dimecres, 15 d’octubre de 2008

The artist's shed, o la cabana de l'artista

















Durant set dies no ha plogut
prò les teules són molles,
i les lloses,
i els llimacs s'afanyen a llepar la humitat
que l'Emily arrossega al seu pas, alleugerit
per la certesa que la crisi és mental,
només,
perquè s'ha trobat sota els peus six pence

i s'ha comprat cinc versos d'un poema
amb fulles de pomer i ara, presa,
prenent te i escoltant les merles,
pensa en la quadratura del desordre
i en el sol que s'aturarà a les tres
rere les totxanes roges i els ulls de guineu

sense que toqui cap rellotge,
just quan ella toqui el dos
d'aquest cementiri de lletres.

octubre, a Londres

4 comentaris:

paloma torcaç ha dit...

s'està fent vostè tota una doneta!!! m'ha agradat, aquet!

la laia ha dit...

moltes gràcies, paloma! És que Londres inspira fins i tot les pedres...

Joan Tomàs ha dit...

I Århus també!

timbuctú ha dit...

m'agrada, laia: és simple, geomètric, i amb el cromatisme nòrdic d'alguns dels quadres d'en nicolas de staël. em sobra, potser, la gòtica final que no humiteja més ni menys el moll. de l'os.

de fet, la cabana en sí, ja és un staël.