dijous, 16 d’octubre de 2008

CORAL ESQUARTERAT

Ahir a l'horiginal CORAL ROMPUT. Estellés (paraules), Carmona (veus) i Rovira (guitarra). I el fantasma de n'Ovidi que devia riure sigilosament entre patates braves i croquetes de pollastre. Sols faltava en Toti (Soler). Si hom feia com Amélie era capaç de girar-se un segon i contemplar les cares dels qui contemplaven. Espectacle de fesomies alegres, estremides, fremides per l'esclat d'una bomba sentimental. O cereal! Una gran tribuna d'espectadors, enorme família poètica conjugal, va poder retenir part del tot aquell dins les antenes del múscul toràcic per excel·lència. I no va costar: allò era molt potent. Va ser molt bèstia. Animal. Aquells silencis, aquells crits, l'ascensor del dolor pujant ben dalt del pit, l'esperit aquàtic del coral, ja perdut, els carrers de València, les races de l'amargor i la pena, tota (tot i) l'alegria infinita de viure. Ahir a l'horiginal CORAL ROMPUT. I tenc la sensació que va ser una cosa molt important.

6 comentaris:

Pau de sa Punta Grossa ha dit...

Moskies purulant entre l'horinal i la santa mosca. Un Carmona que crida i un guiterra que... (m'estalvio els comentaris pornogràfics).

Visca Estellés. Ja tenim la nova Pèl capell dedicada a aquest cosset.

Anònim ha dit...

Quina enveja, el recital...

Hauré de ser-hi quan es repetesca a Barcelona. Tot i que València també seria un bon lloc per gaudir-lo...

c.

Lord Alorda ha dit...

t'esperam,
quan tornes c.?

o també
quan venim cap a tu?

Anònim ha dit...

Torne...Dia 24. Sopar, a Sants. T'hi apuntes Lord Alorda? I tu, quan véns?

"Mem" si queda poc (o menys) perquè els viatges d'anada no siguen del sud al nord, sinó en direcció contrària.

Joan Tomàs ha dit...

Me cag en tot. Som a Dinamarca!

Aixumorà ha dit...

Molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles

que vaig veure un dia a Mallorca.
Les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.

M’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom.

Com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

Vicent Andrés Estellés (“LXX” d’Horacianes)

Perdoneu, però jo que vaig faltar un cop més en les vesprades solemnes (h)originals, no em podia estar de fer-li aquest recordatori, una de les meves preferències estellesianes. Salut i amunt Estellés!