Bingo!

Tornàvem de València solcant C[h]armònicament l’asfalt dins un ja mític i clarinític nissan micra tot escoltant els hits que una enjogassada adúltera sense príncep blau –ni brau!- ballava al seient del darrere, xalant com qui, envoltada d’un estol d’identificades dones, rep in situ el feedback literari més bèstia que hom haja imaginat mai:

-Hola, L, ¿em signes Pedra Foguera?
- És clar que sí, maca. Quants anys tens?
- Dotze...
- (!!!)

El peatge us farà lliures, resava el cartell de l’autopista que tanmateix travessàvem esperitats i esperonats per l’empenta de On the road, dins la bossa d’un Ramon Llull i Grimalt demagògic, meteorològic i genialoide (avui plou a Berga. stop). I érem (i hi érem!), érem paraules dites selvàticament, salvatgement. Érem el vers que versa i conversa; érem la flama feta foc fugint, ungint el cos dins la matèria, que és matèria perquè versa amb el vers i que és Casasses perquè ell és vers. És de veres! UH!

I arribàrem a la vella encisera (Cinto, torna!), i entràrem a la Catalònia, i el poeta comtal ens deixà pujar, i recitàrem Estellés, i el del Delta em dedicà els poemes, i després marxàrem a Gràcia i tothom callà sota l’influx d’un breu incendi.
I totcristo se n’anà, i vam beure Galànicament, Pedràlicament. I ens engalanapedràrem de voler i de damm, i parlàrem de Barcelona, de les valencianes, de religió, de València, del poema. Jo poeme, tu poemes. Ell: poema.

-Anem al Bingo, ¿no hi has anat mai?, féu el furga-furga. Quin desori!, deia jo
La beguda és molt barata; podrem xarrar tot el temps que vulguem.
I anàrem a un bingo. Uf, J, no sé, au, no, anem-nos-en. D’acord, et portaré a un de millor. I entrem, seiem, i 200 persones assegudes, llums, carmanyoles, pijames, colors, molts colors. Un martini i un cuballiure, sisplau (i si no plou, també). Ara torne, vaig al lavabo. D’acord, ja et vaig revisant el cartó jo, però si toca ens ho partim, eh? I jo que vaig al lavabo, i vaig gat (mèu!).

I...i jo que vaig al lavabo i tu que et quedes allà. I jo que estic tornant quan, tot d'una, una veu coneguda, avesada a recitar arreu d’Europa, dels PP.CC canta BINGO!!. I...i eres tu, i jo...no pot ser, no pot ser, acabem d’arribar, hi ha 200 persones, no pot ser. I de sobte veig el meu cartó tot tatxat i tu que rius, i l’hostessa (enlairar-se és opcional, prô al final s’ha d’aterrar) que ens porta una safata plena de bitllets. I no m’ho puc creure, ens ha tocat, ens ha tocat. I és cert, us jure que és cert. Sí, L, és de veres: com si menjares peres i les cagares senceres!