La nit mostra les genives,
entre ginyes d'estels
i una brusca suau,
com sucre mòlt
sobre les parpelles.
M'he desvetllat
somiant que avançava
en línia contínua,
que em tirava de cap al mar
i t'avidava,
amb la imperiosa necessitat
de cometre infraccions.
M'he arrabassat de viu en viu
el cor
i te l'he deixat
sobre l'asfalt, amb els ulls
el fetge
i el sexe,
sagnant colors,
pous de fal·leres
i una lluna de metall:
diluvi vital.
Cúmuls de fosca entre dits,
he pensat que l'alegria
era a l'autopista,
sota el ruixat abismal,
a ritme de pas peatonal,
amb plaers mai dits
dins la boca,
i el cervell que oblida l'esma,
quan incorr en el pecat,
en la imprudència
que m'estira
a fer-me etèria,
feta l'ofrena dels òrgans vitals,
i travessar murs de gebre
fins arribar al matí
i recompondre'm les avideses,
cada a una al seu lloc.
Tornar esperar a fer-me
pluja, per romandre
en la teva albada
i fer un poc meus
els teus rudiments,
la teva herba negra.
Escric èglogues al matí,
reparant el cos del delicte.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
De viu'n'viu
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
de viu en viu
obert obert
de pam a pam
cor eixancat
a la gotzó
com si parint...
garriga cremada, carn mustiant-se,
passions per desencaixar
dins el toracisme del cos...
el cos és una mentida
i tu reveles la son, la fosca i l'ombra
d'un òrgan
dessagnant-se
gràcies, Glòria...
gràcies, amor meu...
Publica un comentari a l'entrada