Hem sortit de pastar la vida per trobar la merda: Joan Margarit, (poeta?) arquitecte d’edificis erràtics, venut a la mediocritat d’un mercat pateticocircenc.
Ara m’arriba el tuff del ser despertar. L’he vist als mostradors del comerç. L’he llegit amb estupor, horribilis est.
29 comentaris:
i qui no es ven hui en dia?
Aleshores, queda clar que sí, que som una literatura normal. El cas és que la no-literatura o l'exaltació de ser mediocre no encaixa en la manera d'entendre-la.
Besades.
Clar. Quan una literatura disposa de fems per discernir literatura del que és paper brut... llavors sí que podem parlar de literatura catalana.
(Hola Eduard! Veig que has aparegut. Visca!)
El problema no és Margarit -no es llegeix i ja està- ans la fireta, perquè no arriba a circ, d'estultícia i vanitat que representa el mateix concepte d'una "literatura nacional" què, en el cas de la poesia, es troba condemnada a viure de la caritat institucional que en el cas català encara beu del mite de la "llengua" en tant que identitat. A Mèxic pasa exactament el mateix tot i que sota diferents interessos institucionals... Mentre tant ningú no es preocupa de visibilitzar, lluny de les fronteres virtuals del país, la veritable poesia catalana, val a dir: que el món sàpiga en anglès, francès, alemany, xinès, nahuat, etc, de l'existència d'un Miquel Bauçà, d'un Andreu Vidal, d'un Blai Bonet...
em sembla horrorós i pretensiós el teu comentari de pastar la merda i en Joan Margarit.
Tots tenim molta opinió, però em sembla que la trajectòria deu ensenyar maneres d'opiniar. Pots opinar i enviar a pendre pel cul,perquè et sembla que la seva poesia no paga la pena,però em resulta una qüestió d'humiltat, si no t'interessa no el llegeixis,com diu la cal·Ligrafia tremolosa.
La poesia és per fer-se costat els uns amb els altres. Que sigui un poeta que es vengui molt no vol dir que ell es vengui. Joan M. s'acosta al poble, potser al poble no eludit,
però acosta la poesia a les cases.I això es un primer pas.
Malgrat els estils.malgrat els malgrats.
Qui és algú per dir qui és poeta o no?
qui és algu per dir si un poema s'entén o no?
Tothom és algú per dir que que li passi pels collons. Si Margarit és una merda, dons se li diu que és una merda i ja està. Sempre igual, sempre fent bona cara. Si la meva poesia és una merda, doncs que no es llegeixi, ni es publiqui i ja està. Només faltaria rendir-se davant la magnànima exel·lència del mercat.
Tothom ha de dir que pensa així com vulgui. I si és recuperant l'humor negre, millor que millor.
Com? Ara et defenses apel·lant a l'humor negre? Per tant, entenc que la teva crítica no va de bo. És una llàstima. Crec que hi ha coses que s'han de dir. Encara que sigui (sobretot!) perquè la gent que no hi està d'acord aparegui i hi hagi discussió (construcció).
Qui és algú per no dir?
Eduard. Òbviament la crítica és de veres. Així mateix si digues "l'haurien d'escorxar" he de dir que és humor negre, no fos cas que em denunciï. No sé si escriure un grapat de llibres com el seu, dient evidències quotidianes. També em donaran així el premi nacional de poesia?
Crear debat és el camí
Evidenment que tens tot el dret d'opinar.I fins i tot et puc dic que a mi personalment no m'agrada en Margarit.
Passa que penso que és una gran pena, que en aquest blog on sé i conec que hi ha poetes joves,en plena efervescència que sou valorats,i us ho mereixeu,i que fins i tot jo en primera persona us veig crèixer poèticament a cada recital
ara,
Me'n adono amb aquest teu escrit, que falta humiltat,
que costa entendre que darrera cada poeta , hi ha una persona diferent.
I que me'n alegro que pensis que la seva poesia és una merda. I que ho expressis així tant superficialment,perquè no té trascendència, com un infant quan aprèn a dir les primeres paraules mal dites.
Res més, m'exalta la maldat. i jo creia en la pesta poètica.
No esteim xerrant l'humiltat ni de coses semblants. És una opinió (infantil?) per expressar el que la gent calla amb una rialla falsa.
Es pot expressar així o de qualsevol altre manera. Hi parl així d'algú del gremi com ho podria fer del cuiner de la televisió o de qualsevol altre gremi.
