Divendres 15 d'agost vaig anar a Formentera, convidat per la Comissió de Festes de Santa Maria, al poble de Sant Francesc, anomenat pels avis del lloc com "San Franciscu", a la manera com el pare Serra va batejar una de les múltiples localitats americanes per on va circular ara ja fa tants anys per les Amèriques. Per què? A què em convidarem exactament? A tot. La nostra, com la del pare Serra, fou també una conquesta: una conquesta de l'illa i de l'esperit a través de la poesia, un recital que es duia a terme aquell mateix divendres 15 a vespre en un pati preciós al cor del poble. Els convidats érem Verònica Riera (Eivissa), Maria Cabrera (Barcelona), Biel Pons (Menorca), Maria Teresa Ferrer (Formentera), el grup poètic i musical A Manta (València) i jo, Jaume C. Pons Alorda (Mallorca). Participants d'altres anys han estat Josep Pedrals, Laia Noguera o Jaume Munar, entre molts altres. La qüestió: allò va ser un festival i si no ho he contat fins ara ha estat per diferents i múltiples circumstàncies, algunes d'elles felices (sic), d'altres no tant. Però bé, ja som retornat després de tot aquest temps i el record em permet veure i percebre aquells dies com el que foren: una autèntica festa. Dormírem molt gustosament a l'institut, tot fou formidable, excepte el fet que vàrem haver de compartir l'espai amb milions de mosquits que mos m'assolaren com mai mos havien devastat. Ara bé, en aquelles lliteres se podien fer orgies infinites! Un lloc emblemàtic, aquell institut, un espai obert a tots nosaltres amb les portes i el cor amb ganes de redimir. Va venir moltíssima gent de públic, més de 50 persones entusiasmades amb el vers i la paraula. I tot després d'haver fet una meravellosa passejada pel poble per descobrir racons màgics. Al dia següent, després de molta festa dormint poc i xalant molt, visitàrem (ens visitaren) el far de Berberia (sí, el far de LUCÍA Y EL SEXO) i les platges (exaltació de cossos) més brutals que havia vist en molt de temps. Espectacle visual. Fou sols un dia i una nit, però quin dia, i quina nit, cagondei! L'any que ve, com cada any, se seguirà fent. Jo ja m'he apuntat al carro com a espectador, quins seran els que hi aniran a recitar l'any que ve? Noltros, els participants d'aquesta edició, ja començam a saber els noms però haurem d'esperar fins agost per saber-ho del tot. I per acabar, un poema escrit entre Eivissa i Formentera, just abans d'arribar a l'illa, en el vaixell que m'hi portava i amb tothom al cor, acompanyant-me:
La resplendor
(si) la llum
(quan) castrada
reverbera
2 comentaris:
no m'ho puc creure!! hi ha algú a l'altra banda!! un poeta!!
moltes gràcies, jaume. indici, el teu post, que algunes pòlvores ja comencen a encendre's...que ho facin!!!
Perdoneu pel retard en el comentari, la veritat és que això d'iniciar el setembre no és cosa fàcil...
assenteixo la crònica de lord alorda, però hi afegeixo un matís: dormíírem? molt? gustosament? molt gustosament? qui va dormir??? entre mosquits (1) i... sobretot!,torrentades de gins (2!) allí no va dormir ningú!! (el pilot de l'avió de València ho pot reconfirmar). Encara faria un altre incís: la conquesta de l'illa va ser tal que s'afonà. La propera trobada de poetes del país ja no serà a sant franciscu, serà al cor de les passions paraulítiques de la mar profunda profunda... Jo també hi seré, l'any que ve i tots els que vinguen!
Publica un comentari a l'entrada