dilluns, 31 de març del 2008

Poesia o l'escorxada de Can Octubre

Què és la poesia?

Què és escriure?

"Escriure pot ser com suar o vomitar (que s'ho fa un tot sol) o potser com pegar o acariciar (que li ho fas a algú)."

La poesia... és un escàndol? Si no ho és ho hauria de ser! Què s'han pensat els ministres de Madrid i el senyol L. Picó? Endavant les atxes. Estar fins als collons dels ineptes, això és la poesia. Estar fins als miracles d'Heracles d'haver de demanar permís per parlar...
... i vosaltres pesta, què és la poesia per vosaltres?

(foto: edifici Octubre de València) 

MEM QUÈ FEIM ???

VOS ESTAU TOCANT ELS OUS I ELS OVARIS TALMENT EN JOAN PALOU SE FOT AQUEST SUCRE D'ACER (OBJECTE CONTUNDENT I ARTÍSTIC) A N'ES NAS!!!
HO TROBAU NORMAL???
ON ESTÀ LA PESTA/FESTA I EMOCIÓ DEL TOT?
DESPRÉS DE SA PRIMERA ENRAVENADA
NINGÚ SE'N RECORDA D'EMPERDIGONAR!!!

Demà intentaré entrevistar aquest tros de poeta, no sé si ho aconseguiré, ara mateix no sé on he deixat les preguntes que en Pau me va deixar preparades, ai Déu Meu sóc un disaster!

JOAN PALOU O L'HOMICIDI DE L'HOME

seré capaç de resoldre el dubte de la mort?
A VEURE SI VOS ANIMAU UN POC
QUE ESTAU COM A MOLT COPPIUS!
continuarà...

dijous, 27 de març del 2008

EL GANIVET DE BLAI BONET


Ahir vaig (re)llegir tres llibres de poesia abans de dormir: Libèl·lula de Miquel Perelló, Sis bronzes grisos d'alba de Margalida Pons i Libro del frío d'Antonio Gamoneda (juntament amb alguns versos del Llibre d'Amic e Amat que darrerament em torna a tenir enganxat: "Comencen les metàfores totals!!!") Vaig tancar els ulls a l'hora 01:11 del matí. Avui he obert els ulls a les 11:10 després d'haver somniat, per primer cop, en Blai Bonet. He somniat en ell. Anava tot vestit de blanc. El seu aspecte corporal era el mateix exactament al de la fotografia que envio amb aquest text (magre i amb cabell al cap, encara, jove com sempre va ser). Un amic seu que estava treballant en una pel·lícula filmada a l'illa havia partit tot just a casa. M'explicava com el seu amic anava a l'hort de Blai com desesperat en els moments que tenia per relaxar-se. Blai intuïa que hi havia quelcom sinistre en ell, quelcom nou i terrible. Al darrer dia, quan en Blai va acompanyar el seu amic a l'estació de tren, el seu amic li va confessar cosa entorn un ganivet. "Ja veus, no m'ho va dir fins es darrer dia, a s'estació. Com són ets mallorquins!" em deia en Blai i reia. I jo no sé per què però l'abraçava i plorava damunt la seva camisa blanca. Llavors m'he despertat. M'han vengut uns versos seus al cap: "Mentre miro el capvespre violeta, com qui contempla un ganivet i plora." Joan Tomàs m'ha cridat, m'ha tret del meu ensimismament del moment, m'ha salvat de les paranoies mentals que d'aquí es poden dilatar, i ara ho he escrit a pesta poètica. Comença el dia. Fa sol. Tot crida Blai Bonet, però calla.

dimarts, 25 de març del 2008


Ahir a la nit tenia dos homes al llit i un poema al cap. El sol del matí va incendiar els versos, i ja no els recordo. Abans d’ahir vaig dormir sola. Tampoc sé del cert a qui vaig voler somiar. Avui ho faré amb la llibreta aviam si així, quan s’aturen els pensaments i començo a sentir, puc escriure-hi el nom del qui vull al costat buit del llit immens demà a la nit. O alguna altra cosa que no sigui mentida, ademés de la llista de la compra.

dissabte, 22 de març del 2008

ES PINZELL RETORNA!!!!

