dimecres, 30 d’abril del 2008

AQUESTA SETMANA LA CARTA. RECORD QUE TENIU DEURES

dimarts, 29 d’abril del 2008

A FER-SE ESTOFAR UN LLUÇ

PASTITX, VARIACIÓ O REPRESA DE MAX JACOB o UTILITZANT ELS OSSOS D’EN MAX PER A FER-NE UNA ALTRE COSA
(del poema el Carrer Ravignan)

“Totes les primaveres puja al castell de Figueres per fer-se estofar un lluç”, diu en Quico Palomar. I tanmateix, sempre són distints tots els orígens! A les mateixes rels, hi ha deliris o vertígens, car tots nosaltres, que passem per la Plaça del Dubte, parim els punts per a la serp de la pregunta! Aquest és No-Ho-Sé-Pas! Allà hi ha en Caga-Dubtes! La Incertesa és la font d’abans del raig! En Titubeig és a l’extrem d’un faristol fet de til·lers quan canta el grop. Na Vol-i-Dol i na Santa-Poc-Encomanada són les dames del castell. Però a tu, vell parrac, a tu, que a cada jorn véns a ser-te realitats encara vives quan jo encara no sé on dar-les, a tu que no et conec, espellifat i antic parrac, a tu, parrac, t’he posat el nom del nom de cada cosa, t’he posat Paraula.

blanCalluM
27
4
8

COTORRES INFLADES (AL·LÈRGIQUES AL POL·LEN)

Tot l'any és primavera
però ara més que mai!

Això és un desgavell!

JA HEU ENVIAT LA CARTA A BLAI BONET?
JO DEMÀ ENVIO LA MEVA, DESTÍ: SANTANYÍ!

DESTINATARI: BLAI BONET I RIGO, POETA...

els mugrons volen i s'enfilen
els escotes comencen a aparèixer entre les sales dels sostens
i els paquets comencen a dissimular-se!

JOANTO diu "Hem de salvar Catalunya de la paràlisi!"

Pau Castanyer i Joan Tomàs Martínez
han aparegut a la ràdio Ona Mallorca per parlar
de pedra foguera i pesta poètica.

Reconec que estic un poc agobiat (traduccions, Miquel Bauçà, pedra foguera, prest LLIBRE DEL SILENCI) però estam en un moment efervescent, amics amigues meus meves.

Laia, encara estic esperant que me diguis què passa amb els donkeys...
Me tens abandonadíssim!

demà horiginal
na Sibba encara canta STAND BY ME
quina dolça!

ale
fins ara


proposta: cremar Barcelona definitivament dia 22 de maig des de l'horiginal.
Qui s'apunta a la foguera definitiva?


Lord Alorda

És la terra el pensament que devora la ficció de la mar?


Sou um Guardador de Rebanhos

Sou um guardador de rebanhos.
O rebanho é os meus pensamentos
e os meus pensamentos são todos sensações.
Penso com os olhos e com os ouvidos
e com as mãos e os pés
e com o nariz e a boca.

Pensar uma flor é vê-la e cheirá-la
e comer um fruto é saber-lhe o sentido.

Por isso quando num dia de calor
me sinto triste de gozá-lo tanto.
E me deito ao comprido na erva,
e fecho os olhos quentes,

sinto todo o meu corpo deitado na realidade,
sei a verdade e sou feliz.

Alberto Caeiro

'UISCE BEATHA'

Me’n vaig a la mort amb en Jack
[en direm suïcidi col·lectiu]
les gavines ja ens envolten
com voltors a lu no viu,

la mar s’enrabia

faig peuets amb les ones
el cel es corre sobre meu,
el sol soleta m'abandona
i els mugrons se m’enfilen

volent callar els llamps,
volent cridar els trons;

prò quan quasi perdo el pols

la mar es calma,
la pluja es fa amiga
de les meves llàgrimes
i l’Argentina ve fins a mi
amb transatlàntic i un paraigües,

a salvar-me;

el sol de tarda pon un ou
i tres arcs de Sant Martí a la sorra
l'aire salat em fa pessigolles
i la meva ànima es pixa de riure

i jo me’n torno al món a viure
que aquí, a la mar, morir-se costa!

vint-i-buit d'abril de poesia

dilluns, 28 d’abril del 2008

Paràlisi


FOto: l'amor arrela, la pesta purga (Laia vs. Galan)

Sembla que estam afectats tots d'una paràlisi motriu. En aquest grup tan procliu a l'exhibició com som els empestats ningú s'exhibeix? Deuen mancar arguments? Qui dorm realment el somni de la vida? Vegeu mon concepte del bé i del mal:


Tot rau en la nostra predisposició


de sentir-nos mancats de tot


i de voler sang i més sang,


sang albina i sang de cony,


sang que demana sang indistintament.


