dijous, 31 de juliol del 2008

Der Himmel hat einen Nagelpilz

Thanx for the nice time in Ebrodeltre!

This poem is a souvenir from the beach & dedicated to you.
(Sorry, but I have to write in DOITSCH....)


Der Himmel hat einen Nagelpilz

Zwischen halbgeöffneten Augen
schwirren kleine schwarze Spermien 
im Augenwinkel deines Blick's - Dort 
springt ein Fischlein von einem Blau ins Nächste 
& zurück

Ach, wir Glücklichen, 
sitzen hier, au bord de la mer 
& frieren nicht mehr
im Abendverkehr (Ruhe & Ruhe mit Schlag)

Wenn dich der Harndrang ins Wasser drängt - Geh!
Ich halte derweilen den Atem an
& stelle den Ruhemodus ein für 
die krebsroten Tanten und Onkel im Sand,
deren Schatten kleine Versprechungen werfen
in die gurgelnde Gischt

Friedlich brennt dir nach Stunden der Pelz
& so trottest du blöde und schlapp zurück ins Hotel
doch nicht alles ist für immer o.k.

denn der Himmel hat einen Nagelpilz








dilluns, 28 de juliol del 2008

BOUESIA 2008


Som tornat d'una de les experiències més heavies de la meva vida: la BOUESIA. No es pot descriure: tot molt intens i molt brutal. Molt bèstia. Tant que fins i tot viure feia mal, tanta alegria feia mal. En tres dies sols he dormit, com a molt, tres hores bones. Xiringuito power! Per això avui matí a la 1 no m'ha costat dormir a terra a l'aeroport 5 horetes abans d'embarcar. Viatge plàcid, molt tranquil i tot molt puntual, també mig dormint, en arribar a casa he dormit de les 9 a les 14 hores en què, poc després, havia de fer les classes de repàs d'anglès.
Retornem a la BOUESIA: molt bona gent, i molt interessant (penso en Míster Snake de Nova Zelanda, el cosí de Míster Cocodrilo Dundee, amb qui sols vaig compartir dues paraules però que va ser una presència contínua per a mi cada dia!), i després aprofundir amb les persones ja estimades per estimar-les un poquet més, i penso en gent com els meus nous papàs Catalina i Andriy (que sense ells el meu viatge hagués estat més dur, més terrible, més solitari i menys exaltador! gràcies de tot cor! de tot os!), n'Eduard (CARMONA!), en Galan, na Laia Martinez i Lopez, en Javier Caballero, na Carmeta i na Pria, Miquel Àngel Marín, en Sito, en Marc Romera, en Carles Hac Mor, n'Ester Xargay, en David Ymbernon i en Dadà, en Joan Todó, en Jordi Prenafeta, en Ferran i na Nuri (sí, els reis de l'horiginal, patriarques de la poesia catalana actual, ens sorprengueren amb la seva arribada i amb la seva estada tan màgica, Déu Meu gràcies!), Don Simon y Telefunken, o tu, Bel (forever remember a mallorca, durant la guerra civil)...
Però, tot i això, faltava gent que encara hauria engrandit més la traca (més possible?Sí, encara hagués anat molt més gros segur!BUF!!!): en Pau Vadell, n'Enric (Casasses), na Blancallum Vital, en Francesc Gelonch, n'Emili Sánchez-Rubio (que hi va ser de tornada a Barcelona mentre escoltàvem el seu disc REVISAR-TE EL NOM), en Joanto(màs Martínez), tants altres...
Perdonau si em deixo algun nom, no ho faig amb mala intenció, ans sinó per devastació: estic tan devastat en tornar a la realitat que ara mateix és com si tot sols hagués estat un somni (quanta misèria mental per part meva fer aquestes declaracions tan poc genuïnes i tan típiques de novel·la de folletí, però és així) és com si tot ho hagués somniat aquestes hores de vol, de tornada com diuen.
El recital, gran recital acabat amb un anti-streaptease multitudinari!, la presentació i pira pública de pedra foguera i de mar de sardines, caminar a la vorera de riu, lo èpic clarinet, recitant, cantant, les jotes de Lo Teixidor, els transbordadors per creuar el riu, en Sito llençat a la impaciència de les aigües, el restaurant Machino però també Ca la Paca! I no ens podem oblidar del xiringuito (l'èpica nit de comiat en què en Pau va fer un joc de màgia i alquímia convertint la fosca en una autèntica discoteca dels anys 80), la platja, els banys de piscina a altes hores de la matinada, quan tot començava a agafar l'embranzida del color allà enfora i tot simplement a un pas de l'orgia... Fins i tot els mosquits eren èpics, collons! I també cal dir que mai podré oblidar el matalàs inflable que na Iolanda me va deixar (gràcies, amor, sense tu encara hauria dormit menys!)
Per molt que intentés fer detall de tot el viscut seria impossible contenir i mostrar, poder fer entendre a tots aquells i aquelles que no hi eren, què va significar i què significa tot això. Potser sols se podrà saber si ho vivim de nou l'any que ve al 2009 (any DOSMILBOU!) si ens conviden i si tenim el valor de tornar a enfrontar-nos a la terrible bellesa de l'alegria.
lord alorda

