PRINCIPI DE PESTA (TOT JA CREMA!)

Estimada gent,

Molt estimada i adorada gent,

Amparat i protegit, brutal i incontinent, per aquesta fotografia de siurells feta per Pau Vadell, pretenc fer un escrit que posi de manifest la meva alegria i el principi de pesta del que ahir fórem absoluts testimonis:

L'ENCÉN ESTELLÉS

va esdevenir un focus de foc i de flama amb el qual PESTA POÈTICA ha iniciat, oficialment, la seva estranya i meravellosa aventura.

Lamentant l'absència de persones que haurien d'haver estat amb nosaltres (parlo de Francesc Garriga, de Joan Tomàs Martínez i de Miquel Àngel Marín) a la vegada elogio també l'aparició de tots aquells que donaren el seu gra de coqueta de dracsa per aconseguir una vetllada única, feliç, incontinent (i perdoneu el meu petit registre d'adjectius, ja sabeu que sempre utilitzo els mateixos per provocar un èmfasi sublim!). Seria molt llarg dir un darrere l'altre els noms de tots, però, tot i això, com que sóc un animal eufòric, m'esforçaré per tal de recordar els moments més èpics de la vetllada: aquells poemes que ens estremiren en boca de l'Incendi Andreu Galan (entre la tristesa absoluta i l'humor més descollonant), la rèplica de Marc Romera a la versió d'Ovidi, Josep Pedrals amb els dits alçats cap a l'humor més d'Andrés Està-llest, Pau Vadell i Bet Boloix recordant Salvador Puig Antich amb ràbia i flama i putades putanesques, Salvador, el nostre més estimat viu virtual!, la vergonya de Laia Martinez i Lopez en el moment de badar els traus al costat de Joan Todó i del pebrot blanc de la cacera, les cançons que cantaren Ester Xargay i Paco Morales, el pimentó que Joan Vinuesa va prendre a Blanca Llum ViTal i que Carles Hac Mor va dur vestit en forma de jersei, Jordi Florit Podrit recitant entre la memòria i l'oblit aquesta oda a la mar, a les aigües, a la verticalitat de les algues estellesianes, el retorn del Druïda gràcies al gran lleó Enric Casasses (ars poetica per a tothom! violació, tendresa, llit galàctic on vessar tot l'esperma del món!) i Catalina Girona (les cames arriben fins al cel, comencen al fons de la mar!), els poemes més curts (i aparicions més surrealistes) d'Andriy Antoniovski (lamento si el nom està escrit amb la misèria mental de l'imbècil que escriu aquestes lletres: disculpes ucraïneses des del principi! ja duim morts més de 23 policies amb els nostres silencis...), Francesc Gelonch a tope també amb un poema còsmic i sideral de llet quallada, aquelles nines tan curres que varen masturbar les ximbombes de la manera més eròtica i possible com per a començar un espectacle de tal magnitud (el seu nom, però, se me va escapar de l'humus del cervell), Andreu Subirats, aka Sito, anant més enllà del tot, recitant amb el jazz magnànim del gran saxo sexual del seu company, cosí prim d'Estellés, o exaltant alguns poemes d'EL GRAN FOC DELS GARBONS amb companyia del brutal Orlando Guillén (que ha parit, com una gran mare nutrícia mexicana, LA GRAN QUEMAZÓN DE LOS RASTROJOS, si Estellés hagués escrit en castellà aquest llibre segur l'hagués escrit com Orlando l'ha traduït, d'això no en tinc cap dubte ni un!), i després Tomàs Àrias i Fèlix Pons sortint a recitar per a una Françoise hereva d'un nou gènere masculí a L'HOTEL PARÍS i de la verga més forta clavada al paladar fins a fer ofegar la xucladora nombre u dels Països Catalans, tota boca vol a-boca-r-se a l'infinit de la carn!

I què passa amb el Rafel que va sortir amb tot l'humor del món recitant un poeta poema maleït que fa befa i bulla de "SERÀS LA VEU D'UN MOBLE" tot perseguit per una polseguera? Ell també va incloure l'humor que Estellés practica: HUMOR, PA, CARN, SEXE i MORT, per sempre et perseguirà una polseguera, seràs un home que acompanya la pols per sempre... Javier Caballero recitant a ple cor i a ple pulmó, amb la seva tendresa i excitació, amb el seu seny i companyia, amb la seva festa/pesta i poesia. Santi Borrell, que estava allà i no va voler sortir, ja sortiràs en una altra ocasió, amic nostre, això és sols el principi de la pesta més poètica de totes! I no podem oblidar, ans tot el contrari, aquells fragments de CORAL ROMPUT que Eduard Carmona i Joan Rovira ens mostraren, molt millor que aquesta pèssima obra de teatre que han acabat d'estrenar!, la veritable misèria, la veritable histèria, l'autèntica bellesa invocadora d'uns versos profunds que s'arrelen al naixement de la terra i que abasten tot l'univers, Eduard, també màxim organitzador d'aquest event, d'aquesta pesta, d'aquest festival, d'aquesta autèntica luxúria dels versos fets terra, carn, paella, pimentó...

JA PODEU COMENÇAR A TREMOLAR

JA HA COMENÇAT LA PESTA POÈTICA

I TOT CREMARÀ TAN FORT TAN FORT

PERÒ TAN FORT!

QUE FINS I TOT CREMARÀ LA CENDRA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ps: disculpes a tots aquells/aquelles que ara mateix no esmenti, la meva memòria farà un bum molt prest, sé que tots que hi éreu hi éreu... La lletra és el paradís dels dois...

ps2: us deixo, Emili Sánchez-Rubio m'acaba d'enviar el seu darrer llibre per correu electrònic, HEMORRAGIA Y BLUES DE LOS ANSIOLÍTICOS i l'he de llegir, ja els primers poemes em posen els pèls de punta puntíssima i peluda!

ps3: bec una botella de Jack Daniels, una de Vodka, una de Gin Xoriguer, totes les ampolles del món, per anar tot ple d'alegria i alcohol, ara que comencen les falles, ara que anam a València, ara que ja s'acosta la PEDRA FOGUERA, ara que ha començat oficialment la PESTA POÈTICA, ara que tot tremola i tremola gràcies a nosaltres, dic LLARGA VIDA A L'ALEGRIA, LA VIDA I LA POESIA! LLARGA VIDA A PESTA POÈTICA! VISCA NOSALTRES!