Un entrepà no ens satisfà,


preferim la melsa a la mel


i el fetge al fet.



Propostes?

dissabte, 26 d’abril del 2008

Proclamació de la pesta i de la pedra

Quina nit, ahir!! It's been a hard day's night! Seguim omplint-ho tot de poesia i contagiant pesta a totbou! Tenim les ganes, la ràbia, la necessitat...

divendres, 25 d’abril del 2008

post-parida

He demanat a les veïnes que no s'enfadin.

-Pensin que, d'aquí qui sap quan, els arreglaran l'edifici i pintaran les baranes dels balcons de franc, els de l'Ajuntament.

Han posat cara de no entendre'm. No sé si ha estat per la llengua o per l'afonia meva d'avui, que ve d'ahir.
Llavors he assenyalat amb el dit tremolós de la ressaca la placa d'en Papasseit, a l'altra banda.
La fesomia de les tres veïnes s'ha mantingut estàtica, encarcarada. No m'explico. No m'ho explico.

"Aquí s'hi van entonar i entomar les pestes poètiques primeres i primàries del segon mil·leni", hi dirà.

I alguna dels principals, també.

Llavors ningú es queixarà si pugem al terrat a dir les llunes.

Trobo que el meu lloguer fa cada cop més riure. Quan valen les ganes de regalar versos, de dir besos, de cantar història, de beure's el temps amb copa i demanar desitjos a un branquilló de romaní?

Gràcies per l'empastifada, per l'empatollada, per l'empolainada, per l'empassada, per empestar-me.

Defecte papallona

Moc lleument els dits, com un batec d'ales minúscules. Només això, moc lleument els dits, sense gairebé tocar-te, sense buscar-te. I sento que hi ha un terratrèmol a l'altra banda de la Terra, representada metafòricament per una pell eriçada i un moment incert en què no saps si respirar. Lleument, moc els dits. I no m'enganyen les converses animades, ni la música, ni el fum. En realitat, s'ha fet un silenci tan dens, a l'altra banda de la Terra, que es confon amb el soroll present. És estrany saber que cada gest petit (jo només moc lleument els dits) pot provocar tempestes i desordres generals, i grans desplegaments pirotècnics perquè no surti a les notícies que he mogut, lleument, els dits, i que a Nova Zelanda ara mateix cremen boscos i recers. Em moc poc, i ja no parlo. L'última vegada que vaig xiuxiuejar una espurna d'idea es va apagar una estrella, es van eixugar els mars, una vella va cridar. Jo no entenc aquest defecte papallona que ho magnifica tot. I callo, i no em moc. Lleument els dits, només, de tant en tant. Per sentir que no és veritat que m'estigui tornant larva a punt de desaparèixer dins una crisàl·lida bruta. Per sentir que puc sentir, encara, la teva pell eriçada com un terratrèmol a l'altra banda de la Terra, i que la música no para, i que no s'acaba el món.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Cram le uid


És com si hi veus un aire de presència
d'un barbamec que clama al cel dels nous.
Potser caldrà trencar la closca als ous
i pidolar la nova persistència.

És com si el lloc tingués luminescència
i del so nat que em brolla de les nous
algú en llegís missatges a set sous.
Que vingui ja la més i gran turgència!

És com si allò fos tot o res i estés
desprès, i hi hagués algú rere la porta
(prò et vull aquí, a tir d'ullada torta).

És ventres durs i vents, i m'encallés
al beure i veig la ma(nduca) que importa
i jo en volgués, i ara, i sempre, i més.



El Marc us envia el seu desig d'un dia memorable.


