pastitx de Monkeyman o després d'una vesprada a l'hospital de Sant Pau amb en Jaume C. Pons Alorda

Empestats (o Oda a Jaume Pons)

Jo he vist la tecnologia perfecta de l’home modern, el retrat ideal de l’home empestat. Jaume Pons, Jaume Pons! L’exaltador de Caimari, el visionari, per a ell és igual recitar damunt una camilla com cridar la infermera i demanar-li un whisky. El plaer, la bellesa, un sol que esclata. El giny desendollat que ens pren la pressió per a ell sembla la porta que el transporta del tedi al deliri, dolç aparell de la cort dels porcs. El govern ha pactat amb els metges i ha decidit que només posarà un pacient en quarantena cada setmana, un només, i aquest és el pacte. Vull sentir-ho tot. Ha començat de veres. Parlarem amb els especialistes. Parlarem amb les periodistes. Parlarem amb tothom. Son útils els poemes i les cançons, la femella no-prenyada i Jaume Pons flipant, cridant, euforitzant la sala d’espera. Jaume Pons, Jaume Pons! Jo només et dic, doctora mal alletada, que no tanquis mai la porta de la consulta: mai no saps qui et pot cercar darrere del teu primer insult sagrat... Jaume Pons...Jaume Pons...Jaume Pons...