foGuer

Se deixaria escalivar per una rondaia.
Diu el pastor de la Víctor Català, a Solitud.

En cada nou element resultant d’una transformació, ja sigui arbre, ja sigui riu, ja sigui estel, hi roman la petja del seu antic cos.
Ovidi, Les Metamorfosis. Llibre III.

a tots els empestats i empestaires...

La pe...dregAda sEca!
La pe...dregAda sEca!
La pe...dregAda sEca!

Canten els nins
picant els rocs
que baixa el riu.

Cantaven tots
picant els rocs
que duia el riu.

El present és un passat
passat per aigua.

El passat és un present
present en tot.

El present és un fragment
de la cançó que ja no es veu
prô que ressona i que se sent
des dels cimals del Totarreu.

El passat és un moment
de fer-hi lloc per menjar pa
i amb tot el cos clavar la dent
voler volar i queixalar.

Canten els nins i les nines
picant els rocs que baixa el riu
que el riu baixava, que regalava
flames de foc surant a l’aigua
com qui regala el gran misteri
de ser matèria damunt d’una altra,
tot l’encanteri de fregar un cos
i fer-ne foc entre les aigües.

Flames de foc surant a l’aigua
que tot infant, nabí del frec,
joglar d’espurna, prenia amb ses mans
per ‘nar a dir riu,
per ‘nar a ser foc,
per ‘nar a fer món.

Cada cop
que un riu
baixa amb un roc
s’apropa un nin.

Cada cop
que un nin
picava un roc
naixia un déu.

La pe...dregAda sEca!
La pe...dregAda sEca!
La pe...dregAda sEca!

blanCalluM
20
3
8