Cadaqués tocada per la Pesta

Emmig d'una colònia de llimacs professionals els anfitrions ens conduiren de la mà pels carrers tacats de lluna i calç de la ciutat fantasmagòrica i bategant. Cercàvem l'alegria del qui empeny una roca per passar i, en moure-la, troba un tresor ocult a sota. No hi havia cirerers a Cadaqués, és cert, però quan vam marcar tots els còdols de la platja vam quedar plenament satisfets. Vam recollir calç bufada de les costes empinades per fundar una colònia tèxtil, vam collir el marisc enganxat a les quilles dels nusets de les puntaires de la plaça, vam embolicar-nos la trinxa amb tels de vent, vam saludar els OVNIS de Montserrat quan havien recollit les veles i cridarem fort contra el polsim que aixecà la rapidesa d'un marrec que cantava una havanera i menjava pipes de carbassa. I va passar tot desapercebut. S'ho engolí el mar o el vent o el cementiri de Port Lligat. L'únic que quedà, a banda d'una espelma encesa i uns quants kiwis, va ser el Taller 11. I Vam anar-hi a recollir-nos. Tothom havia fet el mateix. A l'Altaió, no li va venir de nou. Ja feia cua molta estona abans. Recordo en Pi-Bernat recollint burilles i gaire res més. Després tot era Pesta i res. Javier Caballero s'encengué una bombeta immensa que duu sempre al pit i ja no la va apagar cap més dia.

Gràcies Catalina i Andry. Gràcies també a la bellesa, mesura de totes les coses. Cadaqués, Enric, Isabel, Maria, Dadà, Vinueses, empestats i empestades i tota la caterva de gent que ho va fer possible.

dimarts, 22 d’abril del 2008

Intrusa

S'agraeix que el cotxe sigui petit, i tenir totes les excuses (innecessàries) per tocar-li el cul a la Laia (espectacular). I llavors, com qui no vol la cosa, l'Eduard té la idea brillant de convidar-me a aquesta casa d'empestats. N'hi ha un que protesta enèrgicament, amb arguments irrefutables. Jo no sóc poeta, i és difícil de justificar què faig en un blog que es diu "Pesta poètica". Però accepto, més que res per tocar-li els collons. I sembla que me'n surto. Glups.

Sempre he estat una impostora. Ara, a més, sóc una intrusa. Només hi ha una cosa que m'inquieta: encara no sé on podré comprar Pedra foguera. Però tranquils, ja trobaré una excusa (necessària?) per criticar aquest grup de poetes (espectaculars?).

dilluns, 21 d’abril del 2008

Vellard-a

No sé si llegir Miquel Bauçà o felicitar a la Laia pel seu aniversari. Un dia vam comentar l'acte de realització d'un sopar on en Carmona havia de fer de cuiner i haviem de gaudir tots d'una esplèndida vetllada.

Bé, na Laia vol treballar i pagar el lloguer en comptes de veure'ns.

diumenge, 20 d’abril del 2008

Blai Bonet de nou. Carta al gran poeta


Benvolguts/des empestades.

Tenc una proposta d'acte. Resulta evident que no podem fer massa coses tots plegats, per temps i disponibilitats exagonals de diferents magnituds. 
Bé, resulta que he pensat que podriem enviar cartes a Blai Bonet. La cosa seria distinguir els sobres pel tamany/color de la resta de les cartes que circulin. Cada un enviaria la seva carta/poema personal a Blai amb una mateixa frase capçalera i amb l'etiqueta de PESTAPOETICA.
Aquests dies repartiré uns sobres  característics per tal de facilitar la tasca. De totes maneres ho podeu fer així com volgueu i quan volgueu. La cosa estaria bé concentrar-ho en unes setmanes i torna locos als carters del poble. Les dues obcions que tendran serà:
1.- Tornar la carta (per motius de defunció)
2.- Donaran les cartes a la família, que no viu massa lluny.

La direcció hauría d'anar exactament igual a totes les cartes de tots. Per no confondre-ho amb altres Blai Bonet (n'hi ha alguns al poble) posarem això:

Al poeta Blai Bonet i Rigo de cas Garriguer
C/ de Palma, 74
07650 Santanyí - Mallorca
Illes Balears - Països Catalans.

La frase capçalera del full que envieu hauria de ser:
"La poesia és vida. Sempre vius amb tots, i parles."

La despesa serà un segell i un parell dels vostres minuts. Esper la vostra col·laboració.