Empestats i empestades de meravella:

sols us volia dir dues coses,
la primera és que estic molt content de veure com la cosa va molt bé
amb aquesta ESTA POÈTICA, les participacions són nombroses i precioses,
estic pensant en els darrers poemes penjats per
INCENCI (Gran Galan!) i BLANCA LLUM VITAL

que la cosa no s'aturi!!!

l'altra cosa que us volia dir
és això:

Hola molt bona gent!

ES PINZELL torna més calent que mai amb POESIA!!!

PAU CASTANYER
i
MIQUEL PERELLÓ

recitaran alguns dels seu versos

aquest DIMARTS 25
A PARTIR DE LES 20:30
a n'ES PINZELL
(CARRER CAPUTXINES 13,
PALMA DE MALLORCA)

estau tots convidats
totes convidades

vos hi esperam

cordialment

ES PINZELL




Qui pugui venir que s'apunti, segur serà un festival!!!

PESTA POÈTICA i PEDRA FOGUERA arribaran també a N'ES PINZELL molt prest

hey, estimats, estimades
vos estima
fins ara

el vostre

LORD ALORDA

divendres, 21 de març del 2008

Avui és el dia mundial de la poesia


Als amics de Pedra Foguera i Pesta Poètica, amb voluntat d'"antologia"

PEDRA FOGUERA

Encara cremen les últimes llums
del crepuscle esclatant en els teus ulls
com un ordre inequívoc d’antics mites,
de platges d’aigua immòbil i calenta,
de passadissos breus i assedegats.

I em sé i em vull deutor d’aquell estel
que trepana l’horitzó i la tardor
amb el pas dreturer del teu esguard,
amb la pedra foguera que hem encés
al caliu de les brases d’aquests dies.

Ets l’únic lloc on m’he sentit infant
i ja no en sé, de dir-te sense dir-me,
de mirar i no veure’t ja mai més,
perquè sóc massa petit sense tu
i és en tu que em reconec en el viure.

M’és difícil saber que estic més sol
cada cop que no hi ets. Com un espill
afònic i cansat de mals reflexos,
que no són sinó els malsons de la llum.
Perxò et cerque i et demane que tornes
a nàixer dins de mi un i altre cop.

I que així em pugues parir algun dia.

dijous, 20 de març del 2008

foGuer

Se deixaria escalivar per una rondaia.
Diu el pastor de la Víctor Català, a Solitud.

En cada nou element resultant d’una transformació, ja sigui arbre, ja sigui riu, ja sigui estel, hi roman la petja del seu antic cos.
Ovidi, Les Metamorfosis. Llibre III.

a tots els empestats i empestaires...

La pe...dregAda sEca!
La pe...dregAda sEca!
La pe...dregAda sEca!

Canten els nins
picant els rocs
que baixa el riu.

Cantaven tots
picant els rocs
que duia el riu.

El present és un passat
passat per aigua.

El passat és un present
present en tot.

El present és un fragment
de la cançó que ja no es veu
prô que ressona i que se sent
des dels cimals del Totarreu.

El passat és un moment
de fer-hi lloc per menjar pa
i amb tot el cos clavar la dent
voler volar i queixalar.

Canten els nins i les nines
picant els rocs que baixa el riu
que el riu baixava, que regalava
flames de foc surant a l’aigua
com qui regala el gran misteri
de ser matèria damunt d’una altra,
tot l’encanteri de fregar un cos
i fer-ne foc entre les aigües.

Flames de foc surant a l’aigua
que tot infant, nabí del frec,
joglar d’espurna, prenia amb ses mans
per ‘nar a dir riu,
per ‘nar a ser foc,
per ‘nar a fer món.

Cada cop
que un riu
baixa amb un roc
s’apropa un nin.

Cada cop
que un nin
picava un roc
naixia un déu.