dissabte, 26 de juliol del 2008





Hi ha una perla negra 
que em giravolta els coralls...

dijous, 24 de juliol del 2008

...AB MA DÈRIA DE...

ENCARA
no ser


Com la llengua de les ombres
quan el vent se les fa seues
i la tempesta les diu més.
Com la roba esparracada
sols pel bosc que ho ha volgut.
Com la roda que no atura.
Com el fum cridant que bull.

Com quan ets dalt la muralla
i tot el temps et diu que hi és.
Com mirar-me en un espill
i veure cards vora més cards
i allà al final un lliri viu.
Com dansar-la amb el dimoni.
Com l’escala que ens parlés.

Com una casa de pagès
amb les finestres esquerdades
mig obertes o del tot.
Com la lluna aponentada
a trenta graus del llimoner.
Com la carn dins l’escudella.
Com el fred que es repeteix.

Així és, fill meu, aquest teu,
dolcíssim teu, encar no ser.

blanCalluM
Ciutat de Mal
Juliol 2008

dimecres, 23 de juliol del 2008

matins-punt-NO


Ara, quan em llevo, baixo la persiana verda de la finestra que mira a l’est perquè no se’m fiqui el sol a casa.

No sé què m’ha empès a prendre aquesta decisió: potser el consell de la veïna, la xafogor dels migdies mentre pico absurditats a l’ordinador sense descans o el desig que el temps em faci l’amor i parim un dia gris, amb una pluja fina com anglesa.

Ara, quan em llevo, entro a la dutxa i faig girar l’aixeta cap a la dreta perquè l’aigua ragi glaçada.

No sé què m’ha fet canviar de costum: potser l’amiga que diu que amb la calenta la pell em farà pelleringues més de pressa, l’escalfor del meu cos quan em llevo darrerament enfebrada o el desig de castigar la meva pell puta amb un fred que crema.

Ara, quan em llevo, no em sé despertar sense sentir-te a la vora desenlleganyant-me l’ànima i el cony.

Ara, quan em llevo, encara tinc son.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Tens foc?

He buscat, en va, la seva olor entre el desordre de la dutxa. Els pisos compartits són això, un laberint de pots de sabó i xampú per a cabells normals, fins, castigats. I així, amb l'olor d'algú altre, d'algú que no conec i que segurament dormia a l'habitació del costat, m'he tret de sobre els rastres dels gestos vells i cansats, repetits amb una precisió atordidora sobre els llençols nous amb què em rep a casa. Sap exactament, per com respiro, que ara toca tocar aquí o allà, que ara vull una llengua, que ara em cal una mà. I jo sé exactament, per com em mira, com hi he de jugar. Fer-li l'amor és com masturbar-me, i sé del cert que per a ella és igual. No hi ha emoció, ni exaltació, ni descobriment de res que no sapiguem des de fa temps. Els nostres cossos ja no amaguen cap secret.

Em vesteixo lentament, davant el mirall, guardant-me per a tot el dia la meva imatge veritable, la que cobreixo amb pantalons, amb samarreta, amb arracades. Camí de la feina somric. Neta, ben follada, ben dormida, ben esmorzada, es podria dir que m'acosto al nirvana.

Però tot és calma, no hi ha foc ni brasa ni flama. A la merda, el nirvana.