Salut 

dijous, 17 d’abril del 2008

deSídida

He decidit que em quedo
que aquí hi sóc feliç
que m’hauràs de treure del llit
per força, amb una grua,
o entre tres;

que jo no escanyo
que jo no enganyo

que no me’n vull endur res,
que no faré fotos
ni et posaré un anell
quan, mentre dorms,
dius el meu nom;

que no et vull veure de vell,
que no ompliré l’armariet
del lavabo de potingues
ni encapsaré els meus llibres
o els barrejaré amb els teus;

que m’escoltaré els teus discos
quan siguis a la feina
o no estiguis despert,
que no et faré servir la gilette
ni la pinta, perquè no em pentino;

que no t’escombraré els cabells
ni et deixaré la tovallola,
que tu i jo només follem,
que no em compraré un pijama
i et plegaré els calçotets;

que jo no planxo
que jo no marxo

que escriuré poemes als altres
prò a tu mai no et diré t’estimo
quan em puguis llegir els llavis
des del mirall,
o de prop, ni de lluny;

i que fumo.

Ho he decidit, i punt.



Laia Martinez i Lopez
dir-set d’abril del 2008

OPOSICIONS CÒSMIQUES


(O com recórrer el cingle que separa l'adjectiu substantivat del participi)

Agradós/agradat, calmós/calmat, cancerós/cancerat, cromós/cromat, desitjós/desitjat, fatigós/fatigat, gangrenós/gangrenat, raïmós/raïmat, regalimós/regalimat

i un llarg etcètera que deix en suspens...


Qui té la resposta? Quin és el concepte central en el nostre exercici aristocràtic?

dimarts, 15 d’abril del 2008

FOLLADA CÒSMICA

Als Incontinents Eufòrics, nus
A la Dama Nit, nua

I als empestaires, empestats i empestadors

El silenci interpreta el silenci
en la cambra on les ombres de la fosca
són paraules de voler, de voler-ne més
d’aquest silenci intèrpret del silenci
dins la cambra on tot és fosc
menys l’esprit de la nit que havia mort,
prô se’n cansà:
tot era igual, ningú deia res,
quasi tothom sense cua
i qui ni’n quedava la feia callar
“quieta, no et moguis, no fos cas que s’adonessin
que sóc la bèstia del principi evolutiu del gran teatre,
que sóc l’acte predador
i les obscenes escenes tròfiques de l’obra”
i perxo tornà, per tenir cua, tenir-ne i moure-la,
i per ser-se fosca amb punts de llum,
que en cos d’humà, és com tornar per ser el reflex
de cada llavi damunt l’altre:
sóc l’ombra de la boca
sóc l’espera del bes
sóc el mot prenyat d’amor
sóc l’ idioma que no veus prô que té gust
i aquí sí que tothom diu, que tothom fa,
que tothom s’és i que no es torna,
que no es torna de cap manera
perquè és figura sense contorn,
perquè està fet de barrejat, de sang i d’aigua,
i els sucs, com la nit,
prenen la forma de la set que fan passar, passar de llarg,
dels dits per on s’escolen i dels forats que van a omplir.
El silenci interpreta el silenci
en la cambra on les ombres de la fosca
són paraules de voler.
Se n’ha anat la llum:
es fa carn el desig d’apagar llums,
es fa l’orgasme l’instant de l’apagada,
s’exalta la lluminària de la lluna,
s’agafen les estrelles,
es despullen els satèl·lits,
entrecuixen els planetes,
es toquen les constel·lacions,
ragen les òrbites del desig,
sospiren, criden!, les gravetats,
saturn és flor de l’aire,
s’engendren horitzons,
i la paraula, que just arriba en cada dia, en cada fet,
la conseqüència, i el motiu!, de l’univers escorregut.

blanCalluM

dilluns, 14 d’abril del 2008

Masturbació frenètica


Com en les millors entregues d'Oscars, els assistents a la gala varen poder lluir els seus nous models. La Blanca Llum Vidal ens va demostrar, amb els seus dos dits fotuts, com s'ha de masturbar una femme: frenèticament. Lluïa aquells dos dits intoxicats de plaer davant la concurrència a l'acte cavista. A més a més poguerem veure un Enric Casasses, mestre dels mestres, fent aquells poemes que ens agraden vigorisament a pestapoètica, davant l'alcohol, bona cara.

Esperam na Blanca doni instruccions de com aconseguir el gran clímax.

dijous, 10 d’abril del 2008

BUfONA

Sóc el bufó
sí,sí,
mireu!
rieu!
quina gràcia!

