dimarts, 26 de febrer del 2008

de dalt a baix ho és prou


dijous, 21 de febrer del 2008

DE PALAU A PALAUS



""No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara"

PALAU I FABRE

Una telefonada d'amic m'ha enverinat la nit. n'Enric ha trucat. Diu que Palau sortirà JA de l'engany.
A més, ens creuran oportunistes. 

PALAU, AQUÍ ESTAM ELS TEUS FIDELS

ous en comanda

Atenció!! Aquelles de vosaltres que encara no heu dit què recitareu a l'homenatge a l'Estellés, siusplau, feu-ho ja!! Francesc, Catalina, Andry.....Digueu!!

dimecres, 20 de febrer del 2008


poesia per tot!
dedins la mar, davall les fulles, pel laberint d'una petxina, i entre les taronges (les pomes d'or!) de sóller! tarongerS!!! mAllorca!

dimarts, 19 de febrer del 2008

AVI PAU TONICO JULIO ZABATO


JOSEP CLIMENT AVINENT, 1775

 

[Pau de sa Punta Grossa]

 

 

 

El nínxol del bisbe viu.

Amb la boca oberta

negociava la mort d’aquells descreguts

que naixien per morir.

 

Vos, qui de la matèria

donau carpaccio de Crist

i beveu, carronya,

aquesta sang de gin.

 

Érem quatre els cavallers

que esquitxarem poesia

entre els murs desprotegits

d’aquell poble en silenci.

Un moix neoclàssic

amb pèl a l’espatlla

desdibuixava una hipotètica imatge

de morts vivents amb gana.

 

Érem quatre els cavallers

que després del cementiri marí

entonàrem salms pel carrer,

refets del fàstic

de tornar entre els vius.

Trobàrem algun quasimort

a la barra del Marsella

santuari de licors grocs.

Els miralls esquerdats

mostraven les nostres cares

cascall de màscara

i làmpares de llàgrimes

entorxades de fum.

 

Creu,

que et besaria entre les anques,

si la mort fos cruel

i ens beguéssim els colzes

                                                de la paciència.

 

 

 

 

 

(UN) DIVENDRES

 

Vaig arribar un dia a l’antiga ciutat.

Una ciutat absurda. A mi no em deia res.

Vicent Andrés Estellés

 

 

 

[Laia Martinez i Lopez]

 

 

Visita a un cementiri.

És de nit, hi ha llum d’espelmes,

corren alguns gats negres,

se sent l’alè de cerveses.

Vora la mar, hi fa fred.

 

La tomba que no tindré.

Els eixamplats passadissos

en són plens, de nínxols,

amb retrats quasi frívols.

La mort, en fa safareig.

 

Al metro, hi recitem.

Un poeta actua embriagat,

l’altre els diu bo i assentat,

tu penetres la intimitat.

Des del mig, jo.

 

M’atabala, el soroll.

El vi em vicia el cos, escalda,

i em tancaria amb pany i balda

per no deixar-hi entrar la tarda.

El sopar és un setge.

 

Queda xop, el fetge.

S’encenen aranyes empolsades,

les parelles estan barallades,

ens llegim i somiem croades.

D’absenta, no en beuré.

 

I a l’escenari, som els Reis.

Les sensacions canten despertes,

diem rimes quasi expertes,

ens deixem les portes obertes.

Prò no s’hi veu la lluna, al cel.

 

 

 

LA FESTA ÉS EL SUÏCIDI DE LA CARN

 

[JAUME CRISTÒFOL PONS ALORDA]

 

La mort ho amaga tot,

el pèl i el que el pèl sepulta,

com una pell farcida de cementiris,

regalimant un seductor

polsim daurat,

digne de les millors

cartes del tarot.

Tot és fals.

Formeu part de

la meva imaginació.

No existiu

ni reciteu

ni teniu por dels mussols caníbals

ni aquell vell que somreia

ni el cantant de Venècia

ni la fosca infinita.

Fugim

per tot just descobrir que

el sol és el cadàver dels dies.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CRÒNICA

 

[Eduard Carmona]

 

 

hi ha algú a l’altra banda?

m’he equivocat de balcó

és el moment de girar-me?