Hauré de venir a la bouesia a incendiar-me.

diumenge, 20 de juliol del 2008

misèria mental pura i dura...



ai





tothom ha abandonat el blog

tancat per vacances?
nanai de la Xina!!!
faré boicot i escriuré cada dia per fer que això sigui viu!!!
sóc un pesat, ho sé, però


què passa amb aquestes 300 persones que visiten la festa/phesta/pesta cada dia?


ningú pensa en ells i elles?


ningú pensa en els nins?


per què ningú no pensa en els nins? (Moe from the Simpsons dixit en aquell capítol on en Homer i na Marge se dediquen a fornicar per totes bandes fins que els troben en pilotes amagats davall una construcció del parc de golf!)



bé, coses:

Blanca Llum Vital i Andreu Galan són a Mallorca seguint amb l'eufòria comunista de la pedra i de la pesta, esperant les visites respectives de Joan Adrover, Eduard Carmona i Laia Martinez i Lopez (el primer està confirmat, ja té uns quants recitals preparats aquest agost per Manacor i Felanitx, UE! el segon i el tercer, pendents de confirmar) Àngel Igelmo està a punt de tornar de Montenegro, Emili Sánchez-Rubio torna avui d'un viatge a Londres, Enric Casasses segur que farà algun retorn després de la seva brutal presentació del DO'M!!! va ser gloriosa...

Corcada Teatre amb BIAIX... espectacular!!!

aquest cap de setmana, dies 24, 25 i 26 de juliol toca la BOUESIA, que com una vagina mística ens parirà de nou a tots per seguir vivint (totes les vagines són místiques, tota vagina és una casa de carn...)

i això és tot per ara
prest
molt prest
més prest que mai
moltes altres coses

fins ara!!!

Lord Alorda

divendres, 18 de juliol del 2008

vacances no de versos (a pau vadell)

rodamón sentimental
de totes les trifulgues
al capdavall concises
que et proposen obrir els murs
has triat combatre la pena
a còpia d’enginy escàpol
vas i véns de la misèria
igual que ho fa l’aigua
per entre els conductes
lliscant lliscant
fins a esdevenir quotidiana

(de vacances tots no? )

...

dimecres, 9 de juliol del 2008

Endavant les atxes

( Friedrich Hölderlin)


Alabanda tenia un aire amoïnat, que jo no li coneixia. "Quan mire una criatura -va dir- i pense com serà vergonyós i corruptor el jou que haurà de portar, i que passarà misèria com nosaltres, i que buscarà homes de debò, com fem nosaltres, i preguntarà per la bellesa i la veritat, com nosaltres, i que morirà sense haver donat fruit perquè haurà estat sol, com nosaltres... ah!, em dic, tragueu dels bressols els vostres fills i llanceu-los a un riu, per estalviar-los almenys la vostra vergonya!"

"Alabanda -vaig dir-, segur que les coses canviaran."


"Com vols que canvien? -va respondre-. Els herois han perdut la seua anomenada, i els savis els deixebles predilectes. Els grans fets, quan no s'esdevenen en el si d'un poble de molta noblesa, no són altra cosa que una batzegada en un front insensible, i les paraules elevades, quan no ressonen a l'interior d'esperits elevats, són com el murmuri esmorteït d'una fulla seca enterrada en el fang. Què vols fer-hi?"

"Vull agafar una pala -vaig dir- i llençar aquest fang en un clot. Un poble en el qual l'esperit i la grandesa ja no generen ni esperit ni grandesa, no té res en comú amb aquells pobles que encara estan formats per homes; és un poble que ha oblidat les lleis; i és una bestiesa, una superstició, voler continuar honorant cadàvers així, éssers inànimes, com si posseïren solament un esperit romà. Deixem-los estar! L'arbre sec i podrit no pot quedar plantat perquè roba llum i vida a la vida jove, la que madura per a un món nou."


Alabanda se'm va tirar a sobre, va abraçar-me i els seus petons van arribar-me al cor. "Germà d'armes! -va dir-, estimat germà d'armes! Ara em sent ple de força!"

Fragment d'
Hiperió, de Friedrich Hölderlin, en traducció de Jordi Llovet (convenientment valenciantizada, però ;-))

dimarts, 8 de juliol del 2008

LES GAXINES DEL CONCO'N JAUME






















Dues gallines i uns quants de polls. On és en Wally? Aquestes són les famoses gaxines que m'han fet anar de bòlit aquests dies, no poguent anar a Sitges al seu recital/festival poètic on en Pau Vadell també participava (també he hagut de regar i fer la collita de tot) però estic content, la feina és gratificant, tenir una tomàtiga gegant entre les mans no té preu, "para todo lo demás: mastercard!"... Què més? En aquest entorn idíl·lic he estat entrevistat per radio nacional en un programa fet pel també poeta Miquel Cardell sobre la presentació d'avui de LLIBRE DEL SILENCI de Jaume C. Pons Alorda i REVISAR-TE EL NOM d'Emili Sánchez Rubio. A veure com va la cosa... Tant de bo vengui colcú!


A veure si la gent fa un poc més de pesta poètica, mem, ho tenim tot molt abandonat! Cagondei!

