aquí.
Aprofito, per tant, per fer un aclariment. Ahir per la tarda vam 'nar a una espècie de jam session que es feia en un bar de la Barcelonota. Hi havia uns músics tocant (unes màquines, escoltin) i la penya anava pujant a dir les seues coses. Va pujar fins i tot Daniel Busquets, home habitualment calmós. I jo, pobre de mi, que no tinc memòria ni, ahir, papers, vaig pujar, més mort que viu. I ara ve l'aclariment: les coses que vaig llegir no eren pas meues. Ho hagués hagut de dir allí? Segurament: però jo estava tota l'estona mirant els músics (unes màquines, repeteixo) per veure si ens aclaríem. Perquè mai abans no havia recitat sobre un fons musical. ¿He dit que els músics eren unes màquines?
Aleshores: un poema era de Manuel Pérez Bonfill. Un altre de Miquel Bauçà (Montserrat Casamitjana forever!). Són els dos únics poemes que em sé de memòria. I n'hi ha dos més que vaig llegir d'un llibre blanc que m'havia comprat dues horetes abans. El primer és aquest:

sóc gos captiu.
i el meu senyor és el temps.

em llepo les ferides,
rosego les arrels que m'empresonen
en terres aspres.
vigilo, absurd, un camp de somnis.

i he conegut molts amos.

bastonejat, entenc el xiuxiueig
de les síl·labes àtones.

al blanc dels ametllers
del meu gener més fred,
la veritat menteix a cada ametlla.

Ja veuen: droga dura. Que, per cert, és del Francesc Garriga Barata. Que, per cert, diumenge fa 77 anys.
Ué!

dimarts, 21 d’abril de 2009

Ocell 2 / Alguns conflictes

A ANDREU GALAN

Esteu perdonat tothom es pot equivocar
va dir l’ocell.

Jacques Prévert


Que jo volia un ocell
no va ser mai
cap secret.
M’agradava de veure’ls
amb les ales esteses
com si ens beneïssin
en passar-nos per sobre.
Veia les ales
com un tresor exposat
i el tresor deia
“-Pren-me! Pren-me!”.
I jo volia un ocell.
Un dia, van passar
tots els ocells del món
per damunt el meu cap
(es va fer una nit intermitent,
com la del foc).
Tothom aixecava les mans,
feia “-Ohhh!”.
El dia dels ocells, en digueren.
I jo, que volia un ocell,
no en vaig veure cap,
aquell dia.
En canvi, vaig veure una noia.
La noia, tenia un ocell!
L’ocell no em va mirar,
però la noia sí.
I els meus desitjos d’ocell
van batre les ales.
Arrencaren a volar.
Ompliren el cel intermitent.
La noia digué “Se te’n van!”,
i el seu ocell aprofità l’instant
com haurien de fer tots els ocells,
i escapà a volar
d’una manera preciosa.
Vam quedar aturats,
l’un al costat de l’altre
i sense ocells.
Com uns versos blancs.

dijous, 9 d’abril de 2009

Allò que passa


Escolte cantar les motoserres
i em demane què deu passar a ciutat.
Ara mateix el vell del parc
observa el seu reflex en l'asfalt,
s'hi mira embadalit
resseguint la línia estràbica
de la constel·lació del *si-no-fos,
però només hi troba estridències del gairebé,
qualls arnats de joventut,
qui sap si els algoritmes més confusos del pànic...
L'om més vell de la plaça,
assegut al bell mig d'ell mateix,
s'interroga sobre la seua vocació naturalista,
el perquè de tanta pressa per ser, definitivament,
un arbre més entre els arbres i no un om transvestit
a figuera o a baladre confús i eixordador.
Un xiquet que nom Miquel es pregunta,
insistent, sobre la possibilitat de demanar
als reis el pantone de l'infinit
i poder tirar-se pel tobogan i despertar-se
t0t d'una sabent-se formiga processionària
enmig d'un vers de Papasseit,
i no comprén per què hom només
beu aigua quan té set si el set
no veu aigua quan beu el vuit.
I els teuladins, ai las, es demanen què hi pinten
les motoserres en tot això.