 

d’un en un recitant

fins que puja un

i canta una òpera

 

marxàvem per carrers

per llocs obscurs

per racons dignes de moral torta

 

havíem estat al cementeri

de visita tots quatre

jo he corregut per no arribar tard

 

la nit que mai s’acaba

les passes que se segueixen

el rastre desapareixent en una porta

 

sense avisar un poeta pren el vagó

fa hostatges els recita violentament a la cara

els còmplices fan el mateix

 

hi ha qui ha begut massa i fa tentines

torpement abraça els murs o s’hi deixa caure

ha nascut una dansa i no ho sap

 

ciutat ciutat tota m’ets estranya

no hi ha un recer a vegades

on deixar caure uns poemes

 

podem navegar com navega una paraula

d’orella a orella de mà en mà

solcant el temps i cosint vides

 

abans de tot hi ha una coneixença

uns cafès a la vora de la casa d’un artista

hi ha també l’admiració i l’enveja

 

tots junts arribàvem al local més vell

l’havíem triat per la mala fama

s’hi servia un esprit molt antic

 

el soroll no es pot evitar

hi ha massa gent per entendre’ns

no van despullats i això ens dol

 

 

 

no sabíem què fer i parlàvem

la taula era molt petita

aquella nit vam ser més poetes

 

també bevíem car això ho fan els poetes

joan vinuesa ho sap de sempre

per això no ens va voler seguir

 

no sé si en algun lloc aquesta nit

algun cambrer ha parlat de nosaltres

haurà dit “-Que ben parits!”

 

a punt d’entrar a un hostal

i un escombraire ha dit

que hi havia escarabats com el puny

 

aleshores teníem per la mà un pom de versos

teníem lloc per posar-lo

teníem les ganes la ràbia la necessitat

 

no hi havia al raval una noia com aquella

va prendre’m el llibre de les mans

no sabia que a valència es parlava català

 

qui farà la crònica dels fets?

es pot caure a la nit pel forat d’un mal de cap

però un home al metro ha estat feliç

 

tot es recordarà al temps

per una fusta trencada contra una vorera

un objecte que molts voldran mirar

 

existeix algú en algun lloc

que estarà fent el mateix

ara ¿existeix algú en algun lloc?

 

aquest pensament m’inquieta

com quan algú encén una espelma

i s’il·lumina la cara i el fons dels ulls

 

voldríem un altre resultat

però no del tot

la nit es parteix en quatre

 

 

Toc, toc...


Gràcies pel convit.

Entraré tota ampla per 
dins el vostre sembrat.
Us deix una flor-cony.
Besades estridents a totes...i tots.

Més (h)ori

No plovia gaire. La Cinta Massip llegia al costat d’en Matthew Tree i en Ramon Farrés, traductor de la novel·la. Ens donaven vi. Això no ho fan, els dimecres. Me’n vaig anar a casa, a suar les penes. Algú trucà a la porta; no tenia lloc on anar a dormir. Casa meva no és casa vostra; però passa, que et deixaré el matalàs inflable i jo, si de cas, me’n torno al sofà. És temporal, transitori (en conec un que es va jubilar pensant-se, encara, que la seva situació era de traspàs -em dius). Tres dones i Paddys fins les tres. L'amar ens ofega. Provem de nedar. En la foscor, sona el telèfon, a deshora; ningú no diu ni piu. Llavors començava a ploure, més. Els malsons carregats de pus blanc: farum, la bella esquena ara fa vomitera. I, de sobte, he sentit el despertador de la veïna.
No em puc llevar perquè no he dormit. Però tinc una entrevista i no me’n recordo de com es diu quimioteràpia, en anglès. Ni mamografia.

Bons dies, empestadors!

Ué, uè, ué, uè!!!

"I en Pau deia: Jaume, menja,
i en Jaume menjava."
Extret del Romancer popular de Casserres.


