La pesta, els mallorquins, la catalana i les falles

Podria parlar dels instants mítics. Del foc que, invisible i enervat, pren encara els carrers de València com un incendi alié a la força d’infinites síl·labes, al caliu de la brasa mil·lenària, a l’espurna primigènia que dota de vida les mil cares del foc i és sempre esperança colgada sota la brasa. Podria parlar d’en Jaume Pons –oh, my lord–botant enmig de la mascletà, entre el núvol de fum del darrer brogit de la pólvora, tot cridant: ¡Me encanta el olor del Napalm por la mañana. El olor, ustedes saben, ese olor a gasolina, huele a victoria!, com Robert Duvall en Apocalypsi Now; o dalt de la barra del Terra, en una exhibició d’animalitat poètica digna d’un allau d’antologies, d’un Morfeu mallorquí vingut a València per despertar els neos de les síl·labes; o l’Stand by me que tant havíem esperat des d’abans de nosaltres, d’aquest ara que s’esvaeix i ens torna a prendre com el més nítid ahir, que és ara, que és sempre incontinent i enterrat cap per avall com una ceba perquè tota la terra puga xuclar les arrels negres dels nostres cervells enamorats.

Podria parlar del profeta de Calonge, del que saliva com el ca d’en Blai Bonet, en Pau Vadell, sí, l’únic exemplar de la quinta del seu poble, esgargamellant-se i/o escorxant-se viu al bell mig del recital al bar Terra que, sens dubte, ha obert nous camins dins el panorama poètic d’aquesta ciutat tan malmesa, vençuda i autoodiada -però catalana!- com és València; de la cara del llibreter del Centre Octubre en veure que li comprava mitja llibreria sense ni immutar-se; del catxondeo sense aturador a què ens ha portat durant aquests dies, de les frases miticolapidàries "et fotré un toc que arribaràs, no a l'horta, sinó a les Terres de l'Ebre!", del martiri de la Lali: "ets una espècie de hàmster", del fetge esmicolat, dels gintònics que vindran...

Podria parlar d'una gentada cantant l'Estaca amb el cor a la mà, esborronats, eufòrics, en un karaoke català improvisat i genialoide; o evocar les llàgrimes del lord després d'escoltar Els amants del gran Vicent Andrés Estellés (15 anys sense ell!!) al ritme de Cocaine, d'en J.J. Cale, recitats per un servidor; d'Al vent, un cop més a la guitarra;de Jaume emocionat i més afònic que Harpo Marx recitant A Mallorca, durant la guerra civil. Podria parlar d'uns ulls il·luminats i il·limitats mirant a l'infinit i tornant i tornant, sempre tornant... Podria parlar de la tomba d'Ausiàs March, de les nostres mans tocant-la, de la nostra consternada ràbia en veure que tothom -oh, puta metàfora- ha de xafar-la per entrar a la seu de València

Podria parlar de tots els moments que mai, mai, mai no es perdran com llàgrimes en la pluja, perquè Nexus 6 s'equivocava: mai no és hora de morir, sinó de viure!

Vos estime!