_______________

*Banc del si-no-fos: banc on acostumen de seure persones velles, que solen dir sovint frases com aquestes: «Si no fos aquest dolor que tinc...», «Si no fos pels ronyons...», etc. (Empordà).
Font: DCVB

dimecres, 8 d’abril de 2009

MIREU...

-Mireu aquells ocells en aquells arbres.
-Voleu dir aquells pardals, més enllà de les pruneres.

JOAN BROSSA

visca!
viSca!
viscA!

dimarts, 31 de març de 2009

Josep Pedrals, Àger 2008 "El poema de los quesos"

video


Josep Pedrals (Barcelona 1979)
Quan hi ha un document enregistrat com aquest no cal cap altra presentació d'en Pedrals...

Feia temps que volia penjar el vídeo d'aquest poema. Ara, per fi, ho faig. Espero que us agradi. La imatge es posa vertical al segon 23, més o menys. 

Moltes gràcies, Josep!

dimarts, 24 de març de 2009

CANTICEL

Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.

Per l'ala lleu d'una virtud
mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.

Per una flor de romaní
l'amor daria;
per una flor de romaní
l'amor doní.

Josep Carner

dilluns, 9 de març de 2009

PASSAVA PER ALLÍ (agraïment durador a Pau Vadell per haver encetat un tema sobre el qual, i no per acció directa nostra, es pot parlar i parlar...)

Aquest "pseudohomenatge" a l'Estellés (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116549) em posa de carn de gallina de la mateixa manera que em poso de carn de gallina abans de vomitar.
Crec que es mereix un post apart per tal de comentar-lo entre tots. Un cop esventrat, proposo enterrar-lo a mans a la fossa més profuna de l'oblit, tirar-hi merda i terra a sobre (escopir-hi, em semblaria un acte de justícia, però ens igualaria, a nivell d'infortuna, amb el poema que acomiadem i el seu autor) i no parlar-ne mai més.

Jo no sóc d'aquells que, a la primera, deixen anar improperis, o dels que càrreguen perquè sí contra una manera de fer: Crec que tot es respectable i necessari. Fins i tot la merda més llustrosa i gran, deixada anar pel podrit més indecent, o pel més gran inepte en assumptes del cagar, ha de ser considerada. Encara que sigui per estar segur que les nostres merdetes de cada dia són, encara, molt lluny d'aquests antecedents.
Jo m'hi cago, doncs, en aquesta poesia de fireta (perdoneu la insistència escatològica; aquesta 'cosa' (poema) em provoca aquesta mena de pensaments).
Maleïts oportunistes apadrinats pels pròcers més tufosos. No s'hi val a carregar contra qui sigui per tal de fer que parlin d'un. Va home, va! Quins collons! Ara ja sé de què serveix l'arquitectura! Et fa creure que pots dissenyar una torre a mida des d'on poder senyalar impunement. Per sort, aquesta tendència díctica, sembla que es fa des de la més profunda ignorància. Des de la més roent insolència, això està clar. S'han de fer les coses una mica millor que aquells a qui s'acusa. Encara més, has de ser una mica més bo que aquells contra qui carregues per tal que et respectin. Un assassí que diu assassí a un altre, sense tenir ni la més remota idea sobre si l'acusat és o no és culpable, simplement perquè passava per allí i ha volgut participar en el judici, comet, segons el meu parer, un acte pitjor que el mateix asssassinat. Sembla que aquest senyor (disculpi si li dic senyor, però no el conec prou -Groucho dixit), en matèria de poesia comet un acte similar: PASSAVA PER ALLÍ.

dilluns, 2 de març de 2009

WhereWolf


és la dona que dóna, pertot,
amor.

des de les puntes dels dits
que t’acotxen quan la vànova
es perd llit avall;
des dels extrems de les pestanyes
quan fas la vertical, perquè t’hi vegi;
des de la font dels seus pits
si li dius que vols ‘nar a beure-hi...
fins al final més al fons del seu sexe.

