dissabte, 27 de setembre del 2008

lo fruit d'amar

a l'Eduard,

Mai abans no havia sentit la bellesa
tan a prop de la punta de la llengua;
i reposava la cama damunt la seva
perquè, no tocar de peus a terra, cansa.

Els vidres baixats feien córrer l'olor
de la palla d’arròs, que tant l'ofenia,
esventant-li records com fuetades
ferint l’horitzó amb la posta de sol.

A saltirons, com dues polles d’aigua,
férem fins un arbre d’ombra ratllada,
i els seus cabells semblaven un cabdell
del fil que em cus les ferides, inventades

per no haver de demanar a ningú
si és dels versos o dels rínxols
d’on ve aquesta v'ritat impalpable,
que no se m’havia mostrat fins ara.

I he pensat que abans de tastar
la seva dolçor de poma verda calenta
tampoc no podia haver entès l’estimar,
perquè jo mai no havia menjat gínjols.

Laia Martinez i Lopez, entrant al setembre per Deltebre

diumenge, 21 de setembre del 2008

una mica de pedrolo

9 consells del Departament d’Agricultura

No entreu mai als sembrats de puntetes

Reserveu els adobs per a les terres bones

No mateu cap ocell sense haver-lo identificat

No totes les sembres es fan al llit

No és convenient de segar a la claror de les cuques de llum

Copuleu als camps si voleu obtenir bones collites

No us excediu en barrejar llavors de rosella al gra

Cal extirpar les males herbes sense crueltat

No tanqueu mai la porta dels camps


Manuel de Pedrolo, Reserva d’inquisidors.

divendres, 19 de setembre del 2008

Oblido imaginar

La trobo mirant-me, burleta, quan em pensava que tu i jo estàvem a soles en aquest taüt tan fosc que és el desig. La trobo responent-te, segura, quan em semblava que em picaves l’ullet només a mi. La trobo cantussejant a mitja veu la nostra cançó, recordant-te a cau d’orella la recepta del meu plat preferit. La trobo a la sopa, als pèsols, al peix fregit. La trobo en tots els racons del teu llit, en totes les promeses que fas, en tots els estels fugaços que no veurem aquesta nit.

I oblido imaginar que com jo no n’hi ha hagut cap altra perquè és impossible que hagis mirat mai ningú amb aquesta intensitat. Que és la primera vegada que passes per aquests camins de sal que em deixes a les mans. Que no havies ballat mai aquest ball, que a ella no vas trepitjar-la mil vegades abans que es tragués la sabata de cristall.

Tanco els ulls per no veure-la, per ofegar-la al fons del fons del neguit. Però quan els obro i et miro la trobo, invariablement, al teu costat.

Oblido respirar.

dimecres, 17 de setembre del 2008

MAL BADES

Planteja’t la solució.
No gosis posar en dubte
l’amor ni l’odi ni la indiferència
contingudes dins l’efecte que et produeix
l’olor del solc entre el meu coll i l’espatlla.
Cada volta que l’ensumes el perfum és diferent
de com recordaves que l’havies sentit la darrera vegada,
i t’ofen tornar-lo a desitjar conscient que ignores l’efecte resultant
d’encaixar la teva barbeta en aquell tros de paradís bru, suau i cigne
que ara encara t’espera enmidonat per l’esperar-se sense garanties de res
més que una estona intemporal en la bombolla d’alè d’aire que exhala l’efecte
del teu rebuig per entendre’t capaç d’allò que tú, malvat, esporgues fins fer morir.


Laia Martinez i Lopez, a dir-buit de setembre del 2008

Ofegar

Déu asfixia, però no mata, diuen els nostres enemics, i potser també nosaltres mateixos. No li veig la gràcia a aquest exercici sàdic. Realment Déu ha de ser ben poca cosa. Naturalment, que en surten de pertot dient que ho fa per al nostre bé, per enfortir-nos. Llagoters!
El canvi. Miquel Bauçà

divendres, 12 de setembre del 2008

un poema del poemari inèdit CARN VOL DIR DESAPARICIONS

El senyor dels holocausts

Oh, esplendor…
ARTHUR RIMBAUD

Aquestes cadenes;
fulgents, místiques, corcades.
S’assemblen a un home.
Amb elles ho arrossegaré tot
a la destrucció final.
No hi haurà res que sobrevisqui
aquests últims instants insalvables.
Ho sé. Ho he fet altres vegades.
I en el moment decisiu
sols em posseiran
aquesta incommensurable
voluntat d’aniquilació
i la llegendària energia
dels esclaus.