La falsetat per les beates. No me fa ràbia que no m'agradi. Me fa ràbia que a ningú li agradi i tothom digui "amén amén"
Home...potser cal que algú encengui encenalls. Sense debat i sense opinions diferents, no som ningú. El cas és que el dia que en Margarit falti, hi haurà poca gent de la notra 'fornada' que el plorem i, segurament, pensarem de seguida a no parlar-ne més i a recollir signatures amb el títol de 'Francesc Garriga, poeta nacional'. D’acord, fins aquí. Ara, durant un cert temps ens n’hem de fer un fart de sentir allò de “la poesia no agrada perquè no s'entén, i Margarit s'entén, per això la ‘gent’ el llegeix”. Sempre podem dir: “Senyora, és que en Margarit, segurament, no fa poesia”, i encetar la discussió que fa que la nostra cultureta bategui. Molt bé, endavant! La cosa, el problema que jo hi veig, està en un altre lloc: nosaltres no cal que anem dient gaire res. Crec que no es feina nostra. Això ho ha de fer la gent que hi ha rere les estacades i espitlleres; nosaltres no hem de defensar cap posició, perquè, en teoria, som els qui estem a l’altra banda i, cas que ho féssim, estaríem deixant a la vista que fem servir una màscara en el nostre dia a dia durant el qual brandem l’espasa per fer que la poesia avanci (es mogui) cap a algun lloc. Quedaria exposat que el que realment cerquem és ocupar posicions de privilegi per aferrar-nos-hi i defensar-les d’altres. I això ens iguala amb els fariseus i, a lo pitjor, amb els poetes fariseus. Encara més, es tractaria d’un autèntic suïcidi de la ideologia. Una mena de ‘talibanada’ del criteri.
i no pot agradar en margarit?
i a qui li agrada no és un opinador suficientment vàlid per a la discussió?
aquí Margarit és lo de menys
entendre o no entendre
qui té la raó i qui no
(què és en el fons la raó?)
el que importa de veres de tot això
és que hi ha debat
i el debat crea controvèrsia
i tota controvèrsia és moviment
i el moviment un avenç
no sabem cap a on però avançar
és necessari pensar
discutir
reflexionar
"Cal parlar-ne"
MIQUEL BAUÇÀ
endavant doncs!
"i no pot agradar en margarit?
i a qui li agrada no és un opinador suficientment vàlid per a la discussió?"
CONEIXES A ALGÚ QUE LI AGRADI? JO ENCARA NO. És llegeix? Tenc per mi és d'aquests poetes que fan "guapo" a les estanteries dels burgesos analfabets funcionals dels que s'usa per l'eixample. Com queda bé tenir Verdaguer, i Carner... i la bíblia...
Que quedi bé és una cosa i que sigui més o menys interessant una altra. Els autors -sobretot els morts- tampoc tenen la culpa de tot.
(Personalment, em quedo amb els comentaris d'en Todó, Eduard (3a part) i Alorda...)
Tot plegat, és la mar d'interessant
M'ha agradat l'entrada sobre si som una literatura normal perquè defenso la diversitat d'opinions, ni que sigui per parlar malament de Margarit, un poeta com la copa d'un pi a qui mai arribaràs ni a la sola de la sabata. El problema és tot el que he llegit després als comentaris de baix, on sincerament, crec que has perdut per complet l'eix vertebrador de la raó.
Tu qui et penses que ets per dir que llegir Verdaguer o Carner és cosa de burgesos que farden de prestatgeria? Ho trobo d'una ignorància absoluta. Abismal. Igual que sense els Beatles no existiria avui cap grup de rock, sense Verdaguer no existiria avui la poesia catalana com la entenem (sigui la de Margarit o sigui la del vostre estimadíssim Enric Casasses). Tu has llegit la misèria poètica que corria per aquest país a principis del s.XIX? Crec, realment, que molts nens de primer cicle d'ESO escriurien coses més vàlides que alguns poemes de Pere Serafí o Victor Balaguer, però de sobte, del no-res, d'una cultura ofegada des de feia segles on editar llibres en català era una utopia, apareix Verdaguer i escriu una obra com Canigó que en la teva puta vida aconseguiràs apreciar. I Carner¿? Hi ha vida més enllà dels fruits saborosos que tothom regala a la nòvia per Sant Jordi. De debò penses que llibres com Nabí o La paraula en el vent son una nosa a qualsevol llibreria? Sense poetes com aquells no estaria escrivint aquestes paraules.
Adona-te'n d'on vens i després parla.
el que queda més que clar són les tensions que sorgeixen avui en dia.
sembla que no sabem dialogar i rebatre opinions sense enfrontar-mos entre nosaltres mateixos.
això és, però, un altre parèntesi per discutir.
acabam resultant-mos hostils.
Gràcies Anònim per fer l'incís. "Hi qui ets tu" s'ha sulfurat sense raó. Cadascú pot opinar el que pensa, òbviament, només faltaria. Jo no he dit en cap cas que Verdaguer o Carner siguin .... (no sé que has dit que he dit). Només dic que estan a les estanteries de la burgesia pudent del país, la qual fa algunes dècades sí que llegien, però que ara no. Està clar que Verdaguer va fer una obra sòlida i molt interessant en el seu moment. Està clar que hi ha defensors aferrims de Carner (a mi no m'agrada, però el mèrit el té i és un gran poeta).
