dijous, 20 de març de 2008

DOS MALLORQUINS I UNA CATALANA A ALBORAIA (CRÒNICA D'UNA EUFÒRIA)

DOS MALLORQUINS I UNA CATALANA
A AL-BORAIA
(CRÒNICA D’UNA EUFÒRIA)

-Al-Mayurqa és nostra!
-Al-Mayurqa? AIXÒ ÉS
MALLORCA!
300 Mallorquins

Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

(cita mortuòria a la tomba
d’AUSIÀS MARCH)

No hi havia a Alboraia dos mallorquins
i una catalana com nosaltres,
incontinentment ens exaltàvem des del matí a la nit,
recorríem tota Alboraia i València,
perduts en el caminar del germà que ens guiava
perquè volia que estiguéssim més temps junts
pels passadissos de goig i de llum on avançàvem.
Açò ho pague jo!
Hi havia falles i molta gent, entre ells caminàvem,
reuníem el secret de l’alegria, com un prec de més fetge,
mascletàs i animalades: “Me encanta el olor de napalm
por la mañana. Huele a... VICTORIA!”
Incendiàvem els carrers i la vida més fort que el foc,
res esclatava amb més fervor que nosaltres...
Menjàvem, dormíem poc, rèiem molt, festa santa!
“Els primers embarassats que se fotin un entrepà
de salsitxa crua davant la Geperuda Geperudeta
la meravella serà seva!”
En Pau picant i coent com una sensació poderosa,
aconseguint fer-nos desbudellar l’incest de tant riure
rialles de sofre: “Te fotré un toc que no pegaràs per
l’Horta, no, PER LES TERRES DE L’EBRE!”
“Perquè ets una espècie de Hàmster!”
Açò ho pague jo!
Jo et vaig voler volent-te, i et volia,
perquè eres bella, encara ho ets, i és un crim que
cossos tan bells no es facin desitjar tant, la fera els
penetra com una tempesta de gemecs i més gemecs,
que els seus ventres no celebrin el desesper... Però
no ho vaig fer bé, era jove i inexpert, i la ignorància
no mereix ser perdonada, jo ho sé, “Es colpejava el pit
com una pedra.” I es lamentava, i en el lament aprenia,
l’eufòria es consagrava, creixia ràpidament, engreixava.
Açò ho pague jo!
Quanta misèria que tothom trepitgés la seva tomba,
“Dansaré nu sobre la teva tomba
la dansa de l’odi immarcescible,
percussió de peus i de mans,
sobre la teva tomba”,
nosaltres la tocàrem, la ploràrem, la besàrem,
era bell, era el que tocava.
En Pau deia “Jaume menja!” i en Jaume menjava!
“Segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja!
na na na na
na na na na
na na na na
na na na na”
I jo vaig plorar al vent
mentre et follaves la teva guitarra
i era testimoni d’una còpula intensa,
i tot era intens i vivíem i cremàvem.
No hi havia a Alboraia dos mallorquins
i una catalana com nosaltres... La màgia!
Açò ho pague jo!
I tant que ho pague jo!!!








1 comentari:

Pau de sa Punta Grossa ha dit...

Tothom te coses a dir sobre l'expedició Valenciana. Dec ser l'últim que resta per exaltar-se... doncs no ho faré. Seguint la meva línia divisòria, diré que les falles eren molt lletges i la companyia era animal (interpreteu-ho).
Salut i llarga vida als lords