és la dona que dóna, per tots,
amor.

pels geranis vermellosos
que li guarden la finestra
fent-hi olor de casa l’àvia;
pels qui suen sota el sol ensangonat
fent la conquesta de la terra;
pels pirates que no pateixen mal
de mar ni amb la tempesta...
a l’home que sols de mirar-la, trempa.

el dóna tot,
aquesta dona,
l’amor que pispa a la lluna plena,
quan surt de nit i la transforma
en home llop.
Laia Martinez i Lopez
a mitjanit del dotze de febrer del 2009

dimecres, 18 de febrer de 2009

Som una literatura normal? Ja tenim escriptors del fàstic.

Hem sortit de pastar la vida per trobar la merda: Joan Margarit, (poeta?) arquitecte d’edificis erràtics, venut a la mediocritat d’un mercat pateticocircenc.

Ara m’arriba el tuff del ser despertar. L’he vist als mostradors del comerç. L’he llegit amb estupor, horribilis est.

"per l'home era absolutament impossible ni tan sols igualar el nino articulat" H.Kleist, 'Sobre el teatre de marionetes'

MARIONETA

Diria que la cosa és com la cosa però existeix la superfície on un ninot ni s’hi arrepenja. És per ell la gravetat només carícia. La seva dansa és l’esperit de qui valent tot l’articula, de qui per ell la gravetat és la implacable rel a l’aire. Diria que m’allargo i que m’estenc quan baixant per la gran via miro el cel com no es despenja ni quan trona tot mon fetge. Diria que ara volto i que ara ballo si sabés quin és el fil i quin impuls ve d’algun centre. Diria que diria, prô no dic, només ho ballo.

blanCalluM

dilluns, 16 de febrer de 2009

(&)

Entre les cuixes del desig,

una ànima penada crema litres
de saliva amargada, aspre
d'entronar-te i seduir
la misèria d'ésser home.

dimarts, 10 de febrer de 2009

Noir désir

Un cargol petit, crec-crec, vidres trencats sota la sabata. Un líquid viscós que se t'enganxa als somnis. Una olor agra que t'envaeix les passes. Crec-crec. Desig trencat a sobre la taula.

dilluns, 26 de gener de 2009

i en Damià...

LITERATURA

Paralizado el proyecto de llevar al cine un cortometraje del escritor encontrado entre los papeles de Damià Huguet

  
VOTE ESTA NOTICIA  
Enviar
Imprimir
Aumentar el texto
Reducir el texto
El escritor Damià Huguet fue un íntimo amigo de Blai Bonet.  

L. DURÁN. PALMA. Un año y medio atrás, Biel Huguet miraba entre los papeles de su padre, el escritor Damià Huguet porque estaba en pleno proceso de preparación de los distintos actos que se están llevando a cabo sobre la obra y vida de su progenitor. Se encontró con un manuscrito de Blai Bonet. Se trata de las Primeres pàgines de la Bíblia, según Blai Bonet.
"No es un guión en sentido estricto. Podríamos decir que se trata más de un escrito, con todo tipo de indicaciones que le hace Blai Bonet a mi padre", matiza Biel Huguet. "Es muy preciso en la descripción de las imágenes y en el tono general de la narración", añade Huguet.
Se trata de una historia de Adán y Eva, "en versión Blai", es decir, en la que vierte todo su mundo. Adán pasará a llamarse Lluís. A Eva le mantiene el nombre. La pérdida de la inocencia es volcada en una playa virgen y Lluís y Eva son dos adolescentes. De esta manera, Bonet como es habitual en su prosa, acerca los mitos cristianos a una realidad más cotidiana.
Al igual que a su padre, el cine es un asunto de interés primordial para Biel Huguet. De ahí que, junto a su amigo Miquel Àngel Raió, director mallorquín que ha participado recientemente en el vídeo Somnis de somnis, entre otros trabajos, decidieran hacer un proyecto de cortometraje. Sin embargo, tal y como él mismo señala, "ha quedado en el aire porque si nadie muestra interés, nosotros no podemos hacernos cargo de él".
Nadie en la familia de Huguet conocía la existencia de este guión de Blai Bonet. "parecía que era un tema que habían hablado, pero mi padre nunca contó nada. Lo guardó en un cajón 25 años", cuenta su hijo.
Blai Bonet regresó a Mallorca a principios de los años 70, en un momento muy creativo. En Mallorca era un outsider y como tal, hubo veneración por los escritores de las nuevas generaciones que no dudaban en ir a verlo y conversar con él. Con Huguet mantenían una amistad de años que aún perdura entre sus familiares.

