lu què ve de lluny...

Quan tenia nou o deu anys i jugàvem a cuc-amagar als vespres pels horts de davant de casa meva -ara hi ha un camp de futbol-, solia deixar-me atrapar en un moment determinat, planejat prèviament.
En aquella època, hi havia al barri sis nens de l'edat del meu germà -més petits-, dues nenes més petites encara i quatre nens 'grans' (jo, per variar, quedava al mig).

Era bona, en això d'amagar-me; podia restar quieta durant hores rera unes tomaqueres, notant com alguna cuca se m'enfilava per les cames de tant en tant. Les altres eren més porugues: s'amagaven de dues en dues i, és clar, les enxampaven de seguida. Llavors s'asseien a l'entrada de casa meva, la única amb llum, i feien safareig mentre nosaltres prosseguíem el joc. Sempre he tingut la impressió que volien ser trobades de seguida.
Jo jugava d'una altra manera. Segons qui parava, deixava anar xiulets dissimulats o llançava algun roc des d'on era, per a donar-li pistes. Segons quan, en canvi, em mantenia inmòbil per a fer perdre la paciència al buscador. I, només en un cas, vaig embestir l'intrèpid paraire per a besar-lo, abans que em delatés.

Suposo que, a partir d'aquí, va començar tot...

Només que no ho hagués explicat a ningú, m'hauria pogut convertir en la princesa dels Horts, en una mena de protagonista de llegenda urbana -bé, més aviat rural-. Però el cert és que, si no compartim aquesta mena d'històries amb els nostres contemporanis, ens costa de recordar-les com a fets, de pensar que van succeïr, de veres, i que no es tracta de cap somni mig despert.

La llàstima és que les altres nenes, en assabentar-se de la meva tàctica, mai més no es van deixar atrapar tan de pressa.