dijous, 11 de setembre del 2008

TOT SEGUEIX CREMANT

Pau Castanyer m'ha demanat que enviï això a la pesta poètica. Es tracta d'un text del també poeta Joan Perelló que parla d'aquest naixement important que és LA CANTÀRIDA (una nova col·lecció de poesia) i de la PEDRA FOGUERA, que és parlar també del foc de LA PESTA:

"La crisi no sorprèn a la poesia de Mallorca. Si fa pocs mesos l'editorial Documenta Balear oferia una antologia de la poesia jove dels països catalans, amb autors nascuts entre 1977 i 1989, amb l'encertat títol general de Pedra foguera, ara acaba d'iniciar una nova aventura editorial amb una col·lecció de poesia a la que han donat el nom de La Cantàrida. El primer títol és d'Emili Sánchez-Rubio (Palma, 1983) i es titula Breviari d'antípodes, amb pròleg d'Enric Casasses, mentre que el segon és d'en Pau Castanyer (Palma, 1983), amb proemi d'Àngel Igelmo i pròleg de mi mateix, i al que li ha donat per títol Nedar-te la pell. Naturalment tots dos joves poetes, a més de la coincidència de la data de naixement, són dos dels antologats a Pedra foguera, és a dir, membres d'aquesta nova generació que, a més de multitudinària i loquaç, és intrèpida i ambiciosa, fa recitals poètics, participa a muntatges teatrals, gestiona revistes. És, en definitiva, una generació que viu la literatura. Això és el que com a mínim s'ha de demanar als escriptors."

M'agrada, m'encanta!, veure com el blog va calent de vida, vivències, passions, exaltacions, discussions i poesia. A veure si tot esdevé gangrena en vers i nafra sagrada...

dimecres, 10 de setembre del 2008

L'amor en els temps del Gmail

Se sap que ets important, que no ets una més, que no ets tan fugaç com els altres perquè, al Gmail, hi he fet una carpeta, flamant, amb el teu nom. L'omples amb paraules, amb fotos, amb cançons. I quan fa massa que no rebo cap sms, que no sona el mòbil, que al Facebook no m'hi comentes res, obro la carpeta dels tresors i estiro el fil de converses que han travessat mars, muntanyes, vents.

És absurd, aquest trànsit interminable de zeros i uns, ja ho sabem. I poc romàntic, evidentment. Però tard o d'hora arribarà l'Sturm und Drang de la teva pell sobre la meva pell. Paciència, doncs. I, mentrestant, visca el Gmail.

dilluns, 8 de setembre del 2008

En Jaume cap a la llengua globalitzada


Benvolguts blocaires.

Ahir vaig poder assistir a un trauma generacional. El poeta Jaume C. Pons em defensava la llengua totalment estandaritzada per l'obra escrita; la seva defensa era: fugir del localisme. Davant aquesta contesta vaig proposar l'exemple de la poesia de Blai Bonet. Blai Bonet era localista? Ell em digué que, la seva manera d'escriure era ultra-universal. 
Després, amb el trauma el cor, vaig començar a llegir la seva tesina sobre Miquel Bauçà. A les primeres pàgines vaig trobar una cita d'Arnau Pons sobre la manera d'escriure de Bauçà. En Jaume menteix? No es creu el que defensa? Bé, la cita (vegeu apartat comentari).
(Jaume, a rapar!)



diumenge, 7 de setembre del 2008

encAr hi ha braSa

CARRETÓ
de batre


A n’en Joan Tomàs Martínez Grimalt

Rostolls, només ens queden.
Una cançó de fora vila
en camp de cards.
Un cardassar per on els mots
són com el roc, aquest calcari
i blanquinós, que ve de lluny
fins molt a prop, que ve de mar,
que ens és muntanya i posa nom:
Sant Llorenç del Cardassar,
l’antiga santa de Bellver
i tot el canvi en un bell somni
[somiat].
El carretó de batre és el progrés.
Rostolls, només tenim.
Un ram abrupte a punta d’illa
ens és amic.
La flor del card ens agermana.
Ja no hi ha blat.
Batem el buit fins dalt a Cura
i aquesta herba inexistent
que ha alimentat el bestiar
és el batec de la natura
des de la serra fins baix al pla.

blanCalluM
Ciutat de Mall


Benvolguts germans de la Pesta,

això és una blog-promoció!

