dilluns, 2 de juny de 2008

Mad world

Hi ha xiquets morts mastegant preservatius usats.

Hi ha un ectoplasma de Charles Bukowski

surant dins d'un gintònic.

Hi ha una dona sense cames rient i rient i rient.

Hi ha un astronauta dissecat ballant claqué

sobre les pústules d’un leprós,

i el bull d’una sang que ignora que

fa anys que és morta.

Hi ha un tediatra prenent notes,

hi ha un pederasta fent de pediatra.

Hi ha una puta sense fill i un fill de puta que li diu “puta!”.

Hi ha un exèrcit d’homes immolant-se en el diccionari.

Hi ha 3 captaires de tristesa pidolant un vàlium.

Hi ha la por fent números,

i un nadó vomitant-se en cada ànima.

Hi ha les larves de l’odi gestant-se, impacients,

a punt d’assaltar el món des del mur de l’escola,

i un allau de mestres caient per un pendís, violades.

Hi ha un doctor honoris causa en tortura,

i una agullada elèctrica que torna mís-ti-ques

les ànimes dels homes.

Hi ha un botxí sargint una mordassa prenatal

amb posat maternal,

el coronel Kurtz cridant “l’horror, l’horror!”

al bell mig d’un jacuzzi.

I Primo Levi, després de mort, suïcidant-se encara.

4 comentaris:

Joan Tomàs ha dit...

M'agrada, no ho dubtis. No obstant, has de retre homentage obligatori al company Ovidi Montllor per l'inspiració oferida a "Una escala qualsevol".

incendi ha dit...

Camarada Grimalt,

NO et negaré que una mica d'influència estellesiana hi ha. Però haig de dir-te, també, que la tècnica del "hi ha" Estellés la pren, crec, de Rimbaud o un poeta d'aquests. Un bon testimoniatge el trobem en l'Hotel París, així com en altres poemes solts del poeta de burjassot.

D'altra banda, aquest, concretament, potser s'inspira més en el "hi ha" d'un lleidatà-bruixot a qui tots admirem força i que, de moment, encara no ha publicat un poemari. I és que..."hi ha un pam de mar al desert i un vaixell bufa la vela"...

O millor: hi ha un home que cloqueja tot sol, agenollat...

Però sí, xe: i el crani rebotant pels escalons!

Eduard ha dit...

El doll d'alegria en veure vida de nou, llegir-vos.

bel ha dit...

Doncs jo ja en tenia prou amb Les Benignes, que cada cent pàgines estic temptada d'abandonar. Però bé, què hi farem, sembla que està de moda la revindicació del vòmit...