La pe...dregAda sEca!
La pe...dregAda sEca!
La pe...dregAda sEca!

blanCalluM
20
3
8

DOS MALLORQUINS I UNA CATALANA A ALBORAIA (CRÒNICA D'UNA EUFÒRIA)

DOS MALLORQUINS I UNA CATALANA
A AL-BORAIA
(CRÒNICA D’UNA EUFÒRIA)

-Al-Mayurqa és nostra!
-Al-Mayurqa? AIXÒ ÉS
MALLORCA!
300 Mallorquins

Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

(cita mortuòria a la tomba
d’AUSIÀS MARCH)

No hi havia a Alboraia dos mallorquins
i una catalana com nosaltres,
incontinentment ens exaltàvem des del matí a la nit,
recorríem tota Alboraia i València,
perduts en el caminar del germà que ens guiava
perquè volia que estiguéssim més temps junts
pels passadissos de goig i de llum on avançàvem.
Açò ho pague jo!
Hi havia falles i molta gent, entre ells caminàvem,
reuníem el secret de l’alegria, com un prec de més fetge,
mascletàs i animalades: “Me encanta el olor de napalm
por la mañana. Huele a... VICTORIA!”
Incendiàvem els carrers i la vida més fort que el foc,
res esclatava amb més fervor que nosaltres...
Menjàvem, dormíem poc, rèiem molt, festa santa!
“Els primers embarassats que se fotin un entrepà
de salsitxa crua davant la Geperuda Geperudeta
la meravella serà seva!”
En Pau picant i coent com una sensació poderosa,
aconseguint fer-nos desbudellar l’incest de tant riure
rialles de sofre: “Te fotré un toc que no pegaràs per
l’Horta, no, PER LES TERRES DE L’EBRE!”
“Perquè ets una espècie de Hàmster!”
Açò ho pague jo!
Jo et vaig voler volent-te, i et volia,
perquè eres bella, encara ho ets, i és un crim que
cossos tan bells no es facin desitjar tant, la fera els
penetra com una tempesta de gemecs i més gemecs,
que els seus ventres no celebrin el desesper... Però
no ho vaig fer bé, era jove i inexpert, i la ignorància
no mereix ser perdonada, jo ho sé, “Es colpejava el pit
com una pedra.” I es lamentava, i en el lament aprenia,
l’eufòria es consagrava, creixia ràpidament, engreixava.
Açò ho pague jo!
Quanta misèria que tothom trepitgés la seva tomba,
“Dansaré nu sobre la teva tomba
la dansa de l’odi immarcescible,
percussió de peus i de mans,
sobre la teva tomba”,
nosaltres la tocàrem, la ploràrem, la besàrem,
era bell, era el que tocava.
En Pau deia “Jaume menja!” i en Jaume menjava!
“Segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja!
na na na na
na na na na
na na na na
na na na na”
I jo vaig plorar al vent
mentre et follaves la teva guitarra
i era testimoni d’una còpula intensa,
i tot era intens i vivíem i cremàvem.
No hi havia a Alboraia dos mallorquins
i una catalana com nosaltres... La màgia!
Açò ho pague jo!
I tant que ho pague jo!!!








dimecres, 19 de març del 2008

La pesta, els mallorquins, la catalana i les falles



Podria parlar dels instants mítics. Del foc que, invisible i enervat, pren encara els carrers de València com un incendi alié a la força d’infinites síl·labes, al caliu de la brasa mil·lenària, a l’espurna primigènia que dota de vida les mil cares del foc i és sempre esperança colgada sota la brasa. Podria parlar d’en Jaume Pons –oh, my lord–botant enmig de la mascletà, entre el núvol de fum del darrer brogit de la pólvora, tot cridant: ¡Me encanta el olor del Napalm por la mañana. El olor, ustedes saben, ese olor a gasolina, huele a victoria!, com Robert Duvall en Apocalypsi Now; o dalt de la barra del Terra, en una exhibició d’animalitat poètica digna d’un allau d’antologies, d’un Morfeu mallorquí vingut a València per despertar els neos de les síl·labes; o l’Stand by me que tant havíem esperat des d’abans de nosaltres, d’aquest ara que s’esvaeix i ens torna a prendre com el més nítid ahir, que és ara, que és sempre incontinent i enterrat cap per avall com una ceba perquè tota la terra puga xuclar les arrels negres dels nostres cervells enamorats.

Podria parlar del profeta de Calonge, del que saliva com el ca d’en Blai Bonet, en Pau Vadell, sí, l’únic exemplar de la quinta del seu poble, esgargamellant-se i/o escorxant-se viu al bell mig del recital al bar Terra que, sens dubte, ha obert nous camins dins el panorama poètic d’aquesta ciutat tan malmesa, vençuda i autoodiada -però catalana!- com és València; de la cara del llibreter del Centre Octubre en veure que li comprava mitja llibreria sense ni immutar-se; del catxondeo sense aturador a què ens ha portat durant aquests dies, de les frases miticolapidàries "et fotré un toc que arribaràs, no a l'horta, sinó a les Terres de l'Ebre!", del martiri de la Lali: "ets una espècie de hàmster", del fetge esmicolat, dels gintònics que vindran...

