dimarts, 19 de febrer de 2008

AVI PAU TONICO JULIO ZABATO


JOSEP CLIMENT AVINENT, 1775

 

[Pau de sa Punta Grossa]

 

 

 

El nínxol del bisbe viu.

Amb la boca oberta

negociava la mort d’aquells descreguts

que naixien per morir.

 

Vos, qui de la matèria

donau carpaccio de Crist

i beveu, carronya,

aquesta sang de gin.

 

Érem quatre els cavallers

que esquitxarem poesia

entre els murs desprotegits

d’aquell poble en silenci.

Un moix neoclàssic

amb pèl a l’espatlla

desdibuixava una hipotètica imatge

de morts vivents amb gana.

 

Érem quatre els cavallers

que després del cementiri marí

entonàrem salms pel carrer,

refets del fàstic

de tornar entre els vius.

Trobàrem algun quasimort

a la barra del Marsella

santuari de licors grocs.

Els miralls esquerdats

mostraven les nostres cares

cascall de màscara

i làmpares de llàgrimes

entorxades de fum.

 

Creu,

que et besaria entre les anques,

si la mort fos cruel

i ens beguéssim els colzes

                                                de la paciència.

 

 

 

 

 

(UN) DIVENDRES

 

Vaig arribar un dia a l’antiga ciutat.

Una ciutat absurda. A mi no em deia res.

Vicent Andrés Estellés

 

 

 

[Laia Martinez i Lopez]

 

 

Visita a un cementiri.

És de nit, hi ha llum d’espelmes,

corren alguns gats negres,

se sent l’alè de cerveses.

Vora la mar, hi fa fred.

 

La tomba que no tindré.

Els eixamplats passadissos

en són plens, de nínxols,

amb retrats quasi frívols.

La mort, en fa safareig.

 

Al metro, hi recitem.

Un poeta actua embriagat,

l’altre els diu bo i assentat,

tu penetres la intimitat.

Des del mig, jo.

 

M’atabala, el soroll.

El vi em vicia el cos, escalda,

i em tancaria amb pany i balda

per no deixar-hi entrar la tarda.

El sopar és un setge.

 

Queda xop, el fetge.

S’encenen aranyes empolsades,

les parelles estan barallades,

ens llegim i somiem croades.

D’absenta, no en beuré.

 

I a l’escenari, som els Reis.

Les sensacions canten despertes,

diem rimes quasi expertes,

ens deixem les portes obertes.

Prò no s’hi veu la lluna, al cel.

 

 

 

LA FESTA ÉS EL SUÏCIDI DE LA CARN

 

[JAUME CRISTÒFOL PONS ALORDA]

 

La mort ho amaga tot,

el pèl i el que el pèl sepulta,

com una pell farcida de cementiris,

regalimant un seductor

polsim daurat,

digne de les millors

cartes del tarot.

Tot és fals.

Formeu part de

la meva imaginació.

No existiu

ni reciteu

ni teniu por dels mussols caníbals

ni aquell vell que somreia

ni el cantant de Venècia

ni la fosca infinita.

Fugim

per tot just descobrir que

el sol és el cadàver dels dies.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CRÒNICA

 

[Eduard Carmona]

 

 

hi ha algú a l’altra banda?

m’he equivocat de balcó

és el moment de girar-me?

 

d’un en un recitant

fins que puja un

i canta una òpera

 

marxàvem per carrers

per llocs obscurs

per racons dignes de moral torta

 

havíem estat al cementeri

de visita tots quatre

jo he corregut per no arribar tard

 

la nit que mai s’acaba

les passes que se segueixen

el rastre desapareixent en una porta

 

sense avisar un poeta pren el vagó

fa hostatges els recita violentament a la cara

els còmplices fan el mateix

 

hi ha qui ha begut massa i fa tentines

torpement abraça els murs o s’hi deixa caure

ha nascut una dansa i no ho sap

 

ciutat ciutat tota m’ets estranya

no hi ha un recer a vegades

on deixar caure uns poemes

 

podem navegar com navega una paraula

d’orella a orella de mà en mà

solcant el temps i cosint vides

 

abans de tot hi ha una coneixença

uns cafès a la vora de la casa d’un artista

hi ha també l’admiració i l’enveja

 

tots junts arribàvem al local més vell

l’havíem triat per la mala fama

s’hi servia un esprit molt antic

 

el soroll no es pot evitar

hi ha massa gent per entendre’ns

no van despullats i això ens dol

 

 

 

no sabíem què fer i parlàvem

la taula era molt petita

aquella nit vam ser més poetes

 

també bevíem car això ho fan els poetes

joan vinuesa ho sap de sempre

per això no ens va voler seguir

 

no sé si en algun lloc aquesta nit

algun cambrer ha parlat de nosaltres

haurà dit “-Que ben parits!”

 

a punt d’entrar a un hostal

i un escombraire ha dit

que hi havia escarabats com el puny

 

aleshores teníem per la mà un pom de versos

teníem lloc per posar-lo

teníem les ganes la ràbia la necessitat

 

no hi havia al raval una noia com aquella

va prendre’m el llibre de les mans

no sabia que a valència es parlava català

 

qui farà la crònica dels fets?

es pot caure a la nit pel forat d’un mal de cap

però un home al metro ha estat feliç

 

tot es recordarà al temps

per una fusta trencada contra una vorera

un objecte que molts voldran mirar

 

existeix algú en algun lloc

que estarà fent el mateix

ara ¿existeix algú en algun lloc?

 

aquest pensament m’inquieta

com quan algú encén una espelma

i s’il·lumina la cara i el fons dels ulls

 

voldríem un altre resultat

però no del tot

la nit es parteix en quatre

 

 

1 comentari:

la laia ha dit...

s'obren els nínxols dels que van morir per la pesta bubònica..el cementiri és viu i torna la phesta!