Multituds, carxofes, foc

Diu que no, que no es pot passar. Que hi ha massa gent, que tot és ple, que no s'hi pot ni respirar. Però anem per darrere i truquem fort a la porta, i ens deixen entrar. I és veritat que és ple, però ens fan lloc i hi cabem mínimament, per terra, arrepenjats a les parets, entre les cames de la gent.

Van sortint els poetes, les carxofes, les coliflors. El públic beu cervesa, parla croat, riu, vibra.

I un enfilall de paraules que no s'acabaria mai, si no fos que cal tancar. Costa fer-nos fora del local, ara que ja s'hi cap i encara hi ha beguda i es pot xerrar. Però la gana, el dürum, la comitiva que va tirant cap al Raval. Nosaltres marxem a acabar la festa a l'Eixample. Tot i que som del tot prosaics, ens heu encomanat la poesia i fem un poema a tres caps que es diu Villaroel-Diputació. Molt dolent, això sí. Però el recitem amb orgull matinada endins.