Pau i Jaume ho somiaren,
a Mallorca, a Casserres,
entre gots de cervesa,
Vidal, Bauçà, Bonet,
i el capell d’en Casasses...

De tots era sabut
fins al metro en parlaven.
Oh poder!, oh verdor!,
exclamà el bo d’en Jaume.

De sobte en Pau s’alçà
tot brandant un nou
canvi
i embogit proclamà:

De Mallorca a l’Alguer,
de Calonge a Alboraia,
una pesta, una festa
estendrem Pèl Capell!!

dilluns, 18 de febrer del 2008

Catalans com Kòsovo

Adjunt contestació de Blai Bonet a una pregunta sobre el bilingüisme. Sense perdre el nord, trobam el sud i el seny.

Pesta estesa


Blai què opines del bilingüisme?

 

Ara, 1991, després d’haver batit en l’aire la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i després d’haver-se fet  clar com un llum, per a les noves generacions que no ho sabien perquè no els ho havien ensenyat i els ho havien amagat..., després d’haver-se vist clar que aquesta Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques era una mentida que s’havia inventat la dictadura de Stalin, crec que el problema del bilinguïsme ha desaparegut: a Ucraïna, a Bielorússia, etc., que s’han proclamat, al seu parlament autonòmic, un país independent, la llengua oficial és l’ucraïnès, el bielorús, i aquest fet just ha necessitat dos mesos per a convertir-se en real i funcional. A Puerto Rico, d’una absoluta influència nord-americana, han proclamat la llengua castellana única llengua oficial del país perquè aquesta és la llengua que la gent parla cada dia, tot i que  l’anglès sigui l’idioma de primera necessitat en la vida quotidiana de Puerto Rico. No hem d’oblidar ni perdre de vista que la cooficialitat del català i del castellà a la nació de Catalunya, a la nacionalitat catalana de les Illes Balears, és fruit d’una Constitució de consens per a una circumstància històrica concreta: la transició de la dictadura a la democràcia menor d’edat. Era un consens d’emergència a fi de salvar la vida general de a gent després de la mort del general Franco. La cooficialitat del català i del castellà tenia sentit durant uns anys de l’anomenada “transició”. Ara, com que ja no té sentit, no té vigència, des del moment en què el català no és ja la llengua d’un país enemic i vençut ni la llengua tampoc no és la llengua d’una nació vencedora i victoriosa... Si la transició ha acabat la cooficialitat del català i el castellà toca haver acabat. S’acaba lo que s’acaba...

A 1991, una administració victoriosa no té cap sentit. Com no en tenia a Geòrgia, a Ucraïna fa dos meslos una administració victoriosa de Moscou on la llengua oficial, naturalment, és el rus.

QUIN CAMÍ

Pesta poètica- Pèl capell organitza dimarts dia 4 de març una
LECTURA COMENTADA - tertúlia
del llibre d'ENRIC CASASSAS SIMÓ: A la dula vés.

L'acte comptarà amb la participació indispensable d'Enric Casasses Figueres (si pot venir)

El lloc serà a cals pelcapellistes (C/Bailèn 199, 5è-3a) a les 20:30
Aforament limitat de 10 persones (Enviau correu a pestapoetica@gmail.com per confirmar)

[també es reeconfirmarà l'acte]

la meStressa

per molts anys
passats per aigua
per entre mil trons
per la gola del llop
per l'herba abellera
la panxa del bou
el voler de l'amor
el salt del conill
i la veu de l'espai,
ressonant dins la negra, i exaltada mar,
de dins el bolígraf!

per molts anys
a la meStressa paridora
d'aquest bloC,
a la pOesia!

blanCalluM

diumenge, 17 de febrer del 2008

De vegades que va bé!

Els fets sempre demostren la coherència dels joves. Ara tenim el mitjà per estar ben comunicats i poder dur endavant aquesta pesta que ha de refer les maneres amoroses del poble a través de les lletres vives.
Estic molt content d'assistir al naixement institucional d'aquest moviment. (En Jaume podria redactar el pre-estrena de la pesta).

Au, al·lots, alçau-vos

1: naixement

Queda nascut aquest bloc.