LA VERGONYA DE 62 ES PRESENTA: HO RETRASAM MÉS?

LITERATURA

Edicions 62 garantiza la publicación de ´Poesies Completes´ de Blai Bonet antes del verano

En unos días quedará establecida, mediante la firma de un convenio, la cantidad de ejemplares que adquirirán la conselleria de Cultura y el Consell de Mallorca

  
VOTE ESTA NOTICIA  
Enviar
Imprimir
Aumentar el texto
Reducir el texto
El escritor Blai Bonet, en una fotografía de archivo.  

LOURDES DURÁN. PALMA. Jordi Cornudella, encargado de velar por la edición de las obras completas de Blai Bonet a cargo de la editorial catalana Edicions 62, aseguró a este diario que "antes de este verano, publicaremos la poesía completa del escritor mallorquín". En unos días, quedarán determinadas las cantidades que las dos instituciones baleares que sufragan el proyecto, la conselleria de Cultura y el Consell de Mallorca, a través del departamento que dirige Joana Lluïsa Mascaró. No hay registro firmado de la intención prometida de ambas entidades. Sí se sabe que están a la espera de que la editorial catalana se pronuncie.
Una vez más, la luz de la escritura del autor de El Mar deberá ser paciente para ver "revisada" sus ediciones pasadas. Tal y como publicó este diario el pasado octubre, se fijó diciembre del 2008 como fecha tope para dar salida a este volumen. Todo indica que las dilaciones proceden de la editorial catalana, muy volcada en su colección de recuperar clásicos, en las Obres Completes de Mercè Rodoreda, un éxito literario de su último ejercicio. Cornudella subrayó que "el volumen de Bonet seguirá la misma estela, y será un boom" como el de la escritora catalana.
El volumen de las Poesies Completes tendrá una tirada de 1.500 ejemplares con toda seguridad. En cualquier caso, "no se superarán los dos mil volúmenes", tal y como indicó el editor Cornudellas.
La introducción correrá a cargo de Xavier Lloveras y en el libro se incluirá una cronología del mallorquín Carles Rebassa, un admirador de Blai Bonet que ha vertido sus críticas aceradas ante lo que él juzgó "desinterés" por parte de la Generalitat de Catalunya.
La edición, incluida en la colección Clàssics Catalans -al igual que la dedicada a Rodoreda-, no aporta ningún poemario inédito, pero sí supone la reedición de algunos que "se publicaron con escaso cuidado", señaló Cornudella. El libro concluirá con su póstumo Sonets.

La deuda con Blai Bonet

En vida del propio Bonet quedó fijado que Edicions 62 se haría cargo de la publicación de sus obras completas. La rúbrica del escritor en el contrato que le comprometía con Edicions 62, con Xavier Folch y Josep Maria Castellet de testigos en primera línea, el mismo año de su muerte quedó en nada. Desde aquel contrato del 97, doce años se contabilizan de enigmática espera -ni siquiera se aprovechó el tirón del décimo aniversario del óbito del escritor-, denunciado por sus lectores, sus amigos y, sobre todo, por sus admiradores. La crisis económica de Edicions 62 le llevó a las manos de La Caixa, que tres años atrás se convirtió en socio mayoritario de la veterana editorial de Barcelona. La entidad bancaria decidió suspender la colección Clàssics Catalans, de nuevo resucitada.