JOSEP CLIMENT AVINENT, 1775
[Pau de sa Punta Grossa]
El nínxol del bisbe viu.
Amb la boca oberta
negociava la mort d’aquells descreguts
que naixien per morir.
Vos, qui de la matèria
donau carpaccio de Crist
i beveu, carronya,
aquesta sang de gin.
Érem quatre els cavallers
que esquitxarem poesia
entre els murs desprotegits
d’aquell poble en silenci.
Un moix neoclàssic
amb pèl a l’espatlla
desdibuixava una hipotètica imatge
de morts vivents amb gana.
Érem quatre els cavallers
que després del cementiri marí
entonàrem salms pel carrer,
refets del fàstic
de tornar entre els vius.
Trobàrem algun quasimort
a la barra del Marsella
santuari de licors grocs.
Els miralls esquerdats
mostraven les nostres cares
cascall de màscara
i làmpares de llàgrimes
entorxades de fum.
Creu,
que et besaria entre les anques,
si la mort fos cruel
i ens beguéssim els colzes
de la paciència.
(UN) DIVENDRES
Vaig arribar un dia a l’antiga ciutat.
Una ciutat absurda. A mi no em deia res.
Vicent Andrés Estellés
[Laia Martinez i Lopez]
Visita a un cementiri.
És de nit, hi ha llum d’espelmes,
corren alguns gats negres,
se sent l’alè de cerveses.
Vora la mar, hi fa fred.
La tomba que no tindré.
Els eixamplats passadissos
en són plens, de nínxols,
amb retrats quasi frívols.
La mort, en fa safareig.
Al metro, hi recitem.
Un poeta actua embriagat,
l’altre els diu bo i assentat,
tu penetres la intimitat.
Des del mig, jo.
M’atabala, el soroll.
El vi em vicia el cos, escalda,
i em tancaria amb pany i balda
per no deixar-hi entrar la tarda.
El sopar és un setge.
Queda xop, el fetge.
S’encenen aranyes empolsades,
les parelles estan barallades,
ens llegim i somiem croades.
D’absenta, no en beuré.
I a l’escenari, som els Reis.
Les sensacions canten despertes,
diem rimes quasi expertes,
ens deixem les portes obertes.
Prò no s’hi veu la lluna, al cel.
LA FESTA ÉS EL SUÏCIDI DE LA CARN
[JAUME CRISTÒFOL PONS ALORDA]
La mort ho amaga tot,
el pèl i el que el pèl sepulta,
com una pell farcida de cementiris,
regalimant un seductor
polsim daurat,
digne de les millors
cartes del tarot.
Tot és fals.
Formeu part de
la meva imaginació.
No existiu
ni reciteu
ni teniu por dels mussols caníbals
ni aquell vell que somreia
ni el cantant de Venècia
ni la fosca infinita.
Fugim
per tot just descobrir que
el sol és el cadàver dels dies.
CRÒNICA
[Eduard Carmona]
hi ha algú a l’altra banda?
m’he equivocat de balcó
és el moment de girar-me?
d’un en un recitant
fins que puja un
i canta una òpera
marxàvem per carrers
per llocs obscurs
per racons dignes de moral torta
havíem estat al cementeri
de visita tots quatre
jo he corregut per no arribar tard
la nit que mai s’acaba
les passes que se segueixen
el rastre desapareixent en una porta
sense avisar un poeta pren el vagó
fa hostatges els recita violentament a la cara
els còmplices fan el mateix
hi ha qui ha begut massa i fa tentines
torpement abraça els murs o s’hi deixa caure
ha nascut una dansa i no ho sap
ciutat ciutat tota m’ets estranya
no hi ha un recer a vegades
on deixar caure uns poemes
podem navegar com navega una paraula
d’orella a orella de mà en mà
solcant el temps i cosint vides
abans de tot hi ha una coneixença
uns cafès a la vora de la casa d’un artista
hi ha també l’admiració i l’enveja
tots junts arribàvem al local més vell
l’havíem triat per la mala fama
s’hi servia un esprit molt antic
el soroll no es pot evitar
hi ha massa gent per entendre’ns
no van despullats i això ens dol
no sabíem què fer i parlàvem
la taula era molt petita
aquella nit vam ser més poetes
també bevíem car això ho fan els poetes
joan vinuesa ho sap de sempre
per això no ens va voler seguir
no sé si en algun lloc aquesta nit
algun cambrer ha parlat de nosaltres
haurà dit “-Que ben parits!”
a punt d’entrar a un hostal
i un escombraire ha dit
que hi havia escarabats com el puny
aleshores teníem per la mà un pom de versos
teníem lloc per posar-lo
teníem les ganes la ràbia la necessitat
no hi havia al raval una noia com aquella
va prendre’m el llibre de les mans
no sabia que a valència es parlava català
qui farà la crònica dels fets?
es pot caure a la nit pel forat d’un mal de cap
però un home al metro ha estat feliç
tot es recordarà al temps
per una fusta trencada contra una vorera
un objecte que molts voldran mirar
existeix algú en algun lloc
que estarà fent el mateix
ara ¿existeix algú en algun lloc?
aquest pensament m’inquieta
com quan algú encén una espelma
i s’il·lumina la cara i el fons dels ulls
voldríem un altre resultat
però no del tot
la nit es parteix en quatre
1 comentari:
s'obren els nínxols dels que van morir per la pesta bubònica..el cementiri és viu i torna la phesta!
Publica un comentari a l'entrada