Hist(è!)òries

Com explicar tornar a casa
des de l’exili anterior,
les mans que ens assetgen
des d’unes altres mans,
l’herència de versos malcomptats
escanyant un gest que ens ompli de misèria,
la vida que s’esgota, s’escola, s’esmuny a cada pas.
Com explicar que tot torna insistentment a una mateixa
estrebada de cendra –promíscua cendra– niant
en un bosc inaudit, inèdit, eixorc, cansat;
bosc de fetus penjats, badallant d’avorriment,
o dansant embriacs entre el whisky amniòtic
de ventres avesats a estridències etíliques.
Que tot s’arrauleix sota els ulls i mira d’eixir,
de dir-se, de ser-hi malgrat tot.
Que tot passeja insistentment,
mossegant els tous dels dits,
cavalcant vers les ungles ja rosegades,
la fel dels que cerquen anhel, ranera, histèria.
Que tot és a pesar del vers que s’agleva,
de l’ull que no hi veu
i que tanmateix, insistent, ha aprés de mirar:
de mirar, només.
Que tot passeja cansat de diumenges
com el sac de versos que has dut
a l’esquena tota la tarda, tota la nit,
amb els ulls balbs i fatigats de tant de miratge,
de tant de viatge.
Tot, tot, caminant pels crepuscles etílics,
pel paisatge envescat de vers i més vers,
de cruïlla cruenta, d’encenall irruent,
dels espills incendiats, de l’exili perpetu.