Del 10 al 28 de setembre (excepte els dilluns i dia 20 que tampoc hi ha funció) a l'Espai Escènic Joan Brossa Corcada Teatre presenta:

Pèl al pit, a partir de textos de Blai Bonet.

Amb:

Joan Fullana
Joan Tomàs Martínez
Joana Gomila
Blai Casals

Hi estau tots convidats!!!

Més informació a:

corcada.googlepages.com
i www.espaibrossa.com

dissabte, 6 de setembre del 2008

RETORN DE LES VACANCES, FETUS SURANT A LA PLATJA


DECEBEDORS DE LES LLETRES, ESPÈCIES ESTINGUIDES D'ORONELLES VULGARS.... OUS NIALS . S'HAN ACABAT LES VERBES. QUÍ ÉS QUE NO DIU RES? PERQUÈ PUTES NO DEUS RES? LA VOSTRA MALALTIA DEL SILENCI NOMÉS ÉS UN DESPRECI A LA PESTA, A TOTS NOSALTRES I A LES CONSIDERACIONS ESPECTRALS DE DE LORD ALORDA AND COMPANY. 


BENVINGUTS AL NOU CURS ESCOLAR, PUTES BEATES FETALS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! ENDAVANT LES ATXES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
(... I CRISTO MURIÓ POR NOSOTROS, -DIUEN-)

dijous, 4 de setembre del 2008

TROBADA DE JOVES POETES DEL MEDITERRANI A FORMENTERA


Divendres 15 d'agost vaig anar a Formentera, convidat per la Comissió de Festes de Santa Maria, al poble de Sant Francesc, anomenat pels avis del lloc com "San Franciscu", a la manera com el pare Serra va batejar una de les múltiples localitats americanes per on va circular ara ja fa tants anys per les Amèriques. Per què? A què em convidarem exactament? A tot. La nostra, com la del pare Serra, fou també una conquesta: una conquesta de l'illa i de l'esperit a través de la poesia, un recital que es duia a terme aquell mateix divendres 15 a vespre en un pati preciós al cor del poble. Els convidats érem Verònica Riera (Eivissa), Maria Cabrera (Barcelona), Biel Pons (Menorca), Maria Teresa Ferrer (Formentera), el grup poètic i musical A Manta (València) i jo, Jaume C. Pons Alorda (Mallorca). Participants d'altres anys han estat Josep Pedrals, Laia Noguera o Jaume Munar, entre molts altres. La qüestió: allò va ser un festival i si no ho he contat fins ara ha estat per diferents i múltiples circumstàncies, algunes d'elles felices (sic), d'altres no tant. Però bé, ja som retornat després de tot aquest temps i el record em permet veure i percebre aquells dies com el que foren: una autèntica festa. Dormírem molt gustosament a l'institut, tot fou formidable, excepte el fet que vàrem haver de compartir l'espai amb milions de mosquits que mos m'assolaren com mai mos havien devastat. Ara bé, en aquelles lliteres se podien fer orgies infinites! Un lloc emblemàtic, aquell institut, un espai obert a tots nosaltres amb les portes i el cor amb ganes de redimir. Va venir moltíssima gent de públic, més de 50 persones entusiasmades amb el vers i la paraula. I tot després d'haver fet una meravellosa passejada pel poble per descobrir racons màgics. Al dia següent, després de molta festa dormint poc i xalant molt, visitàrem (ens visitaren) el far de Berberia (sí, el far de LUCÍA Y EL SEXO) i les platges (exaltació de cossos) més brutals que havia vist en molt de temps. Espectacle visual. Fou sols un dia i una nit, però quin dia, i quina nit, cagondei! L'any que ve, com cada any, se seguirà fent. Jo ja m'he apuntat al carro com a espectador, quins seran els que hi aniran a recitar l'any que ve? Noltros, els participants d'aquesta edició, ja començam a saber els noms però haurem d'esperar fins agost per saber-ho del tot. I per acabar, un poema escrit entre Eivissa i Formentera, just abans d'arribar a l'illa, en el vaixell que m'hi portava i amb tothom al cor, acompanyant-me:
La resplendor
(si) la llum
(quan) castrada
reverbera