Podria parlar d'una gentada cantant l'Estaca amb el cor a la mà, esborronats, eufòrics, en un karaoke català improvisat i genialoide; o evocar les llàgrimes del lord després d'escoltar Els amants del gran Vicent Andrés Estellés (15 anys sense ell!!) al ritme de Cocaine, d'en J.J. Cale, recitats per un servidor; d'Al vent, un cop més a la guitarra;de Jaume emocionat i més afònic que Harpo Marx recitant A Mallorca, durant la guerra civil. Podria parlar d'uns ulls il·luminats i il·limitats mirant a l'infinit i tornant i tornant, sempre tornant... Podria parlar de la tomba d'Ausiàs March, de les nostres mans tocant-la, de la nostra consternada ràbia en veure que tothom -oh, puta metàfora- ha de xafar-la per entrar a la seu de València

Podria parlar de tots els moments que mai, mai, mai no es perdran com llàgrimes en la pluja, perquè Nexus 6 s'equivocava: mai no és hora de morir, sinó de viure!

Vos estime!



dimarts, 18 de març del 2008


Sempre som aquí,

sembrant tulipes
fora de temps,
posant en format .doc
el meu sonambulisme,
ofegant-me de somni.
Sempre sou vosaltres
que em despertau
                     desfigurant el tret.

dilluns, 17 de març del 2008

Miquel Bauçà torna a Can Maravell

Hi ha nou espai de discusió bauçaniana.

canmaravell.blogspot.com/

anau-hi ja!

diumenge, 16 de març del 2008

solapa que no m'han deixat treure

AIXÒ ÉS LA SOLAPA

Aquesta antologia és una meravella.

Pedra foguera.

És una mostra representativa dels poetes que hi ha.

Sabem que hi falta gent.

Els Països Catalans som. Els Països Catalans són molt grans i hi ha molts de poetes solts i perduts per les bardisses, fent paret seca, fent pasta de paper… Per això, si algú falta, que ens convidi a un cafè i sortirà a la pròxima. De totes maneres, aquesta és L’ANTOLOGIA del segle. Absteniu-vos de fer-ne d’altra. Sempre podeu convertir-vos en una vedette literària. No és el nostre cas. Aquí hi ha poetes seriosos i molta feina feta. Esperam que us agradi llegir-la tant com ens ha agradat preparar-la.

El preu és assequible. Si no podeu comprar-la, feis-li una foto. Llegiu i jutjau-nos.

Pèl capell

dijous, 13 de març del 2008

PRINCIPI DE PESTA (TOT JA CREMA!)


