comprau el diari AVUI avui mateix! (JUGANT AMB EL FOC, DE SAM ABRAMS)

JUGANT AMB EL FOC

Qualsevol que domini una mica l’escenari poètic actual a Londres coneix el nom d’Anne-Marie Fyfe i sap a quina altura d’Old Brompton Road cau el cafè The Troubadour. The Troubadour és dels pocs autèntics coffee houses, a la manera beat dels anys 50 que queden a la ciutat i on van actuar megaestrelles com Jimi Hendrix, Joni Mitchell o Bob Dylan.

Des del 1997 Fyfe porta una programació estable d’activitats a l’entorn de la poesia cada quinze dies a The Troubadour. Una setmana és un recital, en solitari o en grup, una altra setmana és una presentació d’un llibre, d’una revista, d’una editorial, d’una col·lecció, d’un grup poètic, d’una tendència estètica i així successivament.

En els gairebé 11 anys, han passat per les seves mans de programadora i promocionadora més d’un miler de poetes de tota casta. I per celebrar una mica aquest fet no fa pas gaire va voler muntar una taula rodona com sobre l’estat de la poesia ara mateix a la Gran Bretanya. Va convidar poetes en exercici, editors, crítics i lectors per participar en la discussió, tant des de la taula com des del públic.

Dies després, Fyfe va publicar un article al diari The Guardian parlant de les seves impressions generals de la taula rodona que va moderar. Va subratllar tres idees fonamentals. La primera és que la poesia en llengua anglesa a la Gran Bretanya és més plural que mai en la seva història. La segona és que s’han esborrat les fronteres que dividien la poesia entre dos camps més aviat oposats: la poesia de tota la vida i la poesia de filiació avantguardista. I la tercera és que la poesia, tot i la seva marginació, la seva poca difusió i les seves migrades vendes, està carregada d’energia creativa.

Els mateixos dies en què Fyfe moderava la seva taula i publicava els resultats al diari, m’arribava la generosa tramesa d’Edicions Documenta Balear d’un exemplar de Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans. La taula rodona de Fyfe i l’ideari i la mostra dels antòlegs de la poesia jove coincideixen pràcticament punt per punt.

Pedra foguera és una mostra innegable de la pluralitat estètica i territorial de la poesia catalana actual, i això que la tria està restringida a només una franja d’edat dels poetes nascuts entre 1989 (Edgar Alemany) i 1977 (Carles Rebassa).Aquesta pluralitat de tendències artístiques que posen en relleu els 28 poetes inclosos a Pedra foguera també està basada en un esborrament de les fronteres entre els dos camps poètics, tradicionalment antagònics, que ja havia detectat Fyfe a la poesia en llengua anglesa a la Gran Bretanya.

I Pedra foguera evidencia les grans reserves de creativitat poètica que existeixen als Països Catalans, malgrat els constants bastons a la roda que el gènere de la poesia ha de patir de manera sistemàtica.A banda de les coincidències amb la senyora Fyfe, Pedra foguera posa sobre la taula moltes altres consideracions. Per exemple, la relació inextricable i natural que els joves veuen entre la poesia i la vida. Per aquests poetes joves la poesia forma part de la seva manera de relacionar-se entre ells i de la relacionar-se amb el món que els envolta.

Sincerament espero que aquesta naturalitat del lligam entre vida i poesia prosperi perquè pot convertir-se tranquil·lament en l’alternativa a la recerca adelerada del perdut per sempre prestigi social del poeta. No és d’estranyar que el pròleg sigui d’Enric Casasses.

Els i les poetes de ‘Pedra foguera’ són vitals i vitalistes. I és una de les poquíssimes vegades que una proposta vitalista no ha estat rebuda a la cultura catalana amb indiferència, displicència o hostilitat. No endebades el llibre està dedicat a Palau i Fabre. El vitalisme sempre ha caigut malament a l’establishment de la cultura del país, suposo per l’excessiu pes del seny, de la tradició i de l’enveja. En aquest sentit, només cal pensar un moment en la recepció de Maragall, Salvat-Papasseit, Bartra, Estellés, Segimon Serrallonga, Lluís Solà o els Imparables. I el vitalisme de Pedra foguera és sa, fresc, desimbolt, descarat, resistent, irònic, sensual, lliure...

Ara bé, tot això no ens ha de dur a creure que són poetes que no s’assabenten de la realitat i viuen al marge. Justament un dels aspectes més sorprenents del llibre és que donen mostres de saber amb tota la precisió del món on són ben bé. Clara Fontanet ho diu sense embuts: “Som hereus d’una existència / que ens ha fet creure en déus desemparats / i monstres que no existeixen”. O Isabel Garcia Canet, en la seva poètica: “[...] la paraula [...] ens ajuda a conèixer-nos i a conèixer i a oxigenar el càncer que gesten els bulbs de la selva urbana”. La poesia és una eina de coneixement que ens serveix per situar-nos, no per fugir ni per crear paradisos artificials.

Un bon antídot contra l’esteticisme, el neonoucentisme, el neoromanticisme ultramundà, el populisme de cartró pedra, el trobadorisme adolescent, solucions diverses davant la situació complicada del món actual.

SAM ABRAMS
DIARI AVUI
SECCIÓ DIÀLEG
28-5-2008

www.avui.cat