Fins prest

Lord Alorda





Ps: de record una foto de regal, Perejaume i Eduard Carmona tallant el bacallà (poètic) en forma de pastissos i coques ("coquies" a Manacor) a la Fundació Palau. Això sí que no té preu... Mirau quina concentració en els seus rostres!

dijous, 3 de juliol del 2008

Les pedres ja són a les llibreries


Ja són a les llibreries i molt bé pel que sembla. Salut i endavant l'ànima. Això és gros!!! Era l'únic llibre de tot l'apartat de poesia amb l'etiqueta "La central us recomana".

OFICI DE CRUELTAT




A vegades hom voldria ser com el Don Joan de Palau i Fabre: l'alquímia de la sang cremant fort! Com ell, penetrar totes les dones no per extreure'n gaudi propi sinó per provocar el dolor d'altri... Cavant en el fons de la terra per cavar el fill que mai no naixerà, i penso en Eliot per dir que no és la terra qui està devastada, és l'home que és ja, per sempre, exhaust.
A vegades les dues percepcions són perfectament compatibles, ara bé, la misogínia s'embruta aleshores, i ens descobreix estèrils i garriguers. Massa beneits, i la ignorància pesa, i el dolor fa mal, i el foc crema, i l'aigua vessa, però l'esperma no sempre engendra, i aquí ni pesta ni pesta: la cosa està morta, tots suant i surant a les vostres cases, habitacions tipus llaunes de sardina patint la calor de l'esperit.
Bé, sóc bon al·lot, aquí teniu dues fotos de na Joana Maria Sansó Mascaró de quan la PEDRA FOGUERA va cremar molt a Lloseta: al final la bèstia va guanyar, i va convertir la resta en cendra. La genial pira funerària!!!
Avui radio, després recital...
Quan acabarà la puta misèria mental?
Sort que na Bel ja ha tornat de Nova York!
Lord Alorda
forever

dimecres, 2 de juliol del 2008

LOS CRONOCOÑOS


Un empestat i pedra foguera ha quedat demà amb un dels més grans poetes vius de la nostra llengua. Un d'aquests "genis que escriuen": s'ha de reivindicar abans que formi part ell també de l'eternitat. Ahir vaig anar a veure LOS CRONOCRÍMENES: qui vulgui cinema complex, científic i intel·ligent, un cinema diferent, el convido a anar-hi o, en tot cas, que m'ho digui quan me la compri en DVD quan surti d'aquí uns mesos: ja està a la llista meva de compra JA PERÒ JA! Me va agradar molt. Estic en camí a punt d'anar a donar menjar a les gallines i regar domatigueres, pebreres, cebes enterrades i tendres, cogombrols i carabassons: l'espectacle sol ser fascinant, contemplar la fugida del sol mentre dónes vida vegetal i mineral a aquestes coses que després t'alimenten l'esperit. I veient que sóc incapaç d'escriure poesia (sí, Galan, ja sé que l'altre dia en vaig fer un pel blog de'n Cervera, però per a mi fer poesia implica estar involucrat en un projecte arquitectònic de connotacions immenses dins l'esperit, i res d'això està prenent forma) ja he començat a donar cos (mental) a una novel·la que fa temps estic redactant dins del cervell: es titularà ELS ALBONS (Pau, hem de xerrar!) i en setembre estarà acabada: una novel·la sols es pot escriure en estiu, quan brolles de suor damunt la cadira i les paraules fugen de tu com si sortissin de ta pell. Amb el fred els mots queden a dins "i tots vivim dins les coses"... M'en vaig a donar vida a la terra. I sí, ja sé que ni la imatge ni el títol d'aquest post no tenen res a veure amb res, però segur que tots ho heu llegit... ITADAKIMASU!
lord alorda

dimarts, 1 de juliol del 2008

Dels genis que escriuen



“         Atzar

Si un hom és Alfa

i un altre a Omega

i tots dos

avisats en somnis, pressentint-se

l’intercanvi de la carn, surten alhora

amb un mateix impuls desesperat

a llur encontre,

mai no es trobaran a mig camí, el vell palau

del fat teòric; el punt de coincidència

serà un extrem, un marge, l’obra justa

de la desviació,

l’inesperat, potser una cambra,

un concert, un vagó de metro,

un hospital, un bar, una paraula

o un anunci al diari, sempre aquella

violació sangonosa de l’exacte

que ens uneix per a perdre’ns i que ens perd

per a unir-nos entre munts

de minerals, de fulles i d’incendis.”

                                     Màrius Sampere, de Llibre de les inauguracions