Estimada gent,
Molt estimada i adorada gent,
Amparat i protegit, brutal i incontinent, per aquesta fotografia de siurells feta per Pau Vadell, pretenc fer un escrit que posi de manifest la meva alegria i el principi de pesta del que ahir fórem absoluts testimonis:
L'ENCÉN ESTELLÉS
va esdevenir un focus de foc i de flama amb el qual PESTA POÈTICA ha iniciat, oficialment, la seva estranya i meravellosa aventura.
Lamentant l'absència de persones que haurien d'haver estat amb nosaltres (parlo de Francesc Garriga, de Joan Tomàs Martínez i de Miquel Àngel Marín) a la vegada elogio també l'aparició de tots aquells que donaren el seu gra de coqueta de dracsa per aconseguir una vetllada única, feliç, incontinent (i perdoneu el meu petit registre d'adjectius, ja sabeu que sempre utilitzo els mateixos per provocar un èmfasi sublim!). Seria molt llarg dir un darrere l'altre els noms de tots, però, tot i això, com que sóc un animal eufòric, m'esforçaré per tal de recordar els moments més èpics de la vetllada: aquells poemes que ens estremiren en boca de l'Incendi Andreu Galan (entre la tristesa absoluta i l'humor més descollonant), la rèplica de Marc Romera a la versió d'Ovidi, Josep Pedrals amb els dits alçats cap a l'humor més d'Andrés Està-llest, Pau Vadell i Bet Boloix recordant Salvador Puig Antich amb ràbia i flama i putades putanesques, Salvador, el nostre més estimat viu virtual!, la vergonya de Laia Martinez i Lopez en el moment de badar els traus al costat de Joan Todó i del pebrot blanc de la cacera, les cançons que cantaren Ester Xargay i Paco Morales, el pimentó que Joan Vinuesa va prendre a Blanca Llum ViTal i que Carles Hac Mor va dur vestit en forma de jersei, Jordi Florit Podrit recitant entre la memòria i l'oblit aquesta oda a la mar, a les aigües, a la verticalitat de les algues estellesianes, el retorn del Druïda gràcies al gran lleó Enric Casasses (ars poetica per a tothom! violació, tendresa, llit galàctic on vessar tot l'esperma del món!) i Catalina Girona (les cames arriben fins al cel, comencen al fons de la mar!), els poemes més curts (i aparicions més surrealistes) d'Andriy Antoniovski (lamento si el nom està escrit amb la misèria mental de l'imbècil que escriu aquestes lletres: disculpes ucraïneses des del principi! ja duim morts més de 23 policies amb els nostres silencis...), Francesc Gelonch a tope també amb un poema còsmic i sideral de llet quallada, aquelles nines tan curres que varen masturbar les ximbombes de la manera més eròtica i possible com per a començar un espectacle de tal magnitud (el seu nom, però, se me va escapar de l'humus del cervell), Andreu Subirats, aka Sito, anant més enllà del tot, recitant amb el jazz magnànim del gran saxo sexual del seu company, cosí prim d'Estellés, o exaltant alguns poemes d'EL GRAN FOC DELS GARBONS amb companyia del brutal Orlando Guillén (que ha parit, com una gran mare nutrícia mexicana, LA GRAN QUEMAZÓN DE LOS RASTROJOS, si Estellés hagués escrit en castellà aquest llibre segur l'hagués escrit com Orlando l'ha traduït, d'això no en tinc cap dubte ni un!), i després Tomàs Àrias i Fèlix Pons sortint a recitar per a una Françoise hereva d'un nou gènere masculí a L'HOTEL PARÍS i de la verga més forta clavada al paladar fins a fer ofegar la xucladora nombre u dels Països Catalans, tota boca vol a-boca-r-se a l'infinit de la carn!
I què passa amb el Rafel que va sortir amb tot l'humor del món recitant un poeta poema maleït que fa befa i bulla de "SERÀS LA VEU D'UN MOBLE" tot perseguit per una polseguera? Ell també va incloure l'humor que Estellés practica: HUMOR, PA, CARN, SEXE i MORT, per sempre et perseguirà una polseguera, seràs un home que acompanya la pols per sempre... Javier Caballero recitant a ple cor i a ple pulmó, amb la seva tendresa i excitació, amb el seu seny i companyia, amb la seva festa/pesta i poesia. Santi Borrell, que estava allà i no va voler sortir, ja sortiràs en una altra ocasió, amic nostre, això és sols el principi de la pesta més poètica de totes! I no podem oblidar, ans tot el contrari, aquells fragments de CORAL ROMPUT que Eduard Carmona i Joan Rovira ens mostraren, molt millor que aquesta pèssima obra de teatre que han acabat d'estrenar!, la veritable misèria, la veritable histèria, l'autèntica bellesa invocadora d'uns versos profunds que s'arrelen al naixement de la terra i que abasten tot l'univers, Eduard, també màxim organitzador d'aquest event, d'aquesta pesta, d'aquest festival, d'aquesta autèntica luxúria dels versos fets terra, carn, paella, pimentó...
JA PODEU COMENÇAR A TREMOLAR
JA HA COMENÇAT LA PESTA POÈTICA
I TOT CREMARÀ TAN FORT TAN FORT
PERÒ TAN FORT!
QUE FINS I TOT CREMARÀ LA CENDRA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
ps: disculpes a tots aquells/aquelles que ara mateix no esmenti, la meva memòria farà un bum molt prest, sé que tots que hi éreu hi éreu... La lletra és el paradís dels dois...
ps2: us deixo, Emili Sánchez-Rubio m'acaba d'enviar el seu darrer llibre per correu electrònic, HEMORRAGIA Y BLUES DE LOS ANSIOLÍTICOS i l'he de llegir, ja els primers poemes em posen els pèls de punta puntíssima i peluda!
ps3: bec una botella de Jack Daniels, una de Vodka, una de Gin Xoriguer, totes les ampolles del món, per anar tot ple d'alegria i alcohol, ara que comencen les falles, ara que anam a València, ara que ja s'acosta la PEDRA FOGUERA, ara que ha començat oficialment la PESTA POÈTICA, ara que tot tremola i tremola gràcies a nosaltres, dic LLARGA VIDA A L'ALEGRIA, LA VIDA I LA POESIA! LLARGA VIDA A PESTA POÈTICA! VISCA NOSALTRES!

