Ahir vaig (re)llegir tres llibres de poesia abans de dormir: Libèl·lula de Miquel Perelló, Sis bronzes grisos d'alba de Margalida Pons i Libro del frío d'Antonio Gamoneda (juntament amb alguns versos del Llibre d'Amic e Amat que darrerament em torna a tenir enganxat: "Comencen les metàfores totals!!!") Vaig tancar els ulls a l'hora 01:11 del matí. Avui he obert els ulls a les 11:10 després d'haver somniat, per primer cop, en Blai Bonet. He somniat en ell. Anava tot vestit de blanc. El seu aspecte corporal era el mateix exactament al de la fotografia que envio amb aquest text (magre i amb cabell al cap, encara, jove com sempre va ser). Un amic seu que estava treballant en una pel·lícula filmada a l'illa havia partit tot just a casa. M'explicava com el seu amic anava a l'hort de Blai com desesperat en els moments que tenia per relaxar-se. Blai intuïa que hi havia quelcom sinistre en ell, quelcom nou i terrible. Al darrer dia, quan en Blai va acompanyar el seu amic a l'estació de tren, el seu amic li va confessar cosa entorn un ganivet. "Ja veus, no m'ho va dir fins es darrer dia, a s'estació. Com són ets mallorquins!" em deia en Blai i reia. I jo no sé per què però l'abraçava i plorava damunt la seva camisa blanca. Llavors m'he despertat. M'han vengut uns versos seus al cap: "Mentre miro el capvespre violeta, com qui contempla un ganivet i plora." Joan Tomàs m'ha cridat, m'ha tret del meu ensimismament del moment, m'ha salvat de les paranoies mentals que d'aquí es poden dilatar, i ara ho he escrit a pesta poètica. Comença el dia. Fa sol. Tot crida Blai Bonet, però calla.
2 comentaris:
començar el dia amb Blai Bonet, tot un privilegi!!!
"No sé fer res, només sé fer un escrit
que significa tot quant no puc fer
perquè som home, molt travat i sé
que la paraula m'és tassó d'oblit."
(Sonets. Blai Bonet)
Publica un comentari a l'entrada