Tu dius que jo sóc un arbre que canta,
un cristall sense enigma,
un fragment d’infutur.
I jo sé que saps que tots dos sabem que, de moment,
no hi ha dos ni tres, ni res que s’hi assemble:
només la incontinència de sentir i no comprendre,
el desig de fer anar el desig,
la immediatesa de saber-se cert en la incertesa;
el setge present de la impermanència
demanant-se sobre el cantell d’un gin-tònic
d’un taulell / d’un bar/ d’un barri/ qualsevol.
Per això sé que mentre ara escric
hi ha tres mil versos dient-se a través meu,
fragments de dissidència, estridències mentals,
molta –massa- misèria mental,
i camins, milers de camins habitant-me la pell,
quan sóc un exèrcit caminant vers el desastre,
quan sóc el crit més profidén del segle vint,
el setge a les vocals,
el torsimany del taüt,
l’enrenou de dubtar.
Quan sé que sóc la milionèsima
edició apòcrifa del kamasutra.
Quan sé que sols quan cloc els ulls
el món aprén a dir-se, intermitent.
Quan vinc de quatre paraules intuïdes,
inèdites, inevitables,
i encara n'aprenc...
6 comentaris:
tornaveu del traüt!!
tornaveu del traüt!!
...però arribà sol a la barcassa; amb èxit.
ai, quin tipet, quin tipet...
com si certes coses no es pogueren corregir... Qui ha dit corregir? Revisar, retrobar, redescobrir...
brutal
èpic
eufòric
ets tu també
ara mateix
un incontinent?
Lord Alorda
hahahahah, sempre ho he estat, prò anava d'incògnit, i, ja ho veus, "ses" flames tot just comencen a llepar-vos la cara ;-)
ps. al·lot alorda, se't troba especialment a faltar. ahir, a cert lloc, un home de cabells blancs deia: què se n'ha fet, dels mallorquins? :-)
besos i records
"encara n'aprenc", veigue vostè, és el títol d'una obra de Goya...
un crim!
Publica un comentari a l'entrada