dimarts, 7 d’octubre de 2008

Li cau una dent
i enterra aquest trosset de mort
a sota el coixí
com qui enterra la por
i la rega amb son
perquè hi creixi
una moneda,
una llibreta,
un caramel.
Una prova que la vida passa
però no se'n va. Encara no.
La possibilitat (darrera?)
de creure en fades i angelets
abans que caiguin les il·lusions,
com dents de llet,
i li surtin nous ullals
per despertar-se al món.

2 comentaris:

elisenda ha dit...

feia temps que no llegia un poema tan bo, de veu fonda. Té aquesta pua de dolor que em recorda a Vinyoli, sí, al millor Vinyoli; es veu que està escrit a la intempèrie.

bel ha dit...

Ehem... Mira que jo només sóc una intrusa, i els poetes de debò que corren per aquí se t'enfadaran. Però gràcies per l'exageració desmesurada :)