dijous, 6 de novembre del 2008

Sociològicament parlant

Beuen Moritz i fumen Lucky Strike, Pueblo, Marlboro light. Es miren, s'estudien, s'avaluen. Decideixen si la faldilla d'aquella és massa curta o el jersei d'aquell massa tancat. Prenen nota mental de tots els nous, dels esporàdics, dels que potser repetiran; dels que podrien suposar una amenaça vaga contra el lloc a l'escala, contra la pàgina escrita, contra el cos de l'amant. Saluden amb més o menys efusivitat d'acord amb el grau d'afinitat poètica, eròtica, amical.

En silenci, entre somriures, sota paraules vessades a cau d'orella del que tenen al costat, es miren, s'estudien, s'avaluen. S'envegen, es menyspreen, s'odien, es desitgen, s'estimen. S'ignoren amb una involuntària intensitat.

Llavors, de fons, hi ha la poesia. Si hi ha sort i aquella nit és bona la collita, en algun moment se'ls arriba a emportar. I, per un moment, tot els és igual. No hi ha faldilles curtes ni fel per estrenar. Només paraules que ressonen, vibrants. I una escalfor que no se sap d'on ve, però que de sobte recorden que és el que en realitat venien a buscar.

3 comentaris:

Ramon Boixeda ha dit...

...I la poètica de la poètica que el fum escampa. Bon post.
(Es podria penjar a l'entrada dels dimecres a l'Horiginal).

Salut!
R


(ramonboixeda.blogspot.com)

Joan Tomàs ha dit...

Retrat empestat ben fidedigne.

Anònim ha dit...

És mooolt respectuós!
I ben vera, com la vida mateixa...