Oblido imaginar

La trobo mirant-me, burleta, quan em pensava que tu i jo estàvem a soles en aquest taüt tan fosc que és el desig. La trobo responent-te, segura, quan em semblava que em picaves l’ullet només a mi. La trobo cantussejant a mitja veu la nostra cançó, recordant-te a cau d’orella la recepta del meu plat preferit. La trobo a la sopa, als pèsols, al peix fregit. La trobo en tots els racons del teu llit, en totes les promeses que fas, en tots els estels fugaços que no veurem aquesta nit.

I oblido imaginar que com jo no n’hi ha hagut cap altra perquè és impossible que hagis mirat mai ningú amb aquesta intensitat. Que és la primera vegada que passes per aquests camins de sal que em deixes a les mans. Que no havies ballat mai aquest ball, que a ella no vas trepitjar-la mil vegades abans que es tragués la sabata de cristall.

Tanco els ulls per no veure-la, per ofegar-la al fons del fons del neguit. Però quan els obro i et miro la trobo, invariablement, al teu costat.

Oblido respirar.