Sóc l’asmàtic que escala
la muntanya més rala
per veure la neu;

sóc l’intrèpid que esmola
l’espasa més sàvia
per tastar la sang;

sóc el burro que salta
la tanca rovellada
per menjar-se l’herba;

sóc l’ocell que vola
el lleó de la selva,
la vaca amb esquella.

Sóc l’orgasme fingit
de dins estant
per una femella;

sóc el bè constant;
d’un llop amb potes negres;

sóc la baba lliscant
d’un jove de peles;

sóc la lletra de pal
d’un nen acabat de néixer.

dimecres, 9 d’abril del 2008

PREMIADA PESTA POÈTICA

INSTRUCCIONS D'ÚS

Estimada gent de Pesta Poètica: Abril és el mes més cruel, tal i com deia T.S.Eliot, per què? Doncs perquè els cadàvers del jardí ja comencen a florir en aquest mes en el qual THE WASTE LAND comença a fotre oi de tan seca i amb reis pescadors sense saber què pescar davant les roques de la destrucció. Llegiu Eliot!

En tot cas, aquest mes d'Abril nostre serà eliotià en el sentit que començaran a florir coses. Sobretot eufòries i alegries. La primavera ha esclatat amb moltíssima força. Tenc l'esperança, i en bona mesura la certesa, que totes aquelles persones que ens hem presentat a algun premi de poesia trobarem el nostre fruit, la poma, la figa, la pruna o fins i tot l'arbre sencer en l'esforç reconduït en gesta/festa/pesta.

Aquesta entrada de blog serveix per a
A) fer un pronòstic reservat del que són unes profecies bastant clares (aka èxit mundial dels integrants de pesta poètica)
i B) elaborar les instruccions d'ús en cas que hàgim de sortir a l'escenari per tal de poder donar les gràcies i agraïments com toca, en aquesta situació futura la cosa haurà d'anar així, per tant, estimat integrant de la premiada pesta poètica, hauràs de fer el següent:

Primer) Esperar que el polític de turno faci la papeleta i propaganda de com defensen la cultura i com l'èxit d'aquests premis ics va augmentant any rera any. Espera, no t'impacientis, estigues feliç amb la copa de cava a la mà i els quatre canapès que hauran preparat. En cas que l'ajuntament sigui massa pobre com per fer això ni tan sols, et recomenam que duguis un entrepà de chooped preparat a la butxaca (si els canapès són una realitat i no necessites l'entrepà de chopped finalment sempre pots alçar l'entrepà a manera d'espasa llegendària o com a autèntica bandera de pesta poètica: així demostram que tenim gana de fam, de fama i de moltíssima vida)

Segon) Sortir a rebre el premi (a vegades és un paper, d'altres una escultura, en certes ocasions, fins i tot, una medalla, o llibres, agafa el que hagis d'agafar, dóna les gràcies al tio/tia que et doni la cosa que t'ha de donar, somriu i canvia algunes paraules com "gràcies" o també si ets més lord que lord alorda sempre pots dir "cagondei ja era hora!", no et preocupis, diguis el que diguis, la persona de torn també farà un somriure, ara bé, depèn del que diguis la seva reacció mental serà una o l'altra, el que més t'estimis, la responsabilitat és teva) llavors el que has de fer és, premi en mà, mirar la gent, somriure davant les càmeres i els assistents, alçar les mans enlaire en forma de triomf celebratori, menjar-te l'univers amb la punta dels dits!

Tercer) Digues unes paraules, les que siguin, agraint el premi als pares, als amics, a la família, als amants o amantes, a la xicota, al xicot, a aquell ésser que en aquell moment estimis i et travessis el cor, l'os o el cervell, és un moment brutal, la celebració ha de ser màxima, l'eufòria més encara, pensa en totes les coses i persones que han fet que estiguis allà, en tota la bellesa i lletjor que han fet que en aquest moment precís el cosmos estigui en ordre i tot tengui un sentit, encara que sols aquest pensament et duri uns tres segons com a molt. Digues quatre paraules, les que vulguis, però que el teu discurs acabi amb aquesta fòrmula que tothom ha de repetir perquè la pesta es propagui:

"NOSALTRES SOM PÈLS CAPELLUTS, INCONTINENTS EUFÒRICS, BOUETES I BOUETESSES, SOM PEDRA FOGUERA, SOM LA PESTA: LA PESTA POÈTICA, I VOS INFECTAREM DE POESIA!"