No he perdut el nord, el problema és que encara no l'he trobat. I molts d'alumnes d'ESO escriurien poemes molt, però molt millors als meus, tenen la imaginació més fresca i menys cremada, el problema és que no ho proven.
Bé, que continui tot:
(http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/bloc/quatre-poetes-catalans-parlen-dels-classics-de-la-poesia-occidental)
Porta mig oberta, encara, a la polèmica:
"Este poemario, 'La Casa de Misericordia', me ha aportado muchas cosas buenas, ya ha recibido muchos premios, el Nacional de la Crítica, el Rosalía de Castro y el de poesía de Catalunya; pero para mí, no es más que otros libros, sólo que éste ha sido tocado por la suerte, por el azar, o porque también llevo muchos años en esta vida, y ese ha sido el detonante", dice el recién galardonado. Margarit, cuya formación y trabajo como arquitecto ha dejado huella en la intensidad poesía, tejida a base de concisión y severidad, con la utilización de las palabras justas para expresar lo máximo, dice que "La Casa de Misericordia" nació tras una visita a una exposición sobre las casas de misericordia o de acogida."
Per a l'article sencer: http://www.elpais.com/articulo/cultura/Joan/Margarit/gana/premio/Nacional/Poesia/elpepucul/20081007elpepucul_3/Tes
Ehem...Parlem-ne?
Pau, 100 % d’acord. M’emprenya el to del contrincant perquè demostra infinitament menys educació que tu. No sé com ha degut passar que quedis tan finament en la querella. Ets ben lliure d’opinar que Margarit és dolent, o fins l’escalafó més baix de poeta, que és el no poeta, o fins i tot el poeta-farsant-que-no-s’ho-creu-ni-ell, com he arribat a sentir. I ets ben lliure d’opinar que molta gent no diu el que pensa de Margarit per por que li restin alguna prebenda, perquè com tothom sap és un comentari que circula àmpliament, no només entre els joves, i no només entre els poetes. Jo no sóc gaire partidari del concepte de literatura nacional, més que res perquè em sembla començar la casa per la teulada i en una barraca com la nostra que necessita tantes parets i bigues algun dia s’haurà d’acabar de només somiar despert i collonades, però si la literatura o poesia nacional vol dir una literatura que no puc evitar que a mi em sembli pròpia de llar de jubilats i premis comarcals ja se la poden confitar. Una poesia-alzheimer, carrinclona, tòpica, promotora amb prou feina d’un cert grau d’analfabetisme emocional i intel•lectual, incontempòrania com la que tenim instal•lada és el que allunya el nostre públic de la poesia, i la nostra confiança de les institucions, i de retruc potser per això els recitals dels poetes joves funcionen, perquè el públic fa dècades que se n’ha cansat de la pompa estèril, d’aquesta “poesia despistada”, si em deixes batejar-la, i que a més a més el vulguin fer combregar amb rodes de molí. Constato que la foguerada sí servirà d’alguna cosa, veig molts poetes que ja han començat a tremolar. Però, benvolgut Pau, com ho faràs per desincrustar-los de la poltrona, que no ho veus que hi tenen el cul fossilitzat?
I que segueixi l’incendi, si us plau.
nota bene: per cert, l'escrit suprimit és el mateix que l'anterior, només he corregit un lapsus linguae que em feia mal als ulls...
Pau Vadell
Francesc Gelonch
tota la raó,
ja sabeu que estic amb voltros
i massa vegades ho hem comentat...
en efecte: hi ha massa misèria mental per totes bandes, i si sa gent se posa violenta és perquè hi ha molta, moltíssima mala llet acumulada...
i per cert, aquesta misèria mental es destapa ella tota sola, com ja hem vist i com seguirem veient, i és que de tant que vessa se pot tocar i tot,
sols veure aquest blog de vilaweb, no importa dir res més:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116549
VISCA LA LLIBERTAT, LA VIDA, L'ALEGRIA, LA POESIA, EL FOC, LA FLAMA, LES FIRES DE PARAULES i més encara!!!
ENDAVANT LES ATXES
i a seguir cremant!!!!!!!!!!!!!!
Cagondeu, he visitat l'enllaç que ha empeltat el Lord i encara tenc regust d'oi a la boca...
Tant per l'imfame poema del Margarit-Margalidot com pels comentaris.
Definitivament hi ha molta misèria mental, molta ignorància i carricloneria, i, sobre tot, una beateria que fan ganes de correr davant la mare de déu de lluc i empestifar-la amb una bona lleterada.
Palau i Fabre, Joan Vinyoli, Miquel Bauçà i Andreu Vidal: aquests sónn els POETES
Volia respondre al post aquí mateix, però la meua estupefacció és tan gran que enceto tema.
eduard carmona
Volia respondre al post aquí mateix, però la meua estupefacció és tan gran que enceto tema.
eduard carmona
idò queda per molt!
Ah, i per cert, totalment d'acord amb en Francesc Gelonch.
Publica un comentari a l'entrada