Per a Javier Caballero
Jo, de tota la vida, sóc una persona de poca veu. Em cansa parlar, inspirar i expirar, articular els fonemes amb el joc de gola, llengua, dents. Per això quan vaig arribar a Vandellós i em van dir: "Ara recitarem poemes pel carrer", és a dir, quan em va explicar que anàvem a fer una Revista Caminada, dos petits glòbuls, habitualment situats més avall, van anar ascendint, tràquea amunt, fins a situar-se al bell mig de la meua gola, a banda i banda de la nou.La citada Revista Caminada alternava poetes locals (alguns d'ells xiquets; aleshores em vaig preguntar "per què a mi de menut no em feien fer estes coses? ara ho tindria més per mà!") amb poetes de fora (és a dir, locals, però d'una altra localitat). Un mestre de cerimònies els introduïa llegint fragments de Salvat-Papasseit. A banda d'aquests, va començar Andriy Antonovskiy, amb la seua veu de Max Cavalera; de Txernobil a Vandellós, com ell mateix va assenyalar (jo més aviat pensava en Springfield). I a continuació Francesc Gelonch, amb els seus poetes romanesos. Com si Miquel Àngel Marín, MC improvisat, hagués volgut establir (sàviament) un llistó de partida.
De lloc en lloc, anàvem acompanyats per grallers. I ara una confessió autobiogràfica: jo, durant quinze anys, vaig ser dolçainer. Tocava, de fet, les mateixes cançons que ells. Però no tan bé (ara: jo les tocava de memòria: ells duien partitures). És com nedar: quan pilles el ritme de passeig lent que imposen estos passacarrers, el pilles per a tota la vida. Andreu Subirats ens va dur al camp de futbol del poble, i allà va explicar que al seu poble el més tonto apanya arràdios i que el rap té més boca que no cap.
Tercera parada: Marín em fa sortir a mi. Al mateix lloc on l'any passat Lord Alorda va fer una acció que encara es recorda. I recordin el que deia al principi sobre la veu i els ovets a la gola: per tant, per curar-me en salut, vaig dir que estava constipat, i vaig recordar quan era petit i estudiava solfeig i em deien que tot el secret rau en el diafragma. Qui m'acompanyava diu que es va entendre tot, però no m'ho crec. Quarta parada, cinquena parada: vaig calmant-me. Baixant. Un noi recita Ferrater i Carner. Tinc la sensació que sóc l'únic que riu quan recita allò de "ara han marxat les dones, i ja podem ser tots amics". Eduard Carmona s'hi posa en plan Jim Morrison, mentre jo penso que caldria canviar el suc de les olives. Miquel Àngel Marín ens fa acudir a tots a un raconet (i quan pregunta si hi han estat mai, una del poble salta: "ui, si ell sabés!") i toca músiques alemanyes.
A la plaça, davant del bar, hi ha un enorme dimoni amb una enorme espasa de Damocles, en expressió de Jordi Prenafeta, obligat a recitar amb allò a l'esquena. Anem a sopar, tot i que espurneja. La gent del poble ho disposa tot sota l'ajuntament. Francesc Gelonch em parla sobre el sentit de l'idioma de Salvat-Papasseit; Andreu Subirats i Eduard Carmona comencen a discutir sobre pronoms febles. I després, un espectacle de correfocs on les bastonades les reben Maria de la Pau Chanel i Dan Brown.
Passem a dins del bar. He oblidat dir que, aquell dia, condueixo. I que vaig acompanyat. Res de beure, doncs. Bueno, dos carajillos de Maria i tres gots de vi. El bar és ple. Van desfilant els bouetes. Primer que res, la màquina miraculosa de Paco Morales (que ja no hi pot perdre cap dent perque les du postisses). Gelonch busca París. Eduard Carmona fa pública una polèmica fins ara privada: un tal Todó escriu com Martí i Pol i, per postres, com Ferrater; a banda d'això, llig Estellés. Concretament, un poema sobre un lleó. El tal Todó contraataca amb Ferrater i el calamar. I amb lentitud. Andreu Subirats recontraataca amb la llengua primmirada ferrateriana; i, quan recorda que ell ha viscut a la Fresneda, un del públic, del costat de la barra, salta: "La Fresneda!!! Hi ha molt de cànem, per allà!!!". Javier Caballero fa una aparició estelar (semblant a les que feia Lou Reed als shows d'U2 de fa uns anys). Arnau Sabaté llegeix les restes del naufragi; li han robat l'obra completa. Prenafeta recorda Enric Duran. Paco Morales reincideix en Estellés, i quasi li provoca un infart a una senyora del públic. Una de les cambreres, mentrestant, recorda que ella havia treballat en un bar a Barcelona on s'hi feien lectures, i la gent les feia de memòria: en canvi estos d'avui tenen tots el paper en mà, i van llegint. Andreu Subirats es pica, i ell i Eduard Carmona comencen a recitar de memòria. Estellés, naturalment.
