The artist's shed, o la cabana de l'artista
Durant set dies no ha plogut
prò les teules són molles,
i les lloses,
i els llimacs s'afanyen a llepar la humitat
que l'Emily arrossega al seu pas, alleugerit
per la certesa que la crisi és mental,
només,
perquè s'ha trobat sota els peus six pence
i s'ha comprat cinc versos d'un poema
amb fulles de pomer i ara, presa,
prenent te i escoltant les merles,
pensa en la quadratura del desordre
i en el sol que s'aturarà a les tres
rere les totxanes roges i els ulls de guineu
sense que toqui cap rellotge,
just quan ella toqui el dos
d'aquest cementiri de lletres.
octubre, a Londres
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
s'està fent vostè tota una doneta!!! m'ha agradat, aquet!
moltes gràcies, paloma! És que Londres inspira fins i tot les pedres...
I Århus també!
m'agrada, laia: és simple, geomètric, i amb el cromatisme nòrdic d'alguns dels quadres d'en nicolas de staël. em sobra, potser, la gòtica final que no humiteja més ni menys el moll. de l'os.
de fet, la cabana en sí, ja és un staël.
Publica un comentari a l'entrada