Allò

Ai, quina llastima que ahir no vaig poder venir a l'acte que vareu fer a l'Horiginal. Em sap un greu! Segur segur segur que va ser un d'aquells moments irrepetibles que té la vida... (el que és una tautologia...).

Bé, no entraré en detalls del perquè, però per compensar una miqueta (o no) us penjo un poema meu bi-dedicat ja que veig que aquí també pengueu poemes...


Allò

Al Lluís Calvo
i al Gilles Deleuze

És allò que per la qual cosa allò unívoc
és la cosa de la qual es diu quelcom
d'allò que s'hi difereix prò és equívoc
pas allò que és sempre igual i no saps com

és a dir, allò que és ú prò no és idèntic
que no es pot pas dir per llò que no té nom
com allò que no és etern prò que sí és autèntic
i no és semblant a allò infinit del prohom

i d'allò semblant a allò que és diferent
fem-ne allò que sembla que sigui analògic
prò esdevé raó de ser d'allò que es sent

d'allò que és absolut i teleològic
d'allò que és ver i que és buit i esdevé lògic
i sembla ser allò que hi és prò està absent
Xavier (Bruixot)
p.s. És inèdit però no per molt de temps...

s'encén per sempre

Moltes gràcies a tothom per haver vingut, per haver participat i per haver aguantat fins el final. L'homenatge 'Encén Estellés' ha estat un èxit de covocatòria i de participació. Tothom es sent prop de l'Estellés i tothom hi ha volgut dir la seva, i això sempre està bé. Jo he xalat MOLT; ha estat per a mi una nit inolvidable. A cada racó de l'Horiginal s'hi podia veure algú feliç de ser-hi. Gràcies a tots els bouetes i poetes que heu fet possible això. Gràcies als qui ho heu viscut de debó, com nosaltres. Gràcies, especialment a l'Orlando Guillén per la seva traducció de 'El gran foc dels garbons': 'La gran quemazón de los rastrojos' i per la seva manera de recitar. Gràcies a en Pau Vadell pel disseny del cartell, a en Jaume Pons per la seva incontinència, a la Laia Martínez per les xirivies i els naps, a Joan Todó per exortitzar-los, a BlancaLllum per la seva ràpida reacció i re-tria de poemes, a l'Enric Casasses per haver estat pendent a cada moment de que tot anés bé, al Carles i a la Ester per apuntar-se sempre a tot, per venir, per cantar i per triar els dos uns textos molt bons. Gràcies també a la Laia, la Maria i la Irene, per encetar l'acte de la manera com ho han fet; a en Boris Porter pel saxo concret i necessari; a en Joan Rovira especialment, de part meua, perquè és un músic excepcional i un gran amic, a en Josep Pedrals per reservar-nos un dia per fer l'homenatge, a en Ferran i la Núria pel vi, la conversa, l'amabilitat i la complicitat; a Catalina i Andry, perqué són diferents i ens ajuden sempre a ser-ho; a en Joan Vinuesa, a en Jordi Florit, a Marc Romera per una banda i a Paco Morales i Javier Caballero (les vostres intervencions han estat BONÍSSIMES, d'allà baix) per l'altra; a Sito, que mai diu que no i sempre s'apunta, a Rafel de l'Espai del País Valencià; a Mònica Lou, per les fotos!, a Francesc Gelonch, pòtencia i claredat; a l'Andreu Galan, per a que es mengi els testicles del lleó en qüestió; gràcies a la Bet per haver-se desvirgat poèticament en un escenari que avui ha estat casa nostra. Moltes gràcies a tothom: si m'he deixat algú, perdoneu-me: hi ha la mà invisible del temps que m'estira al llit!!! Arreglarem el greuge quan retrobi els papers!!