(aplaudiments - exaltacions - explosions d'emocions - el triomf)
si tots ho feim així, BUENO!, ja se poden preparar!!!

PESTA POÈTICA SOLS HA COMENÇAT!!!

Continuarà...

Parlant de gats


No hi ha raó per alarmar-se. Josep Pedrals encara no és President del Govern, però és un Eutròfic. De vegades son pare i sa mare han intentat, d'aquest individu perillós, fer-ne una persona sana, catòlica, experimentalment desequilibrada, correctament indiferent a la pobresa humana... però destorbada la llibertat masturbatòria dels seus moments juvenils, i després de llegir la gran bíblia infantil: "Pus sopa", va transgredir tot pronòstic i va prostituir-se descaradament, davant la perplexitat desfermada pel boig del poble del costat. Finalment, Josep Pedrals va aprendre a parlar i ara viu sotmés a la dissidència dels seus clients. La sexualitat incolora d'un animal del zoo no permet fer comentaris barroers de tots els entramats literàrio-zoofílics que les autoritats competents de "can barat" baraten per un sofà de pell d'e/astruç. Aquí hi ha l'eclipsi. La resta de captaires dirigeixin les seves queixes a l'oficina de reclamacions de l'orinal den Joanet de l'Onso.


dimarts, 8 d’abril del 2008

no n'hi ha més?

s'intueix un rovell de deixadesa
un tupperware cremat
un entrepà dur

s'espera una lluita encesa
un part valent
un constant degoteig

un pagès llença l'aixada
com qui llença un boomerang
i en tornar
es clava al moll de l'esperança
i sagna sang de tossino

ja s'han donat tots els números

però encara hi ha llocs buits
que no s'omplen
il·luminats per focus luxosos
amb llicència pel fracàs i l'èxit
alternativament
i constant


dijous, 3 d’abril del 2008

jo proposo


proposo cremar la ciutat
de la següent manera:
reunim en una plaça
tots el rodamóns
els fem carícies i abraçades
els regalem un barret
els regalem tetrabrics
tetrabrics plens de gasolina
els escrivim al front
visca la poesia!
visca la foguera!
els ensenyem a llegir en català
els prenem la roba
els ensenyem a ballar
els prenem els gossos
els donem mistos
els enviem al carrer
i pugem al Tibidabo
a fer una paella
a trenc d’alba

Si algú vol anar de festa, ens conviden!

enverinalla

Mal de panxa,
vomitera,
gola seca
i migranya,

agulletes,
mal de queixal,
molta set
i gens de gana.

Ulls de poll,
carnesqueixat,
mocs al nas
i boqueres,

insomni,
mal d’orella,
dolor al genoll,
i la regla.

Coragre
taquicàrdies
tremolors,
ti ti tics.

Què tinc?

Post mortem

Dia fou, és i serà tudat. S’exaltarà una fortor de guaret i garriga: començarà l’envestida dels déus, devoradors fonedors de la història. El contagi farà esclatar les vergues en mestalls de ferreries i serà densa, feixuga, l’esperma fulgent de la matinada. S’ofrenaran les boques com úters en salvatge estat d’erosió. No sabrem parlar. Callarem de nou i serà el cel. De tot d’una defallirem: llegirem la comèdia en els ulls estults de l’altra. Els galls pujaran als salzes, cantaran grocs els nostres ventres flàccids, pudents farcells que xiuxiuegen, cames dòcils de barba densa. Ho sabrem. Ho parirem des de les vísceres com arrels condemnades al terror del migdia. Contemplarem, nues, farcides de matrius histèriques, com un astre introdueix el seu membre ardent dins la boca extenuada de la fosca.


D'Els Jorns


Vull dedicar aquestes paraules al poeta i professor Manel-Claudi Santos, guanyador l'any 1979 del Premi Ciutat de Palma amb Rapsòdia nocturna, que m'explicà Llull i March quan jo tenia 15 anys i discutírem àrduament en una sola ocasió sobre el feixisme de Martí de Riquer i de Mario Vargas Llosa. A la seva memòria: avui que m'he assebentat del seu òbit.

PD: M'enrecord també de tu Jaume, que ets a l'altra banda de la bassa. Que la teva incontinència ens desvetlli els més profunds secrets de l'existència. I de tu Laia: no perdis l'afany de conèixer mon esperit. És escena i laboratori.

dimecres, 2 d’abril del 2008

Somni