dilluns, 6 d’octubre de 2008

a en Pau Kinopa

EXORCISME

A l’ocult del teu silenci:
a la paraula que t’esqueixa el no sé que.
A la ment que calla i t’embogeix
i a la follia que t’exalta o mig enlaira.
A la virtut que se t’inspira entre les pedres
i als seus déus i als que elles són.
A la boja veritat:
a un arbre fent-se vell i ample.
Al nèctar resplendent d’una tenebra
que s’allarga i on els colzes se t’hi en van.
Al culte “a destruir-lo” i a l’objecte “si mateix”.
Al més pobre, al trapezi i a la corba del misteri.
Allà, m’has dit, viuen, i lliures, els teus fantasmes.
I amb el gest, fent-se carícia,
es fan amics i criden i conviden a la dansa
alguns meus dubtes.
Els altres, erren pel prat d’una delícia:
el balanceig del fil més prim
entre lo ver i el salt no fet d’alguna llebre.

blanCalluM
5
10
8