Eduard Carmona

dimarts, 11 de març del 2008

L'espera

Això vol ser una resposta a l'hegemonia eròtico/pornogràfica que exerceix la nostra estimada lady en aquest blog. Del meu poemari en construcció L'espera:


La llengua encesa m’obliga a escriure

segells de sofre

i recita cofres d’aire impúdic.

M’agrada agitar l’astre,

les robes quallades de sota,

i embromar l’iris amb gasos grisos,

ocre escletxa de marbre.

Purgar la matèria immòbil,

la misèria del mestratge.

De cop els esfínters s’agiten

i precipiten calma espessa,

i em commou la pèrdua

de la saba corpòria.

M’aida encetar somnis pornogràfics

i sentir mans tremoloses

que penetren el meu fetge

Mentrestant, sec emmirallat per les obagues.

L’ombra que es projecta

és certa i fresca

i això m’excita més encara,

quan record les passes teves

que em portaven carn sincera

i jo seia

i et fitava.



Gràcies per la vostra paciència.

La poesia és vida. La tenebra cultural no ens envairà.

dilluns, 10 de març del 2008

més adúltera!!


Revista Parlada de l’Aula de Poesia de Barcelona
Nº 65 11 de març de 2008 / 19,30 h.


Espai d’art CINCÓMONOS. Consell de Cent, 283
[entre Enric Granados i Aribau]

Recitaran les poetes Montserrat Rodés i Laia Martinez i Lopez.

Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984) és traductora, intèrpret i escriptora de novel·les que mai s’acaben. La seva poesia, en català i anglès, es teixeix a partir de les mentides que ella mateixa s’explica per a creure’s que viu una vida més emocionant. Ha guanyat el premi Jocs Florals del Bages (2001, 2003) i darrerament ha publicat a la revista de poesia Pèl Capell. És autora del poemari inèdit L’abc de Laia Martinez i Lopez.
a. amb l’enemic

Ho mires a la televisió
i t’excites
pensant en ella
aquella enemiga
tan bella
amb cames llargues
i pits
galtes inflades
texans encongits
mans delicades
i dits.

Ho somies al llit
i t’excites
pensant en ella
aquella enemiga
tan dolça
amb ventre pla
i llis
llavis coagulats
perfum encomanadís
cabells embolicats
i fins.

Ho notes a les palpentes
i t’excites
tocant-la a ella
aquella enemiga
tan al·lucinada
amb pupil·les obertes
i crits
cuixes depilades
clítoris embogit
ungles afilades
i fluids.

Ho dibuixes al teu cap
i t’excites
pensant en ella
aquella enemiga
amb somriure pervers
i bruta
paraulotes en vers
amant astuta
sentiment invers
tan puta.
(si no teniu res a fer, eh!)

diumenge, 9 de març del 2008

PATTI SMITH


Patti Smith
a Mallorca
fantàstic
brutal
increïble
còsmic
cosmogònic
sublim
incontinent
eufòric
impressionant
inoblidable
el millor concert de la meva curta existència!
PEOPLE HAVE THE POWER
AND WE HAVE THE POETRY!!!
POETIC PLAGUE!!!
PESTA POÈTICA!!!
llarga vida a nosaltres
prest el foc i les falles
i, of course, CENDRA
per totes bandes
ja vaig dir fa molta estona que hem de cremar Barcelona
rectifico: hem de cremar tots el Països Catalans!!!
salut
i revolta
i fins ara
Lord Alorda

Hist(è!)òries

Com explicar tornar a casa
des de l’exili anterior,
les mans que ens assetgen
des d’unes altres mans,
l’herència de versos malcomptats
escanyant un gest que ens ompli de misèria,
la vida que s’esgota, s’escola, s’esmuny a cada pas.
Com explicar que tot torna insistentment a una mateixa
estrebada de cendra –promíscua cendra– niant
en un bosc inaudit, inèdit, eixorc, cansat;
bosc de fetus penjats, badallant d’avorriment,
o dansant embriacs entre el whisky amniòtic
de ventres avesats a estridències etíliques.
Que tot s’arrauleix sota els ulls i mira d’eixir,
de dir-se, de ser-hi malgrat tot.
Que tot passeja insistentment,
mossegant els tous dels dits,
cavalcant vers les ungles ja rosegades,
la fel dels que cerquen anhel, ranera, histèria.
Que tot és a pesar del vers que s’agleva,
de l’ull que no hi veu
i que tanmateix, insistent, ha aprés de mirar:
de mirar, només.
Que tot passeja cansat de diumenges
com el sac de versos que has dut
a l’esquena tota la tarda, tota la nit,
amb els ulls balbs i fatigats de tant de miratge,
de tant de viatge.
Tot, tot, caminant pels crepuscles etílics,
pel paisatge envescat de vers i més vers,
de cruïlla cruenta, d’encenall irruent,
dels espills incendiats, de l’exili perpetu.

