SANT CUGAT: GUSPIRES DE FOC

Una altra crònica: la conclusió del festival de poesia de Sant Cugat ha acabat enguany (ahir) amb una proposta pirotècnica (com una festa de poble: amb covets i focs artificials!). La pólvora era la poesia, els portadors/ores dels encenedors per captivar aquesta imitació del foc a través del vers foren Mireia Calafell, Joan Duran, Laia Martinez i Pau Vadell. Acompanyant-se, mútuament, pels músics Jonathan Botas de Lorenzo (guitarra) i Xènia Clar (oboe) i tot sota la batuta de Biel Barnils, el resultat: EL SEGON AFTER HOURS POÈTIC. Si l'any passat tinguérem les propostes de Carles Rebassa, Andreu Gomila, Àngels Gregori i Laia Noguera enguany hem tengut alguns dels integrants de pedra foguera per tal de seguir cremant, encenent i exaltant. Es notava que havien assatjat, que tot estava en plena disposició a emocionar, i es notava l'esforç i hores invertides, la passió en cada mot, cada mort, cada viu i cada metàfora. Tot i que la il·luminació (vermella fofi tirant a grana) era més pròpia d'un puticlub que d'un recital, vàrem gaudir de la torre més blanca de totes en aquesta masia reformada per acollir actes brutals onomatopeics. Mireia va mostrar material nou, sobretot es veia en ella la facilitat que té el cos de trencar-se i de desfer-se, en com de feridor és un nom o una imposició, tot més fràgil en realitat del que sembla, sempre a punt de morir. Duran ens portà de nou a les fronteres limítrofes allà on la poesia és capaç de copular amb altres ciències, a vegades bilògiques, a vegades terrorífiques, els seus versos mostraven l'indret allà on el tot es reconeix davant l'espectre de si mateix. Laia Martinez va incloure la nota sensual i provocativa: els seus poemes adúlters, borratxos i cínics encara segueixen provocant desconert, atracció, repulsió, passió, compassió i altres exaltacions amb el mateix grau d'alcohol i hibridisme. Finalment, Pau Vadell amb el seu cinisme, la seva cruesa i tenacitat va portar de nou a l'escenari aquest parlar agre de la terra, d'etiqueta verda i vermella, allà on el sòl se fon amb el sol solar i la menjua està feta dels ossos dels especuladors i falsos profetes tot convidant-nos al silenci, però també al crit. I no va acabar aquí, la cosa, després es va donar l'oportunitat a tot aquell que volgués de poder seguir carregant hores i bessones a les espatlles, un tal Pol compartí amb tothom un poema seu però també un poema llarg i trencadís que provenia d'Austràlia. Pau Sif (ja com si es tractés d'una institució poètica estructural) va recitar després de la pedra, com a la presentació de l'horiginal, i ho va fer notar al públic amb poemes del seu TRÍPTIC D'UN CARRER tot fent homenatge a Gabriel Ferrater i a Sant Cugat, apart de traduir lletres calamaresques amb la seva força expressiva, gran ràbia de viure. Jaume C. Pons Alorda va fer de Monkeyman (lo únic que sap fer aquest pesat!) i no mereix més comentaris al respecte. L'irlandès Gerard (prest descobrirem el seu cognom) va provocar esclafits de rialles i de bones emocions amb les seves escriptures nues i marcades per aquest humor negre tan irlandès i ple de patates a les butxaques. Els seus poemes eren tèrbols i esquizofrènics, divertidíssims. I com a contrapunt, l'organitzador de l'encontre, Biel Barnils, va acabar amb un poema d'Hèctor Bofill i un brindis per a Gabriel Ferrater, que segur hagués gaudit de veure aquells joves amb ganes de poesia i d'engatar-se com animals vius. Després tots trobaren la seva destinació comuna en un pub british on hi va haver fins i tot Monkeymen i Monkeywomen ballant damunt la barra. Salut, Gabriel!