I en això, com que tenim una hora i mitja de viatge, jo i qui m'acompanya ens n'anem. Pel camí, mentre Morrissey recorda que hi ha una llum que mai no s'apaga, m'adono que el cap de senglar tunejat que, segons Miquel Àngel Marín, és un bou, no és un bou. És un bou senglar.
5 comentaris:
Visca la crònica!
Apunts:
1. El poeta recitat de memòria amb en Sito és Josep Ramon Roig.
2. La polèmica Todó-Pol és basa en un estudi superficialment profund, mentre que la polèmica Ferrater-Todó en un de profundament superficial.
3. La la relació Jim Morrisson/aigua de les olives fa pensar, sí.
Mil gràcies, Joan.
M’han contat moltes coses del Bouema de Vandellòs, totes incidint en l’entusiasme i l’alegria d’ocupar la vila i el paisatge en un poema-trencadís on cada fragment de rajoleta és expressió d’una vida particular, una persona qualsevol, en el llenguatge comú del gest, la paraula, la música, el posat singular, lluny de les convencions de la vida rutinària. Ara bé, ningú m’ho ha contat amb aquesta precisió i exactitud, amic Joan, pos a "L’ombra del bou senglar" traspua la quarta dimensió de la poesia. Gràcies per tan bella dedicatòria. Gairebé ploro (bé, em cauen llagrimots, només) pres encara de l’emoció de participar-hi des de la meua bombolla d’antiinflamatoris i calmants. Fer-la petar: FLAP. I convertir-me en ona sideral gràcies a les arts de Magda Marzo i els seus escortes tecnològics, l’Adrià, els amics i amigues -els joves valents de Centre d’Estudis La Vall, amb la Rut Domènech al capdavant, els Dimonis...- , entestats tota la tarde en fer-ho possible. I a més, aconseguir-ho: estar i no estar alhora, com el mirall d’Anís Mor, a Can Macari, la Casa Bou. Una experiència excepcional.
Excepcional perquè ve de lluny, de la meua amistat amb Eduard Margalef, fotògraf. Amb ell he après moltes coses. També a mirar. Des de l’experiència de la ceguesa de la caverna i del quarto fosc a la màgia de les imatges desvetllades pel foc de la llum vermella. Des de la impressió de paper sensible amb una caixa fe Farias a la manipulació de negatius amb substàncies químiques. Des de l’enquadrament del motiu a la recerca del moviment del subjecte. L’Eduard és la història de la fotografia i el que ha vingut després, el color, el cine, el vídeo, la fotografia digital. Ell va ser el primer en posar en marxa una televisió a l’Hospitalet de l’Infant. I ara ha estat al darrera de la primera videoconferència a Vandellòs, un espill més a Cal Bou, un verset més al trencadís de Bouema 09.
benvolgut edu,
ja deia que és una crònica fragmentària; perquè vaig marxar abans que s'acabés (i quan encara no feia pinta d'acabar). per tant, el poema del Roig no el vaig sentir.ara vós hauríeu de fer l'epíleg, si es pot explicar :P
benvolgut ja,
gràcies.
Cagondei, i noltros mos ho vam perdre... Sona tan èpic com l'any passat, fins i tot millor, l'any que ve no se'ns escapa!!! Todó, t'has revelat com a millor cronista que no pas qui et parla ara mateix, la meva èpica feia exagerada qualsevol cosa, el teu tot ens transmet proximitat, en llegir-te he pensat HI ÉREM... Gràcies, i tu Ja, cura't prest conyo, que això no pot ser!
gràcies, milord!
Publica un comentari a l'entrada