divendres, 7 de març del 2008

FRAGMENTS ESCOLLITS DE LA SAVIESA POPULAR

Fragments escollits de la saviesa popular
Només es pot seure una vegada cada cop.
.
Si us adormiu amb una argelaga al sexe, us despertareu amb el sexe adormit.
.
Els cònsuls honoraris poden ser calbs o no.
.
No és de bon gust eixugar-se la cara i el cul amb la mateixa tovallola.
.
Les regles de tres tenen una gran tendència a ésser adustes.
.
No és perjudicial tenir la cara darrera si tenim l'esquena davant.
.
És aconsellable d'evitar les mamelles buides.
.
Si us afaiteu a les fosques, feu-ho de nit.
.
No es recomana d'embolicar els trens amb paper de diari.
.
Els escuradents usats surten més econòmics.
.
La lluna que eventualment se us atansa a la cara sempre és partida.
.
Rebutgeu les sargantanes si no procedeixen del camp.
.
Els carquinyolis es corquen els dies de festa.
.
Comprar parells de sabates del mateix peu parla molt malament de la nostra integritat personal.
.
Ben a l'inrevés del que diuen els botànics, la camamilla no és feliç.
.
Si us capiculeu, més val que no us vegin.



Manuel de Pedrolo, Reserva d'inquisidors.

Altres propostes de Cartell!!!


Ei!

Recordau que hi ha el recital Estellés - Homenatge
on TOTS, TOTS, heu de participar.
Els pebrots

Conèixer els animals abans de liar-se


Benvolguts pesters com rates aferrades a les sabates.

Aquí teniu una prova de les provocacions poètiques dels dimecres. Els que hi sortim som decents. No pos altres fotos més provocatives de segons qui.

Salut i revolta!!!

dilluns, 3 de març del 2008

PRECEDENTS DE LA PESTA POÈTICA (SURPRISE, SURPRISE!)




Sorpresa!!!
Una fotografia que estava perduda al calaix
ANEM FENT MEMÒRIA
DE TOT EL QUE HEM FET I ACONSEGUIT!!!

(dia 22 de novembre recital ESPAI MALLORCA)

un precedent per a la PESTA POÈTICA?
i és clar que sí!!!

ja hi som!

a versos em convides!

No cal no dir que esteu totes i tots convidats!
Intervindran...
BlancaLlum Vidal
Pau Vadell
Ester Xargay
Joan Tomàs
Joan Todó i Laia Martínez
Andreu Subirats
Joan Rovira
Marc Romera
Boris Porter
Jaume C. Pons
Josep Pedrals
Paco Morales
Jordi Martí Font
Miquel Àngel Marín
Carles Hac Mor
Orlando Guillén
Francesc Gelonch
Andreu Galan
Jordi Florit
Enric Casasses
Eduard Carmona
Javier Caballero
...entre altres éssers originals.
El cartell l'ha fet Pau Vadell (amb l'ajut de l'ordinador de Joan Tomàs, cal dir-ho).
"amb molt d'amor i profund patiment
escric açó i en algun lloc ho deixe.
estic ben cert que passaran els anys
i cremaran alguns mots, certes sil·labes."
PER A TOTA LA MORT. V. A. Estellés

dissabte, 1 de març del 2008

faltava això...


Artaud
Artaud
Artaud
ossos
i espermes
rajoles de tanatoris...

EMPESTAT

molta misèria
mental i de tot tipus

Artaud!
Artaud!

la pintora s'acosta al poeta
(que és un escenari buit)
llavors la buidor i la presència
comencen a boixar-se mutuament

neix una taula...

Artaud!