Allò que passa

Escolte cantar les motoserres
i em demane què deu passar a ciutat.
Ara mateix el vell del parc
observa el seu reflex en l'asfalt,
s'hi mira embadalit
resseguint la línia estràbica
de la constel·lació del *si-no-fos,
però només hi troba estridències del gairebé,
qualls arnats de joventut,
qui sap si els algoritmes més confusos del pànic...
L'om més vell de la plaça,
assegut al bell mig d'ell mateix,
s'interroga sobre la seua vocació naturalista,
el perquè de tanta pressa per ser, definitivament,
un arbre més entre els arbres i no un om transvestit
a figuera o a baladre confús i eixordador.
Un xiquet que nom Miquel es pregunta,
insistent, sobre la possibilitat de demanar
als reis el pantone de l'infinit
i poder tirar-se pel tobogan i despertar-se
t0t d'una sabent-se formiga processionària
enmig d'un vers de Papasseit,
i no comprén per què hom només
beu aigua quan té set si el set
no veu aigua quan beu el vuit.
I els teuladins, ai las, es demanen què hi pinten
les motoserres en tot això.

_______________

*Banc del si-no-fos: banc on acostumen de seure persones velles, que solen dir sovint frases com aquestes: «Si no fos aquest dolor que tinc...», «Si no fos pels ronyons...», etc. (Empordà).
Font: DCVB