Ocell 2 / Alguns conflictes

A ANDREU GALAN

Esteu perdonat tothom es pot equivocar
va dir l’ocell.

Jacques Prévert

Que jo volia un ocell
no va ser mai
cap secret.
M’agradava de veure’ls
amb les ales esteses
com si ens beneïssin
en passar-nos per sobre.
Veia les ales
com un tresor exposat
i el tresor deia
“-Pren-me! Pren-me!”.
I jo volia un ocell.
Un dia, van passar
tots els ocells del món
per damunt el meu cap
(es va fer una nit intermitent,
com la del foc).
Tothom aixecava les mans,
feia “-Ohhh!”.
El dia dels ocells, en digueren.
I jo, que volia un ocell,
no en vaig veure cap,
aquell dia.
En canvi, vaig veure una noia.
La noia, tenia un ocell!
L’ocell no em va mirar,
però la noia sí.
I els meus desitjos d’ocell
van batre les ales.
Arrencaren a volar.
Ompliren el cel intermitent.
La noia digué “Se te’n van!”,
i el seu ocell aprofità l’instant
com haurien de fer tots els ocells,
i escapà a volar
d’una manera preciosa.
Vam quedar aturats,
l’un al costat de l’altre
i sense ocells.
Com uns versos blancs.